Recordem tot allò que mai no hem sabut

 

Avui dia tothom (o gairebé tothom) “sap” que, el dia 28 de febrer passat, Putin (per lo que sembla, o tal com ho diuen, ell sol, conduint un tanc) va envair Ucraïna, país pacífic, normal, “començant” així una “guerra d’agressió”.

Però, quanta gent sap que aquesta guerra ja feia 8 anys que durava, dins Ucraïna, amb el silenci de tota la púrria informativa d’Occident? 

Quants sabem que, durant l’any 2014, grups feixistes, més o menys impulsats per països occidentals, van promoure un cop d’Estat a Kiev, van tombar el govern que hi havia i en van establir un d’occidentalista, de característiques feixistes o nazis?

I que, a partir d’aleshores, va començar una tongada d’accions repressives contra la població russoparlant de les regions orientals, veïnes de Rússia (anomenades Donbass)?

Aquesta tongada repressiva ha comportat fins i tot accions militars, incloent bombardejos, i, al llarg d’aquests 8 anys, al voltant de 14.000 persones han anat morint.

Què n’han dit, els mitjans de comunicació del nostre país, ni els dels altres països, suposadament democràtics?    

Que Ucraïna volia i dolia entrar a la criminal OTAN, sí que se’n deia alguna cosa, com a decisió democràtica d’un país lliure. Però, algú aclaria que això significava, en la pràctica,  poder col·locar armes nuclears prop de la frontera russa, que podrien assolir Moscou en pocs minuts?   

Que l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN volia dir fer possible una guerra nuclear victoriosa? Ara no és possible perquè, com tothom sap, l’atac d’un contendent significaria l’atac simultani de l’altre, i la destrucció mútua de tots dos. És l’equilibri del terror. Però amb armes nuclears de l’un tan a prop de l’altre, podia ser, per primer cop, possible la victòria de l’un.

Necessitem gaire imaginació per suposar que això era buscat per la potència occidental? Per usar realment aquestes armes? NOO! Almenys en principi, NO. Però sí per tenir el país rival sota el xantatge i la coacció.

Aleshores, tenint en compte tot lo que no se sabia, podem realment considerar que Putin (ell sol, damunt el seu tanc), va ser l’agressor??? Podem anomenar realment aquesta guerra “la guerra de Putin”??

Vejam si sabem estar al corrent de lo que passa, no deixar-nos enganyar pels silencis, degudament “comprats” (o, potser, imposats).

Pròleg d'Antoni Ferret sobre el neutre "lo"

 

Pròleg d’Antoni Ferret al llibre:

Article neutre: ¿local o universal, extern o propi, empobridor o enriquidor?

Abelard Saragossà

(Acadèmia Valenciana de la Llengua / professor jubilat de la Universitat de València)

 

                                                                                        Dedicatòria de l’autor

 

A tots els professionals de la llengua

que han mantingut

la intuïció com a parlants

i la voluntat de naturalitat;

i, amb els mitjans que han trobat,

s’han esforçat per mostrar

la necessitat de l’article neutre,

des de Marià Vayreda (Olot, 1900)

fins a Antoni Ferret (Barcelona, 2015).

 

Pròleg

La llengua catalana de tots els territoris, amb les seves formes diferents i sovint denominacions més pròpies, ha sigut la nostra més gran il·lusió i el nostre més gran problema.  És el tret en el qual ens reconeixem més lo que som, però hem hagut de patir per ella i lluitar per la seva defensa. A fe que hi hem lluitat amb esforç i amb dignitat! De vegades també ens hem hagut d’esforçar no solament davant els atacs de fora, també hi ha hagut dificultats més internes.

El tema de la incorrecció-correcció de l’article neutre «lo» em va començar a preocupar per allà als anys 60, quan jo en tenia uns 30, i feia classes de català al vespre en entitats de barri. En les classes i sobretot en la seva preparació, el tema em va suscitar contradiccions i reflexions.  

Pensava: Per què hem d’ensenyar als alumnes que és incorrecte un terme que usa quasi tothom? (Desgraciadament, era i és necessari dir diverses vegades que és incorrecte un terme que usa quasi tothom, perquè és així. Però en el cas d’un article, em semblava excessiu.)  I, més encara:  ¿Per què pensem que el català medieval tenia un sistema de 4 articles, coincidint les formes masculí singular i neutre, i ara l’ha de continuar tenint, quan sembla que el parlar popular l’ha canviat per un de 5, i, precisament, l’ha fet més normal??

La idea que, si una cosa ha sigut d’una manera, ho ha de continuar sent, per aquesta sola raó... és terrible, i ha portat problemes greus en molts aspectes de la vida.

Vaig anar posant per escrit les meves reflexions i vaig proposar que el butlletí de l’entitat dels professors les anés publicat a fraccions. Se’m va contestar, amb una energia un pèl excessiva, que el butlletí no era per a coses com aquestes. Aleshores el vaig proposar, ara ja com a llibre, a una editorial. No pas a qualsevol editorial, sinó a una que em coneixia i que m’havia publicat un llibre sobre història de Catalunya. No el van rebutjar, sinó desestimar, però lo important és la raó que em van donar:  «perquè no era exclusivament gramatical». Aquí el terme «gramatical» sembla referir-se a un sentit estàtic. Davant les circumstàncies, el vaig guardar, durant dècades, i no fa gaires anys, quan una editorial es presentava amb el lema de «publicar coses minoritàries i alternatives», vaig pensar: Aquesta és la meva!

Avui dia, la nova Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, editada el 2016, en les pàgines 578-581, sota el títol «L’article definit», i en el quadre 16.1, encara exposa els 4 articles «de sempre», sense ni menció d’un neutre. Però més endavant, en la pàgina 588, amb el títol «Valor individualitzador de l’article el i construccions equivalents», diu lo següent:

«A més de l’article el, en la parla hi trobem la forma col·loquial lo com a article amb valor individualitzador:  Sempre em diu lo que he de fer. Els registres formals empren l’article el com a determinant. [...] En la llengua antiga, lo [...] s’usava com a determinant amb noms en masculí singular i també, amb un valor individualitzador, amb altres elements no nominals, sobretot a partir del moment en què el demostratiu ço, usat en certs contextos amb valor individualitzador, va perdre vitalitat.»

És a dir: l’Institut reconeix que la llengua antiga tenia un neutre (encara que l’anomena «demostratiu»), i que, quan aquest va anar perdent vitalitat, va anar essent substituït pel terme lo. Ho reconeix (tot explicant-ho amb altres paraules) en l’aspecte científic, i no ho vol reconèixer en l’aspecte formal-nominal. Fins quan???

Anant al llibre de l’autor, la primera cosa positiva que en remarco és que fa més aclaridor el seu missatge repetint els conceptes, després d’haver-los comentat, mitjançant frases breus, cada una amb un concepte  concret.

I entrant en el contingut, em cenyiré a uns quants temes que considero més importants, en relació a la qüestió que ens afecta: el neutre lo.

El primer és la seva utilitat comunicativa (§4.1.1, §4.1.2, §4.3.1, §4.4.1). El neutre, no és que sigui un valor ni masculí ni femení, però que cal acceptar. El neutre permet comunicar-se còmodament sobre continguts que no tenen nom, o no el sabem, i que tenen tanta importància, o més, que si fossin noms. Per exemple: el fet que siguin cars (Lo car no ho puc comprar); que ens ho hagin manat (Lo que ens han manat no té sentit); que estiguin en un lloc determinat (Lo del racó és teu); que encara no sabem (Lo que diràs, no ho sé); que en tenim necessitat (Lo que necessitem ho tens tu); que siguin de color verd (Tot lo verd és maquíssim)… Valors que fan de molt mal introduir amb un article corrent. El neutre facilita molt parlar-ne. I són un munt de conceptes que omplen molt les nostres converses. Si el neutre (en el nostre cas, lo) augmenta les capacitats comunicatives dels parlants, ha de ser molt ben rebut i molt ben considerat, i no pas com un parent pobre.

Un punt important és l’explicació històrica de l’autor sobre com hem arribat, els parlants de diverses llengües europees, a l’ús i a l’acceptació del l’article neutre. L’article (en general) va ser tardà en la seva aparició, i va tenir un precedent: l’adjectiu o el pronom demostratiu. Però aquest element lingüístic existia principalment per determinar el lloc de l’objecte del qual es parlava. Així l’objecte es designava, en el nostre cas, amb el terme «aquest», o «eixe», si es trobava prop de qui parlava, i successivament en els altres casos, com sabem.  Però quan, a voltes, el demostratiu s’usava ocasionalment per designar un objecte sense precisar-ne el lloc, aleshores era un demostratiu que actuava fora del seu àmbit més propi (§4.1.3), i els parlants probablement es van anar sentint incòmodes a l’usar-lo, cosa que els va anar portant a anomenar tal objecte amb un indicador diferent, que fou l’article (el general). Va ser una innovació important, ja que el llatí no tenia aquest recurs de l’article. En un temps probablement posterior, els parlants es van sentir inclinats a usar una forma diferent per a aquells objectes o temes que no eren ni masculins ni femenins (§5.4.1). Ja en l’etapa anterior, la dels demostratius, ho havien fet (en el cas dels catalans, els valencians, els balears...) amb el demostratiu neutre ço (§4.1.3). La combinació entre la tendència a usar un terme més apropiat que el demostratiu i la inclinació a diferenciar els temes neutres dels masculins i femenins, ens va portar (als nostres predecessors de fa segles) a anar passant del terme ço al terme lo, per indicar objectes o temes abstractes neutres. Formes que, segons l’autor, van  coexistir uns  dos-cents anys (segle XIII - segle XV).

De tota manera, observem que l’evolució demostratiu versus article neutre la van seguir les llengües romàniques peninsulars: català-valencià-balear, castellà i galaico-portuguès, però no les veïnes francès i italià, que encara anomenen els valors neutres amb el demostratiu antic: ce i ciò (§4.2.4).

Però el tema estrella en relació al cas de l’article neutre és la qüestió de si és castellanisme. És molt normal que sigui així, tenint en compte les llargues etapes que el català ha viscut sotmès a una influència políticament forçada del castellà. Això va portar al fet que moltes persones adaptessin la seva parla a paraules i usos lingüístics del castellà. I, doncs, a la vigilància i a la sospita sobre si certes paraules o construccions semblants al castellà eren o no castellanismes. Sovint ho eren, però no pas sempre, i de vegades es produïen errors en relació a mots catalans de veritat.

El cas és que l’inoblidable mestre Pompeu Fabra, després que en una primera gramàtica (1891) acceptés el neutre lo (§6.2.1), en les següents es va decantar per creure que aquest neutre era estrany al català i era influència castellana (§6.2.2). El seu gran prestigi, molt i molt merescut, malgrat errors que s’expliquen en aquest mateix llibre (§6.3-§6.4), va fer que la seva opinió, durant dècades, fos considerada una mena de dogma. Una de les males conseqüències en va ser que els substituts que ell aconsellava eren diversos i no sempre eren útils, i, segons els casos, se n’havia de triar un o altre, cosa que durant les mateixes dècades va ser causa de dubtes i errors (§6.4.3-§6.4.5).

Els qui hem intentat discutir la seva opinió hem passat una mena de calvari, però avui hi ha molts treballs bons, i estic segur que el llibre de Saragossà pot ser una possible culminació en la recuperació d’un terme lingüístic ben nostre i ben útil.

Per tant, aprofito l’ocasió per fer una crida ben formal a l’Institut perquè adopti davant aquesta qüestió una actitud més seriosa i més científica. Al mateix temps que també faig una altra crida a persones cultes, grups i entitats perquè ens ajudin a aconsellar als companys de la Secció Filològica a fer un pas en aquest sentit.

El simbolisme de la creu

 

Quan algú entra en una església, una rectoria, un edifici religiós, la primera cosa que veu és un crucifix. És lo que vulgarment es considera “el” símbol del cristianisme. No em sembla gens bé. En primer lloc, essent una imatge extremament trista i dolorosa, tantes vegades de veure-la la fan tan familiar que se li lleva el caràcter dramàtic que té o hauria de tenir.

En segon lloc, i més important, crec que no és correcte considerar-lo “el” símbol del missatge cristià. Sí que és una representació de la vida de Jesús, més concretament de la seva mort, però no pas de la seva missió. Contràriament a certes descripcions, més fantasioses que reals, no crec que sigui cert dir que Jesús va venir al món per morir en creu i així “salvar-nos”. Diria que la seva missió fou ensenyar una altra manera de viure, no una altra manera de creure. I que la seva mort en creu va ser una intromissió d’un poder estrany i criminal, de cap manera assimilable a una part de la missió.

Si és símbol de la seva vida, però no de la seva missió, no correspondria que el crucifix fos considerat ni tingut com “el” símbol principal del seu missatge, ni del nostre. Per simbolitzar gràficament i/o artísticament el nostre ideal, entenc que seria molt oportuna i encertada una representació gràfica del Sermó de la Muntanya (gràfic o quadre que no crec que existeixi). Això com a primer símbol, i com a segon, una representació del Sant Sopar (això sí que existeix, i de manera molt variada). Només en tercer lloc, consideraria el crucifix, ja que aquest és una representació de la vida, però no pas de la missió.  

Ara bé: en aquest sentit, de tercer símbol, seria acceptable un crucifix, però mai dels mais una creu. Una creu nua. La creu amb Jesús clavat, una imatge en extrem trista i dolorosa, pot passar, perquè tristament es una realitat que es va esdevenir. Però una creu sola??? Algú ha pensat mai què és una creu sola? És un símbol de tortura, igual que una forca o una guillotina. Molt pitjor que una guillotina, perquè està pensada precisament per fer patir al màxim.

Una creu ha de ser foragitada. Els qui es complauen a considerar, i presentar, la creu com a símbol del cristianisme, coincideixen amb els qui sempre l’han “utilitzat” per entristir, reprimir, sotmetre, la vida  de les persones a un model de subvida disciplinari, obedient fins a l’extrem, trist...

Fora la creu, abans, si de cas, una guillotina... Menys crucifixos i ni una sola creu!!! I encara molt menys parlar de la creu com una representació del sentit de la vida cristiana. Una situació trista o dolorosa, si es dona de manera inevitable, s’ha d’assumir, però no mai presentar-la com un  ideal, o com un valor, com a vegades es fa.