Records i secrets de la Transició, 3

(Seguim amb la ressenya del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)

Però mentre es discutia i s’elaborava la Constitució, s’havia de governar el dia a dia. I hi havia un problema molt gros: l’economia estava desballestada. Des de la crisi que havia començat el 1973, no s’havia fet res. Hi havia una inflació de més del 25 per 100. Un gran dèficit exterior i fuga de capitals. Calia posar en marxa mesures dràstiques amb la col·laboració de tots, és a dir, calia un gran pacte, entre Govern, partits, sindicats i patronal. Els Pactes de la Moncloa, d’octubre de 1977, naixeren a base de la cooperació inicial entre la UCD i el PCE (Suárez i Carrillo ja n’havien parlat en la seva primera trobada, 8 mesos abans). Amb una reticència inicial del PSOE, de la UGT i de la patronal; el PSOE hi va haver de ser arrossegat. 

La mesura més sensible i dràstica va ser la limitació de l’augment dels salaris a un 20 per 100, quan la inflació era del 26 per 100. S’hi va notar tot seguit: un any després la inflació havia baixat al 16 per 100, que encara era altíssima. 

(Opinió personal: Davant aquest gran sacrifici de la classe obrera, l’esquerra va demanar, i en principi va obtenir, tota una sèrie de petites contrapartides, polítiques i econòmiques. Aquestes contrapartides, unes es van complir i altres no. En aquest sentit s’ha de dir que el Govern Suárez va estafar la classe obrera. Després, dels Pactes de la Moncloa se n’ha dit tot lo que se n’ha dit, i han estat difamats amb actitud oportunista i electoralista. Però calia haver viscut les circumstàncies d’aquell moment per comprendre la seva enorme inevitabilitat. Els Pactes van demostrar la gran maduresa i la gran responsabilitat de l’esquerra d’aquell moment.)

Paral·lelament a la discussió constitucional i als Pactes de la Moncloa, es desenvolupà també la conxorxa militar. Molts caps militars no havien paït la democràcia, la derogació del règim franquista i la legalització del PCE. Pel setembre de 1977 tingué lloc a Xàtiva una reunió d’alts caps militars, que fou seguida d’altres reunions, no sols militars sinó també de civils d’extrema dreta. Els objectius eren: destitució de Suárez, tancament de les Corts per dos anys i formació d’un Govern de «salvació nacional», presidit per un cap militar. I això creien que s’havia de fer d’acord amb el rei o contra el rei. Hi havia un element que ajudava objectivament aquests plans subversius: ETA. Cada vegada que ETA assassinava un militar, en el seu enterrament es desenvolupava un autèntic motí: els representants del Govern eren titllats a crits d’assassins, traïdors, etc. 

El primer pla concret rebé el nom d’Operación Galaxia: el 17 de novembre de 1978, amb el rei de viatge fora d’Espanya i el Govern reunit en Consell de ministres, s’havia d’assaltar la Moncloa i detenir els membres del Govern. Hi hagué alguna filtració i l’operació es va avortar el dia abans. Tejero, cap de la guàrdia civil, i Ynestrillas, cap de la policia, van ser jutjats i condemnats a mig any d’arrest domiciliari, que no van complir.

Aprovada la Constitució, i després de molts dubtes, Suárez es va decidir a convocar noves eleccions legislatives. Fou el dia 1 de març de 1979. Els resultats foren molt similars als de les eleccions constituents de 1977: UCD 168 diputats; PSOE 121; PCE 23; CD (Coalición Democrática, nova formació d’AP) 10. Un mes després tenien lloc, finalment!, les eleccions municipals. També les guanyà, globalment, UCD, però socialistes i comunistes, coalitzats en els Pactes de Progrés, governaren en totes les grans ciutats, i UCD en les petites ciutats i les zones rurals.

Pel maig de 1979, el PSOE va celebrar el seu congrés. Felipe González volia «modernitzar» el partit. És a dir: moderar-lo, desmarxistitzar-lo, convertir-lo en socialdemòcrata, per tal de poder governar. Però es va trobar amb una inesperada resistència de les bases. Aleshores va dimitir (o va fer veure que dimitia). Quatre mesos després, el tornaven a elegir secretari general, acceptant les seves propostes. Havia estat la claudicació del PSOE.

Durant els mesos de primavera i estiu de 1979 es negociaven els estatuts basc i català, d’acord amb les previsions de la Constitució.

Però també es desenvolupà una segona i furiosa tongada terrorista. Atemptats d’ETA, el Grapo i Fuerza Nueva a dojo. Durant els anys 1979 i 1980 hi hagué gairebé un centenar de morts i més de 300 ferits. I això es traduí en una nova espiral de malestar i provocacions per part de les forces armades. Reunions de caps militars, visites al rei, i declaracions (declaracions polítiques que els militars, legalment, no podien fer). El tinent general Milans del Bosch, excap de la Divisió Cuirassada Brunete, que havia estat «apartat» a València per prevenció, va fer unes declaracions explosives al diari «ABC». Després d’expressar les seves queixes per la situació «desastrosa» del país, deia: «El Ejército deberá intervenir cuando se evidencie que las leyes, la acción policial y la judicial son o resultan insuficientes para combatir el terrorismo. O cuando, de acuerdo con la misión que nos señala la Constitucióm, sea necesario garantizar la soberanía o la independencia de nuestra patria.» Ni ell ni cap militar van ser sancionats per les declaracions il·legals.

I ara una qüestió més delicada. Durant aquests anys, a redós dels atemptats d’ETA (dotzenes de militars, policies i guàrdies civils assassinats), i de les protestes militars, que normalment es dirigien al rei, perquè de Suárez «passaven», Suárez, i també el rei, van rebre moltes i moltes propostes secretes de formació de grups armats secrets per atemptar contra etarres al País Basc o a França, on vivien. És a dir, de terrorisme d’Estat. I Suárez sempre, sempre, ho va rebutjar. Deia que l’Estat de dret no es podia posar a l’altura dels assassins. Desgraciadament, anys després, quan hi havia un altre president, aquests suggeriments, que es devien continuar fent, devien ser acceptats, perquè es va fer. Foren els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación).

Al llarg d’aquests anys, Suárez va imprimir al seu Govern una política exterior occidental, sí, però independent (independent d’EUA i de l’Europa unida). Espanya fou el primer país europeu a visitar Fidel Castro, assistir a una cimera de països no alineats i rebre Iasser Arafat (llavors considerat un terrorista). També establí relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica. Tenia un especial interès en els contactes amb els països àrabs i sud-americans. I es resistí llargament a ingressar a l’OTAN, malgrat les grans pressions en aquest sentit d’EUA i d’Alemanya.

Pel maig de 1980 havia passat poc més d’un any de la legislatura després de la victòria d’UCD al març de 1979. L’actuació governamental havia estat febrosa: aprovació de diverses lleis orgàniques per aplicar la Constitució, procés d’aprovació de 17 estatuts d’autonomia, nombrosos viatges a l’estranger del president, la inflació havia davallat del 15 per 100 al 2’5 per 100... Però el país estava en una situació molt difícil perquè el preu internacional del petroli havia augmentat un 140 per 100.

Tanmateix, el Govern Suárez patia una fortíssima oposició. No solament de l’estament militar, sinó també del PSOE, que estava decidit a «tombar-lo». Amb declaracions, amb pressió parlamentària i fins i tot amb pressions sobre el rei, per «utilitzar-lo». Finalment, amb la presentació parlamentària d’una moció de censura, tot i saber clarament que la perdrien... Pel maig de 1980, el PSOE, junt amb el PCE, va presentar la moció de censura, que, com era previsible, va perdre per 152 vots a 166. Tant sols era per erosionar la figura del Govern i del president. 

(Continuarà)

Antoni Ferret

   

Records i secrets de la Transició, 2

(Seguim amb la ressenya del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)

El 22 de desembre, una setmana després del referèndum, per una imprudència de la policia, és detingut Santiago Carrillo, amb gran disgust del president Suárez i de tot el Govern. Se li ofereix marxar voluntàriament a París o ser ingressat a la presó pendent del TOP. Ell tria la presó, però és internat en una habitació de la infermeria. Una setmana després el jutge del TOP decideix deixar-lo en llibertat sense càrrecs.

Els últims dies de 1976 i primers de 1977 foren dies tràgics i violents. Per una banda ETA i el Grapo, i per altra Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey i Triple A. De tota manera, hi ha sospites que els Grapo no se sap ben bé qui els promou. Es tracta de fer avortar la reforma i provocar les forces armades. Atemptats, assassinats, segrestos...  Catorze assassinats en poc més d’un mes. El súmmum és el 24 de gener, en què 5 advocats laboralistes de CCOO i membres del PCE són assassinats. L’enterrament és pactat detall per detall: es demana que no hi hagi crits ni cant de la Internacional; el seguici discorre en silenci; el Govern està reunit tot el dia en sessió permanent; i el rei sobrevolant el recorregut amb helicòpter.

El dia 27 de febrer de 1977 es va produir, finalment, la primera trobada, ultrasecreta, entre Suárez i Carrillo, a Pozuelo de Alarcón. Parlaren durant 6 hores. Primer de la situació de l’economia espanyola, en situació desastrosa, i estigueren d’acord a fer un pacte sòcio-econòmic per salvar-la (serien els Pactes de la Moncloa); i Carrillo garantí que no hi hauria excessives vagues ni protestes, per afavorir l’ambient de l’acord. Després parlaren de la Llei per a la reforma política i la llei electoral. Comentaren les enquestes secretes d’intenció electoral i d’opinió que tenien l’un i l’altre. Carrillo assegurà a Suárez que, des de la invasió de Txecoslovàquia el 1968, el PCE havia trencat amb el PCUS soviètic. Parlaren de la trobada internacional eurocomunista que els comunistes volien fer a Madrid; Suárez li demanà que la suspenguessin, però Carrillo insistí. I, finalment, enfocaren el tema gros: la legalització del PCE. Suárez li exposà les enormes dificultats que ell hi tenia, sobretot per la gran oposició dels militars; i li tornà a proposar que participessin en les primeres eleccions com a independents; Carrillo es mostrà inflexible, i amenaçà de posar taules pròpies a la porta de tots els col·legis electorals i de fer fracassar les eleccions si ells no hi podien participar com lo que eren. 

Els primers mesos de 1977 el Govern treballà intensament en l’aplicació de diversos decrets lleis que posaven en pràctica les mesures democratitzadores: legalització de tots els partits, excepte el PCE i diversos partits comunistes menors; abolició del Sindicat vertical; ítem de la Secretaría del Movimiento; dret a la llibertat d’expressió... Tot això pactant-ho amb l’oposició democràtica, expressada en la Comissió dels Nou (on també hi havia participació comunista).

Finalment, el 9 d’abril, Dissabte Sant, després d’una febrosa activitat de jutges (que es van inhibir) i de fiscals (perquè es tractava d’escatir si els nous estatuts del PCE eren acceptables); després d’informar degudament els tres ministres militars de la decisió que s’anava a prendre; després de rebaixar el proveïment de combustible habitual a l’exèrcit; després d’unes vacil·lacions d’última hora del rei; amb el rei fora d’Espanya i Carrillo fora d’Espanya, per decisió de Suárez pel que pogués passar; Suárez i tres ministres (els altres eren fora de Madrid, de vacances) van redactar i donar a la publicitat la resolució que el PCE podia inscriure’s en el registre de partits. El PSUC hauria d’esperar un mes, encara. Es va demanar amb gran interès a la direcció del PCE que no es fessin celebracions públiques. 

El ministre de Marina almirall Pita da Veiga va presentar la dimissió irrevocable, dient, falsament, que s’havia assabentat de la notícia per la TV. El ministre de Terra va estar a punt de fer-ho però va ser convençut. Cap altre almirall no volia substituir Pita. Dos procuradors van dimitir. Però no va passar res. Suárez va reunir novament la cúpula militar i els va donar una llarga explicació del perquè de la mesura. Però molts militars ja no li ho perdonarien mai més (i 4 anys després ho demostrarien). Es van succeir les reunions militars, furiosament crispades; un dels militars que van expressar més durament la seva fúria va ser Jaime Milans del Bosch.

El dia 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a les Corts (que havien de ser constituents). El president Suárez hi concorria amb el nou partit Unión de Centro Democrático (UCD). La participació va ser del 78’8 per 100. I els resultats foren: UCD 165 escons; PSOE 118; PCE 19; AP 16; en el Congrés. I en el Senat, UCD 113; PSOE 47 i AP 3. 

(Opinió personal: Però a Catalunya el PSUC va obtenir 8 diputats, amb un percentatge de vot del 18 per 100, percentatge doble que el del PCE.)

Després de les eleccions, el rei Juan Carlos, content per la victòria de la UCD, però preocupat per la força del PSOE, escriví una llarga carta al xa de Pèrsia, demanant-li, com a favor entre monarquia i monarquia, un donatiu de 10 milions de dòlars per al partit UCD. També una petició semblant al rei d’Aràbia Saudita.

Dos mesos després de les eleccions començà el treball de redactar la Constitució, que tots volien que fos de consens, que valgués per a tothom. Es nomenà un grup de 7 ponents per redactar un esborrany, que després passava a la Comissió constitucional. Entre els ponents hi havia dos catalans: Miquel Roca Junyent, de CiU, i Jordi Solé Tura, del PSUC i representant el PCE. El primer escull fou l’article 2, on el consens es traduí a afirmar «la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible...» i afegir-hi «el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions...». El treball era llarg, lògicament, i ja al març de 1978 es produí una situació de crisi perquè el treball de consens dels ponents s’embarrancava a la Comissió constitucional, on la majoria d’UCD i AP imposava posicions escorades a la dreta. Això portà el ponent del PSOE, Peces-Barba, a dimitir i retirar-se de la ponència. Llavors, ja al maig del 78, tingué lloc una reunió nocturna entre els representants d’UCD i del PSOE que desencallà notablement les coses. En el plat fort de l’economia s’establí assegurar l’economia de mercat però, al mateix temps, la possibilitat de la planificació.

Es presentaren tres problemes grossos: els militars, els bascos i el rei. L’exèrcit volia ser configurat com un poder autònom de l’Estat, independent del Govern i de les Corts i supeditat només al rei. No ho van obtenir. Els bascos volien assegurar els seus drets forals històrics mitjançant un pacte directe amb la Corona, al marge del Govern i de les Corts. La cosa portà cua. (Opinió personal: al final es va resoldre assegurant els drets forals històrics en una disposició addicional, com una cosa dintre de la Constitució, però en certa forma com al marge del cos d’aquesta.) El rei volia la possibilitat de poder reenviar una llei a les Corts per a la seva reconsideració. No ho va obtenir.

(Opinió personal: Pilar Urbano no ho diu. Però és evident que l’exèrcit va obtenir una gran concessió, demanada pels militars o bé imposada per la dreta política. L’article 8 de la Constitució diu que les forces armades «tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional».) 

El projecte de Constitució va ser aprovat al Congrés el dia 31 d’octubre de 1978, amb 325 vots a favor, 6 en contra i 14 abstencions. En el Senat, amb 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. I el 6 de desembre del mateix any va ser posat a referèndum, votà només el 59 per 100, i fou aprovat amb un 88 per 100 dels votants.

(Continuarà)

Antoni Ferret   

      

No a les 14 setmanes

Per criteris humanistes, sóc, en principi, contrari a l’avortament. Ara bé, aquesta qüestió té una gran relativitat. Perquè l’embaràs és un procés progressiu, i l’embrió serà un ésser humà, però encara no ho és. I dins aquest «encara» hi ha uns marges relatius, perquè no és igual interrompre l’embaràs al principi que al mig que al final. 

A més a més hi ha casos concrets que plantegen interrogants molt greus. Per això era partidari de la llei de 1985, la dels tres supòsits: salut de la mare, malformació i violació.

Però la llei actual (no la que proposa el PP, sinó l’actualment en vigor, és a dir, la de 2010), presenta un problema molt greu, del qual ningú no parla, i és que permet la interrupció de l’embaràs fins a les 14 setmanes. I 14 setmanes és molt; és un terç de l’embaràs. Amb 14 setmanes l’embrió ja està molt format, massa format per ser destruït.

Aquesta llei necessitaria una reforma que escurcés aquest límit. Amb un límit menor, la llei podria ser tolerada. La llei de 2010, ara, amb el seu text actual, no és acceptable, humanistament parlant. Però ho podria ser amb una bona reforma.

La solució no és el projecte del PP. Per una raó important: no admetre el supòsit de la malformació. Aquesta és un qüestió complexa i delicada. Però condemnar una futura persona a una vida mancada, i així mateix als que l’han de cuidar, té molt de cruel. Això, des d’un punt de vista religiós dogmàtic, pot ser acceptable, fins i tot obligatori, però si es pot evitar és molt millor, humanísticament.

Recordo, i potser alguns recorden, que quan la llei actual es discutia al Congrés vaig escriure un article en què la qualificava de «carnisseria». No me’n desdic. I era, i és, exclusivament, per les 14 setmanes.

Antoni Ferret

Records i secrets de la Transició 1

El llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano, ens explica la història de la Transició espanyola, i, sobretot, del cop d’Estat de 1981. Encara que té unes 700 pàgines (sense comptar les pàgines de notes), es llegeix molt fàcilment, perquè la cosa està explicada en forma novel·lada. 

La primera cosa digna de menció en una ressenya és la curta relació entre el rei Juan Carlos i el president del Govern, Arias Navarro. Aquest és un os dur i, encara que el 1975, just després de la mort de Franco, el rei li demana que li presenti la dimissió, per tornar-lo a nomenar, ell s’hi resisteix, al·legant que va ser nomenat president per Franco per un període de 5 anys i que davant això no hi ha rei que hi valgui. Així mateix, retalla fortament el decret d’indult que el rei volia proclamar amb motiu del seu accés al tron. Durant 7 mesos mantenen unes relacions difícils. Arias no es decidia a plantejar una reforma democràtica (reforma que, en el fons, no desitjava) i reaccionava només amb la repressió a l’agitació social d’aquell moment. El rei ho tenia difícil, perquè podia destituir-lo en qualsevol moment, però per a això necessitava el vistiplau del Consejo del Reino (i aquest Consejo era un búnquer de feixistes). Finalment li fa entendre, diplomàticament, que convé que dimiteixi per poder nomenar una altra persona. (Finals de juny del 1976.)

Aleshores la qüestió no era fàcil. El Consejo del Reino havia d’elaborar una terna de 3 noms, i el rei podia designar lliurement d’entre els tres el nou president del Govern. El rei pensava en Adolfo Suárez (feia anys que col·laboraven), però això era secret. Els noms que més sonaven eren Areilza, Fraga...

El règim franquista tenia 3 «famílies» ideològiques (a part de l’exèrcit): falangistes, tecnòcrates i demòcrata-cristians. El Consejo, a partir d’una primera llista de 32 noms, va anar eliminat fins que van quedar 3 noms, un de cada família: Federico Silva (democristià), Gregorio López Bravo (tecnòcrata) i Adolfo Suárez (falangista). I Juan Carlos va designar president del Govern Adolfo Suárez, tal com desitjava. Suárez era jove, partidari sincer de la reforma democràtica, una figura «grisa», que no tenia enemics, i una persona per ser dòcil als desitjos del rei.

Durant l’estiu del 1976, el nou Govern (que era qualificat per alguns despectivament com un Govern de penenes, o persones de segona fila, perquè eren joves i poc coneguts) es va aplicar diligentment a uns quants objectius de reforma democràtica: Abolir (més indirectament que directament) les famoses Leyes Fundamentales. Reformar el Codi penal, per derogar totes les prohibicions a l’actuació política. La concessió per part del rei d’una àmplia amnistia de tots els «delictes» polítics. Eliminació dels tribunals excepcionals (com el TOP). Perfeccionar una Llei d’Associacions polítiques (no es volia dir la paraula «partits»). Diàlegs amb l’oposició, amb preterició dels comunistes. Àmplia tolerància (abans de la legalització formal) amb el PSOE i la UGT, fins i tot ajuda econòmica, perquè agafessin avantatge popular sobre els comunistes. El «gran» problema era la legalització del PCE, i de CCOO, que comptava amb una fèrria oposició de l’exèrcit i de tota la classe franquista.

 Ja feia dos anys que Juan Carlos, quan encara era príncep, mantenia contactes indirectes, per persones interposades, amb Santiago Carrillo. Se li prometia la legalització del PCE, però, potser..., dos anys més tard que els altres partits. Carrillo s’hi negava rotundament. Però prometia que no hi hauria fortes mobilitzacions fins que el príncep fos rei, i llavors esperarien un temps prudencial.. Més endavant, ja com a rei, però encara amb el Govern d’Arias, li proposà que els comunistes podrien participar en les primeres eleccions com a independents. Segona negativa. Però també prometia que, si se’ls legalitzava, acceptarien la monarquia Ja amb el Govern Suárez, Carrillo (que ja vivia a Madrid, però que entrava i sortia del país, clandestinament) fou rebut per l’ambaixador espanyol a París per demanar el passaport, cosa que l’ambaixador va trobar normal, però demanà permís a Madrid. Fou rebutjat el passaport i destituït l’ambaixador. L’oposició dels militars a la legalització del PCE continuava essent furiosa. Avançat l’any 1976, Suárez  establí una línia permanent de diàleg amb Carrillo a través de persones interposades (i, encara que Carrillo vivia en secret a Madrid, els contactes es feien a França). Suárez li demanava que temperés les mobilitzacions comunistes al carrer. Carrillo demanava ni més ni menys que un ministre comunista al Govern Suárez; menystenia les nacionalitats: deia que els treballadors espanyols només tenien una pàtria, Espanya, i que les nacionalitats eren creació burgesa; assegurava que no demanarien nacionalitzacions; demanava poder parlar directament amb els militars. Aquesta línia de diàleg indirecte Suárez-Carrillo es mantingué els darrers mesos del 1976 i primers del 1977.

        

 L’agost de 1976, sense fer vacances, els ministres van estar treballant en la redacció de la Llei per a la reforma política. Establia el marc per a la participació política de «tots» els espanyols i les condicions per a unes eleccions democràtiques. Era concebuda com una nova «llei fonamental», que aboliria indirectament totes les Leyes Fundamentales. Tot seguit, Suárez, disposat a agafar el toro per les banyes, va convocar tota la cúpula militar i els va explicar el contingut de la llei, abans que es fes pública. Quan alguns caps de l’exèrcit van fer la típica pregunta de si això volia dir que es pensava legalitzar també el PCE, Suárez, per tranquil·litzar-los, els va dir una cosa així com: actualment, amb els estatuts que tenen, que parlen de derrocar l’Estat capitalista, d’internacionalisme proletari i coses per l’estil, no poden ser legalitzats; però si canvien els estatuts... Amb això molts militars van quedar tranquil·litzats. S’havia mig solucionat un greu problema.

 Al setembre, en un consell de ministres, s’informà de la imminent legalització dels sindicats. El vicepresident del Govern tinent general De Santiago demanà audiència immediata amb Suárez. Hi hagué una escena tremenda entre tots dos, amb amenaces mútues, i Suárez destituí el general i nomenà en lloc seu el també tinent general Gutiérrez Mellado, que s’aplicà tot seguit a estudiar la simplificació (en un sol ministeri, en lloc de tres) i la modernització de les forces armades. En la premsa més ultra hi hagué una gran campanya a favor del general De Santiago.

Al novembre, la Llei per a la reforma política fou presentada a les Cortes franquistes. Es tractava que aquestes s’autosuïcidessin, aprovant una llei que liquidava el règim, les seves lleis, i establia un règim democràtic. No fou pas fàcil. Els vots es guanyaren en una xarxa àmplia de contactes personals, procurador a procurador. Hi hagué de tot: promeses de càrrecs futurs i favors; amenaces de treure a la llum els draps bruts del passat... Lo més difícil fou els procuradors seguidors de Fraga Iribarne i el seu nou i flamant partit: Alianza Popular. Se’ls hagué de fer una gran concessió: la votació per al Congrés seria, sí, de caràcter proporcional, però amb una correcció a favor dels grans partits i contra els petits (la llei d’Hondt, com encara és vigent avui dia).

El dia 18 de novembre tenia lloc la votació: 425 vots a favor de la reforma, 59 en contra, i 13 abstencions. Es convocà el referèndum per al 15 de desembre. L’oposició democràtica demanava l’abstenció (perquè la llei no tenia prou garanties de democràcia), i els més ultres demanaven el no. La participació fou d’un 77 per 100 i hi hagué un 94 per 100 de vots a favor.

(Opinió personal: L’esquerra, socialistes i comunistes, va demanar l’abstenció per tal de poder negociar i forçar una altra llei més oberta, amb més garanties, perquè no es fiava del Govern Suárez. La població no atengué i votà massivament a favor. Així obligà l’esquerra a acceptar, en endavant, la llei que no volia.)

(Continuarà)

Antoni Ferret