Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 31 de juliol del 2020

Els lladres contra les persones

S’ha dit, i ho certifico, que la història de la humanitat ha sigut la història d’una lluita de classes. Però jo voldria afegir-hi: ha sigut la història d’una lluita de classes, només contestada en els moments més favorables, perquè ha sigut, fonamentalment, la història del robatori habitual dels lladres contra les persones.

No tots els rics tenen per què haver sigut lladres. Una persona pot tenir una idea, invertir i produir un article, o un servei, que no se li hagi acudit a ningú, i, cobrant un preu just, fer la primera pela. O pot anar a un país  diferent, i ensenyar-hi unes tècniques, un procés curatori, que ningú no conegui, i fer-se ric cobrant preus normals, o pot fer, o bé representar, una pel·lícula que sigui un gran èxit mundial...  Això és una cosa que s’ha de reconèixer i, donat el cas, respectar-la.

Lo més corrent no és res d’això. Pagar sous miserables, cobrar preus excessius, aconseguir de manera furtiva una exclusiva, robar uns plans secrets, aprofitar un càrrec públic per obtenir guanys indeguts, vendre un producte a preu més car, aprofitant una situació d’escassesa, imposar unes condicions difícils a una persona, o a moltes, aprofitant una situació de necessitat, que no s’hi puguin negar... Són múltiples les maneres.

Un poeta, que no recordo, va cantar, en un funeral on vaig assistir, aquesta cançó

D’ençà que món és món,

I mireu si és antic,

Sempre hi ha hagut un pobre,

I al seu damunt, un ric.

Els testimonis d’aquesta constant històrica són pocs, perquè sempre s’ha tendit a amagar la realitat, a fer desaparèixer proves, a no deixar que es divulgués... Però són contundents.

Els profetes d’Israel, de quan Israel era Israel, no abans ni després, són clars i durs:

«Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra.»

«... abusant del poder que tenen en les seves mans. Si desitgen camps, els roben; si volen cases, les prenen; extorsionen el cap de casa...»

«Els rics d’aquesta ciutat són uns explotadors...»

 Els robatoris dels rics, o dels qui s’estan fent rics, apropiant-se dels béns d’altri, generalment no es produeixen d’una manera habitual i corrent, sinó sobretot en moments de canvi d’una societat, amb motiu d’una arrencada econòmica, d’una guerra, d’un canvi d’època... Quan les circumstàncies «exciten» el desig de robar més. Posaré dos exemples ben eloqüents.

 A Catalunya, segle XI, quan es viu un moment d’enriquiment. En el meu llibre d’història de Catalunya, escric:

«El conjunt de tots aquests factors enriqueix el país, però també té una conseqüència que serà decisiva: desvetlla la cobejança dels nobles i dels castellans [atenció: no vol dir habitants de Castella, sinó senyors de castells militars], cobejança orientada a fer-se seus els nous guanys econòmics (...) i emprenen una política de coacció i de violència envers els pagesos de la demarcació, de cara a apoderar-se dels alous [propietat privada d’un pagès] i a imposar-los càrregues econòmiques. Per aconseguir aquests objectius, recorren fins i tot a la perversió sistemàtica de la justícia, i les confiscacions de béns de les famílies pageses proliferen.»

L’altre exemple, per variar, es dona a l’Anglaterra del segle XVIII. En plena Revolució Agrícola, precursora de la Revolució Industrial. Intents dels pagesos més rics, més emprenedors, d’apoderar-se de més i més terres. No hi ha constància que hi hagués gaires apropiacions de terres d’altres pagesos, però sí, i molt, de les terres comunals (del comú, municipals), on tots els pagesos de la rodalia anaven a pasturar els animals, recollir llenya, caçar conills o perdius... Vegem com ho explica la professora Phyllis Deane («La Primera  Revolución Industrial», pàg 50):

«Hay pruebas de que el consumo de alimentos bajó entre los campesinos pobres en la segunda mitad del siglo XVIII, hasta reducirse a una dieta compuesta básicamente de pan y queso. Porque el sistema de «enclosures» (cercamiento de los campos con vallas) les había arrebatado sus pastos y la tierra donde recogían la leña para cocer sus comidas calientes. Al mismo tiempo, se redujeron sus posibilidades de cazar con trampas o de pescar (…) La carne desapareció virtualmente de la mesa de los campesinos pobres.»

Hi ha maneres i maneres de robar (d’apropiar-se), i n’hi ha que «sembla» que no sigui robar...

Aquella Revolució Agrícola va tenir uns resultats extraordinaris, alimentant molta més gent i arrossegant la Revolució Industrial. Un pot pensar: Què importa que uns quants milers de pagesos haguessin de menjar només pa amb formatge? Però tot va començar malament, robant, i va continuar robant, a tots els obrers de les fàbriques. Aquests treballadors de les primeres dècades, segur que no menjaven gaire més que aquells pagesos.

Sembla clar que els rics, generalment, i salvant excepcions, s’han fet rics, gairebé tots, robant als pobres, robant a la gent normal, robant a les persones. I dir-ho clar no és cap exageració, ni cap demagògia. Ho hauríem de dir sempre, fins que els caigués la cara de vergonya. Si els anomenem «inversors», «emprenedors», «financers» i paraules més avist elogioses, continuaran robant. Si els diem que la seva actuació és «millorable», que «no és prou justa», que «posa en perill l’estabilitat de la societat»,  consideraran que això ja entra dins el joc de les contradiccions normals en una democràcia.

La nostra visió de la vida hauria de ser: els anomenats «pobres» són, quasi sempre, persones empobrides pel robatori sistemàtic dels rics.


dissabte, 18 de juliol del 2020

Els profetes, 2



La divulgació dels textos de l’Escriptura en les misses dominicals, és a dir, la més important de les ocasions de divulgar-la, està cenyida a un programa de tres anys, que es va repetint, en el qual són fixades estrictament les tres lectures de cada una de les misses de cada un dels diumenges de tres anys seguits.  I... a més a més, aquesta sèrie és composta, aprovada i controlada des d’un organisme vaticà, per a tot el món. (Malament rai...)  Aquesta fixació, aquest control centralitzat, haurien d’implicar que la cosa fos molt ben establerta, i d’alta qualitat, tant en l’aspecte  cristià com en el cultural.

Desgraciadament, com veurem, no és així. En general i en tots els aspectes de la vida, centralitzat i mal fet sol ser la nota més freqüent. En aquest cas, intentaré fer-vos veure que està molt mal fet.

Avui vull referir-me a la primera lectura, de cada missa dominical. Lectura que és reservada per als textos de l’Antic Testament. Això és així des de la reforma litúrgica que va impulsar el Concili Vaticà II, ja que abans només es llegien dues lectures: Epístola i Evangeli. S’hi va incorporar l’Antic Testament, però... molt i molt planificat i pensat. Planificat i pensat per al millor bé de les persones assistents?  NO!!  Però primer explico com es fa.

En l’Antic Testament hi ha dos filons de valors fonamentals: els profetes i la Llei. Aquella part més conscient dels autors que hi van participar, en l’una i en l’altra, anaven empesos per un objectiu bàsic: el Dret i la Justícia, o sigui, el bé de les persones. També hi ha, com tothom sap (perquè aquesta és la part més popularment coneguda), tot un seguit d’històries. Ben mirada la cosa, les històries serien com l’embolcall dels valors, serien per presentar-los, fins i tot per fer-los més bonics. Amb les seves traces i manyes, s’ha aconseguit la inversió d’aquest objectiu: la gent sap històries, molt sovint falses, perquè són mítiques, i no coneix la major part dels valors. Fins i tot sembla com si aquests estiguessin «amagats».

No era, aquesta entrada de lectures de l’AT en les misses dominicals, l’ocasió d’or per corregir la situació i fer conèixer als assistents els textos més bons d’aquella part de l’Escriptura?

Sumant tots els diumenges i festes dels tres anys, ens dona un nombre de 204 lectures. (Adverteixo que en les vetlles pasquals, en què hi ha més lectures, només he comptabilitat la primera.) Com s’han repartit, aquestes 204 lectures de l’AT?

Isaïes                           48
Jeremies                        9
Amós                             3
Miquees                         1
Altres profetes             22
Gènesi                           15
Èxode                            13
Nombres                         5
Deuteronomi                   9
Levític                             2
Jesús, fill de Sira              8
Fets dels Apòstols          26
Altres autors                   43 

És evident que això no és normal, aquesta superpreferència a un profeta sobre tots els altres, marginats els més crítics, i advertint que en les 22 lectures dels «altres profetes», no n’hi ha cap que es vagi esmerçar en la defensa del D i la J.  Però... si bé aquesta preferència tan gran per un sol profeta s’hauria d’explicar de manera convenint, el problema no és pas aquest. N’hi ha un altre molt més greu. 

Es marginen els profetes més exigents, i es confia la tasca a un que no ho és tant. Però això tampoc és ben veritat, ja que Isaïes té textos del tipus de (limito les paraules lo possible):

«Per què m’oferiu tants sacrificis? ... Quan alceu les mans per pregar em tapo els ulls per no veure-us. ... deixeu de fer el mal, apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, detureu l’opressor, defenseu l’orfe, pledegeu  a favor de la viuda (1: 11-17).»

«Ai dels qui, a costa dels veïns, engrandeixen les cases i els camps! ... Escolteu què m’assegura el Senyor de l’univers: Totes aquestes cases grans i boniques es tornaran una ruïna; ningú no habitarà aquests palaus (5: 8-16).»

«Ai dels qui fan lleis injustes i promulguen decrets opressors! Neguen la justícia als febles, roben el dret als pobres del meu poble; les viudes són el seu botí, espolien els orfes. Què fareu el dia que us demanaran comptes? (10: 1-3)...»

No hi ha problema: En 48 lectures, no surt cap d’aquests textos. Oi que sembla que no pugui ser?  Vet aquí el «servei» dels buròcrates vaticans a la passió divina pel Dret i la Justícia:

1)Marginar els profetes més autèntics. 

2)Descafeïnar-ne un, i convertir-lo en el «nen bo».

3)Donar-li pràcticament quasi tota la feina, que ens faci quedar bé.

4)Per aconseguir un marc d’autopresentació seriós, tranquil, moderat, que afavoreixi unes «public relations» pacífiques i tranquil·les amb els altres poders.

I jo entenc que això significa: Boicotejar el pla diví en favor del Dret i la Justícia. // Manipular la Paraula de Déu, com diuen ells/es (jo també la hi considero, però no pas tota, sinó alguna part, i més aviat com a possibilitat), per obtenir un objectiu polític de bon veïnatge.  //  Transformar un profeta bo en un simple comentarista, traient-li la grapa que el caracteritzava.

Demano la dimissió immediata, o en el seu cas la destitució, d’aquesta comissió, si és una comissió, i formar-ne una que sigui honesta i cristiana i encari un nou pla de lectures per a l’any vinent.

divendres, 17 de juliol del 2020

Catalanes il·lustres, i 6


Compositores i intèrprets

Durant segles, la música va ser cosa d'homes, però mai no faltava l'actuació femenina en un nivell molt popular, des de la mare o l'àvia que cantava al nen, fins a les dones o grups de dones que cantaven les anomenades «cançons de dones». Això va tenir un punt alt al segle XII, amb el fenomen dels trobadors, on, si bé eren més aviat homes, no faltaren pas les «jutglaresses», que cantaven o recitaven tot tocant instruments senzills. Vull destacar que, en aquest cas, eren dones més aviat de classe baixa i popular. Ara bé: en tota l'Edat Mitjana i més, l'expressió musical femenina va tenir un centre neuràlgic: els monestirs. No hi havia monestir on no hi hagués la monja que tocava, cantava i, sobretot, dirigia els cants dels actes religiosos, sovint amb peces fetes, o adaptades, per ella mateixa. De tal manera que l'anomenada «cantorissa» era un element imprescindible. Però tot aquest ambient de supeditació de l'activitat femenina a un segon nivell va fer un gran salt al segle XVIII: amb el teatre i tot seguit l'òpera, la dona va passar a ser, no sols un element d'igual valor que l'home, sinó el preeminent: la «prime donne» era, ara, la figura principal.

Vejam les nostres dones de la música:

Maria Dolors Vedruna
Barcelonina del segle XIX. Un cas del tot excepcional: A onze anys va escriure la seva primera simfonia per a orquestra, i als dotze va dirigir una orquestra que interpretava una composició seva. Als setze ja era concertista de piano coneguda. Però no en sabem res més.

Caterina Mas i Poncell
Potser mallorquina i del segle XIX. Soprano operística i figura senyera del Liceu. Sabem que el 1838 va interpretar fins a vuit òperes, totes amb noms italians, com era propi de l'època. Però tampoc en sabem més.

Antonieta Aguiló
Del segle XIX. Soprano, que apareixia sovint com a segon paper en les obres interpretades per Caterina Mas. Sabem també de la seva actuació en cinc òperes.

Balbina Alabau
També del segle XIX i no en sabem la ciutat de naixement. Debutà l'any 1842 al Liceu. Al llarg de la seva carrera interpretà de forma excel·lent algunes de les millors òperes de l'època.

Àurea Rosa Clavé
Barcelonina i a cavall dels segles XIX i XX. Filla de Josep Anselm Clavé, fou directora de cor, pianista, professora i compositora. Compongué tres obres musicals.

Emerenciana Wehrle
De Barcelona, a cavall dels dos segles. A partir de 1896, va presidir la Secció femenina de l'Orfeó Català. Fou difícil per l'oposició dels pares de les noies al fet que cantessin juntament amb homes. La secció va arrencar amb trenta coristes. A més de dirigir, ensenyava, i va ser ella mateixa primera contralt de l'Orfeó.

Carme Matas i Aurigemma
També barcelonina i a cavall dels dos segles. Centrada en la interpretació pianística, i el 1888 va ser una de les concertistes que van oferir un recital de piano amb motiu de l'Exposició Universal de Montjuïc. I exercia de professora a l'Escola Municipal.

Carme Bonaplata de Bau
Barcelonina i entre els dos segles. Soprano, que va actuar en diferents països. Des de 1892 va cantar a la Scala de Milà, a Bolonya i a Nàpols. El 1902, es va cantar a Barcelona per primera vegada Tosca, on ella feia el paper principal. El 1912 va interpretar «Mefistofele» a Buenos Aires.

Andreua Avelina Carrera
Barcelonina i com les anteriors. Soprano operística. El 1889, va debutar al Liceu, però no amb una òpera italiana, com solien fer les altres, sinó amb l'obra alemanya Lohengrin. Va actuar en molts teatres d'Itàlia, i fins i tot va estrenar «Andrea Chenier» a la Scala. Va actuar a Mèxic, Argentina, Cuba, i a Lisboa, a Egipte i a Moscou. Després es va dedicar al formació de nous cantants.

Josefina Huguet i Salat
De Barcelona i com totes les anteriors. Va debutar el 1888 al Liceu, on va actuar repetidament, primer fent papers secundaris. El 1896 va cantar a la Scala, i tot seguit va actuar a l'Acadèmia de Música de Nova York. El 1903, a Milà, va enregistrar un centenar de discos operístics. Era la primera cantant espanyola que feia això. Va actuar en moltes ciutats de tot el món, i el 1908 es va retirar i es va dedicar a registra discos, així com també a formar nous cantants, al llarg de quaranta anys.

Maria Pichot i Gironès
Barcelonina i com totes les anteriors. Va ser empresonada per cantar cançons revolucionàries i nacionalistes, i les va continuar cantant a la presó. És així com es va revelar com a artista. Va debutar amb una sarsuela en català. I el 1902 va cantar per primer cop en un teatre europeu, a Bèlgica. Es va fer molt famosa amb la seva interpretació de «Carmen», per la representació tan natural del rol de gitana impúdica. Va actuar en teatres de moltes ciutats europees i americanes, entre ells a la Scala. El 1908, ella i la seva parella, també cantant, es van establir a Nova York, on van obrir una acadèmia de cant.

diumenge, 12 de juliol del 2020

Catalanes il·lustres, 5


Pintores

A partir del Renaixement (segle XV), es va anar fent cada cop més corrent que monges i dones benestants es dediquessin a pintar, com a cosa de distracció o de gust estètic. I el gran tema que van practicar, cada vegada més, va ser pintar flors, com a element d'ornamentació. O també el retrat, però amb formes petites, adaptades a medallons. Però aquesta dedicació femenina va ser ben minsa fins al segle XVIII, quan, amb motiu d'una major instrucció de les dones, es van sentir més atretes per l'art. En aquesta època, la pintura femenina tendia a fer treballs delicats, en mida petita, molt relacionats amb la vida casolana, sobretot en temes de mares i nens.  Vegem, doncs, les nostres pintores.

Ende o Eude
La primera pintora catalana de qui tenim... ni tan sols notícies. Una monja del segle X que, juntament amb un mossèn, van il·lustrar l'anomenat «Beat de Girona», un manuscrit de 184 pàgines, escrit per un altre mossèn. La il·lustració és considerada d'una gran bellesa.

Brígida Bertran
Nascuda a Sant Pere de Ribes, segles XV-XVI. La catedral de Barcelona li va encarregar de pintar i muntar quatre tapissos de riques teles i brodats amb or, per ornamentar els laterals del presbiteri.

Angèlica Justiniano Armendáriz
De Tarragona, però d'origen italià, i del segle XVII. Angèlica va pintar quatre teles per decorar les portes de l'orgue de la parròquia d'Ulldemolins.

Isabel Jolis Oliver
Barcelonina, del segle XVIII. Va aprendre del seu pare l'ofici de gravadora, tècnica nova i important de l'època. Molt probable autora d'una estampa de sant Cristòfol, i sabem que feia feines de gravat per a la parròquia de Santa Maria del Mar, i per als convents de Santa Caterina, Sant Gaietà i Santa Madrona.

Anita i Carlota Martí Aguiló
Barcelonines, filles d'un pintor i amb unes quantes experiències en autoretrats. La Carlota, que morí molt jove, cada any regalava al seu pare una versió més del seu autoretrat. I es van fer una caricatura mútua l'una de l'altra.

Emília Coranty Llurià
Barcelonina, a cavall dels segles XIX i XX. Es va formar a les escoles de Belles Arts de Barcelona, Madrid i Roma. Es va dedicar extensament a la pintura floral i a la decoració. Va participar en l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, on va guanyar dues medalles, i una altra en una exposició de Madrid, i altres més en diverses exposicions, dues d'elles d'or. Ensenyà Dibuix i Pintura en l'Escuela Superior para la Mujer. Els seus quadres representen escenes de la vida de les dones, com estendre la roba, les flors del jardí... Va exposar fins i tot a Chicago. I va llegar quantitats de diners a escoles i fundacions per ajudar els artistes joves.

Josefa Porras
Filla d'Olot, i entre els segles XIX i XX. Va exposar obres seves en la primera exposició totalment femenina de l'any 1897 a la Sala Parés de Barcelona. La seva especial dedicació van ser els paisatges naturals del encontorns d'Olot.

Teresa Costa Estruch
Barcelonina del segle XIX. Va presentar obres en dues exposicions generals de Belles Arts de Barcelona, i en dues exposicions femenines de la Sala Parès.

Lluïsa Denís Reverter
També barcelonina, a cavall dels segles XIX i XX. Casada amb Santiago Rusiñol, va aprendre molt d'ell, i va arribar, ja al 1928, a exposar 20 obres en la Sala Parés.

Antònia Ferreras Bertra
Lleidatana, segles XIX-XX. S'especialitzà en quadres de flors a l'oli i en aquarel·la sobre tela de ras. Va participar en diverses exposicions al Palau de Belles Arts de Barcelona, al Palau de Congressos i a la Sala Parés. I, al 1912, va participar, a Lleida, en l'exposició Artistas Ilerdenses. També va prendre part en exposicions internacionals. I fou col·laboradora en causes pacifistes i solidàries.

Josefina Julià Vilar
Barcelonina, dels segles XIX-XX. S'especialitzà en la representació de figures en quadres a l'oli i en tapissos. Participà en diverses exposicions a la Sala Parés, i en dues ocasions organitzà una exposició i una festa per recollir recursos per a obres socials.

Visitació Ubach i Pérez de Osés
Barcelonina dels segles XIX-XX. S'especialitzà en pintura floral i escenes costumistes. Participà en tres exposicions en la Sala Parés on ella era l'única dona. Com ja podem veure que era típic en aquesta època, va participar en diverses exposicions a Madrid i a Barcelona, destacant en la presentació de figures femenines, soles o en grup.

Consol i Mercè Tomàs Salveny
De Barcelona, entre els segles XIX i XX. Especialitzades en pintura de paisatges. Participants en la primera exposició només femenina de la Sala Parés i en diverses d'altres.














 




 


dimarts, 7 de juliol del 2020

Els profetes, 1


La Bíblia reconeix uns 15 profetes, que classifica d’aquesta manera:

3 profetes majors: Isaïes, Jeremies i Ezequiel. Els que tenen els textos més llargs.
12 profetes menors: Amós, Osees, Miquees, Nahum, Joel, Abdies, Jonàs, Habacuc, Ageu, Sofonies, Zacaries i Malaquies.

A l’anomenar la Bíblia, hem de recordar (o saber) que és un aplec de textos molt diversos, que existien des de diverses èpoques i independents, i que en un moment donat van ser agrupats. Però alerta: això és una manera teòrica de dir-ho.  De fet, aquesta agrupació, pel que fa a l’Antic Testament, va ser decidida per les autoritats jueves al segle II aC, però dins l’Església va ser molt discutida, i va durar segles abans no va ser acordada en ferm (segle XV). La més gran discussió va ser entre el criteri d’acceptar-hi pocs textos i bons, o acceptar tots aquells que es pretenia que hi fossin, que és la que va prevaler (en la meva opinió, erròniament).

Un servidor, en relació a l’objectiu primer que hauria de tenir la Bíblia, això és: el predomini del Dret i la Justícia, a benefici de la felicitat de tothom, objectiu que sí que el té, però només en una part de l’esmentada Bíblia, la que jo anomeno «la Bíblia cristiana», considero aquesta classificació de profetes totalment fora de lloc, i no l’accepto.

1)No em sembla bé que el criteri per designar els més importants i els que no ho són tant sigui la llargada dels seus textos. Afirmo que, tractant-se de defensar el Dret i la Justícia, hi ha profetes considerats menors que aporten tant mèrit en el seu text més curt com el que tenen alguns dels considerats majors. Exemples: Amós i Miquees en relació a Isaïes i Jeremies. Pel que fa al «profeta» Ezequiel, considero el seu text ple de grandeses, meravelles i coses rares, totalment inútils, i rebutjo la seva posició entre els tres millors.

2)No sabria veure per què han sigut, i són, considerats profetes la majoria dels anomenats menors (no pas per la llargada del text, sinó pels seus valors).

3)De fet jo diria que els profetes de veritat, els més identificats amb els desitjos i la passió de Jahvè (vull dir: aquella que jo li «endevino»), serien, per ordre cronològic de dates:
Amós, Isaïes, Miquees, Jeremies, Segon Isaïes i Tercer Isaïes (cobreixen els segles VIII-VI aC). Siguem clars: aquests són els «meus» profetes.

4)Tres aclariments importantíssims: El Segon Isaïes i el Tercer Isaïes són dos seguidors del profeta, que van continuar, anònimament, el seu text molt després de la seva mort. No se’ls acostuma a anomenar profetes, i això, de vegades, pot ser una trampa a favor d’Isaïes, que figura que té un text molt més llarg que el que té (que ja ho és).

La Bíblia també reconeix dos «profetes» més, que no haurien escrit res:  Elies i Eliseu, al segle IX aC. En parlen els dos llibres Reis 1 i Reis 2, llibres que, segons la crítica, no són de fiar, que manipulen en la narració dels fets, a favor del regne de Judà i en contra del regne d’Israel. Jo tinc la total seguretat que no van existir mai, ni ells ni les seves extravagàncies.

Per si algú encara no ho tingués clar, cal recordar que profeta és la persona que, en nom de Jahvè, denuncia i condemna les injustícies, no la persona que anuncia coses del futur. Aquesta tasca, que també la solen fer, és del tot secundària, i quasi mai no l’encerten, perquè són bons desitjos, però molt i molt difícils.