Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 28 de novembre del 2015

Parlem de turisme?



El turisme és una bella realitat del món d’avui, fruit de la millora del nivell de vida i de la millora dels mitjans de transport. Permet conèixer món i interrelacionar les distintes poblacions. 

En el cas de Barcelona, ha dinamitzat en gran manera l’economia de la ciutat i ens ha ofert un nou sector d’activitat altament interessant.

Però tot té els seus excessos, i avui una gran part de Barcelona està patint inconvenients, alguns molt greus, per culpa d’un turisme massa massiu i, sobretot, massa concentrat en uns determinats barris (Barceloneta, Ciutat Vella, Eixample, Sagrada Família...).

El cas més greu que es dóna en aquests barris sobresaturats és el de l’«expulsió» de veïns i veïnes d’un determinat barri. El procés més típic és el següent: una casa antiga és rehabilitada pel seu propietari, en forma molt moderna, de cara a llogar els pisos a persones estrangeres, i això implica un fort augment del lloguer per als llogaters actuals, els quals, normalment famílies modestes i sovint immigrades, han d’acabar marxant per no poder pagar el nou lloguer. O bé no la rehabiliten, i la casa es deteriora, i ho han de rehabilitar els llogaters, i si no ho fan, han de marxar.

Un altre inconvenient greu són les conseqüències de la presència massiva de turistes en alguns barris (voltants de la Sagrada Família, voltants del Parc Güell...): el comerç és dinamitzat, però això implica un augment de preus dels articles i dels locals, que ho fa inassequible als veïns del barri.

Un inconvenient «menor», però encara important, són les molèsties que genera entre el veïnat la presència de molta gent al carrer i als bars i locals de diversió: sorolls molestos i nocturns (quan no baralles), que dificulten el descans dels veïns i veïnes.

Tot plegat es planteja la qüestió de si Barcelona ha de ser «per als veïns», encara que amb l’addició de visitants, o una ciutat «per als turistes» amb l’addició secundària de veïns i veïnes. Quan la gent de la Barceloneta ha sortit al carrer diverses vegades en senyal de protesta, és que hi ha un problema. I que, en uns determinats barris, l’activitat turística ha de «decréixer».

diumenge, 15 de novembre del 2015

La cimera de París




Ens juguem el clima, el planeta i la vida

El dia 30 de novembre comença, a París, la Cimera del Clima de l’ONU. 

Es tracta que 195 països arribin a un acord de reducció del consum de combustibles fòssils i de l’emissió dels corresponents gasos contaminants a l’atmosfera. Es tractaria de compensar-ho amb un gran augment de les energies netes, com solar i eòlica.

Caldria una reducció tal que s’assegurés que la temperatura mitjana del planeta no augmentés més de 2 graus centígrads d’aquí al final de segle. Els científics calculen que aquests 2 graus ja són inevitables.

Perquè, si la temperatura augmentés més d’aquests 2 graus, les conseqüències sobre el clima i la nostra vida (la dels nostres descendents) serien catastròfiques. Estan en joc la vida en la seva forma actual, i la supervivència en algunes zones del món (com és Àfrica).

Desgraciadament, les perspectives són preocupants: els compromisos ja expressats de molts dels països són insuficients.

Els països pobres, del sud del planeta, demanen ajuda financera per poder adoptar tecnologies modernes menys contaminants: un «fons verd» de 100.000 milions de dòlars anuals a partir de 2020. Els països rics «diuen» que «no tenen diners» per a això. Però la realitat és que aquests països rics gasten 10 milions cada minut (cada minut!) a subvencionar les energies contaminants, com el petroli.

L’augment de la temperatura produeix: desgel dels pols del planeta / augment del nivell del mar, amb gran perill per a les zones costaneres i les illes / desertització de les terres menys humides / inestabilitat dels fenòmens climàtics: sequeres i inundacions...

Cal esperar que, entre les pressions populars i dels científics i el sentit de responsabilitat dels governants, la cimera de París no sigui un fracàs. Seria desastrós.

dijous, 12 de novembre del 2015

La candidatura



«En Comú Podem»
  Barcelona en Comú + Podemos + Iniciativa + Esquerra Unida
Candidatura unitària d’esquerres de Catalunya

Per una Nova Espanya, amb:

*Salari mínim a 1.000 euros (en dos anys)
*Pensions mínimes com el salari mínim
*Derogació de la Reforma Laboral
*45 dies d’indemnització en cas d’acomiadament
*Feina garantida per l’Estat, per a un milió de persones
*Subsidi d’atur indefinit (de manera que tot treballador o treballadora tingui o bé feina o bé subsidi)
*Recuperació de la Llei de dependència
*Estat del benestar com els països nòrdics
*Impostos molt forts a la gent rica
*Gran promoció de les energies netes
*Persecució de tota forma de corrupció
*Reforma de la Llei electoral, de tipus proporcional
*Plurinacionalitat de l’Estat i relació còmoda per a Catalunya, Euskadi i Galícia

dilluns, 9 de novembre del 2015

El "projecte"



El «Projecte»
Hi ha una empresa (no en diré el nom, però n’hi deu haver d’altres) que és una mostra de lo que ens espera als treballadors i les treballadores si no reaccionem amb energia. És a Gavà, i es dedica a distribuir medicaments.

Té unes poques persones fixes, i la gran majoria són d’ETT. Cobren 950 € al mes, però en aquests 950 euros hi ha incloses les pagues extres i les vacances. És a dir que, a part d’aquests 950 euros, no hi ha pagues ni vacances. Es treballen 8 hores al dia, però, si una setmana no hi ha tanta feina, només se’n treballen 6 (o 4). I només se’n cobren 6 (o 4). 

Els treballadors i les treballadores són sotmesos a una forta pressió psicològica, en el sentit d’un ritme de treball ràpid. Si no s’obté, la persona va fora. Les persones hi duren uns quants mesos, i, o marxen, o els treuen. Però sempre poden trobar persones en atur que ho accepten.

Això és una mostra  del «projecte» que la dreta i el capital ens tenen reservat. Però no de cop (no sigui cas que hi hagi una reacció massa forta) sinó de mica en mica

Fomentar l’atur (que sempre n’hi hagi, més o menys). Que els treballadors i les treballadores tinguin molta por. Que acceptin qualssevol condicions, sense protestar mai. Que treballin en condicions forçades. Que cobrin poc. Que portin una vida ajustada. Que no estudiïn. O estudiïn lo que necessitin les empreses. 

Mentrestant, una petita minoria tindrà un control total, guanys cada vegada més grossos, cada vegada més poder, i més impunitat. Saltant-se totes les lleis que els molestin. 

Això és un «projecte» (cosa que, naturalment, no ho diran mai). No és una acusació. És una cosa que es busca imposar de mica en mica.

Tot treballador o treballadora ha de saber que, si vota PP, CDC o C’s, està votant el «projecte», encara que no ho sàpiga.