La llengua catalana

La llengua catalana és la llengua de Catalunya des de fa uns 1.000 anys. I té una llarga i magnífica història literària.

Els darrers 3 segles (XVIII-XX), excepte els anys de la Segona República, ha patit persecució i marginació per part d’unes males autoritats antiespanyoles. Ara s’està recuperant. No és que ja estigui recuperada. Encara no.

Algunes persones parlen de bilingüisme entre català i castellà. El bilingüisme popular ja existeix: els avisos al metro o a RENFE, a les platges, les misses de les parròquies, les intervencions de les persones en les reunions, etc., alternen català i castellà, en una relació totalment pacífica i lliure. I així ha de continuar sent.

Però alerta! El català és una llengua minoritària (fins i tot dins el seu país, per raons històriques). I està en contacte diari amb una llengua (el castellà) que és majoritària en l’Estat i que és internacional. El català, doncs, no pot assumir una competència oberta amb el castellà (ni amb l’anglès), perquè patiria una disminució progressiva que, en el futur, el deixaria en una situació més o menys residual.

Si això passés, seria un desastre cultural (com és un desastre cultural cada vegada que es perd una llengua en el món). 

El català necessita, doncs, una protecció política. I hi ha 3 coses que no poden ser bilingües: l’escola, les institucions públiques i la TV autonòmica. Aquestes 3 instàncies representen la protecció política del català amb vistes a la seva pervivència històrica. Perquè és una llengua que està en inferioritat de condicions per raons geogràfiques i històriques.

Es necesario que los compañeros y compañeras castellanohablantes, si son amantes de la cultura, comprendan estos principios y que los defiendan, incluso en votaciones.

Manipulació!!

Les polítiques econòmiques aplicades pels dos Malgoverns han fet molt de mal, han causat grans sofriments a moltes persones i famílies i han sigut causa que la crisi s’allargués molt més de lo necessari.

Però increïblement, aquestes males polítiques encara són defensades per persones i organismes com a «necessàries». Sense cap vergonya.

Com explica el professor Vicenç Navarro (de la UPF), dos dels personatges més conspicus en aquesta defensa són el senyor José Carlos Díez (El País) i el senyor Sala i Martín (TV3). La TV3 de CiU considera el senyor Sala i Martín «l’economista de la casa», i aquest senyor té la barra de fer unes anomenades «classes d’economia», que són qualsevol cosa abans que unes classes en el sentit científic del terme.

Tots dos (i altres) repeteixen coses com ara: «cal retallar la despesa pública», «és necessari desregular les relacions laborals, per millorar la llibertat de les empreses», «l’atur és conseqüència de les rigideses laborals», «no es pot redistribuir; per redistribuir és necessari, primer, crear riquesa». I altres disbarats.

Ignorant (o fent veure que ignoren) que és la desregulació laboral lo que multiplica l’atur, que de riquesa no en falta (i molt mal distribuïda), que una redistribució dels ingressos és necessària perquè tothom tingui poder adquisitiu i compri, a fi que la producció s’animi.

I sovint s’equivoquen en les seves «prediccions». Per exemple, entre molts altres casos, el senyor Díez va dir una vegada que «Espanya no arribaria mai als 6 milions d’aturats». Hi va arribar i els va superar. Però els seus errors de predicció no compten: les empreses mediàtiques els continuen tenint en un primer pla.

Esperem que molt aviat aquests senyors vagin a l’atur. Això sí, naturalment!, amb un subsidi indefinit, com tindran aleshores tots els treballadors i treballadores sense feina.