Ha fallat el cop de gràcia

Els ha fallat el cop, perquè era un autèntic «cop». Intentaré explicar la meva opinió.

Tots hauríem de ser molt conscients, que considero que molta gent no n'és, del fet que, des de 1980, i sobretot de 2008 ençà, som objecte d'una conspiració mundial, o semimundial, per part de nuclis o grups mafiosos financers, secundats per personal divers, com ara polítics, intel·lectuals, periodistes, jutges, advocats, tot plegat gent que, sense ser pròpiament lladres com els anteriors, són els qui els fan la feina i faciliten les seves actuacions, i, per tant, són els qui ens oprimeixen amb lleis, operacions econòmiques, actituds repressives i, sobretot, propaganda omnipresent que procura enganyar, distreure i desorientar la gent corrent.

Per desgràcia, no tothom ho té prou clar, i alguns desbarren parlant de «règim del 78», i coses semblants, sense veure que la culpa, com sempre, està molt repartida, però la immensa major part de les penalitats que sofrim són causades per una contrarevolució mundial. Aquesta, que ja és vella, ha experimentat un gran impuls, com he dit, a partir de 2008, aprofitant una crisi que no va ser pas només ocasional, sinó en bona part provocada per aquelles altes instàncies. 

La conseqüència ha sigut, arreu, retallades, sobretot de drets socials, drets que abans eren més o menys (o menys o més) complerts, però existien. En canvi ara estan buscant la manera, amb les seves traces i manyes, que sembli que ja no existeixen, o que ja ni tan sols es recordin. Juntament amb el retall dels drets socials, també usen recursos antidemocràtics, repressions i lo que calgui per tenir la gent normal sotmesa, empobrida i marginada. Tot això, és clar, per assegurar els seus guanys, sempre més i més grossos. Fins al punt que, quan hi ha una millora econòmica, es fan mans i mànigues per evitar que aquells drets, o la majoria, ja no es tornin a recuperar, que ja quedin com un record d'una època ja passada. Si pot ser, que ja ni es recordin.

Doncs avui (avui!!!) era el dia assenyalat perquè a Espanya es fes el cop de gràcia, en el sentit d'assegurar que ja no es tornaria al passat (un passat que no és pas que fos bo, però per a ells ho era massa). Tot estava molt ben muntat, en teoria.

Perquè a mi, que d'un temps ençà soc més mal pensat que abans, em dona de parer que aquesta colla d'arreplegats que han estat dient animalades una rere l'altra, i barallant-se com gat i gos, no han actuat sols. Diria que és molt probable que hagin sigut ajudats (pot ser de moltes maneres), o fins i tot inspirats per vés a saber qui, i vés a saber des d'on. Perquè (això sí que tots ho sabem i ho tenim en compte) el gran capital no té pàtria, ni país, ni res més que el seu egoisme. És una cosa com ara el «núvol» de què ens parlen els informàtics, que no se sap on és, perquè no és enlloc.

És molt probable que el gran capital, a mesura que es va sentint més fort, perquè ho és, vagi fent els seus plans, cada cop més complexos. L'objectiu és que el seu poder quedi tan garantit, i que la forca de la gent normal quedi tan atuïda, que el seu control mundial esdevingui tan sòlid que ja no sigui mai més possible cap revolució. I, doncs, que el seu poder quedi ben ferm història enllà. Això es concreta obligant els governs a tenir la població dominada i quieta en un nivell baix. (I si algun govern no se'ls sotmet, aleshores... tota la púrria mundial d'agents de tota mena, sobretot periodistes, se li tira a sobre per destruir-lo. Com bé s'ha vist.)

Però això encara no és tot. Cal assegurar-ho més. Per exemple, els tractats internacionals de comerç ajuden molt al predomini de les «seves» grans empreses, per controlar tot el mercat (el de mig món, l'altre mig els queda més fora del seu control).

Però cal, encara, un altre nivell de seguretat. Després de 2008, amb un grau més alt de força econòmica i de tota mena, pot molt ben ser que es vagin plantejar, o més ben dit, s'hagin anat plantejant, un esquema de control mundial (si més no occidental) més estratègic.  Hauria anat així:

2016: EUA.

2018: Brasil.

2019: Espanya.

(Havent fallat, per ara, Venezuela.)

Vull dir que pot ser que la idea vingués de més enllà que els pseudopolítics de dreta espanyols. Vegem que d'aquesta manera tindrien tres punts de fort control en tres continents. Naturalment, Europa està ben controlada per Alemanya, però potser aquesta és «massa independent».

Doncs, avui, el cop de gràcia, o tercer intent, els ha fallat. De manera que, avui, no era un dia de greu perill per a la gent normal d'Espanya, sinó per la de tot el món. I, doncs, hauria de ser celebrat de manera universal.

L'habitatge a Barcelona

El problema de l'habitatge a Barcelona (i també en altres llocs) és un escàndol tan gros, tan greu, que no es pot qualificar, de manera justa, d'altra manera que de «muntatge de robatori organitzat».

Vegem: El salari mínim a Espanya és de 900 euros (i perquè s'acaba d'augmentar, i hi ha molta gent que encara no els cobra) i, segons font municipal, el lloguer mitjà a Barcelona és de 921. Com pot ser???

Però no es tracta només dels preus. Per què la gent més rica, dècades enrere, va anar marxant del centre de la ciutat, cap a llocs més luxosos i més espaiosos (com va fer en moltes ciutats europees) i ara hi torna fotent fora la gent treballadora que hi viu? Per què hi ha barris on la gent només hi dorm (Ciutat Meridiana, molta part de Nou Barris) i ha d'anar a treballar lluny, de vegades a l'altra punta de la ciutat?  I per què, al revés, hi ha barris on de dia hi ha molta activitat, molta gent, molt soroll, i de nit no hi ha ningú (Barri Gòtic)?  I per què hi ha barris en què les botigues estan especialitzades a vendre per als turistes (Ciutat Vella, Sda Família), i la gent del barri de vegades no troba lo que necessita?

Una ciutat «compacta», integrada, és aquella en què, per exemple, sigui Ciutat Vella, Ciutat Meridiana, Nou Barris, Gràcia, Poblenou, no diré pas que siguin iguals, això no, però en tots els barris hi hagi habitatges per viure, empreses per treballar, botigues per comprar, escoles, dispensaris, cinemes, és a dir, que s'hi pugui «fer vida», encara que una part de la gent s'hagi de desplaçar. I que en tots ells hi visqui gent més rica i gent no tant. 

Falta MOLT habitatge públic de lloguer social. Podria ser públic o bé de cooperatives. N'hi ha molt poc. Mai no havia sigut una preocupació de cap ajuntament. L'Ajuntament actual té el projecte de tenir-ne un 15 % del total l'any 2027. És poc i molt lluny, però ja és ben difícil. Seria necessària molta ajuda econòmica de la Generalitat i de l'Estat, però tampoc hi podem confiar massa, perquè en moltes altres ciutats hi ha un problema similar, encara que no tant.

Hi ha la sortida cooperativa. Avui (parlem de casos concrets, que existeixen) per formar part d'una cooperativa d'habitatges, per construir-los en sòl cedit pel municipi (si fos sòl d'origen privat seria més car), es necessita aportar uns 20.000 euros cada família o parella. (Diners que si mai es marxava es recuperarien.) I una quota de despesa comunitària d'uns 500 euros mensuals. És molt per a persones joves que estan en el pas dels estudis a treballar, si poden. Es demana que l'Ajuntament posés 10.000 d'aquests 20.000 euros. Això multiplicaria per dos el nombre de joves que hi poguessin accedir. Però, d'on treu l'Ajuntament aquests diners? Ara com ara, no els té. Però... fem servir la imaginació. Per què els bancs, en mans de gent tan poc honrada, que tenen tants beneficis, nets i bruts, que quan tenien dificultats van ser ajudats generosament, i que no han tornar res, no podrien ser obligats a aportar, cada un, un bon grapat de milions per a un fons social municipal? Però un Ajuntament no pot decidir una cosa així, hauria de ser una llei de l'Estat.

Però, encara que avui això no sigui possible, no hem de tenir gens de vergonya de demanar-ho, si cal fent soroll!!  La realitat actual de Barcelona, i de qualsevol altre lloc, no la podem acceptar. No, pel fet que sigui una realitat, ens hem de pensar, o acceptar, encara que de mala gana, que és «normal», que «és lo que hi ha». És lo que hi ha, ara, però cal dir SEMPRE que és un robatori, de lladres, i que ho hem de canviar tan aviat com sigui possible.

I el procés mitjançant el qual va sent substituïda una part de la població de sempre per turistes o gent rica, pel sistema d'augmentar els lloguers (ara ja no es pot fer en una pròrroga, però sí en un contracte nou), i els que no els poden pagar han de marxar a una zona més barata, és més complicat del que sembla. Perquè, suposem que a un barceloní (una família) de l'Eixample, o de Gràcia o de Sant Andreu, li han apujat el lloguer i no el pot pagar, i se'n va, posem, a Sant Adrià, on hi ha molta gent d'un nivell encara més baix (molts immigrats)... pot passar que el barceloní pugui pagar un lloguer més baix que el de Barcelona, però més alt que el que poden pagar la majoria dels veïns de St Adrià. I què passa? Si és un, no passa res, però si són més... pot reproduir-se el mateix fenomen que a Barcelona...

El problema del lloguer enfilant-se (juntament amb la feina) són els grans culpables que, avui, un 80 % de la joventut espanyola d'entre 20 i 30 anys no es pugui emancipar i encara visqui a casa els pares. L'edat mitjana d'emancipació de la nostra joventut són 28 anys. I als països nòrdics són 20 anys.

I l'aspecte més indignant (que ho són tots) és que, per exemple, la multinacional nord-americana Blackstone posseeix més de 20.000 habitatges a Espanya, com molts altres milers arreu del món, i no es preocupa massa per llogar-los, sinó que els compra quan hi ha una crisi i van més barats, els té 6 o 7 anys, sovint buits, i quan han pujat de preu els torna a vendre. És a dir que trafica amb una cosa tan important per a la gent normal per guanyar-hi diners, sense fer res, ni produir ni fer cap servei. I així uns ganduls i lladres ocasionen, junt amb altres factors, que molts joves no es puguin emancipar. Pensem que si, per exemple, qui ens roba és un industrial, que treballa molt i produeix, ESTÀ MOLT MALAMENT, però si, a sobre, resulta que qui ens roba és un dropo que viu del «cuento», IMAGINEM-NOS.

Un nou Ajuntament d'esquerres

L’Ajuntament de BComú ha satisfet moltes de les aspiracions de la gent que el vam votar, però no pas totes. De fet, per desgràcia, mai no podrem arribar a una cosa que ens satisfaci plenament. A mi m’ha frustrat moltíssim que durant 4 anys hi hagi continuat havent gent dormint al carrer. Escandalós! Ja sé que no es pot solucionar del tot, que, si resols el problema d’uns quants, tot seguit en venen uns quants més d’una altra ciutat, o... nous arribats des de l’Estret. Però això mai no podrà justificar que, en un moment donat, n’hi hagi un miler, dormint als carrers de Barcelona, tot i haver-n'hi uns 2.000 allotjats en serveis municipals o d'entitats socials. Ara bé, estic segur que, amb un altre partit, encara hauria sigut tot menys bo. I no diguem si, en comptes d’un partit, hagués sigut un grup d’«interessos».

De cara a un nou mandat, com que no puc pas estendre’m en tots els moltíssims temes, exposaré el meu parer en els tres que crec més importants: l’habitatge, el binomi escola-infància i l'ajuda a persones vulnerables.

L'habitatge

L’habitatge és el problema número 1 de Barcelona. Però el nostre drama és que l’Ajuntament no hi té competències, que corresponen a la Generalitat i al Govern de l’Estat. No obstant això, l’Ajuntament d’esquerres ha fet lo que ha pogut, molt poc:

S’han construït 13 promocions d'habitatge públic, amb un total de 721 habitatges.  / S'ha aprovat que un 30 % dels habitatges nous construïts siguin destinats obligatòriament a habitatge social (s'espera que això representi uns 300 habitatges l'any).  / S'han fet entrar al mercat de lloguer 250 habitatges buits de titularitat privada.  /  Se n’han comprats 661.  /  Sobretot s'han comprat a corre-cuita.... edificis per evitar que fons de lladres els compressin i expulsessin els veïns. /  S'han multat 28 bancs o altres propietaris per tenir-los buits un temps excessiu.  / S'ha impedit legalment que una gran quantitat de pisos (....) fossin llogats a turistes, en mala convivència amb els llogaters  habituals.  //  En un altre sentit, en els dos últims anys, més de 2.000 famílies en perill de desnonament  han sigut ajudades, o dificultant-lo, o proporcionant un habitatge.  /  I, entre 2015 i 2017, es van concedir més de 9.000 ajudes per acabar de pagar el lloguer.  //   Finalment, hi ha un projecte de construir, entre 2016 i 2025, una partida de 2.200 habitatges públics de lloguer, amb un 50 % de finançament europeu. /  I un conveni amb la Fundació Hàbitat3 per captar 426 pisos buits de propietaris particulars i destinar-los a diferents programes d’atenció a l’emergència residencial.   ///  Tot plegat és molt poc, en comparació de les necessitats que hi ha (no supera de gaire els 2.000 habitatges, durant el mandat). Però mai, a Barcelona, s’havia plantejat ningú tenir un gran nombre d’habitatges públics per a ús de lloguer social.  En caldrien, en aquest moment, uns 75.000, de manera urgent, uns quants més que les persones que n'estan esperant un.

Escola i infància

En l’aspecte d’escola i infància s’ha pogut lluir una mica més. Però sempre lluitant amb la manca de diners. És que, idealment, i en alguns països europeus és així, caldria que, del total de recursos públics, corresponguessin un 50 % a l’Estat, un 25 % a les autonomies i un 25 % als ajuntaments. Però això ho somiem des de fa molt temps... Tenim, doncs:

2017.- Es va invertir en cinc línies fonamentals: ajudes a famílies amb infants en situació de més vulnerabilitat, beques per a menjadors escolars, accés amb equitat a activitats de lleure educatiu, accés a l'escola bressol municipal i cobrir despeses de salut no cobertes per la cartera de serveis.

2018.- Aportació extra de 8.505.000 € per la convocatòria extraordinària d’ajuts de menjador.

1.095.133 euros a escoles i instituts públics per donar suport a la compra de llibres, material didàctic i informàtic.

Una renda infantil per a 11.059 nens/es, de famílies necessitades (100 euros nen al mes, i 100 euros més en cas de famílies monoparentals), per un import de 10.966.373 euros.

Proposta educativa, molt recent: "Escola Respira"

- Increment del verd a les escoles, posant especial  èmfasi en l'impuls a la creació de "murs verds": per exemple  parets cobertes amb heura ("enredadera").

L'objectiu és incorporar més verd als centres educatius, com a eina per reduir els nivells de contaminació i potenciar els beneficis que el verd té sobre la salut, concretament, més verd als patis, parets verdes i murs verds.

En l'aspecte d'ajudes a persones especialment vulnerables, destaquen:

Una renda municipal d'inclusió, per a 3.700 persones (950 famílies) dels 10 barris de l'Eix Besòs. Cofinançada per la Unió Europea.

Primer Pla de salut mental de Barcelona. Pla 2016-18, per millorar la salut mental de la població. Amb acompanyament i inclusió social, laboral i residencial de les persones.

Un servei d'odontologia gratuït per a persones molt vulnerables.  

Un pla pioner contra la feminització de la pobresa i la precarietat, amb projectes d'accés de les dones a l'ocupació, la millora de les condicions laborals...

Nou centre de recursos LGTBI, amb 1.200 metres quadrats, amb serveis especialitzats d'atenció.

El 2018 es va tancar amb prop de 9 milions d'euros destinats a actuacions de millora dels barris de la ciutat, i projectes culturals i de patrimoni, principalment.

 Són aquestes condicions socials de justícia, de mitjans de vida de les persones menys riques (i pobres) les que més voldria que es continuessin assegurant a la ciutat. Amb un Ajuntament ben bé d'esquerres. Però el problema clau és que BComú perdrem (ja els tenim perduts) molts vots al Poblenou i al Raval. En un lloc per haver imposat sacrificis individuals en benefici de l'espai social. En un altre, els veïns van haver d'aguantar molt temps l'actuació dels narcopisos, nou esquema d'actuació de la nova delinqüència, fins que es van obtenir les ordres judicials per entrar-hi. I necessitaríem nous vots per compensar-ho.

Intel·ligència artificial?

Un dels conceptes que més «prometen» de cara al futur immediat, com a garantia d’innovacions espectaculars, és el de la dita «intel·ligència artificial». Què és, concretament?

Es dona el nom d’intel·ligència artificial a la possibilitat d’actuacions autònomes per part de màquines o artefactes que prèviament han sigut ensenyats a fer-les. Han sigut ensenyats a base d’incorporar en la seva memòria una quantitat de dades relacionades amb l’actuació a realitzar. Una quantitat que pot ser, o que normalment és, enorme: milions de dades i d’instruccions relacionades, no sols amb totes les operacions de la tasca a fer, sinó també amb totes les situacions, previstes o no previstes, amb què es poden trobar, per tal que, en cada cas, reaccionin de la manera correcta i necessària. L’aparell no importa la quantitat de dades que tingui emmagatzemades: en un instant troba la que correspon a aquella situació o a aquell moment de cada operació a fer. Però... atenció!: si en un moment donat es trobés davant una situació o un fet inesperat que no li hagués sigut introduït en la memòria, aleshores no sabria què fer.

Vejam una sèrie de 5 exemples, d’entre els moltíssims que n’hi ha, en què pot donar-se, o es dona, l’actuació d’un aparell d’actuació autònoma, considerat d’intel·ligència artificial.

1) Un programa que tradueix paraula per paraula, un text d’un idioma a un altre. Fa molt temps que existeix i que s’utilitza, però és un exemple ben clar de les limitacions de l’anomenada intel·ligència artificial. S’han introduït en la seva memòria totes les paraules d’una llengua i de l’altra, i la correspondència entre elles. Però, com que no totes les paraules, i els seus significats, en cada ocasió, d’una llengua es corresponen amb els de l’altra, perquè hi ha casos en què, davant de tal paraula, o en tal frase, una equivalència de paraules normal, en aquell cas és diferent, resulta que hi ha una quantitat d’excepcions, moltes vegades imprevisibles si no et trobes davant del cas, que pot ser, fins i tot, que no s’hagi donat mai, resulta que l’aparell traductor normalment comet una gran quantitat d’errors, i és imprescindible que una persona ho repassi i ho arregli cas per cas.  Si es publica un text tal com surt del traductor, el lector es farà un tip de riure.

2) Un cas molt més fàcil. Una rentadora pot portar incorporada una memòria que, d’acord amb una sèrie d’instruccions introduïdes, pot distingir, i avaluar, si una peça de roba està més bruta o no tan bruta. I, proveïda d’un petit dipòsit de sabó, deixar-ne anar més o menys quantitat. No és encara el cas de les rentadores que tenim a casa, però segur que arribarà.

3) Un cotxe, o qualsevol vehicle, ja pot ser conduït per un aparell, sense conductor. I aquesta conducció es considera que serà molt més segura que la d’un xofer, sempre d’acord amb les instruccions que se li hagin donat, que han de ser moltíssimes, segons totes les molt variades situacions en què es pugui trobar. Però... si un dia es trobés en una situació en què els tècnics programadors no haguessin pensat... aleshores el vehicle seria molt menys segur que conduït per una persona.

4) Un robot pot fer qualsevol cosa que se li hagi «ensenyat», sigui mecanitzar una peça metàl·lica, o bé dirigir un teler, o edificar una paret, o escombrar la casa, o fer un ou ferrat, etc. Però cal que se li hagin ensenyat no només totes les operacions a fer, que poden ser moltíssimes, segons la feina, i l’ordre en què s’han de fer, sinó també totes les situacions inesperades en què es pot trobar, per exemple que se’n vagi el corrent elèctric, o que la màquina que dirigeix s’espatlli...

5) Finalment, com a exemples, posarem el més greu i perillós. Es pot sentir, en un acte públic, el missatge, i fins i tot veure la imatge, d'una persona que és en un altre lloc. És la videoconferència. No és pas això lo que vull dir. En aquest sentit s'han fet dues grans innovacions: 1) Es pot veure la imatge de la persona, no pas en una pantalla, sinó en forma física i corporal, mitjançant una il·lusió òptica, produïda per unes partícules invisibles, flotant en un determinat espai (el de la forma del cos de la persona). / 2) I Lo molt més important i perillós: Es pot sentir aquesta persona, en la seva mateixa veu, dir coses que no ha dit, coses inventades, atribuïdes per altres. En una campanya electoral, o en una greu crisi nacional o internacional, amb aquesta substitució de la persona i del missatge, es pot enganyar moltíssima gent, i «fabricar» un resultat. Vull dir, molt més de lo que ja es fa ara.

En conclusió: l'anomenada intel·ligència artificial consisteix en l'actuació autònoma d'un aparell, però sempre i només en actuacions, o en coneixements, que li hagin sigut prèviament ensenyats en tots els seus detalls.

Vegem un exemple que serà molt aclaridor: Suposem que jo introdueixo dins la memòria d'un parell totes les meves dades personals: Em dic Antoni, vaig néixer l'any 1935, visc a Barcelona, soc corrector de textos, em vaig casar l'any 1959, la meva dona es deia Rosa Maria, soc del partit Barcelona en Comú, m'agrada molt la platja, etc, etc.

I imaginem que, un altre dia, interrogo l'aparell sobre dades meves i ell respon amb tota exactitud les dades que jo li vaig introduir. Així:  com em dic? - Antoni / quan vaig néixer? - l'any 1935 /  on visc? - a Barcelona / com es deia la meva dona? - Rosa Maria / quan em vaig casar? - l'any 1959 / quan es va casar la Rosa Maria? - .......

Aquesta pregunta, com que jo no l'havia informat d'aquesta dada, no me la podrà contestar!!  Perquè el raonament natural que faria un nen, de pensar: Si la Rosa Maria era la dona de l'Antoni, i l'Antoni es va casar l'any 1959, doncs la Rosa Maria també es va casar l'any 1959,  l'aparell no el podrà fer mai!! Bé: la paraula «mai» no s'ha de dir mai, perquè de més verdes ne maduren. Però...

Per això hi ha persones que pensem que, d'intel·ligència artificial, no n'hi ha. Que és un mite. Que els aparells poden fer moltíssimes coses, i en faran, cada dia més. Però sempre a base de recursos que se li hagin donat, mai a base d'un recurs elaborat per ells. Que això seria, precisament, intel·ligència.

Memorial de greuges

Els irresponsables dirigents independentistes han:

*Robat de manera continuada en les obres públiques (alguns)

*Retallat el PIRMI (renda de subsistència)

*Retallat els pressupostos de sanitat i ensenyament (fa 7 anys, i encara no ho han tornat)

*Mentit de manera continuada sobre tots els aspectes polítics del seu "procés"

*Incomplert:  A) totes les lleis, Constitució, Estatut...,    B) tots els principis democràtics (no sempre les dues coses coincideixen), en la seva trajectòria política

*Deixat de banda sistemàticament mitja Catalunya

*Retardat tant com han pogut l'aprovació de la Renda G de Ciutadania

*Estafat en gran nombre de persones, la concessió i el pagament de la Renda G de C

*Boicotejat uns pressupostos una mica socials

Desitjo de tot cor que cap d'ells/es (només els qui han governat) pugui tornar mai més a ficar les mans en els afers de Catalunya. (No vull pas presó, sinó inhabilitació total.)