Cap a la tercera oportunitat

La historia d’Espanya ha estat trista i negra. Un imperi («donde nunca se ponía el sol») que va ser un règim de saqueig i de robatori, i del qual ens hem d’avergonyir tots els bons espanyols/es. Un caciquisme de feudals i terratinents. La misèria popular, sobretot en les zones rurals. Una Església tancada i reaccionària. Una explotació obrera per part d’una burgesia egoista. Una successió de dictadures militars més o menys camuflades...

Però, enmig d’aquesta foscor, han brillat de manera esplèndida dues llums estel·lars: les Corts de Cadis (1810-13) i la Segona República (1931-36). Totes dues breus.

Les Corts de Cadis van ser una sana reacció d’unes minories cultes espanyoles davant un règim de corrupció, afegit a una invasió francesa (Guerra de la Independència, 1808-14). Aquelles Corts van establir una Constitució (anomenada «la Pepa») de caràcter liberal (en un moment en què Espanya era absolutista), una monarquia constitucional, una divisió de poders (totes elles coses desconegudes fins llavors), i van abolir la Inquisició, vergonya de l’Espanya tradicional. Tot va ser anul·lat amb el retorn del rei Ferran VII.

Cal dir que l’experiència de les Corts de Cadis va tenir diverses rèpliques al llarg del segle (1820, 1837, 1854, 1868), totes elles efímeres.

La Segona República va ser un intent de modernitzar Espanya. Es van construir una gran quantitat d’escoles. Un gran impuls a l’ensenyament. Es va introduir l’ensenyament del  català. Es van augmentar al doble els salaris agrícoles. Es va començar a fer una reforma agrària contra els latifundis. Es va reformar l’exèrcit. Es van aprovar unes autonomies a les nacionalitats històriques (encara que algunes no hi van ser a temps). Entre altres coses. (Tot i que el bienni 1934-35 es va perdre pel fet de manar les dretes.)

Totes aquestes experiències van ser breus, perquè les forces brutes de l’Espanya negra eren poderosíssimes i el poble estava molt manipulat. Però aquestes experiències mostren l’autèntica Espanya. La de veritat. I són el punt de referència d’allò que és Espanya, més enllà de les seves diverses deformacions.

I bé, ara jo crec que ens acostem al que serà la tercera manifestació històrica de l’autèntica Espanya. Després de les properes eleccions. O, a tot estirar, després de les subsegüents

.

Perquè, per primera vegada en la història, a Espanya hi haurà un Govern d’esquerres. No un Govern del PSOE sol, sinó un Govern d’esquerres (PSOE, IU i aliats, Podemos, ERC, Amaiur, etc.). Govern pròpiament dit o bé majoria parlamentària que li doni suport.

Després del procés de destrucció social que estem patint, aquest Govern ha d’abolir totes les males lleis que ha fet el Malgovern del PP, començant per la reforma laboral de 2012. Ha de canviar la llei electoral, per una que sigui justa. Ha de compensar els pensionistes i els treballadors públics del que han perdut aquests mals anys. Ha d’establir la jornada laboral de 35 hores la setmana. Entre altres coses. 

I, més a mitjà termini, ha de fer algunes lleis que iniciïn un procés de transició al socialisme. Una llei que augmenti considerablement els drets dels comitès d’empresa, per tal que la democràcia entri per primera vegada a les empreses. Una llei que nacionalitzi la gran banca i les grans empreses de serveis bàsics (energia, transport, comunicacions, etc.).

Tot això serà si el poble, si la gent treballadora, es porta bé i vota bé. Escapolint-se de la manipulació oficial.

I quan tinguem l’Espanya autèntica, els (molts) catalans/es que diuen que d’Espanya no se’n pot esperar res, que Espanya no té solució, etc., acceptaran la nova Espanya.

Antoni Ferret

La consulta, més endavant

La relació de Catalunya amb el conjunt d’Espanya passa per moments altament problemàtics. La resposta negativa del Congrés a la demanda catalana de competència per convocar un referèndum ja era prevista. Però alguns pensàvem que hi hauria una contraoferta per part del Govern central. No ha estat així.

I això complica molt les coses. Si el Govern actual de Catalunya persisteix en la decisió de convocar el referèndum per les bones o per les males, hi pot haver una topada altament inconvenient. Hi pot haver una suspensió temporal de l’autonomia. I això només seria bo per a aquells que vulguin optar a una sortida oportunista o personalista (aparèixer com a víctimes i «herois», etc.).

Una observació tan sols superficial de la realitat ens permet veure que, a causa de greus errors populars en el moment de votar, tenim dos governs indesitjables. El Govern d’Espanya no és, en rigor, un govern pròpiament dit, sinó una camarilla de facinerosos: gent amb mans tacades de diners negres; gent venuda al capital; gent amb un nul sentit d’Estat; gent sense ni idea ni amor en relació a l’Espanya real, més enllà de la idea fanàtica que ells se n’han fet.

No gaire diferent (no gens diferent) en relació al Govern de Catalunya, que ve a ser per l’estil. Dos governs constitutivament incapaços de donar una sortida al problema plantejat. Ni l’un d’accedir a una consulta, que seria fer una interpretació light de la Constitució, cosa que és perfectament possible, ni l’altre a renunciar, encara que sigui temporalment, a la independència.

Una sortida a la situació d’aquest moment seria esperar que, tant a Catalunya com a Espanya, hi hagi uns altres governs, cosa que se’n va al 2015-2016.

Això implicaria que, per part de diverses instàncies catalanes i per part del Govern de Catalunya, es renunciés a la consulta aquest any. La consulta s’ha de fer, perquè una gran majoria del poble català la demana i perquè és una exigència de la democràcia. Però no és necessari que s’hagi de fer precisament aquest any, si això havia de produir una topada perillosíssima.

L’autèntica sortida al problema actual de Catalunya i d’Espanya és la reforma de la Constitució, més que la mateixa realització de la consulta. I això vol més temps. Per fer-la bé, una reforma generosa amb Catalunya, caldria esperar que a Espanya hi hagi un altre Govern, un Govern d’esquerres.

L’espera pot resultar difícil per a molts, que estan il·lusionats i que volen una solució ràpida, però pot ser necessària per evitar un daltabaix.

Antoni Ferret