Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 8 de juliol del 2015

El papa Francesc i l'ecologia



Ja en les primeres planes de l’encíclica «Lloat sigueu» exposa el nucli del problema: «Hi ha un consens científic molt consistent que indica que ens trobem davant un preocupant escalfament del sistema climàtic. En les darreres dècades, aquest escalfament ha estat acompanyat del constant creixement del nivell del mar, i a més és difícil no relacionar-lo amb l’augment d’esdeveniments meteorològics extrems...» «...nombrosos estudis científics assenyalen que la major part de l’escalfament global de les últimes dècades es deu a la gran concentració de gasos d’efecte hivernacle...» «Això es veu potenciat especialment pel patró de desenvolupament basat en l’ús intensiu de combustibles fòssils...» «Si l’actual tendència continua, aquest segle podria ser testimoni de canvis climàtics inaudits i d’una destrucció sense precedents dels ecosistemes, amb greus conseqüències per a tots nosaltres.»

I les conseqüències humanes: «És tràgic l’augment dels migrants fugint de la misèria empitjorada per la degradació ambiental, que no són reconeguts com a refugiats...» «Lamentablement hi ha una general indiferència davant aquestes tragèdies...»

I una via de sortida: «Per això s’ha tornat urgent i imperiós el desenvolupament de polítiques perquè en els pròxims anys l’emissió d’anhídrid carbònic i d’altres gasos altament contaminants sigui reduïda dràsticament, per exemple, reemplaçant la combustió de combustibles fòssils i desenvolupant fonts d’energia renovable.»

Un dels problemes que més preocupen el papa és el de l’aigua potable. «Coneixem bé la impossibilitat de sostenir l’actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de les societats, on l’hàbit de gastar i llençar assoleix nivells inaudits.» «L’aigua potable i neta representa una qüestió de primera importància, perquè és indispensable per a la vida humana i per sustentar els ecosistemes...» «El proveïment d’aigua va restar relativament constant durant molt temps, però ara en molts llocs la demanda supera l’oferta sostenible, amb greus conseqüències a curt i llarg termini.» «La pobresa de l’aigua social es dóna especialment a l’Àfrica...» I més encara: «Mentre es deteriora constantment la qualitat de l’aigua disponible, en alguns llocs avança la tendència a privatitzar aquest recurs escàs...» «... és previsible que el control de l’aigua per part de grans empreses mundials es converteixi en una de les principals fonts de conflictes d’aquest segle.»

Francesc tracta problemes com el de la pèrdua de la biodiversitat, el de la degradació de la vida humana de resultes de la degradació ambiental. Assenyala que els qui més en pateixen les conseqüències són els més pobres (Cal «integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres».)

Planteja l’anomenat «deute ecològic», que els països rics deuen als pobres: per les enormes quantitats de primeres matèries que n’han extret; per les deixalles que hi han deixat; per la repercussió en els països pobres del canvi climàtic provocat pel gran consum dels països rics...

L’encíclica dedica tot un capítol a exposar els principis religiosos que poden il·luminar l’ideal ecològic. Especialment veure com la Bíblia comporta una visió respectuosa de la natura.

Després de diverses qüestions, Francesc aborda el tema de les causes (o culpables) del deteriorament ecològic. Considera que la causa principal és un antropocentrisme excessiu, o sigui, quan la persona humana es creu mestressa d’ella mateixa, del món i dels qui la volten. I creu que només podem esperar que es respecti la natura quan la persona se senti dependent de Déu, integrada en la naturalesa i en comunió igualitària amb les altres persones.

El fet més clar d’aquest domini excessiu és el pes de la tecnologia sobre la societat i la dependència de les persones en relació a la tecnologia: «En alguns cercles se sosté que l’economia actual i la tecnologia resoldran tots els problemes ambientals, de la mateixa manera que s’afirma, amb llenguatges no acadèmics, que els problemes de la fam i la misèria en el món simplement es resoldran amb el creixement del mercat.» 

També assegura que el problema del respecte a l’ambient està connectat amb el problema del respecte al treball, que és importantíssim assegurar feina a tothom.

Manté una actitud de prudència davant el tema de la manipulació genètica, o transgènics, en relació a la qual demana un debat franc i obert.

Després el papa desenvolupa el que ell anomena l’«ecologia integral». A més del respecte per la natura, les implicacions econòmiques i socials: «No hi ha dues crisis separades, una d’ambiental i una altra de social, sinó una sola i complexa crisi sòcio-ambiental. Les trajectòries per a la solució requereixen una aproximació integral per a combatre la pobresa, per a retornar la dignitat als exclosos i simultàniament per a protegir la natura.»  I així mateix demana una ecologia de la vida quotidiana. La manca d’habitatge digne, la vida aglomerada i contaminada en les grans ciutats, les incomoditats del transport col·lectiu, són també problemes ecològics.

 El preocupa el futur: «Les prediccions catastròfiques ja no poden ser mirades amb menyspreu i ironia. A les pròximes generacions podríem deixar-los massa escombraries, deserts i brutícia. El ritme de consum, de malbaratament i d’alteració del medi ambient ha superat les possibilitats del planeta , de tal manera que l’estil de vida actual, essent insostenible, només pot acabar en catàstrofes, com de fet ja està passant periòdicament en diverses regions. L’atenuació dels efectes de l’actual desequilibri depèn del que fem ara mateix...»

Creu que és necessària la pressió popular: «Si els ciutadans no controlen el poder polític –nacional, regional i municipal– tampoc no és possible un control dels danys ambientals.»

El papa alerta contra l’excessiu domini de l’economia: «La política no ha de sotmetre’s a l’economia i aquesta no ha de sotmetre’s als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia.» «La salvació dels bancs a tota costa, fent-ne pagar el preu a la població, sense la ferma decisió de revisar i reformar el sistema sencer, referma un domini absolut de les finances que no té futur i que només podrà generar noves crisis després d’una llarga, costosa i aparent guarició.» «... ha arribat l’hora d’acceptar un cert decreixement en algunes parts del món aportant recursos perquè es pugui créixer sanament en altres parts.» «...el discurs del creixement sostenible sol convertir-se en un discurs diversiu i exculpatori que absorbeix valors del discurs ecologista dins la lògica de les finances i de la tecnocràcia, i la responsabilitat social i ambiental de les empreses sol reduir-se a una sèrie d’accions de màrqueting i d’imatge.»

I per acabar, una crítica. L’encíclica és massa llarga, toca massa temes, i en molts llocs usa un nivell intel·lectual massa elevat. Això li lleva possibilitats de ser un document curt i contundent. Té aspectes contundents, però queden diluïts en tant de text.