Partes i fills en la societat tradicional

El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.

En el cas de la relació entre pares i fills, que, en rigor, s'ha de dir entre "el" pare i els fills, igual com en el cas de la relació entre marit i muller, també els segles XVI-XVIII van suposar un millorament a favor dels fills. Però no pas al començament (segle XVI), en què hi va haver un clar retrocés. Considerem el cas potser més important: el matrimoni dels fills.

Al llarg de l'Edat Mitjana, l'Església permetia el matrimoni d'una parella fos amb el permís del pare, o sense. Perquè l'Església, considerant que el matrimoni és un sagrament, definit pel lliure consentiment dels contraents, entenia que aquest consentiment era lo únic que importava. Però a partir del segle XVI, es començà a posar el permís patern com a condició obligada. El pare podia decidir si es feia un matrimoni o no, i, fins i tot, podia decidir el cònjuge. I el fill (o filla) que el desobeís, pecava. Ara bé, considerant el caràcter de sagrament, entenia que si, tot i prohibit, es duia a terme, res no podia evitar la seva validesa. En canvi, les esglésies protestants no acceptaven aquesta norma, i creien que el consentiment dels pares era tan necessari per a la seva validesa com el consentiment dels cònjuges.

Aquest dret del pare a decidir sobre el matrimoni dels fills no era vist com a arbitrari, perquè el matrimoni d'un fill podia influir sobre condicions de la família que el pare havia de preservar. Suposem que el fill es volia casar amb una noia molt pobre, cosa que ocasionaria una despesa per part del pare superior a la normal. Això podia dificultar el matrimoni de la seva germana, per a la qual el pare també hauria de pagar el dot corresponent. O bé, es podia tractar de l'aliança matrimonial entre les dues famílies, que podia interessar o no. Doncs el pare podia limitar la llibertat del fill en funció del dret de la filla, o de l'interès de la família.

No obstant tot això, al llarg del segle XVII i, sobretot, del XVIII, la posició oficial es va anar afluixant, no en el sentit de canviar del tot la norma, sinó en el de suavitzar-la. Era freqüent que es critiquessin els excessos del pare, en el sentit d'obligar el fill o la filla a unes condicions que els fessin infeliços.

 És que, en general, i no sols en la qüestió del matrimoni, sobretot després del Concili de Trento (1545-63), hi va haver una autèntica evolució en la manera com l'Església catòlica va tractar els pares i els fills. Fins aleshores, només s'havia considerat, moralment parlant, el deure que els fills tenien envers els pares, pel fet d'haver-los donat la vida: l'obediència, el respecte, l'ajuda...  Però va ser el Concili lo que va plantejar i fer plantejar cada vegada més els deures que els pares també tenien envers els fills, no només el seu manteniment de petits, sinó també vetllar pel seu futur, tan matrimonial com professional. Va començar a entendre's que l'ofici futur del fill no havia de ser simplement aquell que convenia al pare, sinó el que convenia al fill, el que el podia fer més feliç.

Per acabar diguem, com a conclusió de tots tres articles, que l'evolució dels costums familiars dels segles XVI al XVIII, a França, va ser netament positiva. Al segle XVIII, segle que ja ens introdueix en una societat relativament semblant a l'actual, es comença a desitjar, i, si es pot, a aconseguir, una habitació individual, per garantir la intimitat. Del segle XVI al segle XVIII, es va passant, de trobar normal pegar a la dona, a pegar-li menys durament, a prohibir pegar-li, a castigar un marit si li pega, i, finalment, a considerar-la una companya i tenir l'obligació d'estimar-la. També es passa d'un poder molt fort sobre els fills, com poder-los imposar el tipus de matrimoni, a valorar cada vegada més la seva llibertat, i a sentir l'obligació de proporcionar-los allò que més els convingui, fins i tot en l'aspecte professional. Finalment, en els textos del segle XVIII, es parla obertament de l'obligació d'estimar l'esposa, els fills, els pares, quan, en canvi, en els textos del segle XVI només es parlava de la prohibició d'odiar-los, de desitjar-los mal, desitjar-los la mort... 

Hem de dir que aquesta evolució dels costums familiars va ser sempre més acusada i avançada a les ciutats que a les zones rurals. L'autor fa constar que, sovint, persones de ciutat que viatjaven s'escandalitzaven per la manera com els pagesos tractaven les seves dones.

Finalment, tot al llarg d'aquests segles, en la societat francesa, s'anà estenent un ideal difús: el matrimoni per amor. El matrimoni segons la voluntat dels contraents, no per la disposició del pare, segons els interessos de la família. Però, mentre el sosteniment econòmic de la gent girava entorn del patrimoni familiar, totalment controlat pel pare, aquest ideal oscil·lava entre difícil i impossible.  Només quan la Revolució industrial va anar establint la independència econòmica de les persones en funció del seu treball individual, llavors va començar a ser possible el matrimoni per amor. I encara...

Relacions de parella en la societat tradicional

El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.

Un dels aspectes més interessants de l'estudi són les relacions de parella, entre marit i muller, en la França tradicional. Queda ben clar, des del principi, que la dona era sotmesa totalment a l'autoritat de l'home, des del moment que es casaven.

Però el tret més... no pas interessant, sinó lamentable, era el dret de l'home de pegar a la dona, per corregir-la o per fer-la obeir. Aquest "dret" era habitual durant els segles XIII-XV, sempre parlant de França, i consta en textos consuetudinaris i d'autors d'aquesta època. A partir del segle XVI, la cosa es suavitza "una mica", sobretot en els textos eclesiàstics, en q uè es prohibia pegar a la dona de manera "dura", "cruel" o "més enllà dels límits de la modèstia i de la raó". És a dir: encara no es prohibia el fet en si de pegar-li.

Però en tots aquests segles, medievals i ja de l'Edat Moderna, hi havia una cosa molt més curiosa: si una dona pegava a l'home, no se la castigava pas a ella, sinó que es castigava socialment l'home, per haver-se deixat pegar. L'home pegat era passejat pel poble damunt d'un ruc, amb la cara cap enrere, com a ridiculització. I el ruc el menava el veí. Però encara era més: de vegades i en certs llocs, era el veí el que era passejat damunt el ruc. Per haver permès que el seu veí fos pegat per la dona. És a dir: es considerava que, si el veí sentia crits, havia d'intervenir per evitar el fet. O sigui: hi havia un control social molt fort en el sentit de prohibir i evitar que una dona pegués a un home. A partir del segle XVI aquest costum de "passejar" va ser prohibit, però hi ha constància que, de manera il·legal, es va continuar practicant durant molt temps, en alguns llocs fins a principis del segle XX. Aquests costums, d'alguna manera, obligaven indirectament l'home  a pegar a la dona abans de permetre que ella li pegués o que se li insubordinés.

Quan els autors i els textos van començar, primer a prohibir fer-ho de manera "dura", i més tard a prohibir el fet de pegar, sempre van mantenir, però, de manera taxativa, l'obligació de la dona d'obeir el marit. Quedava ben clar que, si el desobeïa, feia un pecat. S'arriba a dir (segle XVII) que, si la dona desobeeix el marit, es rebel·la contra la voluntat de Déu, el qual vol que li estigui sotmesa, perquè l'home és més noble que ella, ja que ell ha sigut fet a imatge de Déu i la dona, en canvi, ha sigut feta a imatge de l'home.

Les formes més dures d'aquests fenòmens sempre es van donar als ambients rurals. En canvi a les ciutats sempre va ser una cosa més civilitzada. Era corrent que persones de ciutat s'escandalitzessin en els seus viatges pel camp per la manera en què eren tractades les dones.

Tot això canvia en gran manera al segle XVIII (el Segle de les Llums). Es comença a dir que la dona és una "companya". Que l'home que li pega, encara que ella hagi obrat malament, peca, i ha de ser castigat. Que l'ha de corregir "amb suavitat".

Però encara es va més enllà, per part de l'Església. Als segles anteriors, sempre s'havia considerat que l'home havia d'assegurar el bon comportament de la dona, fins i tot en costums morals. Però al segle XVIII, de mica en mica, cada vegada es tendeix més a confiar en la dona perquè condueixi l'home a ser més bona persona.

Totes aquestes informacions es refereixen només a França, en el període indicat.

Espai familiar i promiscuïtat

ESPAI FAMILIAR I PROMISCUÏTAT, EN LA SOCIETAT TRADICIONAL

El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.

Una cosa curiosa i poc coneguda és veure com, a França, però també a Anglaterra, durant aquests segles de l'Edat Moderna, era corrent que les famílies visquessin en uns habitatges extremament petits.

Investigacions fetes a Lió, Marsella i altres ciutats, als segles XVII i XVIII, mostren que els habitatges d'una meitat de les llars de classe més modesta, pagesos i obrers, tenien una sola habitació, on vivien pares, fills i a vegades criats, o també algun altre familiar.

Al camp la cosa era per l'estil, sinó que, a vegades, l'habitació comuna era separada, o a vegades no ho era, de l'estable dels animals. 

 

Les llars de la gent més benestant, com artesans o pagesos propietaris, eren millors, però no pas gaire, ja que sols augmentaven d'una habitació a dues, i de vegades una ja era el mateix taller artesà. Es registra un cas, enormement excepcional, l'any 1780, probablement a Lió, d'una casa on vivien una viuda, amb dues filles i una criada, que tenia tres habitacions.

Aquesta cohabitació tan estreta implicava que, al ficar-s'hi o sortir del llit, o, sobretot, quan es banyaven, la gent es despullaven davant dels altres, independentment de l'edat o el sexe, sense que això fos cap problema. Diuen que els homes no s'excitaven en veure una dona despullada, ja que ho veien gairebé cada dia.

De tota manera, sembla que hi havia una mica sovint casos de relació excessiva entre el marit de la casa i la minyona, de resultes de lo qual hi havia una rigorosa legislació en el sentit que, si una minyona quedava embarassada, havia de ser immediatament acomiadada, per evitar l'escàndol popular.

Aquesta promiscuïtat no consistia sols en el fet de viure en una habitació, sinó que implicava, naturalment, dormir en llits contigus, a vegades separats per cortines. No obstant això, encara hi havia més: en certes zones  la gent acostumaven a dormir en un sol llit, degudament més ampli de lo normal, pares i fills i sovint algun criat o algun parent. El 1507, el bisbe de Saint-Brieuc, i el 1681, el bisbe de Grenoble, es queixaven del fet que els pares dormissin amb els fills passats els set anys.

L'estretesa de la casa feia que, mentre no fes un fred excessiu, la gent vivia habitualment al carrer, i només entrava a la casa per menjar o per dormir.

El llibre no fa cap menció de l'existència de vàters en les cases.

Ara bé: al llarg del segle XVIII (recordem: el Segle de les Llums, de la Il·lustració), es va anar desenvolupant tot un corrent en el sentit de desitjar tenir una casa amb més habitacions, a fi que "cada persona pogués tenir la seva intimitat". Això que és tan normal per a nosaltres (en els països rics), va començar a ser desitjat i somiat al segle XVIII, fa uns 250 anys.

   

  

Una societat ferida, que encara espera justícia

En l'escaiença de la possibilitat que les coses públiques, a Catalunya, puguin millorar, val la pena recordar els fets de l'any malaurat de 2012, en plena crisi, quan un Govern va efectuar les anomenades "retallades" dels serveis públics.

En primeríssim lloc, cal recordar que, en aquell moment, com en qualsevol altre moment, en la societat catalana, de diners, n'hi havia autèntiques muntanyes (vull dir, és clar, en mans privades), i no pas ben guanyats, sinó, generalment, al contrari. I que el professor Vicenç Navarro, de la Pompeu Fabra, ha demostrat públicament diverses vegades, de manera brillant, amb les corresponents xifres, com petits esforços fiscals haurien sigut suficients per equilibrar els pressupostos públics, tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya. Però, i en tots dos casos, es va optar per la vergonyosa acció d'expropiar recursos dels serveis a les persones. I també cal recordar que, ni en aquell moment, ni després, no hi va haver protestes corresponents a la gravetat dels fets.

El volum i el detall de les retallades, per centrar-nos només en la sanitat,  segons informació procedent de CCOO, van ser els següents:

Sanitat:

1) 1.300 milions de disminució del pressupost.

2) Això va comportar l'acomiadament d'unes 12.000 persones, entre metges, infermeres i personal auxiliar. Aproximadament una meitat en la sanitat pública i altre tant en la concertada. No sabem si aquestes persones van trobar, o han trobat, altra feina, sobretot del mateix nivell remuneratiu. Però sí que sabem que, d'aleshores ençà, la sanitat ha anat coixa, com ben sovint moltes persones poden comprovar per si mateixes.

(Els dos darrers anys hi ha hagut un augment de personal d'unes 1.000 persones. Doncs encara en falten unes 11.000.)

3) I no es va acabar aquí. Els salaris van ser disminuïts en un 5 %, sobre la massa salarial (és a dir: disminució aplicada de manera inversament proporcional a l'escala de sous). I, encara, es va suspendre el pagament de les pagues extres dels anys 2012, 2013 i 2014, igual com a la resta de treballadors públics. (Actualment s'ha arribat a compensar la de 2012.)

Ensenyament:

En l'ensenyament, em sap greu, però no m'ha sigut possible saber-ne les dades, malgrat diverses temptatives. De tota manera, podem ben suposar que, tant la quantitat retallada, com el nombre de mestres acomiadats, com la rebaixa dels sous i la suspensió de les pagues extres, devien ser molt similars al cas de la sanitat.

Però, en aquest cas, l'any 2017, a causa d'una vaga de mestres i per la pressió de la CUP (no mai perquè el Govern de Catalunya tingués consciència de la seva obligació), hi va haver un augment molt relatiu del pressupost.

I darrerament, en una assemblea estatal, el mes de març, i en una a Catalunya el mes de juny, s'ha acordat un augment de personal de 16.000 mestres, a Catalunya, a aplicar de manera gradual des del 2018 fins al 2023.

Voldria fer notar un petit "detall". Aquesta restitució de lo expropiat, en l'ensenyament, es produeix, com veiem, de manera escalonada al llarg de 5 anys. Però la retallada no. Aquesta va ser de cop.

L'any 2012, un Govern va fer les "retallades". Però, després (2016-17), un altre Govern de la mateixa tendència les ha mantingudes, fins i tot davant les exigències dels companys/es de la CUP.

 Així, en l'ensenyament (en la sanitat ja ho veurem), haurem passat un total d'11 anys d'estreteses (oficialment parlant, d'"austeritat"), de tipus social i personal. I això, a millor glòria de la salut econòmica i bancària de les elits dominants nostrades. Amb dirigents d'aquesta ideologia...

Set espases que apunten al cor de la nostra gent

Que el PDECat tingui 7 conselleries en el futur Govern, tal com es preveu, és un problema gravíssim. Això és molt més important que el fet, secundari, de qui sigui el president.

La gent del PDECat (Convergència) són la gent que sempre s’han sentit, i se senten, “amos” de Catalunya per dret propi. Que han fet i desfet, moltes vegades, certament, en defensa de la identitat del poble, sobretot els primers anys de l’autonomia. Això sempre se’ls haurà de reconèixer (històricament). Però, per desgràcia, gairebé només ha sigut això.

Pel que fa a inversions socials, per millorar la vida de la gent, en una societat estructuralment injusta, no han pas destacat de manera positiva, sinó al revés. Dades estadístiques serioses diuen que Catalunya ha anat a la cua d’Espanya en inversions socials, durant els trenta-i-tants anys de democràcia liberal. I són dades que mai no han sigut contestades.

A més a més, hi ha hagut fets escandalosos, i, dient-ho ben dit, antipatriòtics, com quan l’any 2011 (em sembla que va ser el 2011)  el Govern del senyor Mas, per estalviar diners públics, va retallar el PIRMI (subsidi als pobres). L’última cosa que un Govern, que fos un Govern de veritat, hauria fet mai a la vida. O bé quan el pressupost de l’any 2012, amb el mateix Govern, va retallar més de mil milions al pressupost de sanitat, amb l’acomiadament de 12.000 treballadors públics, i més o menys altre tant al pressupost d’educació. Tot això perquè “hi havia una crisi”, que reduïa els ingressos públics. Però quan a Catalunya, com a tot arreu, hi havia fortunes enormes, adquirides quasi sempre de manera capitalista (és a dir: irregular). I quan les mateixes persones, en general, continuaven ingressant encara grans sumes. I la “solució” va ser retallar de les necessitats populars. I, fins ara i tant, encara no ho han tornat.

“Aquesta gent” és la mateixa que ara ha d’assumir 7 conselleries, és a dir, el quasi control del Govern. Què en podríem esperar???

És clar: diran que han guanyat les eleccions, lo qual no és tècnicament del tot veritat. Però deixem-ho. Avui, amb les dades electorals, hi hauria tres possibles majories, a saber:

PDECat + ERC + CUP //    ERC + PSC + CatComú   //   ERC + Cs + PSC  

No és veritat que l’única sortida sigui de la mà del PDECat.

Aquesta és la que no convé de cap manera a la població normal.

Què volen, les dones?

(Diàleg simulat amb Carme Alemany)

—I què voleu, ara, les dones? Esteu presents en totes les professions, sou majoria a la Universitat, teniu bastants càrrecs públics, un nivell d'atur encara més alt, però això es reduirà en uns quants anys. Ja teniu, gairebé, la igualtat.

—Però, és que es tracta, per ventura, de ser «iguals»?

—Deu ser això, oi?

—De cap manera! Més ben dit: no es tracta «només» d'això. Tenir els mateixos drets, evidentment, això és «el primer pas». Després, ve la part més important: Volem que «els nostres valors més propis se situïn en el centre de la societat».

—Els valors més propis de les dones...?

—Les dones donem la vida, la conservem i la cuidem indefinidament. Aquesta ha estat sempre la nostra tasca principal: centrada en la vida i en la cura de les persones, però les persones de veritat, no les de les estadístiques. És la tasca fonamental en una societat. En canvi, no ens ha estat mai degudament ni valorada ni reconeguda. Però això no és el pitjor. El pitjor és que aquesta centralitat de la vida i de les persones concretes no inspira la societat. La nostra societat està centrada en la producció, els beneficis, les relacions de poder, i coses per l'estil, i la vida i les persones de carn i ossos... si es pot, bé, i si no... Nosaltres volem una societat en la qual la vida i les persones concretes, cada una d'elles, estiguin en el centre, i on la producció, els beneficis, el poder i totes aquestes coses siguin «simples mitjans», «totalment supeditats» al fi de la cura i la felicitat de les persones. Aquesta seria la més gran revolució. Què en trauríem, de tenir nosaltres els mateixos drets, en una societat masculinitzada en la seva concepció i abocada a l'egoisme i a la violència? 

—Però deveu valorar bé les polítiques d'igualtat i de compaginació de la vida familiar i la professional, oi?

—I tant! Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou que «nosaltres» compaginem les dues vides. Les hem de compaginar tots, homes i dones. Si no, ¿com voleu que un home sàpiga gestionar d'una manera «humana» la seva empresa o la seva responsabilitat pública, si no dedica una estona cada dia als seus fills, si no «pren consciència» de què són els nens i les nenes, no només que «ho sàpiga» o que «li consti»?

    

(Text inspirat per una conferència de la sociòloga i militant feminista Carme Alemany.)

El 8 de Març. Mite i història

La commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, tenia el seu origen —es deia— en el fet que el 8 de març de 1908 havia tingut lloc un incendi en la fàbrica Cotton, de Nova York, en què havien mort cremades moltes dones, que estaven tancades a la fàbrica, en vaga; un incendi provocat pel mateix empresari com a represàlia.

Hi havia, però, una altra tradició: la celebració venia del fet que el 8 de març de 1857 (segons uns) o de 1908 (segons altres) hi havia hagut, també a Nova York, una manifestació de treballadores tèxtils.

Tanta varietat de presumptes orígens no era de bon ésser. I vet aquí que ara resulta que cap d'ells no és veritat.

L'incendi de Nova York sí que, desgraciadament, és veritat, i també que hi van morir uns 140 treballadors i treballadores, la gran majoria noies immigrades. Però no va ser el 8 de març del 1908, sinó el 25 de març de 1911. Tampoc va ser a la Cotton, sinó a la Triangle Shirtwaist Company. Tampoc estaven en vaga ni l'incendi va ser provocat per l'empresari. Van morir perquè les portes eren tancades (per l'empresari) per evitar, probablement,  que les noies més joves s'escapessin a jugar al carrer en hores de feina.

També és certa la manifestació de treballadores del tèxtil, però no va ser cap 8 de març, sinó el 27 de setembre de 1909, i va ser el començament d'una llarga vaga de 13 setmanes del ram tèxtil.

Ara anem a la història. La primera cosa que cal dir és que el 8 de Març no té l'origen en un sol fet, sinó en un «procés».

*  El 1903, als EUA, dones de professions liberals i dones sindicalistes van començar una col·laboració de cara a lluitar pel dret al vot.

*  El 1909 i el 1910 van començar a celebrar el Woman's Day, el darrer diumenge de febrer, amb grans manifestacions, orientades sobretot a obtenir el dret de votar, però també pels drets socials.  El mateix 1910, aquesta festa va quedar establerta per un congrés del Partit Socialista Nord-americà i, després, per la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.

*  Però l'esmentada Conferència li va canviar el nom, pel de Women's Day, en plural, i la data, pel 19 de març, al mateix temps que internacionalitzava la seva celebració, que va començar a fer-se en alguns països europeus, encara que no en tots el mateix dia.

*  El 1913, les alemanyes el van celebrar el dia 2 de març (ja era la tercera data).

*  A partir de l'any següent, 1914, el ja anomenat Dia Internacional de la Dona es va celebrar en diversos països el 8 de març (quarta data).

*  Aquesta data va quedar definitivament establerta amb l'amotinament de les dones russes, per la manca d'aliments, el 23 de febrer (8 de març del calendari occidental) de 1917, un dels fets que van empènyer la Revolució russa de febrer.

*  Podem dir, doncs, que la festa sorgeix a partir de les lluites de les dones nord-americanes, primer, i després europees, pel dret al vot, principalment, i la data actual esdevé fixada, sobretot, per una gran mobilització de les dones russes.

*  Després... devia passar que algunes persones van considerar que aquest origen tan «vermell» no era prou escaient, i es va inventar el mite. Ara, però, tornem a la història vera.

(Informació extreta del treball «La lluita pels drets de les dones: el 8 de Març», de Carme López, publicat en la revista «Treballadora», de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya.)