No el deixem sol

Al llarg de la meva vida (tinc 78 anys) és la segona vegada que tenim la sensació que hi ha una possibilitat de reforma evangèlica de l’Església. Vejam. I que no ens passi altra vegada que després vingui un mal papa polonès (o d’allà on sigui) que ens ho capgiri tot.

L’esforç del papa Francesc ha de ser acompanyat per tota la massa de cristians i de persones de bona voluntat. No el podem deixar sol en el seu esforç perquè hi ha unes masses de resistència (cardenals, bisbes, mossens i «teòlegs») conservadors i fins i tot reaccionaris que poden frenar la seva acció fins a fer-la ineficaç.

Tots hem de fer pressió, en les parròquies, en els bisbats, a favor dels seus missatges de canvi i de les seves iniciatives.

I hem de tenir present un programa de canvi radical, que jo m’atreviria a formular així:

1) El govern central de l’Església fora del Vaticà. Situat en un altre lloc, un lloc normal, lluny d’aquesta magnificència arquitectònica i sumptuosa.

2) Descentralització d’aquest govern, en favor dels bisbats i de les conferències episcopals de cada país (com la catalana).

3) Elecció popular dels bisbes, que respongui al tarannà dels seus fidels.

4) Canviar la forma d’elecció del papa. No per part dels cardenals, sinó per part de tots els bisbes del món, i no presencial, sinó per mitjà d’Internet.

Aquest programa reivindicatiu, o aquell que tingui un consens generalitzat, ha de ser reclamat al papa de manera col·lectiva. Per a això, cal obrir ponts de diàleg en l’àmbit local i en l’internacional.

Antoni Ferret

Les presons. Per a què? Per a qui?

Per a què serveixen? Les persones que hi estan en contacte, mossens, voluntaris, diuen que per a res.

Segons la Constitució, serien per a  rehabilitar les persones que han delinquit i retornar-les a la societat. Però la gent que coneix aquesta realitat diu que unes poques persones sí que n’han sortit rehabilitades, però que la majoria de persones hi aprenen dosis majors que les que tenien de ràbia, de ressentiment, d’odi...,  menys capacitat encara de convivència, de respecte, de tolerància... I en surten pitjor.

En fan una gran propaganda (i molta gent s’ho creu) dient que els presos hi estan tan bé, perquè tenen piscina, calefacció, Internet, bon menjar... I que els mantenim a cos de rei... Però no diuen que hi estan amuntegats com els pollastres en una granja. Sense espai de privacitat. Havent-se d’aguantar els uns els altres en una proximitat física insofrible, gent que s’odia i s’avorreixen entre ells, i sovint sense condicions higièniques i mèdiques adequades. I encara amb tracte despectiu i a voltes violent per part dels escarcellers.

El principal problema i causa de molts altres és l’excés de població penitenciària en l’espai disponible. Ara bé: l’Estat espanyol té un índex de població reclusa de 153 persones per 100.000 habitants. I l’índex dels altres estats europeus oscil·la entre 80 i 110. I, oh paradoxa!, tenim un índex de delinqüència força inferior. O sia, hi ha una propensió malaltissa a «tancar» la gent.

D’altra banda, la immensa majoria de persones de la presó hi són per delictes contra la propietat o per qüestió de droga, mentre que els violadors, els pederastes, els homicides i els terroristes (els que ho són, no l’acusació genèrica que fan a qualsevol), són una petita minoria. I moltes d’aquestes persones que han robat ha estat per motius de necessitat, o per desestructuració familiar o altres causes similars. Per una situació de desgràcia.

Doncs tota aquesta gent podria complir condemna a casa seva, amb polseres electròniques per localitzar-los, fent treballs per a la col·lectivitat (neteja de boscos, ajuda a persones dependents, enquestes...). I reservar la presó per als autèntics  delinqüents. I... per als que no hi van mai, com grans estafadors, grans especuladors...

Això implicaria una revolució mental per part dels aparells judicials, sobretot per part dels jutges, que sembla que siguin uns negats, uns curts de gambals. Diuen, els que coneixen les presons, que la justícia espanyola és lenta, cara i dolenta.

Antoni Ferret

Governs malvats

La irresponsabilitat de molta gent en les darreres eleccions, tant europees com espanyoles i catalanes, ens ha portat a la desgràcia d’uns governs malèfics, de la màfia, que s’han emprès una tasca destructiva en tots tres àmbits.

Davant el fet de la crisi, en comptes de recórrer a una major pressió fiscal per trampejar la situació, com hauria estat de raó, s’han dedicat, perversament, a fer-la pagar a les classes populars, amb retallades dels pressupostos dedicats a despesa social (la qual ja era baixa), a més a més de retallar els drets socials en qüestions com la seguretat en la feina i altres.

 La gent dels partits que componen aquests governs (PP i CiU) estan en política per defensar els interessos dels rics i privilegiats. Excepte alguns benintencionats i equivocats.

L’actitud d’aquesta mala gent, en la situació concreta de la crisi, és sotmetre la classe treballadora a un estat de dependència i marginació que convé als grans interessos. Els quals grans interessos en surten notablement beneficiats, per la crisi, augmentant els seus beneficis i el seu poder.

Diguin lo que diguin, no s’ha de creure que aquests polítics busquin el progrés del país, ni sortir de la crisi. Lo que busquen, dissimuladament, és just el contrari.

Com és possible que aquests partits vagin ser votats per persones treballadores?

És imprescindible que en les pròximes eleccions de tots tres nivells (començant per les europees, que són les primeres) la gent treballadora voti per partits d’esquerra (preferentment una coalició de partits i grups d’esquerra). Per escombrar aquesta carronya. I que, mentrestant, anem configurant un programa de reformes a base de reconstruir tot lo que aquests mals partits estan destruint (rebaixa d’impostos, facilitar l’acomiadament, retallar els pressupostos socials, privatitzar empreses i serveis públics, etc.).

L’objectiu davant les properes eleccions i els propers governs d’esquerres ha de ser, bàsicament, la Reconstrucció de Catalunya, Espanya i Europa.

Antoni Ferret