El Govern central i el Tribunal Constitucional, per una
banda, i el Govern de la Generalitat, sustentat per la majoria parlamentària de
PDCat + ERC + CUP, per l’altra, estan enfrontats a tota ultrança, en un procés
polític en el qual han compromès tot el seu prestigi (que no en tenen gaire,
però ells s’ho pensen). Què passarà?
De moment s’està jugant la primera part. Unes discussions
parlamentàries i un acord majoritari sobre uns textos que, jurídicament, no
tenien cap problema, per dues raons: 1) es tractava d’un projecte polític; 2)
aquest projecte era a llarg termini, sense data. Era, per tant, un projecte
teòric. No implicava cap incompliment de res, perquè no decidia cap fet. També
es va fer una consulta ciutadana. Més enllà del problema tècnic de si era o no
legal, reflectia dos conceptes de democràcia molt diferent, gairebé antagònics.
Però una alta institució, amb més malícia que competència, va dir que no es
podia fer, ni l’una cosa ni l’altra. Aleshores s’ha esdevingut tot un teatre:
judicis, 50.000 persones, grans declaracions, tot molt espectacular. I totes
dues parts molt interessades a «fer veure» que allò era molt important,
però era només una pantalla. Lo important era, i és, una altra cosa. Una altra
cosa de la qual, sorprenentment, ningú no en parla.
És el referèndum? No, el referèndum, en si mateix, no és «el»
problema, encara que, evidentment, en forma part. Si els dos governs mantenen
l’actitud intransigent actual, toparan. El dia del referèndum? No, abans,
segurament. La topada pot consistir en la consegüent suspensió legal, però, si
les autoritats catalanes continuen amb la seva, aleshores pot ser una suspensió
de l’autonomia, una intervenció armada (la Guàrdia Civil?), una onada massiva
de detencions... Res d’això no ens interessa.
Per què serà abans? Abans, en una data per fixar, el
Parlament, amb els vots de PDCat + ERC + CUP, ha d’aprovar l’anomenada Llei de
Transitorietat. Aquesta llei disposa, ni més ni menys, que, a partir d’aquell
moment, Catalunya «ja no depèn de la legalitat espanyola». O sigui que és
independent, però sense dir-ne aquest nom. Per tant, pot convocar un
referèndum, o lo que sigui, amb la seva pròpia legalitat. I aquest referèndum
no pot ser il·legalitzat per ningú, perquè «figura» que està sota una legalitat
exclusivament catalana. Però... Alerta!! Aquesta condició, fàctica i no dita,
d’independent, és abans (abans!) de fer el referèndum que, suposadament, ho ha
d’aprovar. Això no es diu, i gairebé ningú no ho sap. Una companya de la CUP ho
va explicar amb pèls i senyals al diari Vilaweb, però sembla que ningú més no
ho ha dit.
Aquell dia, el dia «D», és quan, segurament, hi haurà la
topada. És quan és lògic que hi sigui, perquè seria el dia que es trencaria
Espanya.
S’hauria d’evitar. Hi hauria d’haver una alta negociació,
però secreta. Secreta, perquè és una cosa molt delicada, i, públicament, hi
intervindria molta gent i se n’aniria en orris. Probablement, ja s’està fent, o
si no, molt aviat. Caldria que unes persones ad hoc, de cada bàndol, no
precisament càrrecs electes, es trobessin en secret i acordessin que «el dia D,
no s’aprovés la llei de Transitorietat». Com? S’hauria de trobar la
manera. (A canvi, naturalment, del compromís d’una negociació d’alta volada,
amb participació de tots els partits, no només els governs.) Si no s’aprova la
llei, no es pot fer el referèndum, i aleshores tot canvia. No hi hauria cap
topada. Potser es convocarien noves eleccions...
Molta gent s’emprenyaria de mala manera, i als que haguessin
«arreglat» la cosa, els dirien de tot. Però és que si no... seria molt pitjor.
Anant a la força, guanyaria el qui en té més. Hi ha persones que creuen que...
aleshores, Catalunya s’alçaria com un sol home i... Però això...
Naturalment, podria ser que tot anés de manera molt diferent.
Això és anant a la lògica. Tot pot ser.
