L'Església fora del Vaticà!

La possibilitat d’una reforma de l’Església realment evangèlica es torna a veure com una cosa factible. I no l’ha de fer el papa sol. L’hem de fer entre tots. Hi haurà resistències grans i, per tant, l’empenta ha de ser molt forta per contrarestar-les.

Una de les coses que s’haurien de plantejar i escometre és treure l’Església del complex monumental i artístic del Vaticà. Allò no és el lloc d’una Església de Crist, sinó que és el lloc apropiat d’una Església feudal i políticament poderosa, que és el que ha estat durant segles. És una cosa que s’hauria d’acabar.

Que el Govern central de l’Església (degudament descentralitzat en benefici de les instàncies nacionals i locals, i per tant reduït) se situï en un altre lloc de Roma (o d’una altra ciutat) seria una necessitat bàsica per donar a l’Església un aire no tan ric, ni tan monumental, ni tan inassequible.

Que el papa Francesc hagi situat la seva residència fora del Vaticà, en una dispesa popular, només és un punt de partida. Només és un començament. TOTA l’Església ha de sortir d’aquell loc.

El complex del Vaticà hauria de ser cedit a la UNESCO per a la seva cura com a bé artístic patrimonial de la humanitat.

L’Església que va fundar Crist no té per què tenir un lloc monumental, ni un Estat polític independent, ni un banc, ni uns nuncis, ni un servei d’«intel·ligència»... Tot això són coses d’una altra època.

Tots plegats (cristians i persones de bona voluntat) hauríem de fer força per aconseguir aquest objectiu (entre altres).

Si l’Església catòlica abandonés el complex del Vaticà, guanyaria un grau de LLIBERTAT que ara no pot ni somniar.

Antoni Ferret

Una parròquia desnaturalitzada

A la meva parròquia, Santa Eulàlia de Vilapicina (plaça Virrei Amat, de Barcelona), ha vingut un nou rector. I entre altres decisions, n’ha pres una de molt discutible: ha declarat que no li semblava bé que els fidels donessin diners a les pobres (són dones) que hi havia a la porta de l’església. I aquestes dones han estat advertides de no estar a la porta. Naturalment, ara estan a la porta de l’atri, o sia damunt la voravia, d’on ningú no les pot treure. Però el perill és que, després de la declaració del rector, els fidels els deixin de donar, cosa que seria terrible.

El mossèn ha donat dues raons: L’Església té una organització, que és Càrites, per ajudar persones necessitades. I la parròquia hauria de tenir uns diaques per ajudar les persones que volguessin ser ajudades.

Però són raons, jo crec, insuficients. Perquè:

1)Hi ha persones que no volen ser ajudades, que s’ho volen solucionar pel seu compte. I això s’ha de respectar. ¿O és que, pel fet de ser pobres, han de renunciar a la seva llibertat? O bé nosaltres, com que no som pobres, els podem exigir que hi renunciïn? De cap manera!

2)Encara que Càrites les ajudés, mai no seria suficient. Perquè Càrites no té una sens fi de recursos, sinó recursos limitats (no és un Estat). I, per molt que les ajudés, sempre haurien de fer-se un complement.

Ara, la parròquia no és lo que era. La porta de l’església pròpiament dita, flanquejada per l’Almudena i la Carmen, i alguna altra que sovint s’hi afegia, donava una impressió d’una església «cristiana», on s’hi explicava l’Evangeli. I ara no saps què és.

Siguem clars del tot: la pobresa és una anomalia, que ha de desaparèixer. La pobresa és una lacra del capitalisme i dels mals sistemes anteriors. I desapareixerà el dia que hi hagi un repartiment just de la riquesa. O sia, el dia que tinguem el socialisme.

Però mentrestant els pobres han de viure. I els cristians els hem d’ajudar. De diverses maneres. No només a través de Càrites.

Tant de bo es rectifiqui.

Antoni Ferret

Objectius

Quan passi la maltempsada (o període horrorós) dels governs de dreta a Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa, que s’ha donat per culpa de la gent que va votar malament, serà qüestió de plantejar-se una nova època. D’aquí a un parell d’anys, cal esperar unes victòries de l’esquerra.

Llavors caldrà reconstruir tot allò que ara s’està destruint. Punt per punt. Ja des d’ara hem de preparar el programa d’objectius que hem d’exigir a uns futurs governs d’esquerres.

Jo proposo una tirallonga d’objectius per anar considerant.

Respecte del Govern d’Espanya:

Derogar les dues reformes laborals de 2010 i 2012.

Restituint la legislació laboral a la situació de 2010.

Derogar la Llei Wert d’educació.

Derogar la Llei de reforma de l’Administració local, si s’hagués arribat a aprovar.

Revisar la reforma del Codi penal si s’hagués arribat a aprovar.

Retornar l’edat de jubilació als 65 anys.

Restituir la Llei de dependència en la seva plenitud, recuperant les prestacions perdudes.

Derogar el 10 % del pagament de les medecines.

Derogar el pagament dels medicaments dispensats als hospitals.

Derogar l’exclusió dels immigrants sense papers de la sanitat pública.

Derogar la Llei de rebaixa de les pensions, si s’hagués arribat a aprovar.

Augmentar el salari mínim fins a 1.000 euros, i establir un salari màxim (de 5 vegades).

Reparar als pensionistes el que han perdut de poder adquisitiu, i augmentar les pensions més baixes.

Restituir als treballadors/es públics les retallades del seu sou d’aquests anys.

Disminuir fortament l’IVA.

Aprovar una llei de drets de participació dels comitès d’empresa en la gestió de les empreses.

Aprovar una llei establint la dació en pagament de l’habitatge i prohibint els desnonaments a banca i immobiliàries.

Aprovar una llei que rebaixi la jornada laboral a 35 hores, sense rebaixa del sou.

Fortes inversions públiques per a la creació de feina.

Reprendre la nacionalització de l’empresa Telefònica.

Fer una profunda reforma fiscal (per a les rendes altes i els patrimonis alts i les grans fortunes), que dobli els ingressos de l’Estat.

Tornar al sector públic els hospitals de Madrid privatitzats.

Augmentar sensiblement l’ajuda als països pobres.

Reformar la Constitució, establint un Estat federal espanyol.

Iniciar una auditoria independent del deute públic.

Respecte del Govern de Catalunya:

Retornar als pressupostos de 2010, revertint les retallades que hi ha hagut en sanitat i ensenyament.

Al segon any, augmentar aquests dos pressupostos.

Restituir les pagues extres no pagades als funcionaris/es públics.

Aprovar (si encara no ho hagués estat) la Renda garantida de ciutadania.

Establir una ajuda familiar, segons el nombre de fills.

Augmentar sensiblement l’ajuda als països pobres.

Derogar definitivament l’euro per recepta.

Reforma fiscal profunda sobre les rendes altes i els patrimonis alts i les grans fortunes, que dobli els ingressos de la Generalitat.

Fer fortes inversions públiques per crear feina.

Revertir la privatització de l’empresa ATLL.

Garantir la plena unitat de l’ICS.

Respecte del govern municipal de Barcelona:

Restituir les inversions socials, educatives i sanitàries retallades durant els anys 2011-2015.

Assegurar llocs suficients per allotjar totes les persones que viuen al carrer.

Ja des d’ara, hem de tenir clares totes aquestes reivindicacions, i que siguin la base d’una gran unitat de l’esquerra, de cara a la lluita.

Hem de tenir clar que, dintre d’uns 3 anys, tindrem tot això.

Antoni Ferret