Les mentides dels economistes, 8

L’origen dels capitals

D’on procedeixen els capitals de les inversions inicials? Els «economistes» dirien que de l’estalvi. Punyetes! Bé, sí, moltes vegades sí. De persones que guarden una part del salari i van fent un racó, fins que és un capitalet, i un dia munten una empresa petita, o bé l’inverteixen en una empresa d’un altre a canvi d’unes accions. Només són una part. Però generalment els capitals procedeixen dels beneficis d’un capital anterior, i aquest d’un altre d’anterior, i així... Molt sovint procedeixen d’un  banc, o bé que aquest ha fet un préstec, o bé que el banc inverteix directament. Però... i els «primers» de tot?

A Catalunya podem dir que les primeres indústries (indústries amb màquines), a les primeres dècades del segle XIX, es van fer amb estalvis i capitals procedents de l’agricultura i l’artesania, catalans. I també del comerç amb les colònies americanes que tenia l’Estat espanyol. Però lo corrent en molts països és que moltes de les primeres indústries es van fer amb capitals estrangers, molt sovint anglesos, que és on s’havia fet la primera industrialització, a finals del segle XVIII.

I doncs, els primers capitals anglesos? Ui! Això, encara que sembli que no es pot saber, no és cap misteri. Phyllis Deane, en el seu llibre «La primera revolución industrial», ho explica molt bé. Els capitals de les primeres fàbriques venien, molts d’ells, de terratinents enriquits. I molts d’aquests terratinents eren antics amos de propietats petites i mitjanes que, de mica en mica, es van anar apropiant (robant) de les terres dels seus veïns, a base d’ofertes, promeses, xantatges, o lo que fos. Governs i tribunals van deixar fer. Fins a constituir hisendes extenses, dites «enclosures», perquè eren tancades per tal que no hi entressin els ramats a pasturar. Segons Deane, aquest fenomen no va ser puntual, sinó que es va anar esdevenint de manera molt lenta, des del segle XVI fins al XVIII.

Els nous terratinents es van anar enriquint, no sols amb l’agricultura, sinó sovint amb la llana dels ramats. Fins que van tenir uns bons capitals, que van invertir en la naixent indústria (finals del segle XVIII). Se’ls anomenà, pomposament, la Gentry. Oh, la Gentry! Eren els pares de l’Anglaterra moderna, promotors d’un procés d’enriquiment que va traspassar les fronteres i es va escampar per Europa (l’occidental). Eren molt ben considerats. Però la Gentry... eren uns lladres!!! (O descendents de lladres).  I els seus antics veïns, privats de les terres, van quedar en la misèria i, al final, ells o els seus descendents, van anar a parar a la ciutat, a les noves fàbriques, com a obrers, amb uns sous, durant molt temps i generacions, de misèria, i a malviure en cases defectuoses, sovint autoconstruïdes, en un suburbi allunyat.

Vet aquí l’origen de molts capitals inicials.

Les mentides dels economistes, 7

 Les inversions

La inversió de diners en una empresa, un servei públic o una institució educativa és el factor inicial, impulsor o ampliador de l’activitat econòmica. Al mateix temps és un factor de transformació de la mateixa vida social.

Suposem un poble agrícola on la gent viu un nivell de vida baix i aturat. Un dia, algú, que pot ser un empresari, un banc o una institució pública, per exemple, la Diputació, hi fa una inversió de 40 milions per construir una fàbrica, on treballaran 100 persones.

Lo primer que s’haurà de fer és comprar el terreny, construir l’edifici i adquirir les màquines i eines. D’entrada, el propietari del terreny, els paletes que facin l’edifici i l’empresa productora de les màquines i eines rebran un ingrés que canviarà o millorarà la vida del propietari, dels paletes i permetrà a la constructora de les màquines continuar l’activitat o potser augmentar-la, contractar nous treballadors, etc. Els treballadors de la fàbrica tindran un ingrés que, encara que sigui petit, els permetrà comprar més articles que abans. I això farà que les botiguetes que feien la viu-viu augmentin els guanys, s’ampliïn i en surtin de noves. L’ajuntament també  augmentarà els seus ingressos i modernitzarà l’escola, millorarà el dispensari i construirà un cinema.

Però Alerta! Podria passar que, abans, el poble fos pobre però net. I ara, si la fàbrica no està ben equipada, expel·leixi fums i gasos, i la gent visqui millor però hagi de respirar un aire que els perjudica la salut. No tot són flors i violes, en una inversió. És clar, això s’ha de solucionar amb filtres o lo que sigui. Però també suposa que hi hagi un progrés tècnic i una major inversió de l’empresari.

Un fet molt important a assenyalar és que, des de l’inversor fins als habitants, passant per l’empresa, les botigues, etc., es forma una «cadena». I aquesta cadena pot enfortir-se, debilitar-se, trencar-se...  Si els treballadors compren menys, per haver quedat sense feina o a conseqüència d’un desastre natural, això repercutirà sobre les botigues, després en les empreses proveïdores, i, finalment, en els inversors, que diran «si això no millora, jo no m’exposo». Inversament, si disminueix la inversió que s’ha d’anar fent de tant en tant, les empreses podran produir menys, hi haurà acomiadaments, etc.

Entre moltes altres coses, avui, en aquest aspecte, i a nivell mundial, hi ha problemes importants. A Europa hi ha molts i grans capitals que no s’inverteixen. I a l’Àfrica hi ha grans necessitats de capital per industrialitzar els països. Però els grans capitals europeus no van a l’Àfrica, ni s’inverteixen a Europa, sinó que especulen buscant guanys fàcils, grossos i ràpids. Compren i venen accions, drogues, armes, cereals, etc.

Tot està molt bé, però es podria preguntar “D’on han sortit els primers 40 milions? Ui, això! Una llarga història... Per un altre dia...

Les mentides dels economistes, 6

Intervenció de l’Estat en l’economia

Els economistes anomenats liberals diuen que el mercat és una entitat viva, que s’autoregula per les seves pròpies relacions internes, i que tota intervenció externa, com la de l’Estat, més enllà de les inevitables obres públiques, pot desorganitzar-lo. Però ja sabem per un article anterior que aquesta imatge idíl·lica del mercat no existeix en la realitat. La intervenció estatal és necessària, a més de les obres públiques, per evitar abusos, irregularitats, i, fins i tot, crisis. Posem exemples: Prohibir la distribució d’un medicament abans d’haver fet les proves pertinents per comprovar la seva innocuïtat. Semblantment amb els aliments. Regular el comerç per evitar abusos o fraus. Legislar les relacions laborals. No es fa, però s’hauria de fer: tenir un cert control dels grans bancs, per evitar les seves atzagaiades. I moltes coses més. Però, fins i tot, fer inversions productives que la iniciativa privada no fa.

Ara bé: quan més necessària és la intervenció pública és en les crisis. En començar una crisi, es produeix un fenomen automàtic: el capital privat es retreu i no inverteix fins que no ho vegi clar. Això empitjora la crisi: més fallides, etc. Cal, doncs, que l’Estat (en el nostre cas, la Generalitat) faci, sobretot, dues coses: 1) invertir capital (tret d’un nou esforç fiscal) ja sigui en obres públiques o bé en empreses productives; 2) ajudar els parats, perquè puguin comprar lo normal de sempre, i la demanda del mercat no disminueixi. Això és lo que l’economista anglès Keynes aconsellava als anys 30, i que va donar lloc a l’anomenada política keynesiana. Política que el president nord-americà Roosevelt va aplicar (amb controls, intervencions i ajudes) i que va treure els EUA de la crisi dels anys 30.

Aquest fet, tan clar, els dirigents europeus, espanyols i catalans dels últims anys han «fet veure» que no el recordaven, o que no el sabien, o que el consideraven antiquat. Perquè, encara que sembli mentida, de vegades «sembla» que interessi allargar una crisi per reestructurar la societat de manera més favorable al capital, encara que això impliqui fer patir a la gent. (Sembla.)

 De tota manera, la intervenció de l’Estat no sempre és lo bona que seria de desitjar. Cada intervenció suposa un organisme, uns empleats i un pressupost, o sigui més burocràcia. De vegades la cosa es deriva cap a interessos particulars, de funcionaris o d’empresaris... O bé es cometen errors. Però... és necessària. Sense ella, es tendeix a configurar una societat deformada, a base, sobretot, de dos fets: acumulació de més i més riquesa en la cúpula, i pobresa i misèria en la base.

Acabem amb un exemple ben pròxim i actual. Avui, les organitzacions empresarials catalanes (empresaris, eh!) demanen a la Generalitat que intervingui amb un pla de reindustrialització de Catalunya, després de tantes empreses fallides, sobretot petites. 

Les mentides dels economistes, 5

El mercat

Els capitalistes i els seus «economistes» no parlen mai de «capitalisme», i diuen que el seu sistema no és «capitalista», sinó d’«economia de mercat». El mercat, diuen, és el gran instrument per fer funcionar l’economia a satisfacció de tots. En el mercat concorren compradors, venedors i altres agents, amb tota llibertat, i del seu contacte i la seva competència en surten productes, normes, preus i relacions. Amb la seva lliure relació, asseguren el millor bé i la millor felicitat per a tothom. Tota intervenció externa faria mal a aquesta relació lliure.

Però això és una bonica teoria. En la pràctica, tot és molt diferent. El company Torres López ho explica tan bé que lo millor és copiar-lo.

«La evidencia empírica muestra que en los mercados hay una gran concentración de poder de decisión y que la competencia suele brillar por su ausencia.  (...)  Así, una sola empresa controla el 75 por ciento del comercio mundial de diamantes; dos empresas, las tres cuartas partes del comercio mundial de granos; tres, el mercado de café tostado molido; cuatro, el 70 por ciento del comercio mundial de comida; seis, la industria discográfica mundial; diez, más del 50 por ciento del mercado farmacéutico mundial...  (...)  Asimismo, en 2015, el valor de los activos del Banco Santander fue de 1’3 billones de dólares, es decir, algo mayor que el del PIB español en este año (1’2 billones de dólares).  (...)  Lógicamente, es muy ingenuo creer que, con esta concentración tan extraordinaria, los mercados pueden funcionar en virtud de las reglas de la competencia y que en ellos se toman las decisiones en condiciones de libertad por parte de todos los sujetos que intervienen.  (...)   Diversas investigaciones judiciales en muchos lugares del mundo han demostrado efectivamente que los grandes bancos y multinacionales han manipulado habitualmente los precios en mercados fundamentales como los de electricidad, divisas, oro y plata, petróleo y muchas otras materias primas, así como los tipos de interés.»  (Només hi ha lliure mercat en les botigues i empreses petites.)

Naturalment, no cal pas que jo ho comenti. Només una pregunta: On queden la llibertat, la competència i l’eficàcia per assegurar la felicitat?