La Constitució ha de recollir aquelles coses fixes, obligatòries i segures, que sempre han de ser igual, com ara aspectes de les institucions i drets i deures dels ciutadans i dels pobles. La Constitució no ha de recollir una cosa aleatòria i variable com el límit del dèficit públic, perquè això és una qüestió que depèn del tipus de Govern i de la seva orientació econòmica.
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
dimarts, 30 d’agost del 2011
dilluns, 22 d’agost del 2011
Un Govern de sapastres
L’actual Govern de CiU, no solament és un Malgovern, per les seves concepcions antisocials i per les seves retallades, sinó que també és un Govern de sapastres, o sigui de persones que no «saben» fer les coses bé.
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Demagògia sobre Cuba
(Article escrit per a la revista "Espais", de l'Esquerra de l'Eixample, responent un article anterior)
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)