L'atur i el creixement

La mala gent que ens governa, per culpa del vot de gent irresponsable, repeteix la cançoneta de «recuperar l’economia, créixer econòmicament i crear llocs de treball». Com si això fos la solució... Com si amb el creixement econòmic es poguessin crear els llocs de treball que fan falta i es pogués eixugar l’atur existent. Els mitjans de comunicació oficials (que són tots) també ho repeteixen. I, increïblement, també ho repeteixen les direccions sindicals.

Ara bé, això no és possible. Primera que el creixement econòmic, en els països desenvolupats, ja no és aconsellable, ni permissible, perquè seria com malbaratar uns recursos escassos en un planeta limitat, amb greu perjudici per a les properes generacions. Als països pobres encara sí que cal créixer, provisionalment. El creixement econòmic en general ja no és una opció permissible.

Però, a més a més, quin índex de creixement seria necessari per crear 6 milions de llocs de treball! Seria necessari un índex altíssim... Diuen que només per damunt d’un 2 % de creixement hi ha creació d’ocupació. Doncs hauria de ser un índex extraordinari i durant molts anys. I un índex elevat de creixement no es pot donar avui en un país desenvolupat (a part del fet que ja no és permissible). Només es pot donar en algun país asiàtic.

Per tant, això de «recuperar l’economia i créixer per crear llocs de treball» és una enganyifa, una ensarronada. I el qui s’ho creu és un ingenu o ingènua.

I els qui ho diuen ho saben, que és impossible. Perquè tan rucs no ho són. I ensarronen a consciència.

Els dirigents de la nostra societat (posats en la direcció pel vot de gent irresponsable) no volen, ni es proposen, reduir i menys eixugar l’atur. Volen mantenir-lo, per tenir la classe obrera sotmesa, per la misèria i per la por.

Per reduir l’atur, fins a extingir-lo, cal (a més a més d’un cert grau de creixement, si de cas molt baix) reduir la jornada laboral, per repartir la feina que hi ha, que segurament que no n’hi haurà gaire més. 

Per tant, tota oposició als malgoverns i al sistema actual ha de rebutjar la solució del creixement i reclamar la reducció de la jornada. Per què les direccions dels sindicats no ho reivindiquen és un misteri, ara com ara molt difícil de dilucidar.

Antoni Ferret

Això és un poble!

El poble de Veneçuela. Continuar votant la candidatura revolucionària, la que representa els seus veritables interessos. Fins i tot per damunt de la desaparició del líder carismàtic, cosa secundària.

Aquesta continuïtat és fonamental. Perquè l’evolució del capitalisme al socialisme, que és un procés, i un procés llarg, només pot ser a base d’una molt llarga tongada de continuar votant les forces revolucionàries i partidàries del canvi.

En contraposició, si un poble vota adés esquerra, adés dreta, el que passa és que els petits canvis que s’han produït durant 4 (o 8) anys després es perden en els 4 (o 8) anys següents. I així no s’avança en el canvi decisiu. 

El poble de Veneçuela és un autèntic poble. Com ho són el de Bolívia o el d’Equador. Com ho és el d’Euskadi. Desgraciadament (i ho dic amb dolor) a Catalunya no tenim un poble. Ni a Espanya. Tenim una massa de gent, en gran part venuda al capitalisme, que vota coses rares, que introdueix malgoverns, que fan males polítiques, que fan patir la gent normal.

Antoni Ferret

Responsabilitat de la màfia alemanya

Cada vegada que els Malgoverns (de Catalunya o d’Espanya) retallen la despesa social, perquè els manquen diners, el que fan és preferir fer això que no pas lo que seria la solució més lògica i justa: posar més impostos a les rendes més altes i els patrimonis més alts. Tenint en compte que aquests impostos són baixíssims.

I cada vegada que es fa això, el que es fa, en el fons, és afavorir que el Govern tingui més recursos perquè es puguin tornar els crèdits que el país deu (però NO el país com a tal, sinó la banca espanyola) a la banca europea, sobretot alemanya. Els crèdits no els deu el Govern pròpiament, sinó els bancs. Però el Govern fa causa comuna amb els bancs. El Govern fa causa comuna amb els bancs perquè aquests tenen una influència decisiva sobre aquest Govern (tant el de Catalunya com el d’Espanya). 

Aquests crèdits van ser concedits en moments d’eufòria, en el marc de la «bombolla immobiliària», i la banca alemanya els concedia per treure’n sucosos beneficis. Ara ja no hi ha tal eufòria, i els bons negocis s’han acabat. Però la banca alemanya, a través de les institucions europees, entre elles el Banc Central Europeu, que hi estan totalment subordinades, reclama el retorn d’aquests crèdits. 

Aquesta és la raó profunda perquè les autoritats de la Unió Europea exigeixen als governs europeus les anomenades «polítiques d’austeritat» (control del dèficit, retallades de despeses socials, rebaixa de salaris). Tot obeeix, en el fons, a  la necessitat de «complir» amb la poderosa banca alemanya, que, com tota banca, és una màfia. I a la «solidaritat» dels nostres governs amb la banca, o sigui la màfia espanyola.

Així Europa es configura com una piràmide, amb Alemanya (és a dir, la màfia alemanya) al capdamunt del vèrtex, després els altres països europeus nòrdics, centrals i occidentals, i finalment, a la base, els països mediterranis (Grècia, Xipre, Itàlia, Espanya i Portugal). Europa és un «negoci». El patró principal d’aquest negoci és la màfia alemanya, sobretot la seva insaciable banca. I el principal executor, el Govern alemany, sotmès a la seva banca. Però tot això passa perquè els europeus i les europees, en un mal moment, ho van votar.

Tot plegat és inacceptable. La sortida passa per:

1) No pagar el deute extern. El nostre Govern no l’ha de pagar. Els bancs espanyols que paguin lo que puguin i, allà on no puguin, que ho deixin penjat, o que caiguin. La banca alemanya o d’altres països que perdi, de resultes d’haver fet uns negocis imprudents.

2) Posar impostos alts (o sigui justos) a les rendes altes i els patrimonis alts. I reduir el dèficit en la mesura que es pugui.

3) Revertir les retallades socials dels dos darrers anys, i no fer-ne més.

4) Renovar el pacte fiscal, però fer-lo especialment generós amb Catalunya, per reduir el deute històric que hi ha amb el nostre país.

Però, perquè això sigui així cal, en primer lloc, que la gent voti d’una altra manera.

Antoni Ferret