Per un cristianisme de veritat

Sense adherències negatives

N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.

Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles anteriors). 

En un moment donat de la història, el Fill de Déu es fa persona. I aquest fet té dues significacions: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i per haver, passem a ser també fills de Déu, en tant que germans del seu Fill. Aquest fet pot ser un «concepte», però s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir.

En un sentit secundari, però molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.

Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge.  L'ensenyament de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per altres territoris. Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats sobretot a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social. En els nivells superiors, sovint el comportament ha sigut menys exemplar, de vegades molt menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver actituds de reforma o de canvi.

Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un moment donat es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.

No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva de Déu. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.

Invitem tothom a viure el cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap salvació, que aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, Déu el perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver, amb seguretat, algun tipus de càstig, desconegut, però de tipus temporal.)

Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció; ídem la seva presència en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana real.  Si, a més, accepta tots o alguns dels elements complementaris, ha de ser considerada persona cristiana completa. 

Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit i han lluitat molt uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser considerats també cristians.                                                  

Un Premi Nobel molt ben guanyat

El ginecólogo congoleño Denis Mukwege ha recibido un Premio Nobel de la Paz 2018 enormemente merecido.

La región del este de la República Democrática del Congo tiene un buen número de ricas minas, de diamantes, de coltán (material necesario para los teléfonos móviles), y otros metales. Esta riqueza se ha convertido en una maldición. Un elevado número de grupos armados se disputan de manera cruenta los beneficios de estas minas, de manera que la zona es un territorio incontrolable por parte del Gobierno central, por otra parte bien poco útil.

La peor estrategia usada en esta maldita guerra, que dura desde hace más de 20 años, un día teóricamente terminada, pero que ha continuado en la práctica, es el ataque y la violación sistemática de mujeres y niñas del territorio del bando contrario. Porque, increíblemente, en aquella sociedad, una mujer violada es rechazada por la propia familia, sobre todo si es soltera, puesto que se cree que ya no sirve para ofrecerla a nadie en las debidas condiciones. Ello rompe las familias y la misma sociedad, que es lo que se busca por parte del bando enemigo. Como se puede temer, el bando perjudicado hace lo mismo a la inversa.

Lo anterior, con ser tan horrible, no es todavía lo peor. El odio y la maldad son tan grandes que, muchas veces, la violación no es corporal, sino que se produce con cuchillos y armas cortantes, para destruir más.

Desde hace muchos años, el doctor Mukwege, en el hospital de Panzi, en la ciudad de Bukavu, se dedica totalmente y gratuitamente a la reconstrucción ginecológica de órganos sexuales de mujeres y niñas. Con una guerra que, ante el desinterés del mundo, se alarga de 20 años... el doctor y sus colaboradores han atendido y sanado a más de 40.000 mujeres y niñas de desgarros genitales.

Como quiera que Mukwege no se limita curar, sino que denuncia a los grupos y autoridades culpables del horroroso desmán, está amenazado de muerte y ha sufrido varios intentos de asesinato. Años atrás se dirigía de su casa al hospital protegido por una escolta de soldados de la ONU. Ahora, simplemente, vive dentro del hospital, igualmente protegido, salvo cuando viaja por el mundo denunciando los crímenes de su país. Este es, hoy día, el mayor horror que se da en el mundo, pero la Caverna mediática guarda silencio.

He aquí un Nobel muy bien ganado.

(Información procedente de la revista Mundo Negro, de un grupo misionero)

L'esquerra de paper

S’ha consumat la desgràcia. No és una desgràcia total, però déu n’hi do. Ahir, dia 12 de desembre, tal com era previst, el Parlament Europeu va aprovar, amb els vots socialdemòcrates (entre ells els del PSOE), el Tractat internacional de comerç amb Japó (JEFTA). Una cosa que quasi ningú no sap què és, perquè no se n’ha parlat quasi gens. Ni tampoc s’ha discutit, ni es discutirà, als parlaments de les nacions europees. Aquestes dues coses no són cap sorpresa. Estaven previstes, i precisament per a això es feia la festa. Que no se’n sabés res, per tal que ningú no pogués protestar. Tota una lliçó de democràcia.

Però, per què l’esquerra catalana i l’espanyola no han dit res?, per què no s’han convocat protestes, abans de la seva aprovació???

Em permeto reproduir un tros de l’article que vaig publicar el mes de setembre, preocupat per lo que vindria:

“En segon lloc, i més important, és que el gran problema que hi ha en els tractats internacionals de comerç és que no puguin afectar els serveis públics, els quals han de restar de manera segura en mans de l'Estat del benestar. Per a això es pacta una llista de béns i serveis que es puguin comercialitzar, anomenada llista positiva. Doncs bé, en el cas del JEFTA, s'ha pactat al revés: una llista de béns i serveis que no es puguin comercialitzar, anomenada llista negativa. Així, tot servei que no sigui en la llista es podrà comercialitzar. Sembla que sigui igual. Doncs no. Perquè aleshores, qualsevol servei públic que s'estableixi «després» d'haver-se firmat el tractat, naturalment, no figurarà en la llista pactada, i per tant es podria comercialitzar.”

Ahir mateix (dia 12), però quan ja s’havia votat i aprovat, l’eurodiputada socialista Inmaculada Rodríguez Piñero donava les primeres informacions, i favorables: "Desde que Trump alcanzó la presidencia, el orden internacional basado en reglas se está tambaleando, y es importante establecer una política que refuerce el comercio basado en reglas, inclusivo y con principios y valores de la UE. Vivimos en un mundo en el que, sin influencia económica, no se tiene influencia política.”

 "Desde que entre en vigor, en febrero, el 96 % de los aranceles serán retirados, lo que facilitará el comercio de nuestras empresas.”

“¿Seguimos sin tener mayor penetración en el sureste asiático o queremos apostar por esa capacidad de crecer y competir en mejores condiciones?"

També el nostre eurodiputat Ernest Urtasun mostrava la seva aquiescència: “El acuerdo es el más importante en volumen nunca firmado por la Unión Europea. Japón y la UE suman un PIB de más de 20 billones de dólares.”

És clar que el mateix Urtasun també deia:  “Si un servicio es previamente privatizado y el acceso al mercado, liberalizado, será muy difícil retomar el control público del mismo. En materia de servicios públicos, la UE ha utilizado la llamada Public Utility Clause para la exclusión de los servicios públicos del acuerdo. Sin embargo, muchos expertos aseguran que esta no da suficientes garantías por la limitación de la definición de servicio público, y que se refiere básicamente a monopolios públicos o a servicios con derechos exclusivos.”

Dintre de la confusió actual (escric el dia 13 de desembre al matí), pot ser, per les paraules d’Urtasun, que la meva informació sobre la llista de serveis que no es poden comercialitzar s’hagi canviat a última hora per aquesta Public Utility Clause, que, de moment, no sabem què diu. Hem de recordar que, d’ençà de la fundació de l’Organització Mundial de Comerç (OMC), el 1995, intervenir en els serveis públics, i comercialitzar-los i fer-hi negoci, és el somni daurat de les multinacionals. Fins ara encara no ho han pogut aconseguir, però cada oportunitat és un repte per a elles.

Les paraules d’Urtasun “y que se refiere básicamente a monopolios públicos o a servicios con derechos exclusivos” es poden entendre en el sentit que, per exemple, la Seguretat Social espanyola, tota en conjunt, no podrà ser mai arrabassada per cap multinacional. Però... ¿i si un dia la Generalitat estableix un servei públic nou, com una empresa municipal de distribució de l’aigua, una empresa de Serveis Fúnebres, un servei de reciclatge d’escombraries, una planta potabilitzadora, un servei de tria, conservació i distribució de llavors agrícoles, una editorial per a l’edició de llibres escolars, o qualsevol altra cosa que podria (i hauria de) fer? Com que ni figuraria en la llista dels serveis que no es poden... ni tampoc seria cap monopoli, perquè, només que hi hagués alguna altra empresa privada dedicada al mateix objectiu, ja es podria considerar que no ho és... i amb aquests “tribunals” (dels quals, per cert, ahir ni la Rodríguez Piñero ni l’Urtasun no van dir res), que tots sabem que són una de les majors “trampes” d’aquests tractats..., de ben segur que hi hauria un plet internacional que podria durar anys... però que, al final, molt probablement ens ho fotrien.

I... l’afer dels serveis públics és lo més delicat dels tractats internacionals de comerç, però ja sabem que aquests grans esquemes mundials són el terrenys més propici de les molt grans empreses, i sovint el cementiri de les petites i mitjanes. Vejam, que em digui la senyora Rodríguez Piñero  ¿per què grans trameses des de mig món enllà, com el Japó, portades per les més grans empreses, encara que aquestes siguin espanyoles (que no hi ha cap seguretat que sigui així), serien més beneficioses per a la població espanyola que el comerç més habitual entre diferents regions d’Espanya o amb els països veïns??

Les seves expressions “Vivimos en un mundo en el que, sin influencia económica, no se tiene influencia política”, “¿seguimos sin tener mayor penetración en el sureste asiático o queremos apostar por esa capacidad de crecer y competir en mejores condiciones?", sonen a tota una concepció de la vida ja molt coneguda, potser familiar per a ella…

I torno a preguntar: Per què l’esquerra local també ha esperat que ja fos un fet consumat????