Dues generacions en defensa del català

 

La llengua catalana ha tingut una història atzarosa. Especialment en els últims quatre segles.

Partint d’una vida literària vigorosa durant l’Edat Mitjana, a l’Edat Moderna patí una gran davallada. Per una part, Catalunya havia perdut importància i pes econòmic  després de la gran crisi del segle XIV, de tal manera que, havent dominat (o més aviat codominat, amb la omnipotent Venècia) el mar Mediterrani, en els aspectes comercial, naval i militar, després, al segle XVI, l’historiador Vicens i Vives descriu la capital Barcelona com una ciutat que “reposa, satisfeta, en un racó de la Mediterrània”. És a dir, tot i recuperant-se de la crisi dels segles anteriors (en aquelles èpoques, els fenòmens anaven molt més a poc a poc que ara), s’havia perdut vitalitat. Doncs bé: per raons que ara no m’abelleix explicar, la decadència de l’economia va arrossegar la decadència de la literatura, i de la cultura en general. Però vull insistir molt en el fet que la decadència no va ser pas total. Mai no van faltar “algunes” obres catalanes, com ara el llibre “Feyts d’armes de Catalunya”.

Com que aquesta decadència va coincidir amb l’esclat meravellós de la cultura castellana (el Siglo de Oro), la cultura i la llengua catalanes van quedar semi esborrades. I el cop de gràcia de la derrota del segle XVIII, i la Nova Planta de Felip V, van fer la resta. Durant segles, el català va ser una llengua que es parlava (això sempre), però no s’escrivia, o molt poc.

Al segle XIX hi va haver l’anomenada Renaixença de la llengua i la literatura catalanes. Però això no va sortir pas perquè sí. Es va haver de suar. Des de 1833, publicació de la primera poesia “La Pàtria”, de B. Carles Aribau, al 1841, publicació del recull de poesies “Lo Gayter del Llobregat”, de J. Rubió i Ors, uns poetes, considerats “bojos” i il·lusos per la gent de seny, es van entussodir a tornar a escriure en una llengua que feia segles que “quasi” ningú no hi escrivia. Els poetes de bona fe, però idealistes de veritat, van ser els primers, però ja aviat, el 1856, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre va començar a publicar el Calendari del Pagès. Ja no eren poemes, que interessaven a poca gent, sinó que molts pagesos ja començarien a llegir en català els pronòstics del temps. El 1959, es van restaurar els Jocs Florals de Barcelona, i aleshores, cada any, cada cop més poetes, o simples afeccionats, presentaven els seus escrits a uns Jocs on es disputaven tres premis.

Així, quan, entre 1870 i 1877, Jacint Verdaguer (“mossèn Cinto”) redactava i publicava el seu llarguíssim poema “L’Atlàntida”, que va arribar tenir fama mundial, era el resultat de dècades de dedicació i entusiasme d’un grup de catalans que havien desafiat el ridícul i la incertitud del resultat.

Però... les victòries mai són sempre segures, entre els dèbils. Uns 60 anys després de la victòria de Verdaguer, una altra repressió, tant o més dura que la de Felip V, s’abatia sobre Catalunya i la llengua catalana. Va tornar a caldre una nova generació de catalans/es entusiastes i esforçats, per intentar altra vegada fer del català una llengua també escrita. Als anys 60, quan la repressió dels primers anys va donar pas a una tolerància, una trentena de persones (a Barcelona) ens vam anar organitzant per fer classes de català en parròquies, orfeons, centres excursionistes, fins i tot empreses... en hores de vespre.

La nostra actuació, tot i ser oficialment tolerada, i ben vista per la majoria de la població, tenia els seus punts crítics. La nostra generació es va trobar amb el català, com tota la cultura catalana, enmig del fang (com a símbol). No sols havia sigut fortament reprimida per la dictadura, i aleshores ja “tolerada”, però res de res a l’escola pública.  Això no era tot, ni lo pitjor. Lo pitjor era que, a més de reprimida pel règim, era menystinguda per una gran part de la població catalana.

Igual que els poetes del XIX, també nosaltres vam haver de desafiar el ridícul. A les persones que ens esforçàvem a parlar un català correcte, o que defensàvem els drets de Catalunya, molta “gent de seny” ens anomenava “els de la ceba”. “Això ho diuen els de la ceba.” “Tu, també ets de la ceba?” A mi no m’ho van dir mai, però sí que sovint, al dir segons quina paraula correcta, no habitual, veia un lleu somriure, que volia dir que no m’ho deien però ho pensaven. La gent de seny pensava, igual que els de feia un segle, que això d’escriure en català no calia, i que ja havia passat a la història.

Però igual que els nostres valents poetes, també ens en vam sortir. Cada vegada més gent jove sentia la necessitat de posar al dia la seva cultura sabent escriure en català. I venien a les nostres classes. I també persones estrangeres consideraven que havien d’aprendre la llengua del país.

 La gent que s’autoconsidera que és “de seny”, a voltes és perillosa. Si avui tenim un català escrit per part de molta gent, encara que no tota, és perquè, en dos moments tràgics de la nostra història, uns poetes, i després uns professors de català improvisats, vam saber ser “desassenyats”, com demanaven els país i la raó.

Tres vegades lladres

 

Les persones més riques del món, i de cada una de les societats, que, excepte casos especials, han arribat a aquesta situació robant, normalment són lladres en tres ocasions, dins de cada una de les seves “operacions”.

Primer solen robar en estafar els treballadors/es, en alguns casos més aviat podríem dir a l’escanyar-los, quan l’operació es fa en zones més desprotegides, com Àsia del sud o Àfrica. Amb aquesta actitud, acostumen a acumular grans fortunes, que els permeten assumir operacions encara més grosses.

En un segon moment, immediat, roben a l’administració pública del país on han fet aquella ”operació”, quan, d’aquests diners guanyats, no en paguen els impostos deguts. O bé perquè, des de la mateixa operació, ja van a parar directament a un banc d’un país que es presta a amagar-los i no cobrar impostos, o molt petits, o bé perquè, amb traces i manyes, i amb enginyeria fiscal, els seus advocats enganyen el govern local. De vegades, aquest govern, corrupte, també facilita l’engany.

I, sovint, en un tercer moment, en comptes d’invertir els nous capitals en noves empreses, o ampliar-les, per crear més llocs de treball, perquè molta gent no en té, els retiren i els dediquen a operacions molt més rendibles, encara que siguin delictives (tràfic de drogues, tràfic d’armes, tràfic de persones). Aleshores, aquests diners, mal obtinguts i mal invertits, els roben a la població que no té feina, i que necessita de noves inversions per poder treballar, o bé s’ha de jugar la vida viatjant a través d’un mar perillós.

Així tenim les tres maneres de robar, una rere l’altra. Però això no és tot, el drama inhumà no s’acaba pas aquí. La traca final ve quan aquests lladres són rebuts per autoritats, altres empresaris o negociants, o bé se’n parla públicament, o s’hi parla... i, en comptes de tractar-los com mereixerien, són anomenats amb termes com ara “inversors”, “emprenedors”, “dirigents”, en el fons termes elogiosos, que no es mereixen gens ni mica. Tot amb tot, aquest detall final encara és el més odiós.