El rescat del Missatge i de l'ideal cristians

 

El títol es refereix a tornar el missatge i l'ideal a la seva puresa original, perduda molt poc temps després de la seva formulació completa, això és: formulació profètica + formulació evangèlica.

Confesso que els voldria rescatar de diverses hipoteques, però en aquest escrit, i per brevetat, em referiré a un sol aspecte, encara que fonamental.

Entenc, en el meu fur intern, però basant-me en opinions parcials d'altres persones, que:

1)Som obra mediata d'un Creador, el qual, a més, ens acull com a fills (igual podríem dir amics, germans o una altra paraula que signifiqués un fort llaç amorós). En un moment donat, la persona divina de Jesús es va fer present entre els humans per ensenyar un ideal de vida d'amor, completant els principis ja donats pels seus predecessors: els profetes i els legisladors d'Israel.

2)Els homes i les dones pequem, a vegades o sovint o moltes vegades, segons els casos. Aquests pecats, el Creador o Pare els perdona gratuïtament, sempre que hi hagi bona voluntat per part de la persona.  (Aquí cal dir, perquè és importantíssim, que la immensa major part dels actes que s'han considerat pecat per les autoritats eclesiàstiques durant segles, no ho eren, sobretot la gairebé totalitat dels  referits al cos humà.) I cal afirmar, especialment, que aquest perdó és sempre gratuït. (Podem recordar especialment els textos de Miquees 7: 18-19, i de Lluc 15: 11-32.)

3)L'apòstol Pau, pel que sembla, va quedar fortament impressionat per algunes frases del Segon Isaïes en relació amb la figura simbòlica del Servent de Yahvè, com ara: «De fet, ell portava  /  les nostres malalties  /  i havia pres damunt seu  /  els nostres dolors.  /  Nosaltres  el teníem  /  per un home castigat  /  que Déu assota i humilia.  /  Però ell era malferit  /  per les nostres faltes,  /  triturat per les nostres culpes:  /  rebia la correcció que ens salva,  /  les seves ferides ens curaven.»

 4)I Pau va tenir la intuïció de transposar la relació entre: pecats del poble israelita – sofriments del Servent – expiació dels pecats del poble; a la possible relació paral·lela entre: pecats de tota la humanitat – mort de Jesús – perdó de tots els pecats del món. I amb això va afirmar l'horrible frase de «Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». Érem «comprats» o «rescatats» per la sang de Jesús. En definitiva: redimits.

5)Això ha donat un sentit a la fe cristiana, o ideal cristià, de culpabilitat, de consciència fortament pecadora, de dependència, de tristesa.

6)Entenc (i es va entenent) que el text del Segon Isaïes era referent únicament al poble d'Israel en un moment de la seva història, que els pecats es perdonen gratuïtament, que no era necessari que ningú morís, ni sofrís, per a aconseguir aquest perdó, que un Creador i Pare eminentment bo mai hauria exigit, ni necessitat, la mort ni la sang de ningú per a perdonar.

7)Finalment, Jesucrist és el nostre Mestre, el nostre guia, el nostre llaç amb el Pare, però no pas el nostre Redemptor.

Tant se valdria metre-hi bocs...

 

Cap a la meitat dels segle XV, Barcelona, com tot Catalunya (i tot Europa), vivien en una greu crisi econòmica i demogràfica, de molt llarga durada.

Estem parlant d’una Catalunya d’uns 300.000 habitants (que n’havia tingut uns 500.000, segons suposem) i d’una Barcelona d’uns 30.000 (que n’havia tingut uns 50.000). Parlem d’una societat en plena crisi, econòmica, però que en derivaven uns greus enfrontaments polítics: un al camp, entre pagesos i senyors (nobles i eclesiàstics), i un a la ciutat de Barcelona, entre la classe rica dels anomenats «ciutadans honrats», que no n’eren pas gaire, i la suma d’empresaris, mercaders i treballadors artesans, que formaven una mena de bloc social.

Malgrat lo que semblen indicar les xifres, Barcelona pesava més, políticament, que el conjunt de Catalunya. Era un 10 per 100 de la població, però junta en poc espai, amb una potent artesania tèxtil exportadora, punt de comandament del comerç exterior (que era, principalment: teixits contra blat, sempre escàs). Des de sempre, la ciutat era governada pels ciutadans honrats, que s’organitzaven a través de l’anomenada Biga, mentre que les classes populars formaven l’anomenada Busca. Els dos noms eren molt significatius. Els rics deien una cosa com ara: Nosaltres som la biga que aguanta la ciutat, sense nosaltres, Barcelona cauria. Mentre que les classes populars responien: Nosaltres som la busca, l’estella més petita d’una fusta, i sense moltes estelles no hi podria haver cap biga. En una situació de crisi i malestar, quan el govern de la Biga era sovint acusat de corrupció en la importació i la distribució del blat, i d’altres coses, la Busca reclamava insistentment «entrar en lo regiment». Els consellers de la ciutat, que eren 5, es renovaven cada any, però la renovació consistia en el fet que els sortints designaven els entrants. De manera que sempre era igual.

Doncs l’any 1453, el rei, Alfons el Magnànim, va decidir suspendre les “eleccions” i va nomenar, de reial ordre, 5 consellers de la Busca. Però primer vull que sapigueu qui era aquest rei. Alfons, mal anomenat el Magnànim, era a Nàpols, país que havia conquistat el 1442 després d’una petita guerra entre napolitans favorables i contraris, i que, enlluernat per la riquesa de la nova ciutat, un dels bressols del Renaixement artístic, envoltat d’artistes, s’hi va quedar. Mai més no va tornar a Catalunya. La pobra reina Maria, molt més assenyada que ell, feia des de Barcelona lo que podia, excepte les grans decisions, que mantenia ell a gran distància.

Per ell, Catalunya, i Aragó, València i les Illes, van passar a ser sobretot una font d’on extreure tributs i més tributs, per finançar els seus somnis (que no s’acabaven a Nàpols, sinó que hauria volgut apoderar-se de tot el món mediterrani, però, naturalment, això va ser massa). La seva pitjor maldat va ser enviar a Mallorca uns escamots de soldats italians a sou anomenats «sacomanos», que van arrasar a sang i a foc la revolta dels pagesos contra les molt i molt abusives imposicions dels habitants de la Ciutat.

Però hi ha un cas molt clar, que vull que sapigueu, que el defineix ben bé. Ja hem esmentat el conflicte entre pagesos i senyors. Els pagesos rebutjaven una colla d’obligacions i pagaments injustos que els exigien els senyors (entre ells els anomenats «mals usos»). Havien deixat de pagar-los. Davant la pugna, van recórrer al rei. Aquest s’ho va prendre amb interès: va assumir arbitrar el litigi, a canvi d’un pagament de 100.000 florins. Fixeu-vos: arbitrar un conflicte era precisament una de les seves feines o obligacions com a rei. Doncs s’ho cobrava, i no pas de manera arreglada: 100.000 florins era una fortuna. El florí era la moneda més important i forta de l’època, com si diguéssim el dòlar al segle XX.

I més encara: després de 5 anys de pensar-s’ho, l’any 1455, va dictar una sentència provisional a favor dels pagesos: quedaven lliures d’aquells pagaments. Però l’any següent, davant la pressió dels senyors, va anul·lar la sentència, que era provisional. I l’any després, havent-se barallat amb els senyors, la va restablir, tot segons com bufava el vent. Aquest era Alfons IV el Magnànim.

Doncs tornem-hi. L’any 1453 va nomenar 5 consellers de la Busca per al municipi de Barcelona. Com de costum, era una decisió provisional. Però aquesta vegada va ser definitiva (per ben poc temps, però). L’any 1455 establia una reforma total del municipi barceloní: tots els nivells de l’estructura municipal eren dividits en 4 parts iguals: ciutadans honrats, mercaders, artistes i artesans. (La denominació “artistes” significava aleshores professions de tipus intel·lectual, com advocats, jutges, mestres...) Aquesta és l’única decisió que jo sé, relativa a Catalunya, del malvat rei que pugui ser considerada justa. És clar que va ser una mena de cop d’estat, perquè es va saltar totes les normes. Però és que les normes establertes eren: de nosaltres a nosaltres i després nosaltres...

Què en pensaven, els homes de la Biga, dels seus contrincants que governaven a l’altra banda de la plaça? (No ho he dit, però no cal pas dir-ho, que la Diputació (cada vegada més anomenada Generalitat, tot i que el nom original havia sigut Diputació del General), continuava en mans de la Biga.) Per ells, la ciutat era «seva», com el país i com tot. Què hi fotien aquells homes al «seu» municipi? A la Generalitat o Diputació del General, hi havia un empleat que portava un Dietari, on cada dia apuntava lo que passava, tot fent-hi els seus comentaris. El Dietari de la Generalitat d’aquella època és un document històric ben guardat com cal. En el full del dia que informa de l’entrada dels buscaires al municipi, després d’esmentar el fet, comenta: «Tant se valdria metre-hi bocs com homes de vil condició.» (Espero que tots els lectors/es sàpiguen que boc, paraula molt poc usada, vol dir el mascle de la cabra, en castellà macho cabrío.)

Per desgràcia, la novetat municipal no va fer gaire història. Perquè: 1) Els consellers buscaires van aplicar les mesures que ells creien: devaluació monetària, mesures proteccionistes per als teixits catalans, control de les importacions de blat... Però la crisi no va pas cedir, perquè es tractava d’una crisi secular i europea, que encara duraria molt. 2) Set anys després, l’any 1462, entre el camp, amb els pagesos finalment en armes, la ciutat i l’enfrontament visceral entre el rei (aquesta vegada ja el germà, Joan II, molt més dur), tot el país saltava enlaire en una guerra que duraria 10 anys. (El rei Alfons no va poder ser succeït per cap fill, sinó pel germà, perquè si bé n’havia tingut diversos, cap no era legítim.) I... mai més la Busca al poder.                            

El mite dels àngels (i dels dimonis)

 

En tota la història d’Israel abans de l’exili, i en cap dels textos escrits en aquesta època, no s’havia parlat ni escrit mai sobre el concepte “àngels”.

El poble Caldeu (cap. Babilònia) tenia una creença en els àngels, en concepte de missatgers, o representants de la divinitat, com a transmissors de missatges divins a les persones.

Durant l’exili dels israelites a Babilònia (587-538 aC), als israelites els devia agradar aquesta imatge d’uns àngels transmissors de les ordres o els designis de Jahvè. I van adoptar aquesta creença.

En tots els textos bíblics anterior a l’exili, quan hi havia un diàleg, sempre deia “el Senyor li digué a... Adam, Noè, Abraham, Moisès, o qui fos...”.

Però a la tornada de l’exili, els sacerdots israelites, que van agafar el poder en l’ordre religiós (abans el tenia principalment el rei, però ara ja no hi havia reis, abolits com estaven, de resultes de ser considerats els principals culpables de lo que els havia passat),  van començar a introduir el concepte ”àngel” en textos anteriors, per mitjà d’interpolacions.

Els casos en què sabem que van interpolar són els següents:

Gn 22: 11, tres vegades   /   Gn 28: 12, una vegada   /   Gn 32: 2, una vegada

Ex 3: 2, només una vegada   /   Jt 2: 1-5, dues vegades   /   Jt 6: 11-24, tres vegades /

2 Sa 24: 16-17, dues vegades.

Els interpoladors no van ser pas gens curosos, en la manera de fer-ho, i en alguns d’aquests passatges es dona el cas que alternin “l’Àngel del Senyor” i “el Senyor”. Però el cas més escandalós és Ex 3: 2, fragment en què es desenvolupa una llarga conversa entre Jahvè i Moisès, en la qual es dona fins a vint vegades la intervenció de l’un o l’altre, en forma d’encàrrec o de pregunta o de resposta. I el sapastre de l’interpolador només va pensar a fer-ho en la primera frase (canviant el Senyor per l’Àngel del Senyor). En totes les altres dinou, el text actual diu o bé “el Senyor” o bé “al Senyor”, segons qui és el qui parla. I això és una demostració incontestable que era una interpolació il·legítima.

Acceptar la mediació d’un àngel equivalia, en la pràctica, a crear una separació entre Déu i les persones. Amb la mediació d’un àngel, Déu no es comunicava amb la gent de manera directa, com en els textos anteriors, sinó que quedava “més amunt”, més lluny, i enviava un representant.

Jo diria que els sacerdots d’Israel, els de després de l’exili, els poderosos, van preferir un Déu majestuós, amb servents per a tot lo que necessités, en comptes d’un Déu familiar, pròxim a les persones. Un Déu que imposava més respecte (al principi, més respecte, molt més endavant seria més por). Sacerdots havien de ser.

Va ser el primer pas d’un distanciament que després va continuar d’altres maneres, malgrat que amb Jesús de Natzaret s’havia tornat a fer molt més pròxim.

En canvi, el mite dels dimonis, o diables, i el seu corresponent “infern”, es diu que procedia d’altres religions mesopotàmiques.

Sembla que, en tot l’AT, només n’hi ha una citació: Sv 2: 24: “Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l’han de sofrir.” En canvi, al NT se l’anomena moltes vegades. Alguns exemples: Mt 4: 1-11  /  Mt 13: 19  /  Mt 13: 39  /  Lc 13: 16  /  Lc 22: 3  /  Ac 5: 3...

Així que hi apareix com a temptador (que tempta Crist al desert), com a inductor de la traïció de Judes, com a sembrador del jull, com a possessor d’una persona malalta.  I Jesús s’hi refereix indirectament, quan anomena “el foc etern, creat per al dimoni i els seus àngels”, en la narració del Judici final.

Els teòlegs moderns l’identifiquen com a “símbol imaginari” de les temptacions egoistes, cruels o orgulloses del ser humà.

Tot plegat, hi ha raons molt i molt suficients per dir que aquestes creences tenen un origen extern als textos bíblics i al poble d’Israel, i per tant, s’han de considerar herètiques.

Però... en temps de Jesús, ja feia segles que els israelites, i Jesús mateix, coneixien aquestes creences, com a apreses en alguns dels textos bíblics més antics... Per a ells, eren creences bíbliques. Però no ho eren pas de veritat.

Ha sigut modernament, que la crítica literària ha anat aclarint aquestes qüestions.