Gràcies als independentistes

Com que no sóc independentista, haig de fer justícia a una cosa que crec que és evident.

Catalunya, aquest any o el següent, canviarà el seu estatus dins Espanya, en el sentit de millorar-lo clarament.

Tindrem, si Déu vol, una Espanya federal, amb una Catalunya «ben encaixada». Amb una sobirania total sobre els temes de llengua i cultura (i ensenyament). Amb un finançament millorat.

Però aquests guanys els haurem d’agrair a un grup concret de catalans i catalanes: els i les independentistes.

Amb les seves grans mobilitzacions els 11 de Setembre, i el dia de la pseudovotació, amb la seva pressió constant sobre l’opinió pública, els i les independentistes han produït una situació de no-retorn. 

No es pot pas dir que els federalistes ens hàgim mobilitzat de la mateixa manera (ni de cap manera). Just ens hem expressat, i encara!

La gran pressió independentista ha aconseguit un resultat impactant:  la presa de posició federal del PSOE i del PSC. Es tracta d’una força decisiva.

També han aconseguit decantar més o menys favorablement la nova força política Podemos, un altre element que pot ser decisiu. (IU sempre hi ha estat favorable.)

Ara i després, en públic i en privat, haurem de reconèixer a la minoria (però nombrosa) independentista la seva aportació decisiva a la nova Catalunya, Estat federat d’Espanya.

Antoni Ferret

L'any dels Nous Governs

Aquest any que hem començat no será pas un any més, un any qualsevol. Serà l’any dels Nous Governs (d’esquerres).

Serà l’any en què Barcelona (i Madrid), Catalunya i Espanya començaran a ser governades per uns governs d’esquerres.

Per uns governs compostos de PSOE, Podemos, Izquierda Unida, Amaiur.

Per uns governs que:

-Posaran impostos forts als rics.

-Apujaran els salaries dels pobres.

-Establiran ajudes “fixes” a les persones que no tinguin feina.

-Reformaran la Constitució en sentit federal.

-Impulsaran l’economia.

I vindrà un dia en què direm: “Com és posible que vàgim estar tant temps aguantant aquells governs tan horrorosos??” I no ens ho creurem.

I això será així… 

si ens portem bé,

si votem bé

si no es perd ni un vot.

Ens cal esperar mig any i un any, respectivament.

És un any en què té sentit felicitar-se. Hi ha motius poderosos per fer-ho.

Antoni Ferret

                                                                                                   .

Volem més impostos!!

Als rics. A les rendes altes. Als patrimonis alts. A les grans fortunes.

(Als treballadors/es mantenir-los o rebaixar-los.)

Molts treballadors i treballadores, manipulats pels mitjans de propaganda de la màfia (sense que ells se n’adonin), pensen que:

*Els impostos són dolents.

*N’hi ha d’haver quants menys millor.

*No s’han d’augmentar i, si pot ser, rebaixar-los.

Estan equivocats a causa de la manipulació.

Els impostos serveixen per:

*Mantenir les despeses de l’Estat.

*Mantenir l’Estat del benestar (sanitat, ensenyament, pensions, prestacions d’atur, ajudes de tot tipus, etc.).

*Reequilibrar, parcialment, les enormes desigualtats que produeix el mal sistema capitalista.

 Els rics espanyols i les seves empreses, sobretot la banca, paguen molt pocs impostos, molts menys que els rics d’altres països. Dit d’una manera vulgar, no paguen.

I haurien de pagar! Molt més.

Amb molts més impostos, es podria mantenir un Estat del benestar de nivell alt:

*Una sanitat i un ensenyament de gran qualitat.

*Ajudes generoses als parats, als pensionistes (de pensions massa baixes), als dependents, a les famílies (segons el nombre de fills), als minusvàlids, etc.

No voteu mai un partit que hagi rebaixat els impostos o que els vulgui rebaixar.

Un poble malatís?

És lo que pensaria una persona normal si considerés dos fets recents amb una gran perspicàcia.

El dia 29 de novembre, la plataforma unitària Marxes per la Dignitat va convocar una manifestació amb el lema “Pel pa, el sostre, el treball i la dignitat”. I hi van participar, segons les informacions, alguns milers de persones. Molt poc.

En canvi el dia 11 de Setembre, en una manifestació sobre el dret a decidir, de cara a la independència, hi van participar més d’un milió de persones. Moltíssimes més. (No té importància l’exactitud de les xifres, que, per altra banda, tampoc són certes.)

¿Com és possible que unes coses tan importantíssimes i imprescindibles com el pa, el sostre, el treball i la dignitat, que falten a tanta i tanta gent, mobilitzin moltíssim menys, però moltíssim menys, que una cosa molt important (certament important) com la independència?

La independència de Catalunya, independentment que jo no la vulgui, és una cosa molt transcendent i decisiva, però no és urgent, podria esperar. Mentre que el pa, el sostre, el treball i la dignitat són una cosa  imprescindible per a avui mateix.

No es tracta d’una cosa com el doble, per exemple, sinó de mil vegades més!!

El pa, el sostre, el treball i la dignitat (la dignitat que aquests comporten) són la cosa fonamental de la societat, i no es comprèn que al nostre país es toleri la seva falta a tanta gent durant tan de temps. Mentre que la independència és importantíssima per a ara (o per a d’aquí a un any), però no és una cosa imprescindible per viure ningú.

Es tracta d’una cosa que podríem anomenar autotrasbalsament dels valors. Un poble que no té una idea clara de què és lo més important (o urgent) i què no ho és tant.

I qui en té la culpa, d’aquest trasbalsament?  Quins van llançar enormes quantitats de recursos i d’empenta per una mobilització, i en canvi no van moure ni un dit per una altra? (Fins i tot tenint en compte que la mobilització social no era promoguda per cap partit, sinó per entitats socials.)

I arribaríem a lo mateix que sempre...

Antoni Ferret