(Seguim amb la ressenya
del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)
Durant els mesos
centrals de 1980, a Espanya hi havia un ambient anti-Suárez. Més anti-Suárez
que anti-UCD. La situació econòmica era difícil pels continuats augments del
petroli i pel retraïment del capital. El terrorisme, sobretot d’ETA,
continuava. Les autonomies indignaven els militars. Però l’oposició no venia
sols de l’estament militar i del PSOE, que evidentment estava disposat a
provocar l’alternativa, sinó també de companys d’UCD (que acusaven Suárez d’un
govern massa personalista i autoritari), i també dels empresaris, i... fins i
tot del rei.
Pel setembre, després
d’una remodelació del Govern, Suárez es va voler sotmetre a un vot de confiança
a les Corts. El va guanyar amb els vots d’UCD i els de la minoria catalana i
del Partido Socialista Andaluz. Però això no va solucionar el mal ambient.
Tot al llarg de l’any
1980 es va anar dibuixant un projecte, en l’entorn del rei, dels serveis secrets,
del PSOE i de la dreta (CD). El projecte consistia a: 1) Aconseguir la dimissió
de Suárez (bé per pròpia voluntat o per una nova moció de censura). 2) Designar
un nou president del Govern en la persona d’un independent, extraparlamentari,
preferiblement un militar: el general Armada. 3) Sota aquesta presidència,
formar un Govern de concentració, de tots els partits. 4) Que aquest Govern
desencallés la situació d’Espanya: a) Revitalitzant l’economia, a base de donar
confiança al capital. b) Frenant les autonomies. c) Acabant amb el terrorisme.
5) Convocar les noves eleccions quan toqués, el 1983.
Alfonso Armada havia
estat instructor militar del príncep Juan Carlos i secretari de la seva casa ja
rei. D’acord amb la política del vicepresident Gutiérrez Mellado d’allunyar de
Madrid els caps militars més perillosos, havia estat destinat a Lleida. No
simpatitzava gaire amb la democràcia. Remarquem que el rei estava en l’operació
Armada, tot i saber (i fins ho deia) que no tenia poders constitucionals per
posar i treure un president, però exigia que «tot es fes de manera legal, tot
dins la Constitució». El rei rebia tota mena de gent, militars i polítics de
tots els colors (excepte els sindicats), perquè tot aquell que tenia queixes
dures del Govern anava a abocar-les al
palau.
Simultàniament, les
reunions i conxorxes militars continuaven. I els serveis secrets havien previst
estimular que els diaris parlessin sovint de reunions militars, de projectes de
cop militar, d’ambient de malestar, per tal de preparar un ambient psicològic
favorable al canvi. Molts rumors eren falsos, però altres eren autèntics.
Perquè paral·lelament a l’operació Armada, que era política i pretenia ser
legal, es preparava realment un cop d’Estat militar. Fins i tot s’arribà a
fixar la data del 2 de maig de 1981 com a dia decisiu. Els seus objectius eren:
abolir la Constitució, establir una Junta Militar i governar per decret.
El 4 de gener de 1981,
el rei cità urgentment Suárez al Pirineu (on era esquiant) i tingueren una
discussió forta. El rei digué que hi havia un cop d’Estat militar en marxa, per
al maig, i que calia evitar-lo. Suárez no hi donà importància. El rei digué que
calia prendre mesures dures, per reconduir el país. Suggerí un Govern de
coalició amb el PSOE, i Suárez s’hi negà en rodó. Aleshores Juan Carlos li
demanà un Govern d’UCD, però amb un altre president.
El dia 10 de gener, el
rei i Suárez, aquesta vegada a Madrid, tingueren una segona i forta enganxada.
El rei platejà dues exigències: volia visitar ell el País Basc i volia que el
general Armada fos destinat de Lleida a Madrid, a l’Estat major de l’exèrcit.
Suárez es negà a totes dues coses. Suárez havia visitat Euskadi i hi havia
estat greument i llargament insultat, i no volia que el rei passés pel mateix
tràngol. I considerava el general Armada un conspirador i un colpista.
Discutiren llargament i acaloradament i la trobada acabà en total desacord. La
cosa arribà al seu clímax el dia 22 quan, en una tercera i forta discussió, el
rei acabà dient: «Uno de los dos sobra en este país. Uno de los dos está de
más.»
Mentrestant, els
preparatius del viatge reial al País Basc i el nomenament del general Armada
tiraven endavant amb la col·laboració d’alguns ministres i l’oposició de
Suárez. L’endemà, dia 23, tingué lloc a La
Zarzuela una curta trobada, de peu dret, entre Suárez i quatre caps militars,
molt dura, en què un dels militars arribà a treure una pistola en pla
d’amenaça. Li exigiren la dimissió, i Suárez els deixà plantats.
Durant els dies
següents, Suárez prengué la decisió de dimitir de president del Govern i de
president del partit. Per tres raons: 1) Per haver perdut la confiança del rei,
cosa per a ell molt important. 2) Per fer fracassar l’operació Armada que es
preparava. Perquè amb el president dimitit no es podia fer una moció de
censura, que era la peça clau de l’operació Armada. 3) Per cansament de tantes
oposicions. Reunit amb la cúpula del partit decidiren la persona del substitut:
Leopoldo Calvo-Sotelo. Entre els dies 26 i 29 de gener, la decisió fou
comunicada al rei, a la direcció del partit UCD, als altres partits i a
l’opinió pública per televisió. (Les Corts estaven de vacances.)
Els militars colpistes,
que preparaven la seva intervenció el dia 2 de maig, per iniciativa del general
Milans del Bosch decidiren suspendre el seu pla. Excepte Antonio Tejero, cap de
la Guàrdia Civil, que digué que ell continuava. Però l’operació Armada,
d’iniciativa rei – serveis secrets – PSOE – Armada, continuava. Es tractava
d’elegir parlamentàriament Armada en comptes de Calvo-Sotelo. Ja estaven
decidits els llocs del Govern. Es comptava amb els vots de PSOE, PCE, CD i
crítics d’UCD.
Als primers dies de febrer, amb poca
diferència hi hagué la visita dels reis a Euskadi i el congrés de la UCD a
Palma de Mallorca. El rei, a la casa de Gernika, no se’l deixà parlar perquè
persones d’Herri Batasuna van cantar
cridant l’himne del soldat basc. A Mallorca proliferaren més les diputes per
quotes de poder dels diferents “grups” del partit que no pas la discussió
política, fins al punt que Suárez va haver d’amenaçar amb marxar i donar-se de
baixa. Finalment, el congrés va aprovar per majoria la candidatura de
Calvo-Sotelo.
Aleshores el rei, fetes
les preceptives consultes als grups parlamentaris, proposà Calvo-Sotelo com a candidat.
O sia: el rei es desmarcava de l’operació Armada. Acabades les vacances
hivernals, el Congrés dels Diputats hauria de procedir a debatre i aprovar la
investidura. El programa de Calvo-Sotelo era el típic de la dreta: atlantisme
(amb compromís d’entrada en l’OTAN), liberalització de l’economia, moderació
salarial, frenar les autonomies... Però aquesta solució no agradava ni al PSOE
ni als militars.
El dia 18 de febrer de
1981 començaren les sessions d’investidura. El dia 20 hi hagué votació, i no s’aconseguí
la majoria absoluta per 7 vots. Votaren UCD i alguns petits aliats; la minoria
catalana es negà a donar els seus vots. Calia una segona votació per majoria
simple. Havia de ser el dilluns 23.
(Continuarà)
Antoni Ferret
