Així sí, senyor arquebisbe

Segons informa el diari “Público”, l’arquebisbat de Barcelona ha publicat un comunicat, fruit de les deliberacions del Secretariat de Marginació, sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya.

La part més destacada del comunicat és quan demana als polítics responsables que “es replantegin” les retallades socials, les quals “ja s’estan fent en l’àmbit de les prestacions socials”.

Un altre aspecte important és la crítica del “gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats públiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per tenir una vida digna”.

Així mateix denuncia “la insensibilitat davant les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen”. Això està especialment bé: que l’Església denunciï el fet que la gent consideri inevitable una cosa que no ho és, inevitable, que és fruit de la maldat humana.

Un altre passatge punyent és quan diu que les administracions públiques “s’interessen més per quadrar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal•liïn els efectes de la crisi sobre les persones que pateixen més”. És clar que és important quadrar pressupostos, perquè si no, malament rai. Però tots sabem, o hauríem de saber, que hi ha mitjans i mitjans de fer quadrar un pressupost: uns de socials i uns altres d’antisocials, com ara els actuals.

Un altre punt calent: lamenta que “es destinin molts més diners a rescatar entitats financeres que a resoldre els patiments dels més petits”. I posa exemples: “Falten albergs per acollir persones sense sostre i transeünts”.

Exigeix “una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a objectiu principal satisfer les demandes dels mercats”.

Fins i tot es dirigeix a les persones del moviment 15-M, i els demana “que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més de les seves justes i necessàries denúncies”.

Demana a les administracions “que destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desafavorides de la societat”. I exigeix als partits polítics “que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels cap als immigrants”.

Els membres del Secretariat redactor reconeixen que “el problema és molt complex i té ramificacions que a nosaltres se’ns escapen”. És cert, però aquetes ramificacions correspon als polítics elegits el fet d’esclarir-les, i no pas de la manera més fàcil.

Senyor arquebisbe, així és com es fan les coses!! Així es governa cristianament una diòcesi, i així es pot recuperar la confiança perduda. Prou de silencis culpables!! Aquestes persones del Secretariat de Marginació són les que han de ser escoltades, i no les altres. (Bé lo que és escoltar, totes, però fer-ne cas no.)

Antoni Ferret

Calia que es passessin

• (Carta enviada al diari “El Punt” el dia 17 de juny de 2011 i no publicada)

• Els abusos que han hagut de suportar el poble i sobretot la joventut (i no sé com els han pogut suportar) són, entre altres, els següents: a) l’ús abusiu dels contractes temporals; b) l’atur estructural; c) l’especulació de l’habitatge; d) les rebaixes d’impostos als rics; e) les retallades socials. I de molt abans de la crisi. Totes les queixes, protestes i denúncies no han servit per a res.

• «Aquesta» democràcia no té la virtualitat que les coses dolentes, criticades i denunciades, s’arreglin. No es «poden» arreglar. Si es pogués, ja s’hauria fet. Estan empedreïdes i fixades. «Calia», doncs, que en fessin una de grossa. Que travessessin ratlles vermelles. Com assetjar el Parlament. Per fer prendre consciència que les coses estan molt malament i formalment no tenen sortida.

• ANTONI FERRET. Barcelona