Lo que devem als africans/es

Molt sovint, quan veiem una persona que es veu ben clar que és africana, moltes persones pensen que... sí, ja sabem que tenen molta necessitat i han de venir, però és que són tants... (això en el millor dels casos, oblidem lo que pensen en el pitjor). Però uns i altres solen veure el fenòmen com unes persones a qui fem un favor (i gros).

Doncs no, companys/es!!: Són unes persones a qui devem un deute tan gros... que no el podrem arribar a pagar mai, per més que n'acollim. Us ho explico:

Com ja podeu tots entendre, no és un deute actual, sinó un deute dels nostres avantpassat envers el seus avantpassats. I tampoc és un deute dels avantpassats espanyols, sinó que va ser cosa d'europeus en general i sobretot d'anglesos i francesos, però espanyols i catalans també.

Durant els segles XVI, XVII i XVIII, es calcula que poden arribar a un milió els africans i africanes que van ser «caçats», sovint d'una manera sobtada (sense ni poder-se despedir de ningú), i van ser ficats en vaixells, en unes condicions que molts morien durant el trajecte, i portats a Amèrica, a treballar en plantacions o mines. Els dos principals destins eren les colònies britàniques (actualment EUA) i les colònies espanyoles (Sud-amèrica). O sigui: Espanya no va ser dels països més traficans, però sí dels principals destinataris. I diem un milió dels transportat «legalment», però al segle XIX, ja abolida l'esclavitud, encara se n'hi van transportar durant molts anys, com a «il·legals», no se sap quants perquè no consten enlloc.

 Acabada l'esclavitud, no els vam (no els van) deixar pas tranquils. Llavors els van sotmetre al colonialisme, de finals del segle XIX a meitat del segle XX. També van ser sobretot francesos i anglesos, però Espanya també va tenir la seva part (el Marroc). El colonialisme era simplement robar-los lo que hi hagués de bo (una mica compensat pel fet de fer-los algunes obres públiques).

Tot just es van treure del damunt el colonialisme (al voltant de 1960), que semblava una gran victòria africana, doncs no: aleshores els van fotre el neocolonialisme, que no és una paraula tècnica, sinó que volia dir:

L'intercanvi desigual. Eren independents, podien fer lo que volguessin. Però havien de comerciar: hi havia coses que els faltaven. I resulta que va ser molt freqüent que els productes que ells ens enviaven baixessin sovint de preu (el mercat internacional decidia), i en canvi els productes que els enviàvem cada vegada eren més cars. Per comprar un tractor, cada vegada havien de vendre més sacs de cacau, de blat, de fruites, o metalls. (Doncs... cada vegada eren més pobres.)

El deute extern. Els bancs europeus, rics i amb ganes de ser-ho cada vegada més, els oferien crèdits. I els presidents africans, molt sovint poca-vergonyes i lladres, els acceptaven contents i, sovint, servien per enriquir-se personalment o per fer obres  monumentals. Ah, però..., fixeu-vos-hi: a l'hora de tornar-los, i amb interessos, que eren els beneficis bancaris, aleshortes SÍ que hi havien de col·laborar TOTS, a costa d'arrossegar la misèria.

 Encara que sembli mentida, amb el neocolonialisme, els europeus (vull dir els dirigents i els capitalistes) no van pas quedar satisfets de tot lo que els havien robat. Sempre volen robar més.

L'última etapa, per ara, a partir del voltant de 1980, van ser els anomenats «programes de reforma estructural». Què vol dir, això? Diguem que, com que les coses es van modernitzant, ara ja no són els bancs, ara són el Fons Monetari Internacional (FMI), l'expressió més acurada del lladronici, i el seu lloctinent, el Banc Mundial. Val a dir que, aquesta vegada, no es tracta només dels països africans, sinó de tots els que s'hi puguin encabir. Com podem imaginar, amb totes les «operacions» anteriors, arriba un moment que ja ningú no pot tornar els crèdits, ni tan sols exprement el poble. Va ser lo que es va anomenar «la crisi del deute». No hi ha problema. Tot es pot arreglar. Els ofereixen nous crèdits, ja per tal que puguin subsistir com a país, però amb la condició (si no, no els els deixen) d'aplicar els «programes» que hem esmentat, i que consisteixen en:   rebaixar la despesa social,   congelar els salaris,   privatitzar els serveis públics, i coses per l'estil, i... sobretot, sobretot, obrir les fronteres sense condicions. D'aquesta manera tornaran els crèdits i, a més, els capitalistes occidentals faran el seu agost. Els pobles...  resistir resisteixen, però... de quina manera.

Ara, si us plau, cada vegada que vegeu una persona africana, recordeu tot això. I mireu-los amb uns altres ulls.

La pèrdua de les "Llibertats" catalanes

A l'Edat Mitjana, a Catalunya (i en menor grau a Aragó, a València i a Mallorca) hi havia unes limitacions al poder reial, unes garanties parlamentàries, que no tenien els altres països, excepte Anglaterra. El rei ho tenia més difícil per governar. (De vegades, alguns han volgut veure una tendència especial dels catalans/es en aquest sentit.) Mentida!!

La cosa va anar així: Era a finals del segle XIII. Governava Pere II, el Gran, fill del gran rei Jaume I, el Conqueridor. Era un rei autoritari: en 7 anys de govern no havia convocat les Corts catalanes.  Però vet aquí que, per raons que ara no ens interessen, França va envair Catalunya. Va ser vençuda, però, abans d'això, quan els francesos feien els preparatius, va tenir lloc un fet important. Un rei a qui envaïssin el territori només podia oposar-s'hi amb èxit si els seus súbdits l'ajudaven, militarment i, sobretot, amb diners. Els dirigents catalans (que vol dir els rics: nobles, eclesiàstics i burgesos de les ciutats) van veure una oportunitat d'or: Van dir, d'una manera mal simplificada, una cosa com ara: volem això, això i això, si no ens ho dones, no t'ajudarem contra França. Què podia fer, el rei Pere?

Cal pensar que, aleshores, un país era considerat més com a propietat del rei que com a societat organitzada.

Què van aconseguir? 1) Que tingués l'obligació de convocar les Corts una vegada l'any. Ell, que no les havia convocat en 7 anys!...  I 2) Molt més important: que si «constitució alguna, o estatut [és la manera com s'anomenaven aleshores les lleis] fer volem en Catalunya, aquella o aquell façam de consentiment e aprovació dels nostres...» (grups dirigents). Pensaríem que això era la cosa més normal del món, però aleshores era una cosa desconeguda i impensable. Eren les primeres Corts d'Europa que obtenien un poder col·legislatiu.

Aquestes i altres coses menys importants van esdevenir lo que es va anomenar secularment les «Llibertats de Catalunya», o bé, amb més freqüència, «Les Constitucions i Privilegis de Catalunya». Durant uns 400 anys, aquestes «Llibertats» van ser l'orgull dels catalans/es i el seu detall distintiu en l'aspecte polític.  Catalunya era diferent.

Uns 400 anys... fins que, per culpa de fets que no tenien res a veure amb Catalunya, ens les van fotre. Però... no és només això:  hi va haver culpables de tota mena.

Al començament del segle XVIII, s'esgota la dinastia espanyola, per falta de descendència. I en comptes de fer lo que seria normal, és a dir, fer rei algun espanyol de prestigi... AH, NO!!  Havia de ser de sang reial!, encara que hagués de ser estranger... Havia de ser el príncep francès Felip d'Anjou, de la casa de Borbó, net del rei Lluís XIV, famós pel seu caràcter molt autoritari. I prenia el nom de Felip V. Als catalans no els agradava gens que fos francès, pel caràcter de la monarquia francesa, enemiga de tota llibertat.

 No obstant això, el nou rei va venir a Barcelona i va jurar respectar les Llibertats de Catalunya, com era preceptiu. I les Corts catalanes van quedar tan agraïdes que li van concedir una quantitat de diners superior a la concedida mai a qualsevol altre rei. Però quedaven encara sectors catalans que desconfiaven del rei francès.

Però Anglaterra i altres països no volien que la Casa de Borbó tingués tan poder com França i Espanya juntes (és a dir, en una mateixa família). I es va formar una coalició militar europea, encapçalada per Anglaterra, contra el rei Felip V i a favor de Carles, arxiduc  d'Àustria (1702).  

L'adhesió de Catalunya (i Aragó, València i Balears) a la conspiració internacional (1705), contra un rei que, sí, era autoritari (ho havia «mamat»), però que havia jurat les Llibertats de Catalunya i havia sigut acceptat per les Corts catalanes, mai no va ser decidida per cap organisme representatiu de Catalunya (Corts, Generalitat, Municipi de Barcelona). La cosa va anar així:

Un sector de la baixa noblesa pirinenca, molt rebel, oposat sempre a tot, autoconsiderant-se una mena de representants del país, va enviar, en secret, dos delegats a Gènova, on es van entrevistar, secretament, amb un representant, també secret, del Govern anglès, i van acordar que Catalunya s'uniria als exèrcits aliats. Però... alerta!, va ser un pacte aparentment molt intel·ligent: els catalans van exigir que, en cas que es perdés la guerra, el Govern anglès es comprometia a garantir que les Llibertats de Catalunya, guanyant o perdent o com fos, sempre seguirien intocables. Els anglesos van dir que sí. Això ho van pactar els nobles pirinencs, però quan la flota anglesa va intentar desembarcar a Barcelona, tant la Generalitat, com el municipi com la massa dels barcelonins s'hi van oposar. Però llavors, durant tot un any, grups d'activistes van fer una intensa propaganda contra el francès. En un segon intent de desembarcar (1705), Barcelona s'hi va continuar oposant, però aleshores va ser militarment assetjada, i al cap d'uns mesos va capitular,  i... massivament es va acceptar l'alçament.

No parlarem de la guerra, que és cosa molt trista. La situació era molt igualada, es podia guanyar o perdre, però un dia va passar una cosa que mai ningú no hauria pogut imaginar: Josep, germà del pretendent Carles, emperador austríac, amb 33 anys, que era d'esperar que en viuria molts més...  inesperadament, va morir (1711).

Llavors Carles el va succeir. I Carles, emperador, va anar perdent interès per ser rei d'Espanya.  I Anglaterra i altres països van perdre tot motiu per continuar llitant, i van acabar fent la pau amb Castella i França. I llavors... els catalans van quedar «solos ante el peligro», davant els exèrcits castellans i francesos, que, naturalment, van anar avançant, i van assetjar Barcelona, la qual, després d'una resistència heroica d'un any, va haver de capitular (1714).

Naturalment, els dirigents catalans, quan van veure que les coses anaven maldades, van exigir al Govern anglès que complís la seva paraula. I el Govern anglès se'n va preocupar molt: va negociar, demanar, exigir, i l'anomenat «cas dels catalans» va ser el gran tema de la política europea: totes les cancelleries en parlaven, n'estaven pendents.  Però Felip V es va plantar i va dir sempre, sempre, que «de esto, ni hablar»:  Catalunya (i Aragó, València i les Balears) s'havien de governar com el regne de Castella. Toda España igual. 

Les Corts catalanes, la Generalitat i tots els municipis de ciutats importants van ser dissolts, i substituïts per òrgans provisionals, presidits per militars; totes les constitucions, lleis, etc., catalanes eren extingides;  els béns de totes les persones que haguessin participat en la revolta eren confiscats (però no els de dintre Barcelona, perquè en el pacte de rendició es va salvar aquest punt). Es va posar un impost nou, a més dels que ja hi havia, precisament per pagar el manteniment de les forces d'ocupació.   I la llengua catalana?

La llengua va resistir molt més que ningú, gairebé un segle i mig. No la podien imposar a una població on no l'entenia gairebé ningú. La van imposar en tots els òrgans de govern (militaritzats), en tots els documents oficials, i a la Reial Audiència (tribunal superior de justícia).  Només. Però tot seguit es van enviar a tots els oficials, militars o polítics, unes instruccions secretes ordenant que es fessin tots els esforços per introduir la llengua castellana, però de manera ben dissimulada, perquè «se consiga el efecto sin que se note el cuidado».  No res.

L'any 1768, uns 50 anys després, el rei Carles III disposava que l'ensenyament primari i secundari  fossin en llengua castellana. Però aquesta ordre no es va poder complir mai, perquè els nois catalans no entenien res i era un caos. No seria fins al 1857, gairebé un segle i mig després dels fets, en la primera Llei d'Instrucció Pública, que es va imposar realment el castellà a les escoles (les poques que hi havia) de Catalunya.

                                                                                                                                                                                                                                                                               Vet aquí l'aventura dels nobles pirinencs.     

Els drets de la dona

AL LLARG DE  LA  HISTÒRIA  DE  CATALUNYA

En l’Alta Edat Mitjana (segles ix-x), quan, de resultes del procés de repoblació de terres frontereres, a Catalunya es viu un ambient de notable llibertat i igualtat (moltes famílies pageses són petits propietaris), la situació jurídica de la dona és força favorable:

*  Tenen igualtat de drets en demandes judicials, administració de béns, patrimoni.

*  Hi ha igualtat de fills i filles en l’herència.

*  El marit aporta a la dona, al casar-se, el «dot» (béns posats a nom de la dona per a la seva salvaguarda; suposem una situació com: mort del marit, herència dels béns per als fills, la situació econòmica de la dona dependria de la relació millor o pitjor amb els fills, o el fill; en canvi, amb uns béns propis té molta més seguretat).

Però, en el procés de feudalització que té lloc durant els segles xi, xii  i xiii, molt perjudicial per a la població pagesa, la dona en sortirà força malparada:

*  Apareix la preferència dels fills sobre les filles (i finalment del fill gran, l’«hereu») a l’hora d’heretar.

*  Desapareix el dot que el marit cedia a la dona i, en canvi, s'exigeix el «dot femení»: béns que la dona (és a dir: els seus pares) havia d’aportar al matrimoni. (La idea, mai exposada ni confessada, és: la dona (en la pràctica, el seu pare) ha de pagar per ser acceptada; perquè, si no és acceptada per un home..., en cas que tingui una família amb llaços afectius forts, no hi ha problema: serà la «tieta», però si no, malament rai, no té el futur assegurat. Per tenir-lo, ha de pagar.)

(És a dir: la dona, d’una banda, tenia menys possibilitats de tenir béns, per l'herència, i de l’altra, tenia més necessitat de tenir-ne per poder-se casar. Casos hi havia en què aquesta manca de béns impedia el casament i empenyia la dona cap a la pobresa o al sexe professional.)

En plena Baixa Edat Mitjana (segles xiii-xv) i a les ciutats, trobem la dona treballant en els oficis tèxtils i la costura, com a assalariada, però topa amb dues grans discriminacions:

*  No pot accedir a la categoria de mestre, ni tenir taller propi (només les vídues poden conservar el del marit).

*  No se li permet estudiar en les universitats, que sorgeixen (a partir del 1300).

(Encara que sigui al marge de l’aspecte jurídic, no està de més consignar, en aquesta època, i en quasi totes, la «vida escarrassada» de la dona pagesa: havia de fer les feines domèstiques, cosa que volia dir la casa, els fills, els animals, l’hort i la feina de filar per fer vestits; i a més a més havia d’ajudar el marit en els moments de més feina al camp, com en la sega, la batuda i la verema.)

(Una altra situació general que afectà la dona durant molts segles era el problema de l’«honor»: calia conservar la virginitat de soltera, mantenir la fidelitat de casada i guardar la memòria del marit de vídua. Perdre l’honor portava molts perjudicis, com murmuracions i una certa marginació.)

En ple segle xvii encara trobem la dona fortament discriminada:

*  L'exigència del dot per casar-se o també per entrar en un convent.

*  La prohibició d’anar a la universitat i la manca de costum d’estudiar.

*  La prohibició d’obtenir el títol de mestre artesà i de tenir taller.

Però en aquest segle hi hagué un fet interessant per a un sector petit de dones: moltes empreses tèxtils desviaven feina de filar la llana cap al treball a domicili de les dones pageses, perquè «els pagaven menys». I aquestes dones, en tenir uns ingressos «propis», passaren a fer un paper més decisori dins la família, superant una mica la gran supeditació al marit que tenien.

També al segle xvii s’obrí a Barcelona, per primer cop, una escola per a nenes, fonamentalment per ensenyar a cosir i brodar.

Començava a bufar un petit ventijol de canvi, que es va fer més important al segle xviii, el de la Il·lustració i preparatori de la Revolució Francesa:

*  El 1784 un decret de Carles III (el rei il·lustrat) establia la llibertat de tota dona d’exercir una professió i de tenir taller o botiga propis.

*  Cap al final del segle, a Barcelona, hi havia 73 escoles per a nens i ja 18 per a nenes.

El segle xix fou el de la industrialització, que portaria a la Catalunya moderna, i el de l’aparició de la classe obrera. I aquesta industrialització es va basar sobretot en la indústria tèxtil, i en ella tingueren un paper importantíssim les dones. Les obreres catalanes del tèxtil col·laboraren d’una manera decisiva a l’adveniment de la moderna Catalunya. Però aquest mèrit «no els va ser reconegut», ni pels contemporanis ni pels historiadors, que les han obsequiades amb el silenci i l’oblit.

Però la Història avançava imparable, encara que, això sí, molt lentament:

*  La Llei d’Instrucció Pública de 1857 establia, per primer cop, l’ensenyament obligatori de tots els nens «i nenes» dels 6 als 9 anys. (Cal tenir en compte que als 10 començaven normalment a treballar.)

*  Per aquells anys, a Catalunya hi havia escolaritzats uns 69.000 nens i unes 42.000 nenes. (Però encara eren sistemes educatius diferents, ja que les nenes invertien moltes hores fent «labors».)

*  L’any 1910 esdevingué la tercera gran data d’aquest procés: una llei autoritzava (per fi!) la incorporació de la dona a la universitat. I en el curs 1924-25 l’alumnat universitari femení arribava al 13 per 100.

*  La Segona República donà un gran impuls a l’ensenyament, i en el curs 1932-33 l’escolarització primària a la província de Barcelona era de 104.000 nens (62 per 100 del total de nens) i 89.000 nenes (53 per 100).

*  També durant la República, la dona va adquirir el dret a votar, fet que es va materialitzar per primer cop en les eleccions legislatives de novembre del 1933.

*  Durant els anys de la Guerra civil s’arribà per primera vegada, i per pocs anys, a l’escola mixta, amb un ensenyament igualitari. (Després no es recuperaria fins als anys seixanta, i lentament.)

*   Al llarg de la dècada dels anys seixanta s'anà esdevenint un fet transcendental per a les dones treballadores: deixaren d'haver de rentar la roba d'una manera esforçada, ja que la rentadora la rentava sola. Quedaven enrere segles, i fins i tot mil·lennis, d'una de les seves feines més feixugues (al riu, al safareig públic o al safareig de casa).

I acabem, provisionalment (perquè la Història no s’acaba mai), amb la irrupció de les noies a la universitat durant les últimes dècades:  

*  Una noia cada 10 nois el 1940.

*  Una noia cada 5 nois el 1950.

*  Una cada 2 el 1970.

*  I el procés ha continuat fins a tenir les noies una clara majoria en totes les carreres de Lletres.

Concretant el procés en dates fixes:

1784 - Dret a títol professional i propietat d'empresa

1857 - Ensenyament obligatori

1910 -. Dret a estudiar a la universitat

1933 - Dret a votar