Catalanes il·lustres, 4

Actrius, 2    (Continuació)

Carme Parreño i Gibert

Aragonesa. A partir de 1874, interpreta Flor d'un dia, El ferrer de tall, Lo forn del rei, Lo dir de la gent, Corona d'espines, Com l'anell al dit, La creu trencada, Una olla de grills, El rei i monjo, Sogra i nora, La boja, La sala d'espera, La festa del blat i, al 1897, Terra baixa.

Balbina Pi

Barcelonina. Primer feia de dama jove, després va fer de primera actriu i finalment de característica (representant persones d'edat). Interpreta Lo plor de la madrastra, Joan Blancas, Lo dir de la gent. A partir de 1866, La pubilla del Vallès, La malvasia de Sitges, Les francesilles, i, finalment, Les heures del mas.

Rosa Cazurro i Marcó

Barcelonina, i amb paper de dama jove. A partir de 1869, interpreta La bala de vidre, La calúmnia, La dida, Lo plor de la madrastra, La pagesa d'Eivissa, La clau de casa, i, finalment, El ferrer de tall i Cura de moro.

Pilar Clemente i Ferran

Barcelonina, i amb papers de primera dama. A partir de 1877, interpreta Flor d'un dia, Espinas de una flor, La muerte en los labios, Tal hi va que no s'ho creu, La pasionaria, Vots són trumfos, Lo comte del Pallars, La rondalla de l'infern i Maria de Montpeller.

Adela Clemente i Ferran

Germana de l'anterior. Comença la carrera professional al costat de la Pilar, amb paper de dama jove i, més tard, de característica. Interpreta Les garses, La mare, La filla del mar, La farsa, Aigua que corre, L'Eloi i L'aranya.

Caterina Fontova i Planes

Barcelonina i amb paper de dama jove. A partir de 1878 interpreta La cua de palla, Les esponsalles de la morta, Lo forn del rei, Lo dir de la gent, Com l'anell al dit, La sala d'espera, Jesús de Natzaret, i Les monges de Sant Aimant.

Concepció Llorente i Escarpanté

Lleidatana, traslladada a Barcelona de jove, on comença a actuar a partir de 1885, amb papers de primera actriu. Interpreta La bruixa, La comèdia social, La pata de cabra, Pobres hijos, Las damas negras, El loco Dios, Terra baixa, La mancha que limpia, i, ja dins el segle XX, Sol solet, L'Eloi, Mar i cel, L'ase de l'hortelà, La miralta i algunes més.

Adela Sala

Barcelonina que comença actuar a partir de 1884, amb papers de dama jove. Interpreta, entre moltes altres, Lo comte de Pallars, La rondalla de l'infern, Jesús de Natzaret, Les monges de Sant Aimant i La filla del mar.

Concepció Palà

A partir de la temporada 1882-83, comença a interpretar La corona d'espines, La sala d'espera, Les monges de Sant Aimant, La Baldirona, L'ànima morta, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot i La farsa. 

 

Concepció Ferrer

Barcelonina, i feia el paper de primera actriu. A partir de la temporada 1888-89, interpreta La Baldirona, Jesús de Natzaret, Maria Rosa i Les monges de Sant Aimant.

___________________________

Com he insinuat al principi del full Actrius, 1, el teatre català no va tenir, durant segles, una vida gens normal. Per les raons següents:

Tota la vida teatral espanyola era dirigida de manera directa des de Madrid, on sí que hi havia una vida intensa en aquest sentit.

Les companyies teatrals no tenien una residència fixa, sinó que es traslladaven, amb les famílies corresponents, de ciutat en ciutat, per tota la geografia espanyola, en una mena de vida nòmada.  I passaven per Barcelona quan "tocava", segons contractes, ofertes...

Les obres preparades i representades eren només en castellà, ja que eren destinades a ser representades en qualsevol lloc d'Espanya.

Tot i que, des del 1603, Barcelona tenia un teatre, l'anomenat Teatre de l'Hospital, que depenia de l'Hospital de la Santa Creu, la vida teatral de Barcelona era molt minsa.

De manera que, encara que hi hagués (que hi havia, és clar), actors i actrius catalans, aquests formaven part de companyies espanyoles, viatjaven per tot Espanya i actuaven sempre, i només, en castellà, fins i tot quan venien a Barcelona.

No va ser fins a la segona meitat del segle XIX, de resultes del gran moviment anomenat la Renaixença, que es va desenvolupar una gran expansió de la cultura catalana. I, naturalment, també va començar a haver-hi un important teatre català.

Escriptors catalans van començar a escriure obres, es van obrir nous teatres, destacant el Romea, el Novetats i el Liceu, i es van anar formant companyies establertes a Barcelona.

Aquesta és la raó que, quan parlem d'actrius catalanes, ens hem de referir a la segona meitat del segle XIX. Recordant que, segons la tònica del llibre que seguim, les del segle XX considerem que ja són més conegudes.

Catalanes il·lustres, 3

Actrius, 1

Així com podem parlar d'escriptores, de pintores, de brodadores, etc., catalanes des dels segles medievals, en canvi, a causa de les característiques diferents que va patir el teatre a Catalunya, podem parlar d'actrius catalanes des del segle XIX, no abans. Les actrius citades van fer més actuacions que aquelles que diem, que són una selecció.  

Caterina Casals i Mirambell

Actriu barcelonina que actua en el món del teatre, com a primera actriu,  des de 1845 fins a 1888. Després de diverses actuacions, el 1856 estrena La Verge de les Mercès, una de les primeres obres serioses en català. Successivament, interpreta Tants caps tants barrets, Les heures del mas, La mitja taronja, El catalán Serrallonga, Les francesilles, El ferrer de tall, Sota terra, El pubill i, ja als anys 80, La clau de casa.

Francesca Soler de Ros

Barcelonina, coneguda com la Paca Soler, que feia el paper de primera dama, a partir de 1863. Successivament, interpreta L'esquella de la torratxa, Una glòria catalana, Joan Fivaller, Tal faràs, tal trobaràs, Les joies de la Roser, La dida, El ferrer de tall i Senyora i majora. Va morir de greu malaltia el 1884.

Maria Llorenç

Feia el paper de característica (paper de persones d'edat), a partir de 1859. Interpreta A l'Àfica, minyons (a benefici dels ferits en la guerra del Marroc), L'esquella de la Torratxa, Les joies de la Roser i, a 1870, La malvasia de Sitges.

Gaietana Vidal

Feia paper de característica, a partir de 1860. Entre altres obres, interpreta La pubilla del Vallès, La malvasia de Sitges, Les francesilles, i, entorn de 1872-73, diverses obres en castellà i en català.

Fermina Vilches i Pellissari

Papers de dama jove, a partir de 1864, interpreta La pubilla del Vallès, Les joies de la Roser, i, a la temporada 1867-68, La rosa blanca.

Anna Alfonso de Puig

Feia de primera actriu, a partir de 1860. Interpreta Adriana Lecouvreur, i, al 1865-66, Ajuda de Déu i Tants caps tants barrets. Morí molt jove.

Anna Solà

Barcelonina, amb paper de primera dama, i després de característica. A partir de 1862, interpreta L'esquella de la torratxa, La bala de vidre, Otelo o El moro de Vanècia, de Shakespeare. I té algunes altres actuacions fins al 1898.

Carlota de Mena

Tortosina, amb papers de dama jove i primera actriu.  A partir de 1874, interpreta La clau de casa, i al 1879, Gala Placídia, i, més tard, Catalina Hovard, Adriana Lecouvreur, La redoma encantada (obres estrangeres traduïdes), i La malvasia de Sitges. Entre 1886 i 93, estrena El fill del rei, La boja, i L'ànima morta, i després, La Baldirona, L'escurçó, L'argolla, La dida, El ferrer de tall, Les joies de la Roser i Mossèn Janot. El 1902 mor a Manresa, d'apoplexia, mentre representava Locura de amor.

Rosalia Soler

Barcelonina, amb papers d'actriu jove, a partir de 1867. Interpreta La casa blanca, Lo gran què, La mitja taronja, fins a l'any 1882, i se'n perd la pista.

Mercè Abella i Alonso

Barcelonina, fa el paper de dama jove, i després de primera actriu. Als deu anys ja interpreta Flor d'un dia, i després La teta gallinaire, El alcalde de Zalamea, La flor en la muntanya, El rector de Vallfogona, Les esponsalles de la morta, J  oan Blancas, i anys després La filla del mar, Senyora i majora, El monjo negre, Batalla de reines, Rei i monjo i Mar i cel.

Concepció Pallardó

Primera actriu, i a partir de 1880, interpreta Corona d'espines, Com anell al dit, Judit, Lo dir de la gent, El pubill, El dring de l'or, Otger...  Al 1897, Terra baixa, La llar, i Lo nuvi. Els seus darrers anys foren miserables, igual que en el cas de Mercè Abella, sense jubilació, sense ajut de cap mena. Totes dues famoses i molt aplaudides un temps, però després una vellesa pobra i sense mitjans econòmics.

Antonia Juaní i Frígola

Barcelonina. L'any 1865 interpreta Tal faràs, tal trobaràs, i posteriorment Tants caps tants barrets, La mitja taronja, La malvasia de Sitges i Les joies de la Roser (en una funció que es fa en memòria del seu autor, Serafí Pitarra).

Anna Monner

Mallorquina, en el paper de dama jove i després de característica. Debuta als dotze anys, i al 1865 interpreta Tal faràs, tal trobaràs, i, a partir del 1888, La bruixa, Pare i padrí, La rondalla de l'infern, L'infern a casa, Tenorios!, La festa del blat, Mossèn Janot i La farsa.

Continuarà

Les grans epidèmies, 6 - Complement

L’emigració de les rates

En el full número 6, del qual aquest text és un complement,  ja vam veure la desgràcia. Però l’explicació expressava, implícitament, un dubte: com van poder les rates asiàtiques, naturals d’un territori interior, en alguns casos muntanyenc,  arribar a tenir contacte amb els vaixells de la seda, a la costa? És una cosa no pas impossible, però MOLT difícil.

Recordem bé que la data inicial de la desgràcia va ser l’any 541, a Alexandria, primer punt de contagi.

Avui saben moltes coses d’aquella època que durant segles i segles no se sabien. Avui sabem que:

1) El període de 450 a 530 va viure un procés de refredament, que, a partir d’aquesta data, encara aniria empitjorant cap a una etapa més freda.

2) L’any 536 tothom va quedar esglaiat en veure el fenomen, tan estrany, d’un any sense estiu. Com pot ser un any sense estiu? No havia passat mai i no ha tornat a passar mai més. Vegem com ho expliquen cronistes de l’època (transcric literalment del llibre del nostre autor):

Diu Procopio, cap militar, que es trobava a Itàlia: «Durante todo el año, el sol proyectó su luz sin brillo, como la Luna, y se parecía sobremanera al sol durante un eclipse, pues los rayos que emitia no eran claros como los que genera nomalmente.»

I un tal Joan d’Efes, a l’Àsia Menor (actual Turquia), un lloc ben distant, corroborava: «El sol se oscureció y se mantuvo así durante un año y medio, esto es, dieciocho meses. Aunque los rayos eren visibles a su alrededor unas dos o tres horas al día, parecían enfermos y, a consecuencia de ello, las frutas no llegaban a madurar del todo. El vino sabía a uva estropeada.»

Per què va passar, això? Va ser un misteri per als contemporanis i ho ha sigut per a tots els historiadors durant molts segles. Fins que l’any 1983, dos científics de la NASA es van entestar a clarificar-ho. Les seves investigacions i altres de subsegüents ho han aclarit.

Hem de dir que actualment, molt modernament, observant, estudiant, mesurant, element  físics que no hagin variat amb el temps, com ara pedres d’una muntanya, blocs de gel d’una gelera, sediments de llot del fons d’un llac, els cercles de la soca d’un arbre mil·lenari, la ciència pot establir coses com «en tal any (o en tals anys), en tal lloc, hi havia un nivell tal de temperatura, un nivell tal d’humitat, un nivell tal de pol·lució, etc.»  I llavors, combinant aquestes dades amb altres elements, poden arribar a determinar que hi va haver unes grans pluges, una gran secada, una erupció volcànica, etc.

Doncs vet aquí que ara sabem que als primers mesos de l’any 536 (l’any sense estiu), hi va haver una enorme erupció volcànica, que va omplir l’atmosfera de molts països de l’hemisferi nord de fum i gasos. De quin volcà? De quin país? Això no se sap. Només sabem dels fums.

Tenien les rates motius per sentir fred i anar-se desplaçant amb le seves potetes, una mica cada dia, avall, cap al sud, a buscar un ambient més acollidor? Els tenien. I això és una cosa que fan molts animals segons les èpoques de l’any. El problema, ara, és: van ser capaces de recórrer tant territori (no el sabem, però havia de ser molt)?

Doncs mireu: de l’any 536 (sense estiu) a l’any de la malaurada trobada, 541, van passar 5 anys. Amb 5 anys, caminant un xic cada dia, devien arribar a la costa i, un cop allí, com ficar-se dins un vaixell, elles saben molt bé com es fa.

No hi ha cap seguretat científica que això vagi ser així. Només és una hipòtesi. Però resulta que és l’única hipòtesi que hi pot haver, sembla.

I no digueu mai, com de vegades es diu, indegudament, que la bactèria Yersinia pestis es va desplaçar cap aquí o cap allà. NO. La bactèria no es desplaça. Només es desplacen les rates, que porten les puces, les quals, al seu torn, porten la bactèria.

A les rates se’ls en fotia la bactèria i lo que pogués fer. Elles anaven a la seva.

Ja voldria continuar comentant les epidèmies medievals, però no tinc ara cap text que m’hi pugui ajudar,  com ha sigut en aquesta tongada.

Les grans epidèmies, i 6

Rates i puces

Trencada a trossos la part occidental de l’Imperi, restava encara la part oriental, centrada en la ciutat de Constantinoble, que passava a ser la nova Roma. Aquest com si diguéssim nou Imperi es va estructurar a base d’una molt fèrria autoritat de l’emperador (sobretot el gran Justinià, 527-565). I amb uns objectius prioritaris: Mantenir la unitat política (i fins i tot intentar restaurar la unitat anterior, aconseguida només en una part).  Assegurar  per damunt de tot l’alimentació de tota la població. Fins al punt que el control per part de l’emperador de l’estat dels dipòsits de grans, per assegurar que n’hi havia per tot l’any, constituïa una gran cerimònia pública, acompanyada d’una desfilada militar. Una lluita implacable contra la corrupció (que li va comportar molt odi per part de la gent rica). Un enorme programa de construccions: hospitals, hospicis, esglésies, obres per evitar inundacions…

El projecte podia durar, i va durar molts segles. Però no es va poder escapar d’una de les més grans desgràcies de la historia.

La Pesta de Justinià (541-43) va ser produïda per la bactèria «Yersinia pestis». Aquesta bactèria té 18 variants, 15 d’elles innòcues, però les altres tres són perilloses, i la Y. pestis ho és en grau enorme, de cara a les persones, però no sempre de cara als animals. Produeix una malaltia inflamatòria, de vegades pneumònica, i molt contagiosa.

Aquesta bactèria havia viscut diverses mutacions i canvis, que la van fer cada vegada pitjor, però, tant ella com la malaltia corresponent, havien conviscut llargament amb les rates anomenades «negres», les que solien viure en les bodegues dels vaixells que transportaven cereals. Però, més que amb les rates directament, la bactèria convivia amb les puces que vivien en el pelam de les rates i que s’alimentaven de la seva sang. Aquest conjunt de rates – puces – bactèria Y. pestis  tenia una llarga història, era estable i no feia mal a ningú.

La bactèria Y. pestis tenia un origen asiàtic, igual que la rata negra, però, a través dels  vaixells, es van escampar arreu. Ara bé, mentre es mantingués dins el conjunt de rates i puces, era un perill potencial, greu, però no pas efectiu.

A l’Àsia, unes rates de tipus diferente que les negres convivien amb la puça «Xenopsylla cheopis», una puça molt perillosa, però les rates d’aquella part del món hi estaven adaptades, i també aquelles rates, aquelles puces i la mateixa bactèria Y. pestis constituïen un conjunt estable i no pas perillós.

Aquestes dues situacions, cadascuna en el seu espai geogràfic, podien haver durat milers d’anys més sense molestar ningú. 

 

Però un dia, un dels dies més negres de la historia de la humanitat, al segle VI dC, es va esdevenir lo que mai hauria d’haver-se produït: el contacte entre les rates occidentals, i les puces orientals (les Xenopsylla cheopis). Creiem que les rates orientals, essencialment terrestres, van entrar en contacte (estranyament) amb els vaixells que transportaven la seda de la Xina a occident.

En principi, no havia d’haver passat res.  Però resulta que aquest contacte es va traduir en una mortaldat de rates negres (les «nostres»). Perquè les nostres rates no estaven pas adaptades a aquella mala puça, com sí que ho estaven les rates orientals. Aquesta va ser la primera desgràcia, després vindria la segona. Per les rates no ens hauríem pas preocupat…

Però va passar que, al morir moltes rates, les puces (segurament que unes i altres) es van trobar que no tenien sang suficient per viure. I, contrariant la seva natura i el seu procedir natural de sempre, i per una situació desesperada de supervivència, van buscar, per primera vegada, la sang de les persones. Les persones encara estaven molt menys adaptades que  ningú, a aquelles bestioles. I s’esdevingué la gran epidèmia de Justinià. Les puces van començar a contagiar la malaltia a persones, i aquestes s’ho van anar contagiant les unes a les altres, però va ser molt més a través de les puces de les tates.

La infecció més típica es donava per la picada d’una puça. Normalment, la bactèria s’infiltrava en la pell, on provocava uns bonys negres en diferents parts del cos, principalment el coll, les aixelles i els engonals. Els bonys s’anomenaven bulbs (d’aquí el nom de pesta bubònica). La malaltia podia durar entre una semana i deu dies, amb febre, mal de cap, malestar general, i tenia un grau de mortalitat d’un 80 per 100.

Hi havia una altra modalitat de procés, quan la bactèria, en comptes d’afectar només la pell, s’introduïa al sistema sanguini. La mort s’esdevenia en qüestió d’unes hores. O bé, en altres casos de penetració en la sang, es produïen hemorràgies, i vòmits o diarrees sangonosos. També la mort arribava en un dia.

Hi havia també la possibilitat que les bactèries passessin als pulmons (anomenada en aquest cas pesta pneumònica). Llavors, el pacient patia esputs sangonosos i dificultat per respirar a causa de la inundació dels pulmons per aigua. També sempre mortal.

Com és natural, la mortaldat és més coneguda en el cas de Constantinoble. En un momento donat hi morien unes 5.000 persones cada dia, més endavant eren unes 10.000, més endavant unes 16.000, i després els carrers eren plens de cadàvers i no es podien enterrar. Es van obrir fosses als camps del voltant de la ciutat. El total de morts a Constantinoble s’avalua entre 250.000 i 300.000, en una ciutat d’unes 500.000 persones. Tots els països de l’entorn també van ser molt fortament delmats.

I ho deixem així, tot recordant que aquesta mateixa pesta tindria brots successius, més lleus, durant uns 200 anys, i es tornaria a reproduir al segle XIV, i encara a finals del XIX.

Recordem, però: la població europeo-mediterrània va patir tres enormes epidèmies, totes tres causades per virus desenvolupats lluny de les seves fronteres, i portats mitjançant unes comunicacions no sempre justificades, sinó, sovint, motivades per objectius elitistes.

Les grans epidèmies, 5

Resistir per resistir

Quan hem acabat el full anterior dient: «Inmediatamente después, la anarquía campaba a sus anchas en el mundo», en paraules de l'autor, ens referíem, com ja sabem, a les dècades 240-270, d'un segle III que era el del fracàs de l'Imperi romà, a tots els efectes, menys al de «continuar com sigui».

Aleshores, la gent patia i moria, i passava necessitat, l'economia anava de mal borràs, el sistema imperial era caòtic, i, sobretot, sobretot!, la frontera del Danubi s'enfonsava: es perdien batalles, es perdien territoris, els pobles germànics pressionaven més fort que mai. De tots aquests problemes, n'hi havia un que era el principal: la frontera, que volia dir el poder, el territori, i els soldats, que la defensaven com podien. Els altres problemes... eren importants, però no tant. I tant va ser així, que els soldats, i els seus caps, s'ho van arribar a creure... i van actuar en conseqüència. L'últim emperador de tipus aristòcrata va ser assassinat l'any 268,  i de llavors ençà, hi va haver emperadors-soldats. L'Imperi mai no havia sigut realment racional, però sempre ho havia volgut semblar, i molt. En aquest període... ho va deixar de semblar. Es va substituir l'autoritat emperador-Senat, no ja per l'Exèrcit, que ja ni existia com a tal, sinó pels soldats, i els seus caps, ja que eren els qui es trencaven les banyes per lo únic que era realment important. I aquesta autoritat es va canviar per la via dels fets.

Arribats aquí, cal dir la veritat: tot això no ens interessa gaire, perquè no estem intentant fer una història de l'Imperi romà, ni molt menys, sinó la història de les epidèmies, les seves causes i conseqüències, dins l'Imperi romà, perquè és on es van donar les més importants, i on hi ha hagut sempre més documentació, testimonis, etc.  Dit això... haurem d'aguantar una mica fins a la darrera epidèmia, que és quan ho donarem per acabat.

Per dir-ho tot, hi havia un altre problema que era molt important: la moneda. La gloriosa moneda romana, de plata íntegra, era una de les 4 o 5 institucions sagrades. Però en aquesta època no es va poder mantenir, sinó que s'anà devaluant, amb una quantitat de plata cada vegada més petita, fins que va esdevenir una moneda de metall amb una capa de plata.

Ara l'Imperi tenia un objectiu suprem, que era l'Imperi.

Però, encara que sembli mentida, en les dècades finals del segle III i tot el IV, hi va haver una notable recuperació, fins i tot demogràfica, però sense ser més que una ombra de lo que havia sigut. És que també, capriciosament, van tornar a millorar «una mica» les condicions climàtiques (sempre ben lluny de les dels primers segles). I hi hagué reformes importants: els emperadors d'aquestes dècades de canvi de segle, sobretot el gran Constantí, van: 1) Restablir l'autoritat superior d'emperador-Senat, autònoms del sector militar. 2) Imposar una profunda reforma fiscal, suprimint privilegis antics, i fent pagar a tothom, i més.  3) Augmentar molt el nombre de soldats. 4) Recuperar territoris perduts i estabilitzar de nou les fronteres (això volia dir conservar l'Imperi). 5) Protegir soldats veterans i pagesos. 6)  Crear un nou Senat per a la ciutat de Constantinoble, que aniria, de mica en mica, sent com una altra capital.

L'Imperi estava salvat... per uns 100 anys més... (Però malaguanyats esforços, i, sobretot, malaguanyats sofriments i malaguanyades morts.)

A més, Constantí va fer una jugada tàctica important. Els cristians i les cristianes, un grup molt minoritari (sembla que a Egipte eren uns 15-20 per 100; en altres llocs no se sap), havien sigut perseguits en dues tongades, sobretot pel seu antecessor. Però ell va pensar: «Aquesta gent, no són gaires, però són un grup idealista, cohesionat i autodisciplinat, i em poden anar molt bé com a suport polític.» No solament els va legalitzar, sinó que els va afavorir.  I si bé donar-los llibertat era d'estricta justícia, el fet d'«utilizar-los» més o menys va ser molt perjudicial, per al cristianisme, ja que aquí es creu que va començar una tendència a desplaçar l'Església, de mica en mica, cap al poder, cada vegada més lluny de l'Evangeli.

 El segle IV va tenir la gran sort de no presentar cap gran epidèmia, però sí que n'hi va haver de mitjanes: segons un document de l'època, n'hi va haver 14. Ja hem dit que el clima va millorar una mica, però en canvi va ser molt variable. I variable, fins i tot, de zona a zona. Va ser freqüent la seqüència: uns anys de sequera - uns anys de fam - una epidèmia (sempre local o regional). També era freqüent que s'enviés gra d'unes regions a unes altres, quan aquestes eren més castigades.

 L'Imperi es mantenia, però ja no li quedava gaire. A la mort de Constantí (337), hi hagué una seqüència de lluites i divisions que van afeblir molt l'estructura. I l'any 410 s'esdevingué el fet culminant (encara que no efectiu) que un exèrcit germànic penetrés fins a la ciutat de Roma i la saquegés (sense conquistar-la, encara), i durant dècades del segle V es van anar establint els diversos regnes germànics, començant per Hispània (415). Però, així com la «caiguda simbòlica» va ser el 410, amb el saqueig, la «caiguda oficial» no va ser fins al 476, amb la destitució de l'últim emperador.

S'havia acabat el malson, a Occident, però no pas gaire bé. Els països europeus per fi pogueren organitzar-se, però encara sota un altre domini estranger.

Però això encara no era tot. Quedava Constantinoble, on espero que ens trobarem, en el pròxim i probablement últim full, per «sofrir» l'ultima, i més gran, de les epidèmies d'aquella època.

Les grans epidèmies, 4

Resistència d'un Imperi ja ferit de mort

La frase «un Imperi ja ferit de mort» no es refereix pas a l'època de les dues tongades de la Pesta Antonina, que déu n'hi do. No. N'havia de venir una de pitjor, perquè, a partir d'ara, tot aniria a pitjor. Però no «tot» ni sempre.

Les dècades finals del segle II i les primeres del III foren bones. Sense cap més epidèmia de moment, la població recuperà una part de la força perduda, i la societat en general també. Però sobretot vull remarcar tres coses molt bones. 1) Les elits de províncies van anar entrant cada cop més, i amb major influència, dins el nucli de l'Imperi. Fins al punt que l'emperador Septimi Sever era nord-africà. 2) L'any 212 es va concedir la ciutadania romana (que abans, fora de Roma, era un privilegi de segons a on) a tota la població de l'Imperi... més ben dit (o més mal dit): a tota la població «lliure» de l'Imperi. És a dir, als esclaus no. 3) Hi va haver una forta floració cultural, molta d'ella vinguda també de províncies. I, en canvi, una de molt dolenta:  l'exèrcit, que sempre havia estat mantingut al seu lloc, i en obediència, va començar a tenir més paper, fins al punt que un dia va imposar el «seu» emperador (192).

Entre les dècades de 240 i 270, s'esdevingué un període, no pas dolent, sinó horrorós. Un emperador assassinat (240), un usurpador darrere l'altre s'enfrontaren violentament pel poder, una sensació de desordre i d'inseguretat, derrotes en les fronteres, que deixaren grans extensions de terreny en mans de gots i perses, i, perquè no hi faltés res, una gran sequera i una altra gran epidèmia...

En aquells anys, l'Imperi, com a unitat de diversos països i territoris, podia molt ben haver desaparegut (i hauria d'haver-ho fet). Però no: amb les seves traces i manyes, encara se'n van sortir, d'acord amb aquella tendència de les coses molt velles, que tothom espera que caiguin i... no se sap com, continuen mal tirant.

I si ara ens quedéssim aquí, faríem la història vulgar, la de sempre: els fets més externs, els més coneguts... Però és que els anys de la meitat del segle III passaven altres coses, de les que costen més d'observar, tant als contemporanis com als historiadors. Qui millor les va observar, i fer observar, va ser Cebrià (Cipriano) bisbe de Cartago. Les va explicar en el marc d'una teoria pròpia, falsa però versemblant. De manera molt simplificada i mal explicada, us l'exposo així: «Aquest món va malament... D'un temps ençà, els hiverns no plou tant com abans, i això perjudica la germinació dels grans de blat, i als estius, els raigs del sol cada vegada escalfen menys, i això és dolent per al desenvolupament de les espigues. I això passa, de manera natural, perquè el món, com a resultat de la seva edat, s'envelleix... Així com les persones, quan són joves, tenen un cos més humit i més càlid, i quan ens fem vells, el cos se'ns asseca, perquè li van minvant tots els humors, doncs així li passa al món.» La teoria no era veritat, però lo que importa, i molt, són les observacions. Eren certes. Avui sabem que, efectivament, minvaven les pluges i les temperatures. I sabem que les geleres dels Alps i del Mont Blanc tornaven a augmentar. I també sabem (molta atenció!!), que les crescudes i inundacions del Nil eren més espaiades. I un any que el Nil no regués generosament les terres adjacents, volia dir una mala collita. I... (més atenció) l'Imperi sempre havia tingut Egipte com un dels seus principals graners... Ja us imaginareu...

Van influir aquestes realitats més subtils en els fets agressius explicats abans? Em permeto recordar que sempre, aleshores i ara i sempre, quan les coses van maldades, hi ha una tendència innata a donar-ne la culpa al govern, sigui veritat o no, i, així mateix, es generen unes ganes grans de canviar-lo, i com sigui. Doncs bé... es va assassinar un emperador, diversos aspirants es van matar entre si, els militars, envaint unes competències que mai havien tingut, van canviar l'emperador...

Ara bé, tot i que sembla cruel dir-ho, lo que passava era, senzillament, que el Mediterrani tornava a la seva realitat ecològica «normal» (temps tirant a sec, i, sobretot, inestable), una volta acabat un període excepcionalment més bo.

Però... com que es diu que les desgràcies mai no venen soles, a més a més, va venir una nova gran pesta: Qui la va saber explicar millor, com en altre temps el doctor Galè, va ser també el bisbe Cebrià, fins al punt que la història la va batejar amb el seu nom: la Pesta de Cebrià (des de 249 a Alexandria; des de 251 a Roma, i diuen que va estar senyorejant per l'Imperi durant uns 15 anys).

Va ser una malaltia terrible. Segons Cebrià, i altres testimonis més o menys coincidents, tenia els símptomes següents: febre, ferides a l'interior del coll, vòmits continus, ulls injectats en sang, sang a la femta, molta fatiga, pèrdua de l'audició i de la vista, debilitament extrem de les cames...

Segons una crònica del bisbe d'Alexandria, en aquesta ciutat la població hauria disminuït un 60 per 100, d'uns 500.000 a uns 190.000. Però no tenim dades sobre una xifra total de l'Imperi. No es pot determinar en què consistia l'epidèmia, quina malaltia la va provocar, ja que deien que era quelcom diferent de tot lo que mai s'hagués vist. S'especula sobre dues possibilitats reals: la grip, però no pas una grip corrent, sinó en la seva versió extrema, molt i molt minoritària, anomenada «grip pandèmica»; o bé la «febre hemorràgica vírica». A hores d'ara, no es pot afirmar res. 

Lo que sí sembla segur és que el seu origen era exòtic, extern a la geografia de l'Imperi, i, molt probablement, africà. Aquesta vegada no diré la frase conclusiva de l'altra vegada, en el cas de l'Antonina, perquè crec que ja tots l'heu de saber de memòria.  

En relació a les conseqüències sobre l'Imperi, vull copiar les frases de l'autor, per no afegir-hi jo ni un gram: «Las reservas de energía del Imperio estaban vacías... En este episodio, el centro no fue capaz de resistir... Inmediatamente después, la anarquía campaba a sus anchas en el mundo.»