El cos de la dona, arma de guerra

A la zona est de la República Democràtica del Congo, on perviuen restes d’una guerra que va acabar fa més de 10 anys, i on encara actuen una seixantena de grups armats, es produeixen més de 1.100 violacions “al dia”, de dones i de nenes, per part, tant dels guerrillers com dels soldats de l’exèrcit. Les violacions no sols es fan amb el membre masculí, per obtenir plaer sexual, sinó també amb objectes con pals, matxets, etc., amb l’objectiu de destrossar el cos femení. Es busca destruir la mateixa identitat de la dona, de la seva família i del grup social al qual pertany. El “motiu” és que, com que en aquella societat la dona violada és rebutjada, com a no desitjada, per la seva pròpia família, les violacions sistemàtiques destrossen les mateixes famílies i els grups socials rivals. És una manera de lluitar contra els grups enemics.

Segona part.-  El doctor Denis Mukwege, ginecòleg, té un petit hospital on es dedica sistemàticament a reconstruir els òrgans femenins destrossats. N’ha reparat milers. Ha sofert 6 atemptats. Només surt de casa (només per anar a l’hospital) protegit per una escorta de l’ONU. (Perquè l’ONU hi té forces de pacificació.) Entre els seus enemics hi ha, naturalment, guerrillers, però també “membres del Govern”, que no volen que aquesta situació sigui coneguda, perquè és (diuen) un descrèdit per a les forces armades. Els mitjans de comunicació de tot el món també callen.

(Informació publicada pel diari Público.)

L'immoral negoci del deute

Segons el company Juan Torres López, catedràtic de la Universitat de Sevilla, autor del llibre «Economía para no dejarse engañar por los economistas», durant les dècades de 1950-70, els governs europeus van imposar als bancs una sèrie de condicions de bon govern, tals com mantenir un control públic sobre l’activitat bancària i els moviments de capital, coeficient de reserva del 30 per 100 dels seus dipòsits i dirigir les seves inversions prioritàriament a fins productius.

Però, a partir de la dècada de 1970-80, els bancs, ja molt més rics que abans, van imposar la seva llibertat sobre els governs, i arreu del món van anar adoptant actituds com ara desfer-se de tot control, mantenir un coeficient de reserva mínim, com ara un 1 per 100, prestar més diners dels que realment tenien, amb la qual cosa, de fet, «creaven» diner inexistent, i dedicar-se cada vegada més a activitats especulatives de comprar i vendre accions d’empreses i títols de deute, i fins i tot participar en negocis bruts i opacs, com armes, droga, cereals...

Dir que els bancs creen diner no vol pas dir que imprimeixin bitllets i monedes, es tracta de diner digital, anomenat tècnicament diner «bancari». De fet, els bitllets i les monedes es creu que són només un 5 per 100 de tot el diner circulant.

El resultat principal d’aquesta actitud ha sigut un augment constant del deute de les famílies, les empreses i, fins i tot, dels governs. I el deute, i el cobrament dels seus interessos ha esdevingut el gran negoci mundial de la banca. I la banca, en general i cada vegada més, ha estimulat i provocat la concessió de crèdits a tothom que, necessitant-ho o no, hagi cedit a les seves temptadores ofertes.

En combinació amb els «seus» governs, fomenten les condicions perquè augmenti la necessitat de contraure crèdits. Per exemple, si els salaris són baixos, això farà que moltes famílies hagin de demanar crèdits en situacions difícils. I, al seu torn, farà que moltes empreses tinguin dificultats per cobrar els seus productes, i hauran de demanar ajuda. Per això, el senyor Linde, governador del Banc d’Espanya, de tant en tant diu que, pel bé de l’economia espanyola, «convindria que els salaris baixessin».

Per una banda, participen en activitats especulatives dirigides a obtenir guanys fàcils, ràpids i grossos. I per altra banda, multipliquen el deute de la gent, les empreses i els governs.

Tot això, a Europa, s’ha completat encara amb lo que podríem dir-ne una cirereta espectacular: el Banc Central Europeu no pot, segons els tractats, prestar als governs europeus, sinó als bancs, i aquests, al seu torn, presten als governs, però el BCE presta a un interès baix i els bancs presten al seu govern a un interès alt, amb la qual cosa fan el gran negoci, a costa del deute creixent dels governs.

En les últimes dècades, tots aquests fenòmens s’han anat engruixint, han provocat la crisi de 2008 i, després d’aquesta, encara continuen. El deute va creixent. Tinguem en compte que un deute, al 7 per 100 d’interès, es dobla en 10 anys.

Així, avui tenim una situació econòmica mundial que podríem caracteritzar amb aquestes esfereïdores dades:

1) Els deutes de tot el món, públics i privats, és a dir, de famílies, empreses i governs, segons el McKinsey Global Institute, supera el 200 bilions de dòlars, quantitat que representa gairebé tres vegades el PIB mundial.

2) El deute públic de l’Estat espanyol (només el públic) ronda el 100 per 100 del PIB.

3) Segons un diputat laborista, avui, només un 16 per 100 dels crèdits es dediquen a finançar activitats productives i el consum, i tota la resta finança compra-vendes d’actius financers, títols de crèdit, etc., de manera especulativa.

El premi Nobel Maurice Allais diu que aquesta facultat que tenen els bancs de crear diner amb uns crèdits no garantits amb dipòsits existents és comparable a l’actuació dels falsificadors de moneda, només que, en aquest cas, ho fan persones «respectables».

Avui, en ambients econòmics, acadèmics i fins i tot polítics, avança la consciència que caldria sotmetre els bancs a una estricta disciplina. Però, encara que sembli mentida, i que ningú no s’ho creuria, els economistes que assessoren els governs, que surten a la TV o que ocupen càrrecs continuen dient que lo que l’economia necessita és que es doni al sistema financer la màxima llibertat.

Les revolucions industrials

Esquema simplificat

Primera Revolució Industrial

Segle XIX. Elements constituents.

Màquina de vapor. Carbó. Ferro. Ferrocarril. Vaixell de vapor. Indústries: tèxtil i metal·lúrgica. Mines de carbó. Burgesia. Classe obrera, molt fortament explotada.

Segona Revolució Industrial

Principis segle XX. Elements constituents.

Electricitat. Petroli. Acer i metalls lleugers (níquel, coure, estany...). Plàstic. Automòbil. Avió. Electrodomèstics. Indústries: Automobilística, química, elèctrica. Tèxtil amb fibres sintètiques. Gran fàbrica i producció tècnicament organitzada. Classe obrera «menys» explotada.

Tercera Revolució Industrial

Finals segle XX i inicis segle XXI. Elements constituents.

Electricitat producte d’energies naturals (eòlica, solar...). Paper cada vegada més decisiu de la informació i la comunicació. Internet i xarxes socials, no sols per a la comunicació, sinó també com a instrument comercial, artístic... Noves indústries: telecomunicacions (telèfon a distància, circulació internacional de capitals, direcció d’empreses a distància...). Retorn parcial a la petita empresa, altament tecnificada. Nou augment de l’explotació de la classe treballadora.

(Avui estem transitant de la Segona a la Tercera, segons els llocs.)

Quarta Revolució Industrial

Possibilitat de futur. «Alguns» elements constituents.

Paper dirigent de la informació, en totes les activitats. Robòtica: aparells mecànics per a moltes feines manuals (amb un ENORME perill de deixar en atur mitja població). Bateries per emmagatzemar grans quantitats d’energia, per usar-la quan convingui.  Direcció de moltes activitats per la «intel·ligència artificial». Per exemple: autoconducció de vehicles (sense conductor). Nanotecnologia: manipulació de la matèria per inventar «nous materials» per a diverses aplicacions (sanitària, industrial...).