(de 2010-2011)
Balanç al cap d’un any
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Posada en marxa de la línia de tren Martorell-Granollers.
Predisposició a mitjançar en els processos de desnonament.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors/es de l’Administració pública. (Temps després, aquests acomiadaments han estat declarats nuls pels tribunals.)
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició de l’impost de successions per als rics.
Paralització de la Llei de rehabilitació de barris.
Reducció del nombre de beneficiaris sol•licitants del PIRMI (ajuda als pobres). (Més tard rectificat.)
Incompliment de la Llei del cinema.
Retallada d’un 13 % del pressupost de TV3.
Retallada de sous («complements»), drets socials i retall de la jornada a treballadors/es de l’Administració.
Divisió de l’ICS (Institut Català de la Salut) en 24 empreses, amb la perspectiva de privatitzar-les.
Proposta de copagament en la sanitat, de manera indiscriminada.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament, llars d’infants i PIRMI, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
També val la pena recordar que un dels dos grans objectius de la legislatura era reduir la taxa d’atur a la meitat. Amb el primer any de govern no sols la taxa d’atur no s’ha reduït gens sinó que encara ha augmentat.
Finalment, mai un Govern no havia provocat tantes protestes.
Antoni Ferret
dijous, 29 de desembre del 2011
dimecres, 7 de desembre del 2011
Ja som 7 mil milions
Recentment, els habitants del planeta hem arribat a la xifra de 7.000 milions de persones. Cal tenir en compte que l’any 1900 eren 1.600 milions. I també hem de considerar que es calcula que l’any 2050 seran uns 10.000 milions.
O sigui que, al llarg del segle XX, hi ha hagut un augment de 5.400 milions, cosa que equival a un total que és més d’un quàdruple, un 340 per 100, en 100 anys. És el que es pot anomenar una «explosió» demogràfica.
Aquesta explosió, aquest ritme tan accelerat, preocupa, i amb raó. On anirem a parar? Què menjarem? Si continuéssim a aquest ritme... Però, tranquils! No continuarem a aquest ritme. Segur!
Una simple consideració: si ara som 7.000 milions i el 2050 seran 10.000 milions, la diferència serà de 3.000 milions més, que representa menys de la meitat i un 43 per 100. Encara que estem comparant l’augment de 100 anys amb l’augment de 40, de tota manera, un 43 per 100 al costat d’un 340 per 100 és «molt i molt» menys que la meitat.
L’augment demogràfic propi dels últims segles s’inscriu dins el que s’anomena la «revolució demogràfica», fenomen paral•lel a les revolucions agrícola i industrial. La revolució demogràfica representa passar d’una societat tradicional o antiga, amb moltes naixences i moltes morts, a una societat moderna, amb poques naixences i poques morts. És a dir, disminuir els índexs de natalitat i de mortalitat, sobretot la mortalitat infantil. (Es tenen menys fills, però tots, o la gran majoria, arriben a grans.)
Ara bé: els índexs de natalitat i de mortalitat no evolucionen (no baixen) al mateix ritme. La mortalitat baixa a un ritme més ràpid que la natalitat. Perquè la mortalitat baixa de resultes de millores en l’alimentació, la higiene i la medicina. (Estem dins el marc d’unes revolucions agrícola, industrial i científica.) Però la natalitat no depèn de factors tan mecànics, sinó de l’evolució de la mentalitat de les parelles. En comptes d’una qüestió econòmica, és una qüestió psicològica. Depèn moltes vegades del pas d’una generació a l’altra. Aquesta baixada va més lenta.
Aquest desfasament entre la baixada de la mortalitat i la baixada de la natalitat és el que produeix, durant un temps limitat, un augment fort de la població. Així tenim que la població catalana, entre els segles XVIII i primera meitat del XIX, es va doblar (100 per 100) en el transcurs de 70 anys, dues vegades. Però a la segona meitat del XIX ja el creixement es va alentir considerablement i va tendir cap a una estabilització. (Si ha continuat creixent molt ha estat per causa de la immigració, que és una altra cosa.)
L’augment del 100 per 100 en 70 anys és una mesura de creixement demogràfic que podem considerar normal en aquelles centúries. Però l’aplicació de les millores sobretot mèdiques del segle XX ha estat molt més intensa, malgrat les enormes dificultats, i, per tant, el creixement demogràfic dels països del Tercer Món ha estat (i és, encara) molt més fort, fins a prendre aquest caràcter d’explosió.
De la mateixa manera que el creixement dels pròxims 40 anys ja s’alentirà, encara s’alentirà més el de les dècades següents. I arribarem a una estabilització.
Celebrem, doncs, aquesta fita a què hem arribat i desitgem (i lluitem!) que aquests 7.000 milions de persones tinguin un món millor que el que tenim ara.
Antoni Ferret
O sigui que, al llarg del segle XX, hi ha hagut un augment de 5.400 milions, cosa que equival a un total que és més d’un quàdruple, un 340 per 100, en 100 anys. És el que es pot anomenar una «explosió» demogràfica.
Aquesta explosió, aquest ritme tan accelerat, preocupa, i amb raó. On anirem a parar? Què menjarem? Si continuéssim a aquest ritme... Però, tranquils! No continuarem a aquest ritme. Segur!
Una simple consideració: si ara som 7.000 milions i el 2050 seran 10.000 milions, la diferència serà de 3.000 milions més, que representa menys de la meitat i un 43 per 100. Encara que estem comparant l’augment de 100 anys amb l’augment de 40, de tota manera, un 43 per 100 al costat d’un 340 per 100 és «molt i molt» menys que la meitat.
L’augment demogràfic propi dels últims segles s’inscriu dins el que s’anomena la «revolució demogràfica», fenomen paral•lel a les revolucions agrícola i industrial. La revolució demogràfica representa passar d’una societat tradicional o antiga, amb moltes naixences i moltes morts, a una societat moderna, amb poques naixences i poques morts. És a dir, disminuir els índexs de natalitat i de mortalitat, sobretot la mortalitat infantil. (Es tenen menys fills, però tots, o la gran majoria, arriben a grans.)
Ara bé: els índexs de natalitat i de mortalitat no evolucionen (no baixen) al mateix ritme. La mortalitat baixa a un ritme més ràpid que la natalitat. Perquè la mortalitat baixa de resultes de millores en l’alimentació, la higiene i la medicina. (Estem dins el marc d’unes revolucions agrícola, industrial i científica.) Però la natalitat no depèn de factors tan mecànics, sinó de l’evolució de la mentalitat de les parelles. En comptes d’una qüestió econòmica, és una qüestió psicològica. Depèn moltes vegades del pas d’una generació a l’altra. Aquesta baixada va més lenta.
Aquest desfasament entre la baixada de la mortalitat i la baixada de la natalitat és el que produeix, durant un temps limitat, un augment fort de la població. Així tenim que la població catalana, entre els segles XVIII i primera meitat del XIX, es va doblar (100 per 100) en el transcurs de 70 anys, dues vegades. Però a la segona meitat del XIX ja el creixement es va alentir considerablement i va tendir cap a una estabilització. (Si ha continuat creixent molt ha estat per causa de la immigració, que és una altra cosa.)
L’augment del 100 per 100 en 70 anys és una mesura de creixement demogràfic que podem considerar normal en aquelles centúries. Però l’aplicació de les millores sobretot mèdiques del segle XX ha estat molt més intensa, malgrat les enormes dificultats, i, per tant, el creixement demogràfic dels països del Tercer Món ha estat (i és, encara) molt més fort, fins a prendre aquest caràcter d’explosió.
De la mateixa manera que el creixement dels pròxims 40 anys ja s’alentirà, encara s’alentirà més el de les dècades següents. I arribarem a una estabilització.
Celebrem, doncs, aquesta fita a què hem arribat i desitgem (i lluitem!) que aquests 7.000 milions de persones tinguin un món millor que el que tenim ara.
Antoni Ferret
diumenge, 20 de novembre del 2011
L'error popular
Resultats molt dolents. Més dolents que mai. Per tant, molt mala actuació dels votants. Només hi ha hagut un comportament relativament bo a Euskadi.
Això que es faci un judici crític del comportament dels votants és un exercici democràtic que no es fa mai, i que caldria fer. Perquè els votants mereixen ser criticats tant com els polítics.
Els votants, en general, no tenen gaire formació política. És típic que moltes persones comencin la conversa dient: «Jo de política no hi entenc. Però crec que...» Les causes són dues: 1) Falta d’interès. 2) L’acció desinformadora de quasi tots els diariots. Llavors és molt difícil que l’encertin. Per això els resultats sempre són dolents. Però mai com ara.
Si els ciutadans fossin correctament informats (i no tendenciosament o parcialment), i això tingués una duració d’un parell d’anys, per exemple, segur que els resultats electorals serien molt i molt diferents.
Hi ha una cosa que cal dir ben clara, però. I és que NINGÚ és qui per dir qui o què s’ha de votar. I NINGÚ és qui per dir qui o què ha de votar en Tal o en Tal Altre. Però una cosa sí que es pot dir i s’ha de dir. I és la següent: qui vota un partit dels que perjudiquen els drets dels treballadors i de la majoria de la població, i sobretot de la gent pobra (perquè són partits que ho fan sempre), fa mal. Causa un perjudici als altres conciutadans. Ocasiona un sofriment. Prevarica. I s’ha de sentir culpable. I els altres l’han de considerar culpable.
En aquestes eleccions estatals s’ha de considerar un factor que a ben segur que ha tingut una importància cabdal. És el fet que moltes persones han considerat que, en qüestió d’economia, qui més en sabria, i qui més podria fer sortir el país de la crisi, és la gent de dreta, per experiència i per «poder».
Però és un error. Cap partit ni cap Govern no «pot» fer sortir cap país de la crisi. Tot al màxim poden suavitzar-ne les conseqüències. Amb fortes inversions públiques per crear llocs de treball, encara que siguin temporals. I amb una reducció de la jornada laboral. Però un partit de dretes, amb una política de dretes, no sols no en podrà sortir, sinó que l’aguditzarà i l’empitjorarà.
Els cal un bon escarment. El necessiten. I, presumptament, el tindran.
Desgraciadament, tal com estan les coses en l’ambient popular, sembla que «calia» un resultat com aquest. Calen 4 anys de govern de dretes, plens de contradiccions, per aconseguir tres coses:
1) Que l’esquerra tradicional es radicalitzi, d’una vegada, i torni a ser el que va ser històricament.
2) Que el Moviment del 15-M es polititzi.
3) Que la gent voti amb consciència, i no a la babalà.
Antoni Ferret
Això que es faci un judici crític del comportament dels votants és un exercici democràtic que no es fa mai, i que caldria fer. Perquè els votants mereixen ser criticats tant com els polítics.
Els votants, en general, no tenen gaire formació política. És típic que moltes persones comencin la conversa dient: «Jo de política no hi entenc. Però crec que...» Les causes són dues: 1) Falta d’interès. 2) L’acció desinformadora de quasi tots els diariots. Llavors és molt difícil que l’encertin. Per això els resultats sempre són dolents. Però mai com ara.
Si els ciutadans fossin correctament informats (i no tendenciosament o parcialment), i això tingués una duració d’un parell d’anys, per exemple, segur que els resultats electorals serien molt i molt diferents.
Hi ha una cosa que cal dir ben clara, però. I és que NINGÚ és qui per dir qui o què s’ha de votar. I NINGÚ és qui per dir qui o què ha de votar en Tal o en Tal Altre. Però una cosa sí que es pot dir i s’ha de dir. I és la següent: qui vota un partit dels que perjudiquen els drets dels treballadors i de la majoria de la població, i sobretot de la gent pobra (perquè són partits que ho fan sempre), fa mal. Causa un perjudici als altres conciutadans. Ocasiona un sofriment. Prevarica. I s’ha de sentir culpable. I els altres l’han de considerar culpable.
En aquestes eleccions estatals s’ha de considerar un factor que a ben segur que ha tingut una importància cabdal. És el fet que moltes persones han considerat que, en qüestió d’economia, qui més en sabria, i qui més podria fer sortir el país de la crisi, és la gent de dreta, per experiència i per «poder».
Però és un error. Cap partit ni cap Govern no «pot» fer sortir cap país de la crisi. Tot al màxim poden suavitzar-ne les conseqüències. Amb fortes inversions públiques per crear llocs de treball, encara que siguin temporals. I amb una reducció de la jornada laboral. Però un partit de dretes, amb una política de dretes, no sols no en podrà sortir, sinó que l’aguditzarà i l’empitjorarà.
Els cal un bon escarment. El necessiten. I, presumptament, el tindran.
Desgraciadament, tal com estan les coses en l’ambient popular, sembla que «calia» un resultat com aquest. Calen 4 anys de govern de dretes, plens de contradiccions, per aconseguir tres coses:
1) Que l’esquerra tradicional es radicalitzi, d’una vegada, i torni a ser el que va ser històricament.
2) Que el Moviment del 15-M es polititzi.
3) Que la gent voti amb consciència, i no a la babalà.
Antoni Ferret
diumenge, 6 de novembre del 2011
Un consell
Companyes i companys,
Un consell quant a l’ús del llenguatge.
Quan vulgueu parlar, o escriure, sobre «els mercats», allò que els diaris anomenen «els mercats» o «los mercados» (que, en principi, faria pensar en les fruites i verdures), no useu aquesta expressió, sinó l’expressió «la Màfia». Es poden usar totes dues, una darrere l’altra, per a orientació de l’oient o el lector...
Allò a què els mitjans de comunicació volen referir-se amb l’expressió els mercats, són:
*bancs
*inversors internacionals
*grans multinacionals...
I ¿què són tota aquesta gent, sinó gent mafiosa, mala gent, que només busquen guanys, sovint escandalosos, sovint sense cap aportació útil per a la societat, sovint amb trampes i d’una manera il•legal o si més no il•lícita, i que, a sobre, condicionen l’actitud dels governs en un sentit negatiu?
Anomenar-los amb la paraula «mercats» és una manera de difuminar la seva realitat antisocial, sovint criminal, i fer-los aparèixer amb una aparença normal i correcta.
No caigueu en aquesta trampa. Digueu-ne «Màfia», que és allò que els escau. I així, en majúscula, perquè és d’ordre mundial i és una, encara que pugui tenir ramificacions en cada país.
És només un consell...
Antoni Ferret
Un consell quant a l’ús del llenguatge.
Quan vulgueu parlar, o escriure, sobre «els mercats», allò que els diaris anomenen «els mercats» o «los mercados» (que, en principi, faria pensar en les fruites i verdures), no useu aquesta expressió, sinó l’expressió «la Màfia». Es poden usar totes dues, una darrere l’altra, per a orientació de l’oient o el lector...
Allò a què els mitjans de comunicació volen referir-se amb l’expressió els mercats, són:
*bancs
*inversors internacionals
*grans multinacionals...
I ¿què són tota aquesta gent, sinó gent mafiosa, mala gent, que només busquen guanys, sovint escandalosos, sovint sense cap aportació útil per a la societat, sovint amb trampes i d’una manera il•legal o si més no il•lícita, i que, a sobre, condicionen l’actitud dels governs en un sentit negatiu?
Anomenar-los amb la paraula «mercats» és una manera de difuminar la seva realitat antisocial, sovint criminal, i fer-los aparèixer amb una aparença normal i correcta.
No caigueu en aquesta trampa. Digueu-ne «Màfia», que és allò que els escau. I així, en majúscula, perquè és d’ordre mundial i és una, encara que pugui tenir ramificacions en cada país.
És només un consell...
Antoni Ferret
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Adaptarse a la crisis
(Carta enviada al diari «Público» i no publicada)
En cualquier escrito sobre la situación económica acostumbra a aparecer la expresión “salida de la crisis”. Soy de los pocos que creen que (presuntamente) no saldremos de ella. Que la crisis nos ha introducido en una nueva situación histórica que ya será definitiva, o que durará mucho tiempo. Una situación de estancamiento económico a la cual habrá que adaptarse. La principal adaptación deberá ser la disminución de la jornada laboral, para “repartir” el trabajo existente. Otra deberá ser fuertes inversiones públicas para crear trabajo (lo cual supone fuertes impuestos a las rentas y los patrimonios más altos). De otra forma no habrá manera de salir del paro. Salir del paro ha de ser el objetivo principalísimo, y para ello habrá que presionar para acortar la jornada laboral y para crear inversiones públicas. Otra adaptación deberá ser, naturalmente, consumir menos, pero en eso ya estamos más o menos.
ANTONI FERRET.
BARCELONA
En cualquier escrito sobre la situación económica acostumbra a aparecer la expresión “salida de la crisis”. Soy de los pocos que creen que (presuntamente) no saldremos de ella. Que la crisis nos ha introducido en una nueva situación histórica que ya será definitiva, o que durará mucho tiempo. Una situación de estancamiento económico a la cual habrá que adaptarse. La principal adaptación deberá ser la disminución de la jornada laboral, para “repartir” el trabajo existente. Otra deberá ser fuertes inversiones públicas para crear trabajo (lo cual supone fuertes impuestos a las rentas y los patrimonios más altos). De otra forma no habrá manera de salir del paro. Salir del paro ha de ser el objetivo principalísimo, y para ello habrá que presionar para acortar la jornada laboral y para crear inversiones públicas. Otra adaptación deberá ser, naturalmente, consumir menos, pero en eso ya estamos más o menos.
ANTONI FERRET.
BARCELONA
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Bisbes incompetents
La Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola ha publicat una nota orientativa per als fidels cristians davant les eleccions estatals del 20 de novembre. Em declaro totalment conforme amb el fet que publiqui una nota orientativa, sempre que aquesta estigui ben feta i amb esperit cristià.
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
El proveïment d'aigua a Barcelona
(Segons dades facilitades pel grup d’estudis El Pou, del Guinardó)
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
dissabte, 17 de setembre del 2011
I els mossens?
Ja estem acostumats a criticar el papa i els bisbes. I amb quanta raó!! Però dissortadament les nostres desgràcies no s’acaben aquí. Amb els mossens déu n’hi do, també.
Perquè passa que de vegades el papa o els bisbes en fan alguna de bona, i aleshores els mossens la boicotegen. La frase és molt forta, ja ho sé, però m’hi ratifico. Exemples: Fa 2 anys el papa va publicar l’encíclica «Càritas in veritate», que era incompleta, perquè hi mancaven coses importants, però que deia coses molt i molt bones, fins i tot algunes de noves en la Doctrina Social de l’Església, que mereixien ser àmpliament comentades. Doncs bé: en 2 anys (2 anys!) encara és l’hora que els mossens en diguin una paraula. O bé la declaració del Secretariat de Marginació de l’arquebisbat de Barcelona de fa un parell de mesos sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya. Tampoc, ni una paraula.
Em refereixo, és clar, als mossens que a mi em toca escoltar, els de la meva parròquia (Santa Eulàlia de Vilapicina, Barcelona). Seria interessant que els diferents lectors exposessin en un comentari la seva experiència, a veure si són més afortunats que jo, o si la desgràcia està més estesa.
Els mossens dediquen l’homilia de la missa al comentari de l’evangeli del dia, cosa que està molt bé. Però de tant en tant, posem-li un cop cada dos mesos, haurien de comentar un punt de la Doctrina Social de l’Església o d’un document social del magisteri aplicant-lo a la nostra realitat social. Seria un complement altament interessant.
L’evangelització no ha de ser (no és!) una cosa purament espiritualista. El contingut social hi és imprescindible.
Desgraciadament, en això els mossens tenen mala peça al teler. Quan estudiaven al seminari, el tema social era tabú. No sé si ara encara és així. I molts, tot i que d’edat avançada, encara no s’han reciclat.
Antoni Ferret
Perquè passa que de vegades el papa o els bisbes en fan alguna de bona, i aleshores els mossens la boicotegen. La frase és molt forta, ja ho sé, però m’hi ratifico. Exemples: Fa 2 anys el papa va publicar l’encíclica «Càritas in veritate», que era incompleta, perquè hi mancaven coses importants, però que deia coses molt i molt bones, fins i tot algunes de noves en la Doctrina Social de l’Església, que mereixien ser àmpliament comentades. Doncs bé: en 2 anys (2 anys!) encara és l’hora que els mossens en diguin una paraula. O bé la declaració del Secretariat de Marginació de l’arquebisbat de Barcelona de fa un parell de mesos sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya. Tampoc, ni una paraula.
Em refereixo, és clar, als mossens que a mi em toca escoltar, els de la meva parròquia (Santa Eulàlia de Vilapicina, Barcelona). Seria interessant que els diferents lectors exposessin en un comentari la seva experiència, a veure si són més afortunats que jo, o si la desgràcia està més estesa.
Els mossens dediquen l’homilia de la missa al comentari de l’evangeli del dia, cosa que està molt bé. Però de tant en tant, posem-li un cop cada dos mesos, haurien de comentar un punt de la Doctrina Social de l’Església o d’un document social del magisteri aplicant-lo a la nostra realitat social. Seria un complement altament interessant.
L’evangelització no ha de ser (no és!) una cosa purament espiritualista. El contingut social hi és imprescindible.
Desgraciadament, en això els mossens tenen mala peça al teler. Quan estudiaven al seminari, el tema social era tabú. No sé si ara encara és així. I molts, tot i que d’edat avançada, encara no s’han reciclat.
Antoni Ferret
La llengua de l'escola
A Catalunya, per tal que la societat sigui bilingüe (que no ho és, perquè moltes persones no saben parlar català), cal que l’escola sigui catalana. És a dir, que la llengua quotidiana o de relació sigui el català, i que les classes es facin en català.
Perquè en les zones industrials (les més característiques de Catalunya) el català està en situació d’inferioritat, per motius demogràfics o d’immigració. I aquesta realitat s’hauria de transformar. I per transformar-la cal l’escola catalana.
Si l’escola fos bilingüe (cosa que, a primera vista, podria semblar més justa), no ajudaria a transformar la realitat lingüística de les zones industrials. I Catalunya continuaria sent una societat en bona part castellanitzada. Que és el que volen, segurament, els enemics de Catalunya, com el PP.
Des d’un punt de vista legal tenim les definicions de l’Estatut, la posició de la Llei d’Educació de Catalunya i una sentència del tribunal Constitucional de 1994, que declara la immersió totalment constitucional. Tots tres textos favorables. És un bagatge envejable.
Pel que fa a la sentència del TC de 2010, que és malgirbada per causa de les diferents posicions que s’hi van haver de conciliar, i que, per tant, indueix a dubtes, dubtes que aleshores fan equivocar altres tribunals, la posició més neta és rebutjar en bloc aquesta sentència, argumentant que la va donar un tribunal caducat, i que per tant no és vàlida.
En aquesta qüestió, tot el poble de Catalunya ha de mantenir una posició fèrria, tots units, Govern i oposició, malgrat que estiguem barallant-nos intensament per qüestions socials, però units en aquest punt: immersió en català i escola catalana.
Antoni Ferret
Perquè en les zones industrials (les més característiques de Catalunya) el català està en situació d’inferioritat, per motius demogràfics o d’immigració. I aquesta realitat s’hauria de transformar. I per transformar-la cal l’escola catalana.
Si l’escola fos bilingüe (cosa que, a primera vista, podria semblar més justa), no ajudaria a transformar la realitat lingüística de les zones industrials. I Catalunya continuaria sent una societat en bona part castellanitzada. Que és el que volen, segurament, els enemics de Catalunya, com el PP.
Des d’un punt de vista legal tenim les definicions de l’Estatut, la posició de la Llei d’Educació de Catalunya i una sentència del tribunal Constitucional de 1994, que declara la immersió totalment constitucional. Tots tres textos favorables. És un bagatge envejable.
Pel que fa a la sentència del TC de 2010, que és malgirbada per causa de les diferents posicions que s’hi van haver de conciliar, i que, per tant, indueix a dubtes, dubtes que aleshores fan equivocar altres tribunals, la posició més neta és rebutjar en bloc aquesta sentència, argumentant que la va donar un tribunal caducat, i que per tant no és vàlida.
En aquesta qüestió, tot el poble de Catalunya ha de mantenir una posició fèrria, tots units, Govern i oposició, malgrat que estiguem barallant-nos intensament per qüestions socials, però units en aquest punt: immersió en català i escola catalana.
Antoni Ferret
dimarts, 30 d’agost del 2011
El dèficit, fora de la Constitució
La Constitució ha de recollir aquelles coses fixes, obligatòries i segures, que sempre han de ser igual, com ara aspectes de les institucions i drets i deures dels ciutadans i dels pobles. La Constitució no ha de recollir una cosa aleatòria i variable com el límit del dèficit públic, perquè això és una qüestió que depèn del tipus de Govern i de la seva orientació econòmica.
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
dilluns, 22 d’agost del 2011
Un Govern de sapastres
L’actual Govern de CiU, no solament és un Malgovern, per les seves concepcions antisocials i per les seves retallades, sinó que també és un Govern de sapastres, o sigui de persones que no «saben» fer les coses bé.
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Demagògia sobre Cuba
(Article escrit per a la revista "Espais", de l'Esquerra de l'Eixample, responent un article anterior)
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
dimarts, 12 de juliol del 2011
Així sí, senyor arquebisbe
Segons informa el diari “Público”, l’arquebisbat de Barcelona ha publicat un comunicat, fruit de les deliberacions del Secretariat de Marginació, sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya.
La part més destacada del comunicat és quan demana als polítics responsables que “es replantegin” les retallades socials, les quals “ja s’estan fent en l’àmbit de les prestacions socials”.
Un altre aspecte important és la crítica del “gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats públiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per tenir una vida digna”.
Així mateix denuncia “la insensibilitat davant les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen”. Això està especialment bé: que l’Església denunciï el fet que la gent consideri inevitable una cosa que no ho és, inevitable, que és fruit de la maldat humana.
Un altre passatge punyent és quan diu que les administracions públiques “s’interessen més per quadrar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal•liïn els efectes de la crisi sobre les persones que pateixen més”. És clar que és important quadrar pressupostos, perquè si no, malament rai. Però tots sabem, o hauríem de saber, que hi ha mitjans i mitjans de fer quadrar un pressupost: uns de socials i uns altres d’antisocials, com ara els actuals.
Un altre punt calent: lamenta que “es destinin molts més diners a rescatar entitats financeres que a resoldre els patiments dels més petits”. I posa exemples: “Falten albergs per acollir persones sense sostre i transeünts”.
Exigeix “una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a objectiu principal satisfer les demandes dels mercats”.
Fins i tot es dirigeix a les persones del moviment 15-M, i els demana “que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més de les seves justes i necessàries denúncies”.
Demana a les administracions “que destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desafavorides de la societat”. I exigeix als partits polítics “que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels cap als immigrants”.
Els membres del Secretariat redactor reconeixen que “el problema és molt complex i té ramificacions que a nosaltres se’ns escapen”. És cert, però aquetes ramificacions correspon als polítics elegits el fet d’esclarir-les, i no pas de la manera més fàcil.
Senyor arquebisbe, així és com es fan les coses!! Així es governa cristianament una diòcesi, i així es pot recuperar la confiança perduda. Prou de silencis culpables!! Aquestes persones del Secretariat de Marginació són les que han de ser escoltades, i no les altres. (Bé lo que és escoltar, totes, però fer-ne cas no.)
Antoni Ferret
La part més destacada del comunicat és quan demana als polítics responsables que “es replantegin” les retallades socials, les quals “ja s’estan fent en l’àmbit de les prestacions socials”.
Un altre aspecte important és la crítica del “gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats públiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per tenir una vida digna”.
Així mateix denuncia “la insensibilitat davant les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen”. Això està especialment bé: que l’Església denunciï el fet que la gent consideri inevitable una cosa que no ho és, inevitable, que és fruit de la maldat humana.
Un altre passatge punyent és quan diu que les administracions públiques “s’interessen més per quadrar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal•liïn els efectes de la crisi sobre les persones que pateixen més”. És clar que és important quadrar pressupostos, perquè si no, malament rai. Però tots sabem, o hauríem de saber, que hi ha mitjans i mitjans de fer quadrar un pressupost: uns de socials i uns altres d’antisocials, com ara els actuals.
Un altre punt calent: lamenta que “es destinin molts més diners a rescatar entitats financeres que a resoldre els patiments dels més petits”. I posa exemples: “Falten albergs per acollir persones sense sostre i transeünts”.
Exigeix “una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a objectiu principal satisfer les demandes dels mercats”.
Fins i tot es dirigeix a les persones del moviment 15-M, i els demana “que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més de les seves justes i necessàries denúncies”.
Demana a les administracions “que destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desafavorides de la societat”. I exigeix als partits polítics “que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels cap als immigrants”.
Els membres del Secretariat redactor reconeixen que “el problema és molt complex i té ramificacions que a nosaltres se’ns escapen”. És cert, però aquetes ramificacions correspon als polítics elegits el fet d’esclarir-les, i no pas de la manera més fàcil.
Senyor arquebisbe, així és com es fan les coses!! Així es governa cristianament una diòcesi, i així es pot recuperar la confiança perduda. Prou de silencis culpables!! Aquestes persones del Secretariat de Marginació són les que han de ser escoltades, i no les altres. (Bé lo que és escoltar, totes, però fer-ne cas no.)
Antoni Ferret
divendres, 1 de juliol del 2011
Calia que es passessin
• (Carta enviada al diari “El Punt” el dia 17 de juny de 2011 i no publicada)
• Els abusos que han hagut de suportar el poble i sobretot la joventut (i no sé com els han pogut suportar) són, entre altres, els següents: a) l’ús abusiu dels contractes temporals; b) l’atur estructural; c) l’especulació de l’habitatge; d) les rebaixes d’impostos als rics; e) les retallades socials. I de molt abans de la crisi. Totes les queixes, protestes i denúncies no han servit per a res.
• «Aquesta» democràcia no té la virtualitat que les coses dolentes, criticades i denunciades, s’arreglin. No es «poden» arreglar. Si es pogués, ja s’hauria fet. Estan empedreïdes i fixades. «Calia», doncs, que en fessin una de grossa. Que travessessin ratlles vermelles. Com assetjar el Parlament. Per fer prendre consciència que les coses estan molt malament i formalment no tenen sortida.
• ANTONI FERRET. Barcelona
• Els abusos que han hagut de suportar el poble i sobretot la joventut (i no sé com els han pogut suportar) són, entre altres, els següents: a) l’ús abusiu dels contractes temporals; b) l’atur estructural; c) l’especulació de l’habitatge; d) les rebaixes d’impostos als rics; e) les retallades socials. I de molt abans de la crisi. Totes les queixes, protestes i denúncies no han servit per a res.
• «Aquesta» democràcia no té la virtualitat que les coses dolentes, criticades i denunciades, s’arreglin. No es «poden» arreglar. Si es pogués, ja s’hauria fet. Estan empedreïdes i fixades. «Calia», doncs, que en fessin una de grossa. Que travessessin ratlles vermelles. Com assetjar el Parlament. Per fer prendre consciència que les coses estan molt malament i formalment no tenen sortida.
• ANTONI FERRET. Barcelona
dijous, 16 de juny del 2011
Els abusos
Quins són els abusos que han arribat a fer que el poble (la seva joventut) saltés? Són, més o menys, els següents:
*L’ús abusiu dels contractes temporals.
*L’atur estructural, abans de la crisi i després, sense solució.
*L’especulació de l’habitatge.
*Les rebaixes dels impostos als rics.
*Les retallades socials.
Quasi tot això ja ve de molt abans de la crisi de 2008. És a dir: no es pot posar la crisi com a excusa. I, per si calia, amenitzat amb sentències injustes dictades per tribunals caducats. I nogensmenys per la manipulació diària dels diariots i les televisionotes.
Tot això, si «convé» o «interessa» (i sempre interessa) es pot anomenar «deficiències de la democràcia». Vaja deficiències!! En realitat són un seguit de calcigaments del poble (sobretot de la seva joventut) per part d’una colla de mala gent, entre els que ho fan, els que ho permeten i els que ho presenten com a «deficiències». Totes les queixes, les crítiques i les protestes, exercides dins els paràmetres d’una «democràcia» falsejada, cada vegada més falsejada, eren inútils.
Què es pensaven, doncs? Que això duraria sempre?
Ha arribat un moment que la joventut ha dit Prou! I, perquè aquest Prou! sigui eficaç, perquè es prengui consciència oficialment que les coses es fan molt malament, «calia» fer-ne una de grossa, com el bloqueig del Parlament el dia de començar a discutir uns pressupostos malèfics.
Ara s’esquincen les vestidures. Hipòcrites!!!
Antoni Ferret
*L’ús abusiu dels contractes temporals.
*L’atur estructural, abans de la crisi i després, sense solució.
*L’especulació de l’habitatge.
*Les rebaixes dels impostos als rics.
*Les retallades socials.
Quasi tot això ja ve de molt abans de la crisi de 2008. És a dir: no es pot posar la crisi com a excusa. I, per si calia, amenitzat amb sentències injustes dictades per tribunals caducats. I nogensmenys per la manipulació diària dels diariots i les televisionotes.
Tot això, si «convé» o «interessa» (i sempre interessa) es pot anomenar «deficiències de la democràcia». Vaja deficiències!! En realitat són un seguit de calcigaments del poble (sobretot de la seva joventut) per part d’una colla de mala gent, entre els que ho fan, els que ho permeten i els que ho presenten com a «deficiències». Totes les queixes, les crítiques i les protestes, exercides dins els paràmetres d’una «democràcia» falsejada, cada vegada més falsejada, eren inútils.
Què es pensaven, doncs? Que això duraria sempre?
Ha arribat un moment que la joventut ha dit Prou! I, perquè aquest Prou! sigui eficaç, perquè es prengui consciència oficialment que les coses es fan molt malament, «calia» fer-ne una de grossa, com el bloqueig del Parlament el dia de començar a discutir uns pressupostos malèfics.
Ara s’esquincen les vestidures. Hipòcrites!!!
Antoni Ferret
dimecres, 15 de juny del 2011
Una acció contundent del poble
L’acció dels joves (i altres persones) del moviment del 15 de Maig prop del Parlament el dia 15 de juny, de no deixar passar els diputats, de manera que alguns van haver d’arribar en helicòpter i altres en furgons policials, va estar molt bé (exceptuant les poques coaccions que hi va haver), i mereix una càlida felicitació.
Ja està bé que es facin abusos i abusos i abusos, protegits per una democràcia podrida, que justifica lo injustificable, i que vagin passant anys i anys en una situació (no solament la de la crisi, sinó de molt abans), de clara impunitat en la defensa dels privilegis d’una sèrie de mala gent, i la privació i el sofriment de moltes persones. Finalment ha d’arribar un dia que el poble digui Prou!, fins aquí hem arribat!
Que es dificulti l’entrada al Parlament un dia que s’ha d’aprovar (de fet s’ha de començar a discutir) un Pressupost que estableix retallades en sanitat, educació, serveis socials, etc., cosa injusta de totes totes, aquesta petita molèstia està de sobres justificada per la cadena d’abusos presents i previstos.
Aquests diputats, al cap i a la fi, han estat elegits mitjançant una democràcia perversa, de gent manipulada cada dia, cada dia, pels diariots i les televisionotes, amb una opinió pública “fabricada” pel dia a dia de la manipulació, l’engany i la justificació de coses injustificables.
Ja portem molts anys que les queixes i les crítiques no són escoltades, que s’actua amb una impunitat escandalosa, davant la inèrcia popular, quan no la prevaricació de votar opcions de dreta que són perjudicials. Calia que un dia el poble, sobretot la joventut, reaccionés.
Antoni Ferret
Ja està bé que es facin abusos i abusos i abusos, protegits per una democràcia podrida, que justifica lo injustificable, i que vagin passant anys i anys en una situació (no solament la de la crisi, sinó de molt abans), de clara impunitat en la defensa dels privilegis d’una sèrie de mala gent, i la privació i el sofriment de moltes persones. Finalment ha d’arribar un dia que el poble digui Prou!, fins aquí hem arribat!
Que es dificulti l’entrada al Parlament un dia que s’ha d’aprovar (de fet s’ha de començar a discutir) un Pressupost que estableix retallades en sanitat, educació, serveis socials, etc., cosa injusta de totes totes, aquesta petita molèstia està de sobres justificada per la cadena d’abusos presents i previstos.
Aquests diputats, al cap i a la fi, han estat elegits mitjançant una democràcia perversa, de gent manipulada cada dia, cada dia, pels diariots i les televisionotes, amb una opinió pública “fabricada” pel dia a dia de la manipulació, l’engany i la justificació de coses injustificables.
Ja portem molts anys que les queixes i les crítiques no són escoltades, que s’actua amb una impunitat escandalosa, davant la inèrcia popular, quan no la prevaricació de votar opcions de dreta que són perjudicials. Calia que un dia el poble, sobretot la joventut, reaccionés.
Antoni Ferret
diumenge, 5 de juny del 2011
El dèficit no és dolent
(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 4 de juny de 2011)
Incórrer en dèficit, en època de crisi, no és pas dolent, sinó una cosa aconsellable. El Govern tripartit va fer molt bé en aquesta actitud. Quan les inversions privades disminueixen, per causa de la crisi, cal augmentar les inversions públiques, per compensar i per crear ocupació, encara que això impliqui entrar en un cert dèficit. I quan, havent millorat la crisi o no, si aquesta és molt llarga, es considera que el dèficit s’ha de rebaixar, això s’ha de fer, no pas de cop, sinó compassadament. Durant uns quants anys. I s’ha de fer, naturalment, no pas retallant les despeses i les inversions –i molt menys les socials– sinó recorrent a una major pressió fiscal. Aquelles persones i entitats que han tingut guanys més considerables abans de la crisi, són els qui han de col•laborar d’una manera especial a rebaixar el dèficit.
ANTONI FERRET. Barcelona
Incórrer en dèficit, en època de crisi, no és pas dolent, sinó una cosa aconsellable. El Govern tripartit va fer molt bé en aquesta actitud. Quan les inversions privades disminueixen, per causa de la crisi, cal augmentar les inversions públiques, per compensar i per crear ocupació, encara que això impliqui entrar en un cert dèficit. I quan, havent millorat la crisi o no, si aquesta és molt llarga, es considera que el dèficit s’ha de rebaixar, això s’ha de fer, no pas de cop, sinó compassadament. Durant uns quants anys. I s’ha de fer, naturalment, no pas retallant les despeses i les inversions –i molt menys les socials– sinó recorrent a una major pressió fiscal. Aquelles persones i entitats que han tingut guanys més considerables abans de la crisi, són els qui han de col•laborar d’una manera especial a rebaixar el dèficit.
ANTONI FERRET. Barcelona
Al servei del nostre poble
Carta col•lectiva dels bisbes de Catalunya
Lectura crítica
De bon començament, en la pàgina 6 (núm 3), els bisbes ja inviten a treballar per un món millor. «Un fet [que Crist s’hagi fet home] que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.»
En la pàgina 7 (núm 4) esmenten la doctrina social de l’Església. Ho fan diverses vegades al llarg del document. Però inútilment esperaríem que «un» mossèn, «un» dia, en «una» homilia parlés de la doctrina social de l’Església. La tenen ben oblidada (si és que mai l’han coneguda).
En la pàgina 8 (núm 5) fan una velada referència al moviment independentista. «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia.»
En la pàgina 10 (núm 6), es refereixen al tema central del document «Les arrels cristianes de Catalunya», de 1985. «Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana.»
En les pàgines 15 i 16 (núm 10), i amb el títol «Consolidació de la democràcia participativa», troben «una certa fatiga i un desencís» en relació a la política i les institucions. Denuncien els casos de corrupció, i asseguren que una societat d’arrels cristianes «ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia...» Però no hi apareix per enlloc el tema de la democràcia participativa, exposat en el títol.
En el tema de la laïcitat positiva, en la pàgina 17 (núm 11), remarquen: «D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel•ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.»
En la pàgina 19 (núm 12) diuen, citant unes paraules del papa actual: «Al diàleg amb les religions s’ha d’afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s’hi almenys com a Desconegut.»
Parlen del tema de la immigració, i en la pàgina 21 (núm 14), diuen, altra vegada citant paraules del papa actual: «... això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol immigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamental inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació.»
Toquen el tema de la crisi, i en la pàgina 23 (núm 15) declaren: «Les mesures per pal•liar-la [la crisi] que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.» (Val a dir que aquest document és del gener de 2011, anterior per tant a les retallades en els serveis del Govern de Catalunya.)
Parlant de no renunciar a l’esperança, en la pàgina 32 (núm 20), afirmen: «... un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica.»
Ja cap al final del document, en la pàgina 34 (núm 22) declaren: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que han tingut l’Església i el cristianisme en la història mil•lenària de Catalunya...» Està bé aquest reconeixement de les mancances i els errors, però és absolutament insuficient. Perquè dit així pot semblar que siguin algunes coses més o menys tolerables, i no és així. Per exemple, el feudalisme eclesiàstic. Vuit-cents anys de feudalisme eclesiàstic, amb tota la seva opressió i explotació, no són cap cosa tolerable ni és quelcom que es pugui disculpar amb tres o quatre ratlles. Ni la Inquisició (més de 3 segles). Ni l’antisemitisme. Ni la col•laboració amb el franquisme. Són coses gravíssimes, que encara estan pendents d’una disculpa solemne.
En conjunt, el document és interessant, però hi trobo dues mancances importants:
Per una banda, no s’hi parla del drama humà de l’atur. Encara que en dues ocasions es demana la creació de llocs de treball. De fet la paraula «atur» (o «desocupació») no hi apareix en les seves 34 pàgines. Es pot atribuir a falta de sensibilitat sobre el tema.
Per altra banda, no es fa cap menció al deure de justícia estricta de majors aportacions fiscals de la gent rica, com a alternativa a les retallades socials. Això ho atribueixo a adhesió mental al principi neoliberal de contra-impostos. (Val a dir que el text episcopal és anterior a les retallades del Govern de la Generalitat, però posterior a les retallades del Govern central.)
___________
Com que s’ha publicat en el mateix opuscle, m’he llegit també el document «Arrels cristianes de Catalunya», del qual es complien 25 anys, motiu aquest de la publicació de la carta col•lectiva que comentem. M’ha semblat que és un text més viu i compromès. En reprodueixo tres citacions com a mostra.
En la pàgina 46 (núm 8): «Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.»
En les pàgines 63 i 64 (núms 23 i 24): «Ara que vivim unes hores de crisi i d’inestabilitat econòmica [era l’any 1985] que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22 % de la població activa, ens cal més que mai un esforç de solidaritat.
(...)
Pel que fa al problema de l’atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el document «L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s’estudiava el problema de les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
(...)
Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s’esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l’interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d’ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció del subsidi d’atur.»
En la pàgina 66 (núm 26): «Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana en les zones d’immigració, han sorgit escoles, cooperatives d’habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s’ha establert la primera xarxa d’assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l’organització de Càritas.»
Antoni Ferret
Lectura crítica
De bon començament, en la pàgina 6 (núm 3), els bisbes ja inviten a treballar per un món millor. «Un fet [que Crist s’hagi fet home] que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.»
En la pàgina 7 (núm 4) esmenten la doctrina social de l’Església. Ho fan diverses vegades al llarg del document. Però inútilment esperaríem que «un» mossèn, «un» dia, en «una» homilia parlés de la doctrina social de l’Església. La tenen ben oblidada (si és que mai l’han coneguda).
En la pàgina 8 (núm 5) fan una velada referència al moviment independentista. «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia.»
En la pàgina 10 (núm 6), es refereixen al tema central del document «Les arrels cristianes de Catalunya», de 1985. «Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana.»
En les pàgines 15 i 16 (núm 10), i amb el títol «Consolidació de la democràcia participativa», troben «una certa fatiga i un desencís» en relació a la política i les institucions. Denuncien els casos de corrupció, i asseguren que una societat d’arrels cristianes «ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia...» Però no hi apareix per enlloc el tema de la democràcia participativa, exposat en el títol.
En el tema de la laïcitat positiva, en la pàgina 17 (núm 11), remarquen: «D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel•ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.»
En la pàgina 19 (núm 12) diuen, citant unes paraules del papa actual: «Al diàleg amb les religions s’ha d’afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s’hi almenys com a Desconegut.»
Parlen del tema de la immigració, i en la pàgina 21 (núm 14), diuen, altra vegada citant paraules del papa actual: «... això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol immigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamental inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació.»
Toquen el tema de la crisi, i en la pàgina 23 (núm 15) declaren: «Les mesures per pal•liar-la [la crisi] que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.» (Val a dir que aquest document és del gener de 2011, anterior per tant a les retallades en els serveis del Govern de Catalunya.)
Parlant de no renunciar a l’esperança, en la pàgina 32 (núm 20), afirmen: «... un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica.»
Ja cap al final del document, en la pàgina 34 (núm 22) declaren: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que han tingut l’Església i el cristianisme en la història mil•lenària de Catalunya...» Està bé aquest reconeixement de les mancances i els errors, però és absolutament insuficient. Perquè dit així pot semblar que siguin algunes coses més o menys tolerables, i no és així. Per exemple, el feudalisme eclesiàstic. Vuit-cents anys de feudalisme eclesiàstic, amb tota la seva opressió i explotació, no són cap cosa tolerable ni és quelcom que es pugui disculpar amb tres o quatre ratlles. Ni la Inquisició (més de 3 segles). Ni l’antisemitisme. Ni la col•laboració amb el franquisme. Són coses gravíssimes, que encara estan pendents d’una disculpa solemne.
En conjunt, el document és interessant, però hi trobo dues mancances importants:
Per una banda, no s’hi parla del drama humà de l’atur. Encara que en dues ocasions es demana la creació de llocs de treball. De fet la paraula «atur» (o «desocupació») no hi apareix en les seves 34 pàgines. Es pot atribuir a falta de sensibilitat sobre el tema.
Per altra banda, no es fa cap menció al deure de justícia estricta de majors aportacions fiscals de la gent rica, com a alternativa a les retallades socials. Això ho atribueixo a adhesió mental al principi neoliberal de contra-impostos. (Val a dir que el text episcopal és anterior a les retallades del Govern de la Generalitat, però posterior a les retallades del Govern central.)
___________
Com que s’ha publicat en el mateix opuscle, m’he llegit també el document «Arrels cristianes de Catalunya», del qual es complien 25 anys, motiu aquest de la publicació de la carta col•lectiva que comentem. M’ha semblat que és un text més viu i compromès. En reprodueixo tres citacions com a mostra.
En la pàgina 46 (núm 8): «Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.»
En les pàgines 63 i 64 (núms 23 i 24): «Ara que vivim unes hores de crisi i d’inestabilitat econòmica [era l’any 1985] que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22 % de la població activa, ens cal més que mai un esforç de solidaritat.
(...)
Pel que fa al problema de l’atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el document «L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s’estudiava el problema de les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
(...)
Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s’esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l’interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d’ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció del subsidi d’atur.»
En la pàgina 66 (núm 26): «Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana en les zones d’immigració, han sorgit escoles, cooperatives d’habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s’ha establert la primera xarxa d’assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l’organització de Càritas.»
Antoni Ferret
dilluns, 23 de maig del 2011
Mals resultats, també
El poble ha tornat a fallar. El poble només s’ha portat bé a Euskadi, amb el magnífic èxit de la candidatura Bildu.
Però els pobles català, castellà, balear i andalús han prevaricat. Ja sabem que el PSOE havia fallat amb els retalls antisocials, però la solució de votar el PP és tot el contrari d’intel•ligent...
Hem perdut Barcelona, Badalona, Girona i possiblement Tarragona. Han entrat els feixistes a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Cornellà, a Vic, a Igualada. La CUP només ha entrat a Girona, a Vic, a Manresa i a Mataró, com a ciutats importants.
El moviment del 15-M no ha impedit els mals resultats. És un moviment de regeneració política, que té davant la tasca de recuperar la democràcia, però és una tasca ingent, en les condicions actuals. No sabem si serà possible, si estarà a l’alçada suficient.
Antoni Ferret
Però els pobles català, castellà, balear i andalús han prevaricat. Ja sabem que el PSOE havia fallat amb els retalls antisocials, però la solució de votar el PP és tot el contrari d’intel•ligent...
Hem perdut Barcelona, Badalona, Girona i possiblement Tarragona. Han entrat els feixistes a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Cornellà, a Vic, a Igualada. La CUP només ha entrat a Girona, a Vic, a Manresa i a Mataró, com a ciutats importants.
El moviment del 15-M no ha impedit els mals resultats. És un moviment de regeneració política, que té davant la tasca de recuperar la democràcia, però és una tasca ingent, en les condicions actuals. No sabem si serà possible, si estarà a l’alçada suficient.
Antoni Ferret
dilluns, 16 de maig del 2011
"El Punt" ha tornat a prevaricar
(Carta enviada al diari “El Punt” i no publicada)
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
diumenge, 8 de maig del 2011
Encara no és beat
En un article anterior afirmava que, com que el Vaticà s’ha de reformar de manera cristiana, mentre no ho faci, les seves decisions han de ser suspeses, en espera de la reforma.
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
diumenge, 1 de maig del 2011
La renda bàsica
La renda bàsica, o «renda garantida de ciutadania», com diu CCOO, és una quantitat econòmica (un «sou bàsic») que haurien de percebre totes les persones des del naixement fins a la jubilació. Independentment que treballessin o no treballessin.
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
diumenge, 24 d’abril del 2011
No a les retallades!!
La sanitat i l’ensenyament no poden ser objecte de retallades dels recursos públics que s’hi dediquen. Perquè atenen necessitats de les més bàsiques. No poden ser MAI retallats. Mai dels mais. Si un Govern ho fa (o ho intenta) queda en evidència i fins i tot deixa de ser un Govern legítim, en descuidar una de les seves exigències més fonamentals.
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
diumenge, 10 d’abril del 2011
El Govern de CiU (de 2010 i 2011)
Balanç als tres mesos
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
diumenge, 3 d’abril del 2011
Regular el treball sexual
El conseller d’Interior, Felip Puig, ha dit que podria propiciar la regulació del treball sexual. Benvinguda idea, després de la preparació d’un esborrany per part de la consellera Montserrat Tura i la seva preterició per part del conseller Saura. Ara el tema torna a estar d’actualitat.
El treball sexual correspon a una necessitat social important. En la societat, al voltant d’una meitat de les persones adultes no tenen parella, per una raó o una altra. I d’alguna manera o altra s’ho han de fer. Tota persona adulta necessita que li facin petons, que l’abracin, poder despullar una altra persona, poder-la tocar, poder-hi tenir una relació íntima, etc. Una altra cosa és que no se sigui conscient d’aquesta necessitat.
Amb una autorepressió de tota la vida, a base d’una educació rigorista, pot ser que la consciència d’aquesta necessitat queda difusa. Fins i tot que es consideri una cosa immoral. Però la necessitat hi és. El cristianisme tradicional, amb el tracte (mal tracte) que ha donat al cos i al sexe, ha fet molt de mal en aquest sentit.
I si hi ha unes persones (generalment dones) que es presten a resoldre aquesta necessitat, doncs fantàstic. Si no existissin s’haurien d’inventar. Pot ser que moltes d’aquestes persones ho facin per necessitat econòmica... de la mateixa manera que és per necessitat econòmica que moltes persones treballen d’administratives o de dependentes... Molt poques persones treballen en una activitat que els agradi.
Doncs aquestes persones, que fan una activitat tan necessària, han de ser ben considerades, lluny d’un rebuig hipòcrita, anomenades d’una manera no menyspreativa (treballadores del sexe). I han de tenir la seva activitat regulada, inclosa en la Seguretat Social, i ser protegides per una legislació laboral justa.
Naturalment, el treball sexual no té res a veure amb l’alta delinqüència d’enganyar unes persones i de forçar-les a fer aquesta activitat contra la seva voluntat. Això és un problema de persecució policial i de càstig rigorós.
Algunes persones, amb una visió molt idealista, voldrien l’abolició del treball sexual. Però això és impossible avui, excepte que arribés un dia (un dia en un futur) en què l’evolució dels costums en les relacions humanes hagués arribat a un punt en què trobar ocasions d’afecte i intimitat entre les amistats i les coneixences resultés fàcil per a tothom. Avui no ho és gens, de fàcil, encara que entre la població juvenil ho és molt més.
De vegades s’argumenta que a Suècia han prohibit aquesta activitat. Però alerta! Tots sabem que a Suècia els costums són molt diferents, i des de fa temps. Potser allà el treball sexual no és tan necessari. No es pot pretendre pas tenir les lleis de Suècia amb els costums de Catalunya. De cap de les maneres.
Antoni Ferret
El treball sexual correspon a una necessitat social important. En la societat, al voltant d’una meitat de les persones adultes no tenen parella, per una raó o una altra. I d’alguna manera o altra s’ho han de fer. Tota persona adulta necessita que li facin petons, que l’abracin, poder despullar una altra persona, poder-la tocar, poder-hi tenir una relació íntima, etc. Una altra cosa és que no se sigui conscient d’aquesta necessitat.
Amb una autorepressió de tota la vida, a base d’una educació rigorista, pot ser que la consciència d’aquesta necessitat queda difusa. Fins i tot que es consideri una cosa immoral. Però la necessitat hi és. El cristianisme tradicional, amb el tracte (mal tracte) que ha donat al cos i al sexe, ha fet molt de mal en aquest sentit.
I si hi ha unes persones (generalment dones) que es presten a resoldre aquesta necessitat, doncs fantàstic. Si no existissin s’haurien d’inventar. Pot ser que moltes d’aquestes persones ho facin per necessitat econòmica... de la mateixa manera que és per necessitat econòmica que moltes persones treballen d’administratives o de dependentes... Molt poques persones treballen en una activitat que els agradi.
Doncs aquestes persones, que fan una activitat tan necessària, han de ser ben considerades, lluny d’un rebuig hipòcrita, anomenades d’una manera no menyspreativa (treballadores del sexe). I han de tenir la seva activitat regulada, inclosa en la Seguretat Social, i ser protegides per una legislació laboral justa.
Naturalment, el treball sexual no té res a veure amb l’alta delinqüència d’enganyar unes persones i de forçar-les a fer aquesta activitat contra la seva voluntat. Això és un problema de persecució policial i de càstig rigorós.
Algunes persones, amb una visió molt idealista, voldrien l’abolició del treball sexual. Però això és impossible avui, excepte que arribés un dia (un dia en un futur) en què l’evolució dels costums en les relacions humanes hagués arribat a un punt en què trobar ocasions d’afecte i intimitat entre les amistats i les coneixences resultés fàcil per a tothom. Avui no ho és gens, de fàcil, encara que entre la població juvenil ho és molt més.
De vegades s’argumenta que a Suècia han prohibit aquesta activitat. Però alerta! Tots sabem que a Suècia els costums són molt diferents, i des de fa temps. Potser allà el treball sexual no és tan necessari. No es pot pretendre pas tenir les lleis de Suècia amb els costums de Catalunya. De cap de les maneres.
Antoni Ferret
diumenge, 27 de març del 2011
Suspensió temporal del Vaticà
Amb motiu de l’afer del desgraciat procés d’excomunió del Pare Manel, ha transcendit que l’arquebisbe Rino Fisichella, del Vaticà, ha justificat aquest procés d’excomunió, amb raons jurídiques. I l’esmentat monsenyor Fisichella forma part d’un departament vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa.
Aquest fet m’ha portat a considerar que el Vaticà és una organització “pendent de reformar cristianament”, d’acord amb el sentir d’una gran part de l’Església. Si no d’una majoria, que això no ho sabem, sí d’una part qualitativament molt important dels mossens i dels fidels. Reformar cristianament perquè de cristiana no n’és gaire.
Doncs bé: mentre i tant que no es reforma, ha d’aparèixer com una organització suspecta. Ha de ser vista amb un sentit de “suspensió” temporal, en espera de la seva conversió. Les seves preses de posició han de ser considerades provisionals, declarades de moment en suspens. I analitzades curosament, a veure si són vàlides o no. Tot en espera que, després de la seva reforma cristiana, siguin ratificades o rectificades.
Monsenyor Fisichella diuen que forma part d’un dicasteri vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa. I ens preguntem: què saben ells de reevangelització? Si no viuen l’Evangeli. Si aquell complex vaticà s’assembla més a un Sanedrí que a una Església de Crist. Si té molt més de jurídic que d’evangèlic.
El Vaticà, abans de reevangelitzar Europa (que ho necessita, com tot el món), ha de reevangelitzar-se a si mateix.
Antoni Ferret
Aquest fet m’ha portat a considerar que el Vaticà és una organització “pendent de reformar cristianament”, d’acord amb el sentir d’una gran part de l’Església. Si no d’una majoria, que això no ho sabem, sí d’una part qualitativament molt important dels mossens i dels fidels. Reformar cristianament perquè de cristiana no n’és gaire.
Doncs bé: mentre i tant que no es reforma, ha d’aparèixer com una organització suspecta. Ha de ser vista amb un sentit de “suspensió” temporal, en espera de la seva conversió. Les seves preses de posició han de ser considerades provisionals, declarades de moment en suspens. I analitzades curosament, a veure si són vàlides o no. Tot en espera que, després de la seva reforma cristiana, siguin ratificades o rectificades.
Monsenyor Fisichella diuen que forma part d’un dicasteri vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa. I ens preguntem: què saben ells de reevangelització? Si no viuen l’Evangeli. Si aquell complex vaticà s’assembla més a un Sanedrí que a una Església de Crist. Si té molt més de jurídic que d’evangèlic.
El Vaticà, abans de reevangelitzar Europa (que ho necessita, com tot el món), ha de reevangelitzar-se a si mateix.
Antoni Ferret
Retallades en sanitat i ensenyament
(Carta enviada al diari El Punt i no publicada)
Guanyar unes eleccions comporta el dret a governar. Això és «un» dels principis de la democràcia. Però no comporta, de cap manera, governar d’una manera irracional. Perquè «un altre» dels principis de la democràcia és governar de manera racional. I retallar els recursos dels serveis més necessaris, com sanitat i ensenyament, és una irracionalitat.
Quan hi ha crisi, i les inversions privades escassegen, cal augmentar les inversions públiques, per compensar, per crear feina. Així doncs, no s’ha d’estalviar ni reduir el dèficit, sinó al revés. Això en recta economia. Que el Govern estalviï en una crisi, és un disbarat propi de l’economia de l’Escola de Chicago, l’economia liberal que ha arruïnat el món. Per tant, parar inversions públiques en infraestructures ja és un disbarat. Però retallar la sanitat i l’ensenyament no és un disbarat sinó un delicte polític.
El Govern que fa això mereixeria que un poderós moviment popular el fes rectificar o el derroqués.
ANTONI FERRET. Barcelona
Guanyar unes eleccions comporta el dret a governar. Això és «un» dels principis de la democràcia. Però no comporta, de cap manera, governar d’una manera irracional. Perquè «un altre» dels principis de la democràcia és governar de manera racional. I retallar els recursos dels serveis més necessaris, com sanitat i ensenyament, és una irracionalitat.
Quan hi ha crisi, i les inversions privades escassegen, cal augmentar les inversions públiques, per compensar, per crear feina. Així doncs, no s’ha d’estalviar ni reduir el dèficit, sinó al revés. Això en recta economia. Que el Govern estalviï en una crisi, és un disbarat propi de l’economia de l’Escola de Chicago, l’economia liberal que ha arruïnat el món. Per tant, parar inversions públiques en infraestructures ja és un disbarat. Però retallar la sanitat i l’ensenyament no és un disbarat sinó un delicte polític.
El Govern que fa això mereixeria que un poderós moviment popular el fes rectificar o el derroqués.
ANTONI FERRET. Barcelona
divendres, 18 de març del 2011
En sortirem?
Jo crec que no. No crec que la crisi sigui passatgera, que duri alguns anys i passi. Crec que molt probablement inaugura una nova fase històrica. Que trencarà la dinàmica capitalista de “expansió – crisi – expansió”. Que no hi tornarà a haver una nova expansió. Que s’aturarà el creixement i entrarem en una economia estancada, o estable.
Per què? Perquè no és només una crisi financera amb una forta implicació en l’economia productiva. Que hi ha més. Al dessota de la crisi econòmica hi rau una altra crisi: energètica. L’energia esdevé i esdevindrà escassa i cara. El petroli ha arribat o està arribant a un punt a partir del qual la producció anirà descendint. El gas trigarà més però també hi arribarà. L’energia nuclear resulta cada cop més problemàtica per perillosa. Les energies renovables no podran cobrir, probablement, el buit existent. L’energia abundant i barata ha estat fins ara la base del creixement continuat. Això s’acaba.
I també convé que s’acabi. El creixement indefinit ha arribat un moment que és suïcida. No encaixa amb el caràcter limitat dels recursos del planeta. És un malbaratament. És una estafa per a les noves generacions. Si tornem al creixement, tornarem a la crisi... Cal acostumar-se a un altre estil de vida, més auster. Ser més pobres i viure més pobrament.
I doncs, els llocs de treball? El sistema, eixalat (que li han tallat les ales), ja no en podrà crear més, o no gaires més. Caldrà, doncs, fer reformes estructurals: reduir la jornada de treball per “repartir” la feina existent. Com és que els sindicats no ho reivindiquen. És que encara creuen que hi tornarà a haver creixement?
Tots aquests discursos que parlen de la tan anomenada “sortida de la crisi” són enganyosos. Tant si vénen dels governs, com si vénen dels sindicats, com si vénen de la màfia capitalista internacional, són enganyosos.
I el sistema capitalista? La base del seu existir és el creixement continuat. El creixement dels guanys... Sense això, amb una economia estable, què serà del sistema? Només un sistema socialista pot regir una economia estancada.
Antoni Ferret
Per què? Perquè no és només una crisi financera amb una forta implicació en l’economia productiva. Que hi ha més. Al dessota de la crisi econòmica hi rau una altra crisi: energètica. L’energia esdevé i esdevindrà escassa i cara. El petroli ha arribat o està arribant a un punt a partir del qual la producció anirà descendint. El gas trigarà més però també hi arribarà. L’energia nuclear resulta cada cop més problemàtica per perillosa. Les energies renovables no podran cobrir, probablement, el buit existent. L’energia abundant i barata ha estat fins ara la base del creixement continuat. Això s’acaba.
I també convé que s’acabi. El creixement indefinit ha arribat un moment que és suïcida. No encaixa amb el caràcter limitat dels recursos del planeta. És un malbaratament. És una estafa per a les noves generacions. Si tornem al creixement, tornarem a la crisi... Cal acostumar-se a un altre estil de vida, més auster. Ser més pobres i viure més pobrament.
I doncs, els llocs de treball? El sistema, eixalat (que li han tallat les ales), ja no en podrà crear més, o no gaires més. Caldrà, doncs, fer reformes estructurals: reduir la jornada de treball per “repartir” la feina existent. Com és que els sindicats no ho reivindiquen. És que encara creuen que hi tornarà a haver creixement?
Tots aquests discursos que parlen de la tan anomenada “sortida de la crisi” són enganyosos. Tant si vénen dels governs, com si vénen dels sindicats, com si vénen de la màfia capitalista internacional, són enganyosos.
I el sistema capitalista? La base del seu existir és el creixement continuat. El creixement dels guanys... Sense això, amb una economia estable, què serà del sistema? Només un sistema socialista pot regir una economia estancada.
Antoni Ferret
diumenge, 6 de febrer del 2011
La revolució islandesa
El poble de l’illa d’Islàndia (300.000 habitants) està protagonitzant, des de finals de l’any 2008, una autèntica revolució, que ens ha estat escatimada.
*Davant el desgavell financer, es van nacionalitzar els bancs principals.
*Mobilitzacions públiques van provocar la caiguda d’un Govern conservador. Unes noves eleccions van promoure l’elecció d’un Govern socialista i verd.
*Davant el deute extern enorme que el país tenia (diverses vegades el seu PIB), el nou Govern promou una llei per retornar-lo, a base d’un prorrateig d’aportacions populars durant 15 anys. El poble es rebel•la i imposa un referèndum. En el referèndum s’aprova, per un 93 % dels vots, NO tornar el deute.
*S’inicia una investigació sobre les causes de la crisi, i diversos banquers i directius són detinguts.
*Actualment s’està reformulant la Constitució per part d’una assemblea constituent.
*També s’està discutint una llei que asseguri la llibertat d’expressió.
Tots aquests fets, tota aquesta revolució, han estat silenciats pels nostres diariots, que ho han ignorat completament.
Antoni Ferret
*Davant el desgavell financer, es van nacionalitzar els bancs principals.
*Mobilitzacions públiques van provocar la caiguda d’un Govern conservador. Unes noves eleccions van promoure l’elecció d’un Govern socialista i verd.
*Davant el deute extern enorme que el país tenia (diverses vegades el seu PIB), el nou Govern promou una llei per retornar-lo, a base d’un prorrateig d’aportacions populars durant 15 anys. El poble es rebel•la i imposa un referèndum. En el referèndum s’aprova, per un 93 % dels vots, NO tornar el deute.
*S’inicia una investigació sobre les causes de la crisi, i diversos banquers i directius són detinguts.
*Actualment s’està reformulant la Constitució per part d’una assemblea constituent.
*També s’està discutint una llei que asseguri la llibertat d’expressió.
Tots aquests fets, tota aquesta revolució, han estat silenciats pels nostres diariots, que ho han ignorat completament.
Antoni Ferret
dissabte, 29 de gener del 2011
El pacte de les pensions
*Que la jubilació sigui oficialment als 67 anys.
Negatiu.
*Que una persona es pugui jubilar als 65 anys si en té 38’5 de cotitzats.
Positiu.
*Que a una persona se li puguin computar dos anys dedicats a la cura de fills com a cotitzats.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats els anys treballats com a pràctiques o becari.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats alguns anys d’atur durant el període de càlcul.
Positiu.
*Que una persona es pugui prejubilar als 63 anys (amb disminució quantitativa) sense ser acomiadat.
Positiu.
*Que el període de càlcul s’allargui (compassadament) dels 15 als 25 anys.
Molt negatiu.
Valoració general. No és un bon pacte. Només mig bo. Quasi tots els elements positius són petites compensacions de les retallades importants.
Antoni Ferret
Negatiu.
*Que una persona es pugui jubilar als 65 anys si en té 38’5 de cotitzats.
Positiu.
*Que a una persona se li puguin computar dos anys dedicats a la cura de fills com a cotitzats.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats els anys treballats com a pràctiques o becari.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats alguns anys d’atur durant el període de càlcul.
Positiu.
*Que una persona es pugui prejubilar als 63 anys (amb disminució quantitativa) sense ser acomiadat.
Positiu.
*Que el període de càlcul s’allargui (compassadament) dels 15 als 25 anys.
Molt negatiu.
Valoració general. No és un bon pacte. Només mig bo. Quasi tots els elements positius són petites compensacions de les retallades importants.
Antoni Ferret
dijous, 6 de gener del 2011
El senyor Mas és el vuitè president
(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 2 de gener de 2011)
I no el centvintinovè, com han dit equivocadament alguns diaris. La Generalitat medieval, que va existir entre meitat del segle XIV i començaments del segle XVIII, i la Generalitat contemporània són dues institucions diferents i amb funcions diferents, encara que tinguin el mateix nom. Efectivament, la medieval era un òrgan de “control” del govern executiu, que tenia el rei. Controlava l’actuació del rei,i li controlava sobretot l’ús dels diners. Però no governava. En canvi, la Generalitat actual és un òrgan de govern executiu. Són doncs dues institucions diferents, que es diuen el mateix nom. Per tant sumar-ne els presidents, com si fos la mateixa institució, és una cosa impròpia. Així doncs, el senyor Mas és el que fa 8, darrere dels senyors Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla.
ANTONI FERRET. Barcelona
I no el centvintinovè, com han dit equivocadament alguns diaris. La Generalitat medieval, que va existir entre meitat del segle XIV i començaments del segle XVIII, i la Generalitat contemporània són dues institucions diferents i amb funcions diferents, encara que tinguin el mateix nom. Efectivament, la medieval era un òrgan de “control” del govern executiu, que tenia el rei. Controlava l’actuació del rei,i li controlava sobretot l’ús dels diners. Però no governava. En canvi, la Generalitat actual és un òrgan de govern executiu. Són doncs dues institucions diferents, que es diuen el mateix nom. Per tant sumar-ne els presidents, com si fos la mateixa institució, és una cosa impròpia. Així doncs, el senyor Mas és el que fa 8, darrere dels senyors Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla.
ANTONI FERRET. Barcelona
Subscriure's a:
Missatges (Atom)