Les grans epidèmies

El seu paper al llarg de la història (de  moment, avui, durant l'Imperi Romà)

De la mateixa manera que avui es diu que la pandèmia actual pot fer canviar la nostra societat, això no seria cap novetat: ha passat altres vegades. Estudiem-les.

El fenomen, relativament sorprenent, de la caiguda de l'Imperi Romà, durant els segles finals de l'anomenada Edat Antiga (segles III-V), ha sigut molt explicat a base de motius comercials-econòmics: molt i molt simplificadament: grecs i romans, amb una gran part de població activa esclava, produïen gran quantitat d'articles, artesanals, a més a més d'agrícoles, i els venien a tots els països mediterranis. Aquest comerç era la base de la seva riquesa i del seu poder polític i militar (de Roma). Per raons difícils d'explicar, aquest mercat mediterrani es va anar contraient: venien cada vegada menys, i la riquesa de l'Imperi va anar minvant, i en conseqüència el poder. Amb un poder ja molt inferior, van acabar no podent resistir les invasions dels pobles del centre i el nord d'Europa.

Doncs ara molta atenció: historiadors moderns han anat canviant aspectes d'aquesta explicació. 

A) Han anat canviant el terme «caiguda de l'Imperi» pel terme «gran transformació de l'Imperi», atenent a: 1) Va restar durant molt temps el nucli imperial de Constantinoble. 2) Va restar sempre el gran poder religiós de Roma. 3) Va restar en gran manera la cultura greco-romana, la qual, no sols va restar, sinó que va ser assumida pels mateixos pobles invasors.

B) Sense desmentir l'explicació econòmica, han anat valorant cada vegada més aspectes ecològico-sanitaris (com les grans epidèmies). Quines van ser? Les més grans, no pas les úniques, van ser:

1) L'anomenada plaga Antonina (d'Antoninus Pius, emperador romà del segle II).  Era de verola, i es creu que importada pels exèrcits romans de les seves campanyes a Mesopotàmia. També es creu que va delmar una gran part de la població romana.

2) L'anomenada plaga de Cebrià, en atenció al fet que va ser molt ben explicada per Cebrià (Cipriano), bisbe de Cartago, de meitat del segle III. Sembla que va ser de grip, i importada d'Egipte, on va ser molt temps endèmica.

3) La pesta de Justinià (emperador romà de Constantinoble), de meitat del segle VI. Va ser la primera de les anomenades «pestes bubòniques», procedent de Xina i, a través de les rutes comercials de l'Índic i d'Egipte, arribada a l'Imperi. Es creu que transportada per les colònies de rates abundants en els vaixells que transportaven cereals. Constantinoble va perdre, en poques setmanes, més de la meitat dels seus 500.000 habitants. Es diu que aquesta epidèmia va ser el cop de gràcia a lo poc que quedava de l'Imperi Romà.

Tot això pel que fa a les epidèmies. Però ara ve la segona part, la més important avui: per què es produïen aquestes epidèmies (aquestes i moltes més)??

Aquí seguirem més explícitament l'autor anglosaxó Kyle Harper.

Una gran part de les causes de les grans epidèmies d'aquelles èpoques van ser les grans malvestats produïdes pels dirigents, i pels exèrcits, de l'Imperi Romà.

1) Grans i diverses desforestacions, destrucció de boscos, prats i ecosistemes, per apoderar-se de riqueses, per obtenir fusta, per poder traslladar els seus exèrcits... (Exactament com fan, des de fa molt temps, els nostres malvats capitalistes.)

I què passa quan es destrueixen ecosistemes, llavors i ara? Doncs tots els bitxos (mosquits, virus...) que hi vivien de manera pacífica i autocontrolada, al ser fotuts fora del seu hàbitat, es traslladen a un altre, que, de vegades, pot ser habitat per humans.

Ja podem imaginar...

2) Els desplaçaments dels seus nombrosos exèrcits, que vol dir masses de soldats, carros de combat (no vull dir lo que significa aquesta expressió avui, sinó carros dels de veritat, tirats per cavalls), per a les seves criminals invasions, sempre destinades a robar i a dominar els altres pobles, destruïen grans extensions de terrenys, on ja no hi creixia res més. Un cas molt clar i espectacular és el següent: les seves nombroses expedicions militars cap a l'est (molt abans que ells, ja ho havien fet els grecs, amb les mateixes males intencions) van acabar destruint una ampla faixa de terrenys entre el Mediterrani i molts països asiàtics, fins a l'Índia. Llavors, aquesta gran faixa terrestre va esdevenir una «avinguda» per al desplaçament de tot tipus d'insectes Orient-Occident. Començant pels elements naturals que havien sigut foragitats en les primeres destruccions. No cal pas dir que, de la mateixa manera, podien produir-se igualment desplaçaments en el sentit Occident-Orient, però això no ha sigut igualment estudiat i conegut.

3) El creixement de les ciutats, i sobretot de Roma, va anar implicant una molt major proximitat entre les persones que la que hi havia en les zones rurals. No vull pas dir que aquest fet fos dolent, però, donat el cas que, per altres causes, hi arribessin bitxos naturals, allí era molt més fàcil el contagi entre unes persones i altres. I... sobretot, perquè els carrers de les ciutats era corrent que fossin plens de deixalles i brutícia, fins que, de tant en tant, la recollia un empleat municipal.  Vull dir: les ciutats, amb la falta d'higiene, ja eren, per si mateixes, focus d'infecció.

Tot això produïa epidèmies, i aquestes també van anar afeblint l'Imperi (i sobretot matant gent). (Ara, avui, deixo lliure la imaginació dels lectors/es sobre què pot anar-nos passant d'ara endavant.)

Europa del nord - Europa del sud

En aquest moment, la cosa està així:

Europa és molt diferent. Els països del nord, per raons diverses, algunes que venen de segles enrere, i altres que depenen de causes més properes, com ara el fet que, amb una moneda única, no pugui cap país devaluar temporalment la seva, o que les possibilitats d'exportació massiva beneficiïn uns països més que altres, etc., per diverses raons, aquest països del nord són, bastant (o molt) més rics que els del sud.

De manera estranya, com si un Mal Esperit ho hagués planificat, resulta que la pandèmia s'ha aferrissat especialment en alguns països que ja són conegudament menys rics (Espanya, Itàlia...). I això fa que, per a aquests països, es plantegi una possible situació molt greu, molt més greu que als altres països. És la perspectiva d'un atur molt massiu, quan encara n'arrosseguem molt de la crisi anterior.

En definitiva, ara es necessitaria un gran volum de capitals per aixecar l'economia de tots els països europeus, i sobretot dels més necessitats i, casualment, dels més afectats per la pandèmia. De manera que, en pocs mesos, 4, 6, o no gaires més, tornéssim a tenir una economia com la que teníem fa uns quants mesos (que ja era prou complicada). I no se'ns empitjorés una situació social que ja és, encara, massa greu. I semblaria que, si tots som Europa, ens hauríem d'ajudar. Increïblement, els governs d'alguns països diuen que això no. Són, sobretot, Alemanya i Holanda.

Amb aquest motiu, s'han fet reunions interminables, s'han dit coses increïbles, s'han insinuat amenaces... Tot plegat, els països del sud demanen: 1) Una forta ajuda immediata per enfocar les despeses de supervivència del moment, sobretot sanitàries i alimentàries urgents dels grups socials que quedarien sobtadament i inesperadament "penjats", sense recursos per menjar les pròximes setmanes (el nostre Govern ha arbitrat mesures, però són tan poca cosa i, com que no se sap quant pot durar la situació més dura..., se'n necessitaria molt més). Igualment li passa a Itàlia.

2) Però això seria només per sortir del pas de moment. I tot seguit es necessitaria un altre gran volum de recursos per reconstruir l'economia, retornant les empreses a la situació normal de fa uns quants mesos. Això seria una quantitat tan gran que s'imagina la possibilitat d'un gran préstec per part de cada govern, a retornar molt més endavant. Però (i aquí ve la mare dels ous) carregar amb un altre gran deute a uns països que ja en tenen molt i massa (els espanyols devem una suma quasi igual a tot allò que produïm entre tots durant tot un any, i els italians deuen una vegada i mitja aquesta suma), doncs, en aquestes condicions, aquests països no poden... Per tant, es demana que aquests deutes nous se sumessin en un gran deute europeu, a pagar entre tots, els més necessitats i (i sobretot) els no tan necessitats. D'això se'n diu aquesta paraula que tots hem sentit o llegit: "eurobons" o també "coronobons".

Després de grans discussions i baralles (verbals) entre els ministres corresponent, s'ha acordat (ahir a la nit) lo següent: Un gran crèdit europeu immediat de 500.000 milions d'euros (mig bilió), procedent de la suma d'altres crèdits ja previstos, en algun cas ja previst precisament per al cas de greus necessitats inesperades. A aplicar a les necessitats més urgents dels països més necessitats. (Això són crèdits a tornar, eh, no us penseu...) Però això no va ser pas senzill. Els governs del nord van tenir la superbarra d'exigir que els governs del sud no hi poguessin accedir si no aplicaven al seu país unes retallades (ells ho diuen amb paraules més tècniques) a la despesa social i als serveis públics. Quan encara anem molt coixos de les que ens van imposar amb la crisi de 2008. Es necessitava ser especialment cruel i mala persona per dir això.  Com que era una cosa tan grossa, al final van cedir, i tindrem 500.000 milions d'euros sense retallades.

Això endavant. Però dels "eurobons" (el "gran" tema) se n'ha de parlar tot seguit, perquè tot lo que es trigui a ajudar fortament les empreses, serà temps que anirà passant, i més i més empreses que aniran plegant. En la pròxima setmana o l'altra s'ha d'acordar aquest tema. I... ministres significatius del nord diuen i rediuen que mai dels mais ho acceptaran.

Si això fos així... quedaria claríssima una cosa que molta gent pensem i diem des de fa molt temps:

Que Europa és una mentida

I... davant aquesta terrible possibilitat, molta gent comença a preguntar si, en aquestes condicions,                            hem de continua fent la comèdia

I encara, com a cosa més casolana, podríem preguntar (jo pregunto): per què tants espanyols (i catalans) no aprofiten l'ocasió i tenen l'honradesa de "tornar" una part de lo molt que han estat robant durant tants anys?

Fases i contingut del Missatge, 2

En un article anterior vam veure com, en els segles VIII-VI aC, entre profetes i legisladors, havien desenvolupat un ideal sòcio-humanista basat en: 1) una protecció preferent de viudes, orfes i immigrants; 2) ajuda a pobres o necessitats, voluntària, però també obligatòria, fins al punt de reservar-hi un percentatge de la collita; 3) control legal d'algunes incidències de la vida, com préstecs, deutes, compra-vendes, per tal d'impedir que una mala incidència ocasional o temporal pogués arruïnar una persona per sempre.

I després de l'exili) (587-538)? Desgraciadament, res no va ser igual. Els reis perses van derrotar els babilonis o caldeus i van donar llibertat als israelites per tornar al seu país, però... els van seguir governant, i fins al segle IV (332 aC). I d'aquí van passar al domini dels grecs (selèucides), fins al segle II aC (164). Van tenir un petit respir, i al segle I aC van passar sota els romans (63 aC).

L'elaboració de l'ideal humanista (segles VIII-VI) s'havia produït en un Israel en principi independent (malgrat les derrotes de 721 i 587). En una situació de domini estranger, més les dificultats de convivència en què es van trobar els retornat de Babilònia amb la gent que s'havia establert al país durant el temps que aquest havia estat deshabitat, la vida política, la religiosa i, sobretot, l'ideal humanista d'Israel van ser molt trastocats. Però, tot i així, mai no van faltar els testimonis que recordaven l'ideal i l'exigien.  Vegem els textos.

Nehemies.   Segle V aC. Alt funcionari del rei persa, però israelita:

«Per què feu préstecs d'usurers als vostres propis germans? ...  Però ara us demano que tots abandonem aquest sistema de préstecs d'usurer: retorneu, avui mateix, als vostres deutors els seus camps, les seves vinyes, els seus oliverars i les seves cases, i restituïu els interessos de tot el que els heu prestat: diners, gra, vi o oli.»  

Malaquies.   Segle V aC. Profeta considerat menor:

«Jo vindré enmig de vosaltres per jutjar-vos. Acusaré... els qui estafen el sou dels jornalers, els qui oprimeixen les viudes i els orfes, o maltracten els immigrants.»

(Vegem que es tracta d'una amenaça. És molt probable que l'autor tingui consciència que les obligacions no es compleixen, i aleshores passi a paraules majors. Tots dos textos del segle V demostren que la situació moral s'havia corromput.)

Zacaries.    Segle IV aC.  Profeta considerat menor:

«Judiqueu amb justícia, tingueu els uns amb els altres un tracte lleial i compassiu. No oprimiu les viudes i els orfes, ni els immigrants ni els pobres.»

Siràcida.   Segle III-II aC. De Jesús, fill de Sira, considerat «mestre de saviesa» de Jerusalem.

«No privis el pobre del que necessita per viure.»

«Allarga la mà al pobre, perquè Déu et beneeixi plenament.»

«Fes el bé al pobre.»

 «Els ases salvatges són la caça dels lleons... així els pobres són la caça dels rics.»

«Oferir un sacrifici amb béns robats als pobres és com sacrificar un fill en presència del seu pare.»

Tobit.    Segle II aC. Narració didàctica.

«Ajudar els pobres allibera de la mort i neteja de tot pecat. Els qui ajuden els pobres s'asseguren una llarga vida.»

I saltem ja al text més eloqüent de tots els textos:

«Veniu, beneïts del meu Pare... Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.»  (Mateu 25: 34-36)

(En aquest text no hi falta cap detall. I podem dir que és la culminació de l'expressió del Missatge.)

Els dos altres textos fonamentals dels evangelis són:

Els principis morals fonamentals del Sermó de la Muntanya (Mateu 5).

I, en el mateix passatge (però no necessàriament en la mateixa ocasió), les Benaurances: l'elogi de les persones menystingudes per la societat per qualsevol raó; perquè són perjudicats: els pobres, els qui ploren; perquè són «massa normals»: els humils, els compassius, els nets de cor; perquè són «massa bons» i «molesten»: els qui tenen fam i set de ser justos, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos.

Tota una gran inversió dels valors de la societat, d'aquella i de totes.

Amb caràcter complementari, encara tenim els escrits de sant Pau, i d'alguns altres apòstols, però amb qualitat evangèlica baixa.

Després... hi ha hagut de tot. Al llarg de 2.000 anys s'han d'esmentar amb elogi dos tipus de persona, els rectors de poble (de poble, no de ciutat) i les monges cuidadores, que han ajudat moltíssima gent. Així mateix els missioners/res. Com més amunt... cada vegada menys. I al capdamunt de tot... més aviat al revés. Hi ha hagut quasi sempre moviments que han «volgut tornar» a lo bo, especialíssimament els franciscans (segle XIII).