La Bíblia: els seus llibres bons

Dissecció de la Bíblia

Llibres elaboradors del missatge cristià

(La Bíblia cristiana)

Capítols 12-35 del Gènesi (que narren un possible, o equivalent, origen del poble d'Israel, a partir d'una família)                                                                                                                                                     Isaïes   (més els seus dos seguidors; excepte caps  13-19, 23-24, i 34, molt negatius)

Amós

Miquees

Jeremies   (excepte caps  25, i 46-51, molt negatius)

Aquests 6 profetes, els únics profetes que crec que hi ha en la Bíblia que els correspongui aquest nom, aporten (junt amb els legisladors del rei Josies) un dels dos conjunts de valors més importants del Missatge cristià: justícia social, denúncia de les injustícies, protecció de les persones necessitades, sobretot de les viudes, dels orfes i dels immigrants. / Com és natural, també escriuen llarg sobre la situació política i militar del moment; i també s'estenen en llargues amenaces de càstigs divins contra la idolatria i la injustícia, i, així mateix, fan belles promeses d'un futur de felicitat, mai realitzades. / I, fins i tot, Isaïes i Jeremies llancen condemnes i amenaces als pobles veïns.  Però el seu paquet de valors socials és lo millor del seu missatge, lo millor de tot l'Antic Testament i un dels dos nuclis de valors principals del Missatge cristià.

Part de l'Èxode

Part del Levític

Part dels Nombres

Part del Deuteronomi

(Les parts d'aquests 4 llibres les tinc reunides i exposades, independents, en l'opuscle "Part encara actual del Pentateuc", de 9 pàgines, sobre drets i normes socials.)

Salms (pregàries de tota mena, lloances, peticions, etc., que són antigues cançons)

Osees  (per dos passatges: 6: 5-6 / 10: 12-13)

Nehemies  (per un passatge: 5: 6-11)

Zacaries  (per dos passatges: 7: 8-10 / 8: 16-17)   

Malaquies  (per un passatge: 3: 5)

Rut  (el gran valor d'acompanyar una persona que està sola)

Judit  (córrer un greu risc per defensar el seu poble)

Càntic dels càntics  (bellíssim poema d'amor, amb expressions de bellesa corporal)   

Tobit (aquest llibre, i uns passatges de Siràcida, són, al segle II aC, com una llum en la foscor, uns testimonis dels grans valors dels profetes i legisladors d'Israel, que, malgrat tot, encara persisteixen en una època molt fluixa)

Siràcida o Eclesiàstic (per dos passatges:  4: 1-10, i 29: 8-13).

Evang Mateu

Evang Marc

Evang Lluc

Evang Joan

Fets apòstols

Cartes Pau

Cartes Pere (2), Joan (3), Jaume (1) i Judes (1).

Aquest bloc, de Jesús i els apòstols, és l'altra gran aportació al Missatge cristià: revelació de la filiació divina; amor a les altres persones com a si mateix; valoració divina preferent a les persones més pobres i, sobretot, les més humils; futur etern d'immensa felicitat... Tot a base d'una predicació paral·lela a actes de curacions.

 

 

Llibres neutres, que no aporten res al missatge

(Textos diversos)

La gran major part del Pentateuc  (història d'Israel, mites antics, lleis)

Samuel 1 i 2 (una divertida crònica d'aventures entorn del rei David, excepte els capítols 15, 22 i 27, del primer llibre, i els 8 i 21 del segon, que són molt negatius i violents)

Osees  (excepte dos passatges bons)

Ezequiel (compendi de coses absurdes, fantasioses i inútils; excepte frag. 34: 11-16)

Esdres (petita narració històrica)

Nehemies  (excepte un passatge bo)

Joel 

Abdies

Jonàs

Habacuc

Ageu

(Tots són pseudoprofetes, que no aporten a la formació del Missatge)

Zacaries  (excepte dos passatges bons)

Malaquies  (excepte un passatge bo)

Job  (idees no justes i deformació de l'actuació divina)

Cròniques 1 i 2  (història vulgar de les fetes de cada rei)

Proverbis  (compendi de saviesa popular convencional)

Baruc  (enorme massa de paraules, sense cap concreció)

Lamentacions (un riu enorme de paraules, sense ni una sola menció a cap valor evangèlic o de justícia)

Saviesa  (una enorme exaltació de la saviesa, la qual, però, no és capaç ni de concebre, ni de defensar, ni de garantir la dignitat dels orfes, les viudes, els immigrants o qualsevol persona necessitada; una saviesa poc sàvia).

Daniel  (un cúmul de fantasies, però res per al Missatge)

Cohèlet, o Eclesiastès (visió negativa i pessimista de la vida i de quasi tots els valors humans, tret de la saviesa i el respecte a Déu)

Siràcida o Eclesiàstic (excepte dos passatges bons; llarguíssima dissertació sobre la saviesa i bons consells als joves, però de caràcter molt convencional, no gaire cristià)

Macabeus 1 i 2  (fidelitat a la fe, fins en el martiri, però sense valors cristians)

Apocalipsi  (text de molt difícil comprensió)

Aquests llibres, en general, estan basats en una gran relació entre, per una part, les persones, o més aviat el poble d'Israel, i Déu. Però sempre a base d'una relació bilateral, entre la persona (o el poble) i Déu, o Déu i la persona (o el poble).  Mai en la forma triangular distintiva de l'ideal cristià: persona - Déu - altres persones, o persona - altres persones - Déu. Expressen una gran religiositat, però no cristiana.

 

 

Llibres que aporten valors antihumans, antidivins i, per tant, anticristians

(La Bíblia negra)

Josué (crueltat i sacrilegi): «La ciutat, amb tot el que hi ha a dins, serà consagrada a l'extermini com a ofrena al Senyor. / Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l'extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases.»

Jutges (inútil i cruel): « ...continuà atacant la ciutat, fins que se'n va apoderar. Matà tots els seus habitants, la va arrasar i va sembrar-la de calç.» (No era una guerra contra enemics del poble, era una lluita entre israelites.)

Reis 1 i 2 (mentiders, calumniadors del regne d'Israel del nord, relators de coses absurdes, inventors de falsos profetes)

Esther (reina assassina, que demana un dia més d'autorització perquè els israelites  puguin continuar matant perses)

Nahum  (goig i plaer inhumans davant la destrucció de Nínive)

Sofonies  (descripció macabra i detallada de la destrucció de Nínive)

Més el capítol 20 del Deuteronomi (ordre d'extermini d'una població ja vençuda) i alguns capítols violents d'Isaïes, Jeremies i Samuel.

 

Nombre de llibres bíblics:  50 (considerant els que tenen dos volums com un de sol, i agrupant les cartes dels apòstols)    [unes 2.100 p.]

Llibres que aporten valors al Missatge cristià:   18  (11 AT i 7 NT)   [unes 860 p.]

Llibres que hi aporten una part o algun passatge:  9

Llibres del tot dolents: 6                                                                   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Dues desgràcies dels valencians

 

Uns seixanta o setanta anys enrere, quan vaig començar a interessar-me en la història de Catalunya, els historiadors d'aquell moment (no vull anomenar ningú), quan parlaven de les conquestes dels catalans a l'Edat Mitjana, ho feien celebrant-ho.  Transmetien la idea que havíem sigut un gran país, perquè havíem conquistat molts altres països: Mallorca, Menorca, València, Sicília, Sardenya, un petit territori de Grècia, i, finalment, Nàpols. Quasi res!

Ja se sabia (sempre s'ha sabut) que els catalans (alguns dels nostres avantpassats) havien fet coses molt lletges. Però no se'n parlava gaire, o gens, i es pensava que aquestes coses ja se sap que passen i han passat arreu.

Una mica més endavant (anys 60-70), els llibres dels estimats i inoblidables Vicens i Vives i el francès Pierre Vilar ens van anar acostumant a donar menys importància als fets polítics i molta més als fets econòmics i socials. I això, combinat amb una tendència posterior a analitzar les coses cada vegada més en funció de les necessitats socials, a l'estudiar la història, vam anar desplaçant el centre d'interès, del país en abstracte a les persones concretes. Alguns hem arribat així a sentir vergonya de les nostres conquestes, i a pensar que els nostres avantpassats van fer més mal a altra gent de la que certs grups socials i territorials ens han fet a nosaltres. Com a anècdota puc dir que, en el meu segon llibre, «Episodis d'història de Catalunya», vaig optar per, de les conquestes,  ni parlar-ne (potser em vaig passar una mica).

En un altre full hem vist el mal que els conquistadors i ocupants catalans van fer als mallorquins (els de veritat). Doncs els valencians no van tenir pas millor sort. Però tot va ser molt diferent. Per començar, la conquesta, també dirigida per Jaume I, no va ser, com a Mallorca, qüestió d'uns tres anys, sinó de molts més (1233-1245).  (I, encara, molts anys després, al 1296, en temps ja de Jaume II, després d'unes disputes entre la Corona d'Aragó i el Regne de Castella, l'antic regne musulmà de Múrcia va ser repartit i una part va ser annexada al nou Regne de València amb el nom de zona d'Alacant.)

També va ser diferent el fet que, aquesta vegada, la conquesta va ser obra de catalans i aragonesos, i aquests es van quedar amb la part muntanyosa veïna del seu territori. Tot, però, constituint un únic Regne de València, integrat dins la Corona d'Aragó, la qual comprenia: Aragó, Catalunya (amb Mallorca formant-ne part jurídicament) i València. I més endavant, les illes mediterrànies.

Una important població catalana es va establir en les ciutats del litoral, per practicar l'artesania i el comerç. Això volia dir, naturalment, fer fora la població valenciana que hi vivia, que va ser empesa cap a les zones rurals de l'interior, a fer de pagesos. I aquí restarien durant gairebé 400 anys. I tot aquest temps continuarien sent musulmans.

La població del Regne de València, doncs, comprenia:   valencians (musulmans), residents a les zones rurals;    valencians i aragonesos situats a la zona muntanyosa annexa a Aragó, sota el domini dels senyors feudals aragonesos;     catalans vivint a les ciutats del litoral;     i murcians, catalans i castellans a Alacant.  I, a més, la pluralitat lingüística: àrab,  català i castellà-aragonès.  Una gran i rica varietat, si no fos que, en general, no convivien en un mateix territori per integrar-se i complementar-se, sinó que els nuclis principals i més nombrosos vivien en territoris separats, formant com societats separades. Mala cosa.

Però això sí: al Regne de València no hi va haver cap guerra ni revolta (tret d'un alçament musulmà el 1276), ni els ciutadans catalans es van apoderar de la propietat de les terres de l'interior, que sempre van continua sent dels valencians. Dels diversos grups socials, el dominant políticament era el grup català de les ciutats. I, sobretot, de «la ciutat», València, un cas semblant al de la Ciutat de Mallorques, però no tan bèstia...  

Però encara ens falta saber lo més important: cap a l'any 1270, uns 30 anys després de la conquesta, es creu que hi havia uns 200.000 musulmans (valencians) i uns 30.000 catalans. Ja sabem que això és sense cap garantia seriosa, però per error que hi hagués...  Els valencians d'origen eren sotmesos políticament als catalans, però tothom els tenia un gran respecte, produït per una certa por...

Una particularitat important és que, al Regne de València, no hi havia feudalisme, excepte a la zona muntanyosa reservada als aragonesos.  (A Aragó i a Catalunya sí que n'hi havia.) Jaume I havia sigut «educat», des de la infància, per nobles feudals i militars aragonesos, i els odiava. No tolerava que el seu poder estigués condicionat pels feudals, i en canvi s'avenia molt bé amb els burgesos catalans. El binomi reialesa-burgesia era el nucli fonamental del poder.

Sempre, durant uns 400 anys, el Regne de València va viure com una societat de compartiments estancs. Però en pau. I vivint d'una rica agricultura, amb unes hortes ubèrrimes, i sobretot el ric comerç de la capital. Els valencians d'origen, encara que marginats, vivien ricament i en pau i, després de la marginació inicial, respectats, pel seu nombre i per la seva riquesa. I conservant la seva religió i la seva llengua, sense problemes.

I què va passar, doncs, al cap d'uns 400 anys (segle XVII, any 1609)???

Una cosa terrible!!! Però no va ser pas només aquest any, sinó que va venir preparat per una cadena de disbarats. I que quedi clar que no va ser gens ni mica per culpa ni de catalans ni de valencians ni d'aragonesos. Tot va venir de fora. Ni tampoc d'espanyols, o no gaires.

Com és sabut, Espanya era governada per una monarquia que no era ni tan sols espanyola, sinó d'origen austríac, i... gairebé podríem dir que de cap lloc. Però cabuda i estúpida. Se li va ficar al cap que, com que hi havia hagut, o ja es veia venir, a Alemanya (l'imperi de Carles I), el terratrèmol de la Reforma protestant, calia unificar Espanya en la religió catòlica, per evitar el contagi. Però resulta que Espanya no tenia pas cap problema protestant (important), sinó musulmà. I on hi havia molts més musulmans de tot Espanya... era al Regne de València!!

 Però la cosa va venir de lluny. L'any 1502 va començar l'exigència: un edicte ordenava que tots els musulmans es bategessin, o si no, serien expulsats. Però les autoritats de la Corona d'Aragó van dir una cosa com: «Això no va per nosaltres, que aquí en tenim molts i estem molt ben avinguts.» I l'edicte va passar per alt. Però al 1525 hi foren obligats els valencians. Molts es van batejar, però molts s'hi van negar i es van revoltar. Aleshores sí, que el Regne de València conegué la guerra. Hagueren de portar fins i tot tropes alemanyes, per sotmetre'ls. (Una monarquia que disposés de tropes alemanyes... ja us podeu pensar.) Després del gran xoc, la resta del segle XVI la passaren molestats, però resistint, i protegits pels senyors feudals aragonesos. Però l'any 1609, Felip III va ser inflexible: res de bateigs, tots fora d'Espanya.

Marxaren del Regne de València uns 125.000 valencians musulmans. I l'any 1638, uns 30 anys després, dels 450 pobles que havien habitat els valencians originals, 205 encara estaven abandonats, i les terres ermes... I l'economia del país, que tenia en l'agricultura un dels dos grans puntals, arruïnada.  Li costà molt, al Regne de València (avui anomenat País Valencià), recuperar-se.    

 Voldria recordar l'inoblidable Joan Fuster (1922-1992), que, amb els seu llibre «Nosaltres, els valencians», va ser el primer a ensenyar la història de veritat del Regne de València.