La terra per al qui la treballa

La propietat de la terra per part de qui no la treballa és la imatge més típica de l’expropiació capitalista. Però no sols capitalista, perquè l’expropiació de la terra va començar amb el feudalisme.

La Doctrina Social de l’Església (avui hivernada) defensa la propietat privada. Però alerta!, la defensa, com deia el papa Lleó XIII en la memorable encíclica «Rerum novarum», com a fruit del treball i de l’estalvi. Per això, deia aquell papa, el socialisme (un socialisme abusiu, entenguem-nos, que ho socialitzi tot) és injust, perquè arrabassa a l’obrer el fruit del seu treball i del seu estalvi.

Però cal donar-li la volta, a l’afirmació de Lleó XIII, dient que la propietat privada només és lícita quan és producte del treball i de l’estalvi.

Ja seria discutible en el cas de l’herència, i limitable. Però deixem ara aquest aspecte.

La immensa major part de la propietat privada d’avui dia, en l’economia capitalista, és, doncs,  il·lícita. És un robatori. Suposem el cas de la persona que, fruit del seu treball i de l’estalvi, reuneix un petit capital i l’inverteix creant una empresa i contractant treballadors/es. Aquella empresa és, rigorosament seva, de propietat privada totalment lícita. Però ara suposem que passa lo que passa, és a dir, que obté uns bons beneficis i se’ls queda i els reinverteix en la mateixa empresa. I l’empresa va creixent, creixent. I esdevé una gran empresa. Aquella empresa ja no és, aleshores, fruit del treball i de l’estalvi, sinó, també, fruit de la plusvàlua que s’ha expropiat als treballadors/es.

La típica propietat capitalista, doncs, és un robatori i, per tant, és socialment expropiable per la societat o per l’Estat democràtic que la representi.

El capitalisme, en els seus orígens, es basa en tota una sèrie de mecanismes d’expropiació de la propietat popular. Un colpidor exemple conegut i estudiat és, a Gran Bretanya, el de les enclosures (camps tancats) enfront dels open fields (camps oberts). A partir del segle XVI i següents es va desenvolupar un procés d’expropiació privada burgesa dels camps de propietat comunal o municipal, i d’ús col·lectiu. Mitjançant el sistema de posar-hi tanques o límits com a signe de propietat. Els pagesos o els pastors que les usaven com a seves (eren del poble) en van ser desposseïts a benefici dels productors de llana, mitjançant el pasturatge de les ovelles, per a la naixent indústria tèxtil. I els pagesos o pastors, arruïnats, van haver d’emigrar a les ciutats a treballar com a obrers de la indústria. És un exemple, entre tants.

No cal pas oblidar que la major part de l’apropiació de les terres té el seu origen en el sistema feudal, que va consistir en l’expropiació violenta per part de la noblesa de les terres dels pagesos (a Catalunya, en el segle XI). Al segle XIX, la major part de la propietat feudal (nobiliària i eclesiàstica) va passar a la burgesia a través de la Desamortització. Per compra en subhasta, amb uns capitals d’origen, en general, irregulars.

La propietat agrícola privada dels pagesos no pot ser contradita ni per «socialismes» exagerats. En aquest sentit, la col·lectivització de les terres duta a terme pel Govern de Stalin va ser el gran error del socialisme soviètic.

Per a quan, una encíclica pontifícia que condemni el capitalisme, pels seus abusos actuals, però també pel seu origen?

Antoni Ferret

Insensibilitat moral de la jerarquia catòlica

És sorprenent el silenci de les jerarquies catòliques de l’Estat espanyol i concretament de Catalunya davant el sofriment que les polítiques neoliberals i de retallades estan causant en la població, sobretot en els seus sectors més dèbils. 

Només se salva l’acció caritativa (Càritas), que no és pas poc, però que és insuficient. No es tracta només d’ajudar els pobres, sinó també d’evitar que es fabriquin pobres a un ritme de producció massiva.

I sorprèn que aquestes polítiques siguin aplicades per aquells partits que, tradicionalment, han estat més pròxims a l’Església Catòlica: PP i CiU.

Cal tenir en compte que l’Església Catòlica es presenta com a paladí o defensora de la moral. On és la moral en la política actual? Quina és la moral de PP o de CiU? Una Església que davant un problema de greus injustícies i pobresa calla demostra tenir, de fet, una moral oportunista. Una moral que només es manifesta davant problemes sexuals (contra l’avortament, cosa que està molt bé, o contra l’homosexualitat, que està molt malament).

Diferent, per sort, ha estat, en una situació semblant de retallades i injustícies, l’actitud de l’Església Anglicana, segons denuncia el professor Vicenç Navarro en un intel·ligent article. En el document d’un simposi organitzat pel bisbe de York, i segons l’esmentat professor, es llegeixen frases com aquestes:

«Hauríem d'afavorir aquelles polítiques que encoratgen el sentit de germanor dels que viuen en el nostre país. (…) Aquestes polítiques de retallades van en contra d'aquests valors (…) afecten la dignitat de les persones.(…) No podem donar suport a polítiques que separen, no uneixen, persones, i molt especialment en moments de gran vulnerabilitat, com en la malaltia.(…) La compassió necessita anar associada amb el sentit de dignitat, drets i equitat.(…) La moral ens exigeix construir una societat sota aquests principis.(…) És la nostra obligació defensar els principis de Bevan [el ministre de Salut del Govern laborista britànic que va establir el National Health Service], que donen el dret a cada ciutadà de tenir accés als serveis sanitaris.(…) No podem donar suport o estar callats enfront d'una situació com l'actual en la qual aquest dret està sent afectat en la pràctica per les polítiques de retallades. (…) No podem acceptar per raons morals que l'atenció sanitària depengui de la capacitat de pagament del pacient. (…) El NHS hauria d'estar finançat progressivament, de manera que contribueixin amb impostos més accentuats els que més tenen. (…) Hem de donar suport a un sistema públic en el qual tant els pacients com els que hi treballen siguin respectats i estimats pel sistema. Un hospital no pot ser un supermercat. (…) Necessitem expressar el nostre profund desacord amb aquells polítics que no respecten la justícia social que guia el finançament i la provisió de serveis del NHS, de manera que els recursos es financin segons el nivell de renda i ingressos de la ciutadania, i que es distribueixin segons la necessitat dels pacients. Necessitem parlar clar a favor de l'equitat.»

Demanem que els bisbes espanyols, i sobretot els catalans (i en especial l’arquebisbe de Barcelona), prenguin exemple i acabin amb aquest silenci culpable.

Antoni Ferret