El poble ha tornat a fallar. El poble només s’ha portat bé a Euskadi, amb el magnífic èxit de la candidatura Bildu.
Però els pobles català, castellà, balear i andalús han prevaricat. Ja sabem que el PSOE havia fallat amb els retalls antisocials, però la solució de votar el PP és tot el contrari d’intel•ligent...
Hem perdut Barcelona, Badalona, Girona i possiblement Tarragona. Han entrat els feixistes a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Cornellà, a Vic, a Igualada. La CUP només ha entrat a Girona, a Vic, a Manresa i a Mataró, com a ciutats importants.
El moviment del 15-M no ha impedit els mals resultats. És un moviment de regeneració política, que té davant la tasca de recuperar la democràcia, però és una tasca ingent, en les condicions actuals. No sabem si serà possible, si estarà a l’alçada suficient.
Antoni Ferret
dilluns, 23 de maig del 2011
dilluns, 16 de maig del 2011
"El Punt" ha tornat a prevaricar
(Carta enviada al diari “El Punt” i no publicada)
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
diumenge, 8 de maig del 2011
Encara no és beat
En un article anterior afirmava que, com que el Vaticà s’ha de reformar de manera cristiana, mentre no ho faci, les seves decisions han de ser suspeses, en espera de la reforma.
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
diumenge, 1 de maig del 2011
La renda bàsica
La renda bàsica, o «renda garantida de ciutadania», com diu CCOO, és una quantitat econòmica (un «sou bàsic») que haurien de percebre totes les persones des del naixement fins a la jubilació. Independentment que treballessin o no treballessin.
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)