El dret de vaga, en perill

(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 30 de setembre de 2010)

En la realitat de treball actual, amb atur massiu, precarietat àmpliament estesa i coaccions empresarials, el dret social i constitucional a fer vaga es troba fortament compromès. Milers i milers de treballadors tenen por, i una por molt justificada. La represàlia patronal és massa fàcil. La situació és delicada.

Els piquets, sempre molt pocs, que no poden arribar a tot arreu, potser poden corregir “una mica” aquesta anomalia. Facilitar la lliure decisió a moltes persones que no han pogut decidir lliurement. Si un piquet no els deixa entrar, queden justificats. Però és clarament insuficient. Al mateix temps, l’acció dels piquets pot perjudicar algunes persones que “sí” que volen treballar de veritat. Això és lamentable, però és tan poca cosa, comparat amb l’ingent problema de la manca de llibertat, que bé es pot acceptar com un mal menor.

ANTONI FERRET. Barcelona.

Ajornar l'austeritat?

Avui, 18 de setembre, ha saltat la notícia: l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) ha declarat que, si la represa de l’economia no és prou forta (i no ho és), caldrà ajornar les mesures d’austeritat.

L’OCDE no forma part de la UE, ni de l’ONU, ni del FMI, ni de cap altra instància. Però és un component indiscutible de la gran màfia internacional. La que ha imposat les mesures d’austeritat, és a dir, les retallades.

Ara bé, si recomana que, en cas que la represa de l’economia no tingui prou empenta, s’ajornin aquestes mesures, no hem de creure que ho fa per sentit de justícia envers els treballadors/es, sinó perquè comprèn que l’austeritat minva el consum popular i això minva el creixement. És per un càlcul d’interessos.

Aquestes mesures de retalls no s’haurien d’haver imposat mai, per injustes. En comptes d’això s’haurien d’haver fet reformes fiscals fent pagar més els rics i els especuladors.

Finalment, si la represa (excepte Alemanya) no avança gaire, això ja està bé. Perquè no hem pas de tornar al creixement indefinit com abans de la crisi, perquè els recursos del planeta no ho permeten. Els llocs de treball que falten s’han de crear a base de reduir la jornada, les hores de treball. De repartir la feina que hi ha.

Antoni Ferret

ETA i el Govern

ETA ha declarat un alto el foc. Celebrem-ho. És una gran notícia, plena d’esperança. Quasi tots el diariots ho han manipulat i ho han desprestigiat. Diuen que el que ha de fer ETA és entregar les armes i dissoldre’s. És veritat, però això ha de ser “al final”.

Ara, el que cal és que el Govern central també doni els seus passos. El que ara ha de fer el Govern són tres coses: 1) Acostar els presos bascos a Euskadi, complint amb la Constitució. 2) Deixar d’hostilitzar, políticament i judicialment, l’esquerra abertzale. 3) Anul•lar la Llei de partits, que no permet actuar i participar Batasuna. Aquestes tres coses són “anteriors” a tota negociació.

Si el Govern col•labora, el procés de pau pot seguir avançant, i tant de bo arribés a un final feliç. Si el Govern boicoteja el procés, amb passivitat, el procés de pau pot tornar-se a trencar. I seria culpa del Govern.

El final del procés hauria de ser, per una banda, entregar les armes i dissolució de la banda; per una altra banda, garantir l’exercici del dret d’autodeterminació.

Antoni Ferret

Mesures econòmiques en temps de crisi

La primera i principal mesura econòmica que un bon Govern ha d’aplicar en una situació de crisi és augmentar, tant com sigui possible, les inversions públiques. En obres públiques, en construcció d’equipaments, en feines ecològiques (per exemple, neteja de boscos), en rehabilitació d’edificis, en tasques culturals... I això, perquè en una crisi es retreuen les inversions privades, aturant així l’activitat i produint atur. Doncs les inversions públiques han de compensar, parcialment, aquesta aturada, creant feina i llocs de treball. Un exemple ha estat el Pla Zapatero, però hauria d’haver estat de molta més volada.

Ara bé: l’augment de les inversions públiques ha d’anar acompanyat d’una altra mesura inexorablement necessària: un fort augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Si no, els governs no tindrien pas recursos suficients. Cal 1) augmentar l’IRPF de les rendes més altes; 2) recuperar l’impost del patrimoni, en mala hora abolit; 3) posar un impost especial sobre les grans fortunes i sobre les activitats especulatives.

És bastant corrent que alguns partits, de dreta i fins i tot nacionalistes, demanin coses tan extravagants com reduir la despesa pública, i/o reduir els impostos. És una demostració flagrant de mala política. Si aquestes organitzacions ens governessin, pobres de nosaltres! Però desgraciadament no són sols els partits de dreta; també alguns d’esquerra han seguit, més o menys, aquests principis tan equivocats i negatius. La reducció de la despesa pública abandona el país i la gent a la crisi, l’atur i la misèria.

Antoni Ferret