No al Govern Revengista!!

No al Govern Revengista

Les necessitats de les persones:

Ajuda als qui no tenen ingressos

Retorn de la sanitat i de l'ensenyament als pressupostos que havien tingut

Parar l'escalada dels lloguers

Rebaixar les taxes universitàries

No han de supeditar-se a l'Amor propi i a la Revenja d'aquells que sempre han tingut Catalunya com l'Hort de Casa Seva.

La pau a Catalunya té un preu concret:

Fora el PDECat del Govern de Catalunya!!!!

Sí que han tret 900.000 vots, de persones desinformades o "clientes".

I sumant a ERC i CUP tenen majoria, però ni tan sols així tenen majoria de vots.

No volem un Govern Antipersones!!

La democràcia no ha de servir per afavorir lladres.

No al Govern Revengista!!!

Origen del poble d'Israel, 1

Segons el text de la Bíblia (llibres de Gènesi i Èxode), el poble d’Israel té el seu origen en els patriarques Abraham, Isaac i Jacob, sobretot el primer, a qui Déu promet una terra (Canaan) i una descendència gran per formar un gran poble. Després el poble constituït per aquesta família emigra a Egipte per necessitats de subsistència. Hi viu més de 400 anys, cau en l’esclavitud i, un dia, amb una lluita decidida, i amb una ajuda important i decisiva de Jahvè, en surt per guanyar la llibertat. Fa un pacte amb Déu, basat en el fet que, si compleixen la Llei que els dona, els protegirà i seran el “seu poble”. Passa pel desert, molt temps, i entra a la terra de Canaan, la seva, i l’ocupa en lluita amb la població d’aquell moment (la població cananea).

El llibre de Josué, que ha de ser considerat fals, criminal i sacríleg, arriba a dir que els israelites haurien exterminat la població cananea, a fil d’espasa (una volta ja vençuda), i no n'haurien deixat ni un, i que això ho feien per ordre de Déu. (Aquest llibre és una infàmia, i constitueix, dins la Bíblia, com una espècie d’avortó.)

Segons el llibre “La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, aquestes dades bíbliques han sigut cregudes fins a èpoques molt recents, no sols pels creients, sinó també pels científics que han estudiat la Bíblia.

Però a partir de les darreres dècades del segle XX, modernes excavacions, estudis textuals, controvèrsies científiques i un treballós consens han arribat a definir que: 1) El poble d’Israel, sortit o no dels patriarques, que no es poden ni confirmar ni desmentir, mai no va ser a Egipte. 2) Ni mai no en va sortir per obtenir la llibertat. 3) Ni mai no va entrar a la terra de Canaan per conquistar-la, perquè sempre hi havia viscut, encara que de manera marginal, a les muntanyes, i, ni molt menys encara, va exterminar la població cananea, que sempre en va ser la població principal.  

D’on va sorgir, el poble d’Israel, segons la ciència?

A partir de 1967, un equip de joves arqueòlegs israelians van començar a investigar, no en les terres baixes i planes, com sempre s’havia fet, sense obtenir res significatiu, sinó en les terres altes de muntanya, la franja alta medial del país, voltada de valls i terres planes i fèrtils. En aquest medi, i en l’estrat de materials corresponent a l’època de 1200-1300 aC, van aparèixer les restes d’unes 250 comunitats rurals. Avui hi ha consens científic que “aquests” eren els primers israelites.

Paral·lelament, a les terres baixes, hi vivia la població cananea, majoritària al país, amb un nivell material de vida sensiblement superior, i que presentava una situació social fortament estratificada. En aquella època, Canaan depenia d’Egipte, i era governat des d’aquell país. Però les  muntanyes quedaven al marge.

La població de les comunitats muntanyenques vivia en cases sensiblement iguals, i no hi havia edificis importants com palaus o temples. Treballaven en la ramaderia i l’agricultura de cereals, i més endavant, en vinya i oliveres. No s’hi van trobar armes, ni fortificacions, ni objectes de culte religiós. Tampoc s’hi va trobar ni un sol os de porc. No menjaven porc, com sí el menjaven les poblacions dels cananeus, els filisteus i tots els pobles veïns. Feien la impressió de ser una societat pobra i igualitària.

Algunes d’aquestes 250 comunitats rurals, temps a venir, serien les ciutats de Jerusalem, Hebron, Betel, Siquén, etc., al mateix lloc o a prop.

Estudiant les restes dels estrats més antics, sembla que aquests pobladors de les muntanyes havien sigut, abans, pastors nòmades, i que s’havien anat adaptant lentament a la vida sedentària i agrícola.

Més antigament encara, es creu que aquests grups de pastors nòmades tenien origen en grups de persones fugides de la població cananea. Persones arruïnades per una crisi, o disconformes amb l’explotació que patien, o amb l’opressió fiscal de les autoritats, fugien a les muntanyes a viure lliures i en pau. 

Aquestes poblacions de la muntanya es van anar diferenciant progressivament entre les més al nord i les del sud. Les del nord tenien unes condicions de terrenys i clima millors, i eren més poblades, i cada vegada van anar esdevenint més riques. Aquesta diferència s’havia d’anar traduint en una certa rivalitat. Però compartien valors culturals importants. Per exemple, uns i altres adoraven Jahvè, encara que no sabem des de quan, però també hi havia altres divinitats. Amb el temps esdevindrien els regnes d’Israel i de Judà, respectivament.

Aquests eren els israelites entre abans i després dels anys 1200-1300 abans de Crist. Va ser uns 500 anys després que, a la cort del rei Josies, a Jerusalem, es van redactar els primers llibres de la Bíblia, imaginant un passat molt bonic, que ara calia reproduir. El regne d’Israel estava dividit, una part, el regne d’Israel del nord, havia sigut destruït pels assiris, i sols restava el regne de Judà, i molt sovint persones d’aquest regne adoraven déus estrangers. El futur d’Israel no estava assegurat, creia Josies. Aleshores, junt amb un grup d’escribes, va impulsar la redacció d’uns textos que inculquessin intensament a la gent que: Eren un sol poble, com originat en una sola família, havien guanyat gloriosament la llibertat, la qual ja era, doncs, consubstancial amb ells, eren el “poble de Déu”, i Déu els protegiria...  sempre que... complissin la seva llei. Havien d’evitar, de totes totes, els déus estrangers.

La Reforma de Josies, desgraciadament, no va poder evitar que uns cent anys després, també el regne de Judà fos destruït per Babilònia, i els israelites haguessin de patir uns 50 anys d’exili. Però tornarien, i continuaren escrivint els llibres de la Bíblia. Els primers, Gènesi i Èxode, havien tingut una finalitat calculada d’inculcar uns ideals de salvació del poble d’Israel.

      

Èxode del poble d'Israel

Segons el llibre “La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, basat en el resultat de les més modernes excavacions al país de la Bíblia.

 Amb les dates esmentades en la mateixa Bíblia, l’Èxode s’hauria d’haver escaigut el segle XV aC.

Però tenint en compte que el relat bíblic diu clarament que els israelites van ser obligats  a treballar en la fabricació de maons per a la construcció de la ciutat de Ramsès, calia situar-lo en el segle XIII, durant l’existència d’aquest faraó.

No obstant això, el resultat de les modernes excavacions i altres precisions textuals demostren que l'Èxode no va ser possible en aquell segle, ni en cap altre període, per diverses raons:

*La narració bíblica no esmenta cap faraó pel seu nom (encara que esmenta la ciutat de Ramsès).

*Els llocs que l’Èxode cita són reals, però no ho eren durant el segle XIII, sinó que eren despoblats, no existien. En canvi eren ben actius durant el segle VII aC.

*Per exemple, el lloc de Cades Barne, on el text bíblic diu que els israelites van viure acampats durant 38 dels 40 anys que van estar peregrinant pel desert, al segle XIII no existia, i en canvi al segle VII era actiu i important.

*El primer document en què surt esmentat el nom d’Israel en un text estranger, concretament egipci, és al segle XIII, precisament, però hi apareix com un poble ja establert a Canaan.

*Durant el segle XIII, com que Egipte era sovint objecte d’immigració de gent procedent de Canaan, i ho havia sigut durant molt temps, es va decidir evitar-la, de manera que la frontera est d’Egipte era guardada amb fortificacions i soldats. I seria impensable que un grup nombrós de gent com els israelites hi hagués pogut passar fugint, sense ser impedit.

Per molt diverses raons, la investigació moderna ha conclòs que va ser al segle VII aC, a Jerusalem, durant el regnat del rei Josies, un segle abans de la deportació a Babilònia, que va ser escrit el bloc de Gènesi, Èxode, Levític i Nombres. És l'anomenada Reforma de Josies. I que l’"Èxode", no sols va ser redactat al segle VII, sinó que ho va ser amb l’ambient geogràfic i històric d’aquell segle. Encara que no es descarta la possibilitat que, en la redacció d’aquests llibres, s’utilitzessin documents antics de llegendes o poemes, potser locals.

Es creu que en aquell període, destruït el regne d’Israel del nord per part dels exèrcits assiris, el regne de Judà, considerablement debilitat, sota la direcció del jove rei Josies, emprengué un procés de reafirmació nacional, a base de:  Fomentar la unitat del regne, absorbir terrenys del que havia sigut el regne d’Israel del nord, fer redactar uns textos que definissin el naixement i la història del poble, i, entre ells, un que el presentés com fundat per una sola família, per tal de fomentar la seva unitat, i amb la promesa d’una terra, i un altre text que el caracteritzés com poble que havia sigut alliberat de l’esclavitud, i protegit especialment per Jahvè, el seu Déu.

Així, el llibre de l’Èxode seria el llibre d’un mite gloriós, imaginat per donar al poble una ascendència basada en la llibertat conquistada, la protecció divina i la grandesa futura. I per il·lusionar-lo, de cara al futur, per tal d'assolir un destí tan gloriós com aquell passat. Naturalment, la no-existència de l'Èxode implica la no-existència de Moisès.

Com a conclusió, diguem que descobrir que el text de l’Èxode va ser una construcció ideològica dels funcionaris, sacerdots, etc., de la cort del rei Josies no ha de fer perdre de vista que la relació especial del poble d’Israel amb Jahvè, i el caràcter de “poble escollit”, que el text de l’Èxode magnifica fins a extrems realment sorprenents, era i va ser sempre una realitat. Considerem que tots els pobles del voltant adoraven divinitats que consistien en estàtues d’or, de fusta, etc., o bé el sol, la lluna, i Israel era l’únic poble d’aquell context geogràfic que adorava un Déu invisible, espiritual, transcendent. La consciència de ser el poble escollit, no tan magnificada, sempre hi va ser i, en aquesta època (segles anteriors a Crist), va ser present sobretot a través dels profetes. 

  

L'enorme responsabilitat dels companys/es de la CUP

La gran responsabilitat dels companys i companyes de la CUP està a entregar, o evitar-ne l'entrega, Catalunya a una banda de mafiosos i malvats, que, en els darrers anys:

1) Han abandonat a la seva sort, durant anys i anys, milers de persones i famílies que no tenien ingressos (per falta de feina i subsidi acabat).

2) Quan s'ha promogut una ajuda per a aquestes persones, durant tres anys han fet tot lo possible per endarrerir-ne l'aprovació parlamentària, tot i que era una cosa urgent.

3) Entre ells i els seus cosins germans anteriors, han tingut (fins ara) la sanitat i l'ensenyament 5 anys retallats. I per ells/es, segur que hi podrien estar 20 o 30 anys més.

4) Han apujat molt fortament les taxes universitàries, fent que un bon nombre d'estudiants no hagin pogut continuar.

5) Es van negar rotundament a apujar els impostos a les rendes altes, l'any passat, quan la CUP ho demanava per corregir les anomalies anteriorment descrites.

(Això per citar els casos més flagrants. N'hi ha més.)

És incomprensible que un gran munt de persones desinformades els hagin votat, i que alguns, fins i tot, els anomenin "legítims". Legítims????

Companyes i companys, si estimeu Catalunya (els catalans i les catalanes), i sé molt bé que l'estimeu MOLT, no la vengueu, ni amb el vostre vot ni amb la vostra abstenció, a aquesta colla de mala gent.

La nostra història

Antoni Ferret

Episodis d’història de Catalunya

Editorial Emboscall       200 p

En format digital     (i gratuït)

Polseu:    https://issuu.com/emboscall/docs/episodis

I polseu: download  /  Crear un compte: nom / adreça  / contrasenya

I altra vegada download  /   i finalment  guardar como

Nota: no vulgueu entrar-hi aquí mateix, que no funciona.

Cal traslladar el link a una pàgina nova.

L’esperança de la CUP

Més enllà de les consideracions de partit, d’ideologies, d’independències, etc., pensant en termes de les persones, que és lo que hauria de ser,  retinguem dues dades bàsiques: Uns 900.000 votants han donat suport a aquells que havien maltractat les persones, sobretot les més perjudicades (sense  feina, sense subsidi..., deixant-les abandonades a la seva sort). Aquest és el llast veritable de Catalunya, lo que no deixa avançar el país per una via humanista.

Enfront, les dues opcions que posem les persones per davant de tot, tenim cap a mig milió de persones votants. Moltes menys. És clar que, aquesta vegada, molta gent ha votat per la seva "salvació" com a espanyols . O sigui que  aquest mig milió podria ser bastant més. Però ara no ho sabem.

Avui, la clau principal és veure què faran els companys/es de la CUP, si continuaran donat suport a la Màfia catalana o hi trencaran d’una puta vegada. Aquest  és, avui, el gran repte de Catalunya: amb la Màfia o contra la Màfia.

Expresso tres desitjos: 1) Que els companys i companyes trenquin amb aquesta gent que ha fet tant de mal a les persones. / 2) Que aquesta mala gent no se’n surtin. / 3) Que, a partir d’ara, relativitzat el gran mur que ens dividia, Comuns i CUP confluïm cada vegada més en un esforç comú, en una via humanista.

Estic decebut

En relació a la campanya electoral, estic decebut. Ja sé que això no és cap cosa estranya, sinó bastant previsible.

Però és que lo que vull dir és que no em refereixo pas a la incertesa del resultat i dels pactes possibles, que també, sinó a una cosa molt pitjor. Em refereixo a la inconcreció de les propostes socials, per parts dels qui n’han fet algunes.

És que es tracta de poder tenir un possible canvi, després d’unes polítiques antisocials cruels i inhumanes. Doncs bé... i ara què?

CatComúPod diu, cada vegada que parla, que s’han de posar les polítiques socials al centre del debat. Fantàstic. Però quines són? També han defensat "les polítiques socials dels governs de Sabadell". Jo, per exemple, no sé quines són.

La CUP diu que aprovaran (o aprovarien) mesures a favor de la classe treballadora (o una cosa així). Doncs només faltaria... Però, després de la tongada de mesures contràries que hem patit, dir això... francament... no és pas lo que seria d’esperar.

I estem parlant de les dues forces polítiques en principi més favorables a la política social. Si aquestes només diuen això... Se suposa que aquestes haurien d’exagerar la cosa, comptant que els altres partits frenaran prou i massa. I estem parlant de campanya electoral, quan es tendeix, per llei natural, a dir lo màxim, fins i tot “més” de lo que es pensa fer realment.

Doncs la cosa no va... Ara bé, resulta que qui més ha concretat ha sigut ERC. La Marta va fer una llarga tirallonga de mesures molt concretes, tan llarga que no la puc pas recordar. Però eren coses com guarderies, bons menjador, i moltes altres. És clar que es va descuidar la mesura crucial:  recuperar el pressupost de 2010 per a la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, etc. El d’abans de les retallades. Va parlar de millorar la sanitat, l’educació... Però no era prou concret. Allò va ser un robatori. I, en un robatori, s’imposa retornar estrictament lo robat. I a l’any següent, millorar-ho, perquè han passat uns anys i se suposa que la cosa hauria d’haver millorat per llei de vida. De tota manera, la Marta d’ERC (possible futura presidenta) s’emporta la palma.

Per això estic decebut, perquè els qui haurien de marcar el camí de remuntar la mala tendència es conformen a dir coses banals.

Doncs jo, que no soc ningú, hi diré la meva. Després de dècades (des de 1980, i sobretot des de 2008) de perjudicar les persones en benefici dels grans capitals, s’imposa (sempre suposant que elegim un Govern d’esquerres, si no, malament):

1) Recuperar ràpidament (i no pas de mica en mica) tot lo que s’ha perdut en aquests anys (en el transcurs d’un any o dos).

2) Especialment, recuperar els serveis socials (sanitat, etc) en el nivell en què aleshores estaven (personal acomiadat, etc.).

3) Millorar, o simplement recuperar, els salaris. Això depèn molt més dels sindicats que del Govern. Però es pot influir molt amb l’augment raonable del SMI, el qual, però, depèn del Govern central.

4) Assegurar la RGC, reprendre el ritme de la Llei de dependència...

5) Derogar les lleis que limiten les pensions, augmentar-les degudament segons l'IPC, i augmentar sensiblement les més baixes. Però això depèn del Congrés dels Diputats.

6) Recuperar ajudes perdudes: menjadors, escoles bressol, entitats culturals, promoció llengua catalana...

Quan tot això s’hagi aconseguit, se suposa que de manera ràpida, aleshores, ja en una segona legislatura, però que, de tota manera, ja s’ha de preveure des d’ara, iniciar la que podríem anomenar la Remuntada històrica.

1) Assolir la plena ocupació, i, mentre, provisionalment, no s’hi hagi arribat, plena protecció a les persones afectades per l’atur, que sempre s’ha de considerar “provisional” (ajuda equivalent a un sou).

2) Alt nivell de l’Estat del benestar, de tipus escandinau. (Aquest augment de funcions i de personal ajudarà molt a disminuir el nivell d’atur.)

3) Forta redistribució de la riquesa. Això vol dir, simplement, augments creixents d’impostos a persones que ingressin més de 50.000-60.000 euros/any (de manera que el seu nivell de diners acumulats disminueixi de manera raonable). I, correlativament, ajudes socials com ara:

a) Ajuda generosa a les famílies a partir del segon fill. (No només perquè no disminueixin el seu benestar, que també, sinó a més per animar una mica la natalitat, que està adormida.)

b) Remunerar la feina de les mestresses de casa, encara que de primer hagi de ser una cosa molt moderada. Després ja aniria pujant.

c) Finançament dels tractaments costosos per a les malalties “estranyes” (hepatitis C, etc.), que afecten una proporció molt baixa de la població, però que l’afecten molt fortament.

d) Ajuda generosa a totes les famílies que tinguin un membre discapacitat, físic o psíquic, o bé drogodependent. 

De fet, ja per als objectius del primer any, caldrà augmentar bastant la càrrega fiscal als ingressos alts.

És a dir: Es tracta d’emprendre una llarga fase històrica “inversa” a la fase que s’ha anat desenvolupant des de 1980, que sigui d’augment creixent del benestar popular, i de disminució progressiva de les desigualtats.

Més endavant, tornaríem a parlar de passar del capitalisme al socialisme, però això quan les coses ja siguin una mica bastant diferents, i la correlació de forces hagi millorat molt.

Un mite: El règim del 78

D'un temps ençà (uns quants anys) s'ha establert el costum d'atribuir els mals que ens afecten (injustícies, necessitats no cobertes, desigualtats, abusos, imposicions, etc.) a l'anomenat "règim del 78", expressió amb la qual es considera la Constitució, els qui la van aprovar, i els partits que han governat des d'aleshores (coses, per cert, ben diferents).

Malgrat el gran consens que sembla que s'ha creat en aquest sentit, cal dir clarament que aquesta manera de designar la causa dels fets actuals és ben errònia. Una visió rigorosa de la realitat històrica ens ensenya que la immensa major part de les nostres desgràcies actuals, sobretot aquelles que fan referència a la vida material de la gent, són producte de la Contrarevolució mundial que patim des de 1980, i que s'ha agreujat amb més crueltat encara des de 2008  (recordem: són dos vuits). Vida econòmica desballestada, pressió antisocial, lleis injustes, restricció creixent dels drets democràtics, i més coses, que es concreten sobretot en la vida difícil de la majoria de la gent, tanta més com més riquesa es crea, quan hauria de ser al revés.

La demostració més clara que tot aquest conjunt de desajustaments es deu més a raons internacionals que no pas a les estructures polítiques espanyoles (les quals, per cert, estan al seu torn condicionades per la situació internacional) és la comparació amb el cas portuguès. Portugal va tenir una transició, no sols diferent de l'espanyola, sinó oposada. Govern d'esquerres, lleis progressistes, canvis... Però amb el temps, i amb la pressió internacional, Portugal ha vingut a estar més o menys igual (ara fa un parell d'anys que està millor, perquè fan bé les coses).

La Constitució de 1978 no està pas malament, tot i que té algunes coses que és imperiós i urgent de canviar. És la millor que ha tingut Espanya, encara que això no vol dir que les anteriors fossin gaire bones. Es diu sovint que la de 1931 era millor, però resulta que aquella Constitució, a causa de la seva època, no tenia drets sòcio-econòmics, per exemple. El problema de la nostra Constitució no és pas ella mateixa, sinó el fet que la mala gent que ha governat no l'ha complerta mai, sobretot en els aspectes socials.

Tampoc seria veritat dir que els anys immediatament posteriors al canvi polític fossin dolents com els actuals.  No eren bons bons, perquè potser no ho seran mai, però eren bastant millors que els d'avui.

Ara bé: no deixaré de dir que algunes coses sí que es van començar a espatllar ben aviat. Com sol ser natural, van ser aquelles que es referien a la part més delicada de la vida social: els drets dels treballadors/es. El 1980 es va aprovar un Estatut dels Treballadors esquifit. Perquè una part de l'esquerra va transigir en coses que no ho hauria d'haver fet. (Però això... ja eren coses que venien de l'aire de fora.) I, a més, tan aviat com al març de 1977, i paradoxalment en el mateix decret llei en què s'autoritzava la vaga, s'inventava l'anomenat acomiadament "objectiu", que implicava la possibilitat d'acomiadar per diverses raons tecnològiques i, fins i tot, pel nombre de faltes d'assistència, tot i justificades. Heus ací els primers estrips de la Transició. Si hi afegim la no-reforma dels cossos judicial i policial, tindrem el quadre de les nafres de la nostra democràcia inicial. (Ja sé que altres persones en dirien unes de més "vistoses", però no tan efectives.)

A continuació hi ha hagut molt més, però lo pitjor ha sigut sempre per la pressió de forces malèfiques del capitalisme mundial.

La fallida d'una estratègia?

 La intervenció del Govern central sobre la Generalitat resulta, durant el primer mes, més simbòlica que real.

La ruptura de la democràcia dels dies 6 i 7 de setembre, el referèndum que no tenia cap element democràtic del dia 1 d'octubre, la (simbòlica) declaració d'independència del dia 27 d'octubre, tots aquests elements portaven a l'article 155, que ningú no volia, però que els fets abans esmentat van fer inevitable, però... podia ser tot plegat una "estratègia històrica"?

Imaginem que el Govern central entra a Catalunya a sac, i actua de manera destralera, que això provoca una gran onada d'indignació, i que els vots independentistes es doblen. En les pròximes eleccions l'independentisme arrasa, i aleshores ja no hi ha solució. La cosa esdevé inevitable...

No diré, ni ningú no pot dir, que això fos un pla conscientment seguit. Molt probablement no va ser pas així. Però no és impossible. Sobretot no és impossible que, en un determinat moment, ja ficats en el ple conflicte, se li acudís a més d'un, fins i tot a molts, que això pogués acabar d'aquesta manera.

No ha sigut així. En aquest mes, i esperem que el segon mes sigui igual, després de fotre fora el mal Govern i convocar eleccions, que era lo que calia, només s'han intervingut, de fet, dues conselleries: l'una (Interior) pel seu prestigi, i no s'hi ha fet res que sigui destacable; en l'altra (Exteriors) sí: s'han tancat les delegacions estrangeres (tots donem per suposat que es tornaran a obrir d'aquí a un mes i mig o dos, quan hi hagi Govern).

En la resta, tot funciona com si no hagués passat res, només que sense els titulars, actuant els directors generals, etc.  

A última hora, acaba d'arribar la notícia que s'obliga al retorn de les obres d'art de Lleida per via administrativa. Seria la segona putada.

De tota manera, fins ara no hi ha una indignació de més que la que ja hi havia. Perquè no n'hi ha motiu. La onada de vots de més... difícilment es produirà.

El treball de cura de les persones, i 10

Polítiques públiques en relació al treball de cura i en relació a

la igualtat de les dones 

La Comissió Europea preveu la seva política d’inclusió social a base de l’eix: tota persona, home o dona, solter/a o casat/a, ha de tenir una ocupació remunerada que li permeti garantir la seva subsistència al llarg de la vida laboral (sou) i després (pensió). Aquesta previsió no preveu degudament el treball de cura, i com aquest es planteja de manera diferent per a homes i dones. La CE entén que s’ha de resoldre a base de treball extern, institucional, a càrrec de personal professional. Però la nostra autora (Jane Lewis) creu que la CE no entén prou bé la naturalesa real del treball de cura, i que hi dona una solució típicament «econòmica» i «masculina». Perquè:

1) El treball de cura no sempre consisteix a «fer coses», sinó de vegades a «estar» pendent, com per exemple estar al costat d’una persona gran mentre camina, vigilant que no caigui. És difícil que ho facin en una residència, on la tindran asseguda perquè no hi hagi problemes, i com més segui, menys caminarà.

2) Hi ha dones (no pas totes) que senten íntimament, com una mena d’obligació de consciència, que han de ser elles qui s’ocupi de la cura dels seus familiars, i no ningú més.

3) El treball extern i professional no assegura del tot la cura de les persones, com quan un dia el nen està malalt i no pot anar a la guarderia.

I, per damunt de tot, sigui lo que sigui lo que pensin unes persones o unes altres, incloent els dirigents polítics, tota dona ha de tenir un dret personal a decidir (d’acord amb el marit) quina solució vol donar a la cura dels seus fills, o pares. Si el recurs a una institució o assumir-ho personalment, mitjançant una excedència o una temporada de treball a mitja jornada. I, en aquest cas, ha de poder-ho fer, sense que en surti perjudicada, ni en la continuïtat de la seva ocupació ni, sobretot, en la seva cotització de cara a la pensió en el futur. Perquè aquesta feina que vol fer a casa és molt més important que la que fa a l’empresa.

Antoni Ferret (CatComú) – Novembre de 2010

Final de la sèrie

Moltes gràcies, Cristina Carrasco, Cristina Borderías, Teresa Torns, Francesca Bettio, Annamaria Simonazzi, Paola Villa, Jane Lewis, i totes les altres autores. Sense vosaltres no haurien sigut possibles aquestes informacions. 

Què necessita Catalunya? (I Espanya?)

Les persones normals de Catalunya necessitem, bàsicament, dues coses:

A) Recuperar la plena disposició de les competències autonòmiques, suspeses per culpa d'uns enfrontaments que no s'haurien d'haver produït mai.

B) Recuperar el benestar de les persones, sobretot les més vulnerables, perdut durant els últims 8 anys, per culpa d'uns mals governs que no hauríem d'haver tingut mai. Això representa (no exhaustivament):

1) Pagar efectivament la Renda garantida de ciutadania (560 ara, 664 el 2020).

2) Que la sanitat, l'ensenyament, etc. recuperin el nivell de pressupost de l'any 2010, i el personal que tenien aleshores.

3) Una llei de lloguers, que trenqui l'especulació i que reverteixi els lloguers de Ciutat Vella i altres llocs afectats als preus de fa dos anys.

4) Un fort augment d'impostos per poder pagar la política social.

5) Una llei que doni impuls a l'ensenyament en escola coaducadora i inclusiva.

6) Fort impuls al Pla Nacional per la Indústria, i creació de llocs de treball.

7) Fortíssim impuls a la producció d'electricitat amb energies netes, per poder prescindir del petroli i altres combustibles perjudicials.

8) Començar a remunerar la feina de les mestresses de casa, en pla experimental.

 Però els catalans i les catalanes no ens hem de preocupar només de Catalunya, sinó també i molt del conjunt d'Espanya, perquè també sigui un país lliure i just:

1) Un Govern d'esquerres (d'esquerres ben avingudes).

2) Sortir de l'OTAN, òrgan innecessari, agressiu i costós.

3) Procurar que la UE actuï a la mida de les persones, i, si no pogués ser, sortir-ne provisionalment.

4) Reforma progressista de la Constitució, de tipus federal, amb més competències a les autonomies, sobretot a les tres que són nacions, i especialíssimament tornar a Catalunya "totes" les competències perdudes en la Sentència de 2010.

5) Una forta reforma fiscal.

6) Creació de llocs de treball.

7) Que Espanya tingui la renda mínima d'inserció, i no de 400 euros, que és massa poc.

8) Recuperar el ritme de la Llei de dependència.

9) Combatre la desertització de la part sud de la península, sobretot amb la plantació de molts milions d'arbres.

10) Substituir, en els cossos judicial i policial, totes les persones que tinguin maneres de pensar i de fer pròpies d'una altra època.

11) Disminuir molt l'exportació d'armes, i anar tancant les empreses que les produeixen.

Per obtenir reivindicacions com aquestes, només podem confiar (a Catalunya) en els partits catalans d'esquerra (per ordre de la seva data de fundació): ERC - PSC - CUP - CatComú. Que cadascú triï el que cregui millor.

El treball de cura de les persones, 9

0

La jubilació de les mares

El fet que les dones, molt generalment, suportin una part excessiva del treball de cura, no solament és injust, sinó que porta conseqüències. A l’arribar a la jubilació, sovint es troben en una situació de pobresa.

Ho direm amb les paraules precises de Jane Lewis, una de les autores del llibre: «El modelo de varón perceptor de ingresos se basaba en una serie de supuestos con respecto a las aportaciones de hombres y mujeres en el ámbito familiar: a los hombres les correspondía la responsabilidad principal de ganar dinero y a las mujeres la del cuidado de niños y niñas y de las personas mayores, y también el de sus maridos. Por lo tanto,  dicho modelo tenía en cuenta el trabajo de cuidados no remunerados, pero a costa de consagrar la dependencia de las mujeres respecto de los hombres. El modelo del varón perceptor de ingresos incorporado en el pacto de la postguerra daba por sentado el pleno empleo masculino regular y unas familias estables, en cuyo seno las mujeres recibirían manutención durante toda su vida, en gran parte a través de los ingresos de sus maridos y de las cotizaciones sociales de estos. Este modelo de familia ha quedado bastante erosionado...»

Doncs hi ha dones d’aquella generació, ja grans i amb el marit mort (cosa que biològicament passa sovint), que, al no haver cotitzat, tenen una pensió molt reduïda (una part de la que tenia el marit, moltes vegades uns 500 euros), que les deixa en un estat d’una relativa necessitat.

Però Jane va més enllà. Perquè hi ha dones de les que ara treballen i tenen fills i pares que, per causa de la seva aportació (total o parcial) al treball de cures, viuen talls o disminucions en la seva feina professional. Si han tingut diversos fills, o tenen pares ja delicats, o prenen l’opció de ser elles les que assumeixin la cura familiar, es prenen excedències o, més sovint, treballen temporades a mitja jornada, per compaginar.

L’autora esmenta el cas d’unes enquestes fetes als anys 90 a Gran Bretanya, que mostraven que, de les dones casades amb fills, menys d’una meitat treballaven en jornada completa. Aquestes dones corren un risc, si el dia de demà queden viudes.

Així l’autora (i també un servidor) creu que és ara i no quan ja sigui inevitable, que cal enfocar aquest problema. Que tota dona que suspengui o disminueixi la seva activitat laboral per atendre la cura dels seus familiars, se li mantingui la cotització a la Seguretat Social com si treballés a jornada completa. Com una manera de reconèixer-li el treball fet a casa, i per tal que el dia de demà tingui una pensió normal.

El canvi del dia 13. Tornem a la realitat

El dia 13 de novembre, impensadament, a Catalunya es va donar un canvi important, i llargament esperat. Fins a tres dirigents independentistes van anar declarant, en un mateix dia: 1) Que hi havia altres solucions, a més de la independència. 2) Que no estaven preparats per obtenir-la enfront de la força de l’Estat espanyol i la indiferència europea. 3) Que calia esperar “més temps” per tenir molt més suport popular. Aquests dies següents, altres dirigents han dit coses semblants (crec que han sigut 6 en total).

Sembla, doncs, que la possible independència queda com a cosa d’un futur. Cosa que jo celebro molt alegrement. Tot això donaria per a comentaris des d’irònics fins a molt durs. Però soc del parer de no fer-ne cap, d’oblidar totalment aquesta mala temporada que hem passat i de tornar a pensar en una Catalunya de la gent.

Recordar que Catalunya té una sanitat i un ensenyament i altres coses retallades des de fa 7 anys. Cosa que no s’hauria d’haver fet mai. Però ara pensem en com arreglar-ho de manera urgent. Passant per damunt de tot lo que calgui.

Recordem que, entre presses per aconseguir una cosa que creien molt important, per una banda, i interès d’aprofitar la situació i mantenir els privilegis, per una altra, tenim una tirallonga considerable de necessitats, a Catalunya i a Espanya, que estan empantanegades.

A Catalunya:

La Renda garantida de ciutadania.

Els serveis de l’Estat del benestar (sanitat, ensenyament, serveis socials...) retallats.

El desgavell dels lloguers. I, en general, el problema de l’habitatge.

A Espanya (on s’està retardant una moció de censura per canviar el Govern, que el PSOE no acceptarà de fer fins que s’hagi resolt, en principi, el problema de Catalunya, perquè no voldrà assumir ell aquesta patata calenta):

L’augment dels llocs de treball.

El salari mínim.

La renda mínima de subsistència.

La represa de la Llei de dependència.

La reforma fiscal.

L’actuació contra la violència de gènere.

La reforma de la Constitució, en format federal.

El retorn a Catalunya de totes les competències  anul·lades el 2010.

La reforma d’institucions: judicial, policial, bancària (intervenció pública)... Coses aquestes MOLT difícils, ara com ara.

Bé val la pena deixar a un costat coses de gran embalum i aplicar-se a resoldre coses importantíssimes per a la vida de la gent.

Votem tot pensant-hi.

El treball de cura de les persones, 8

La cuidadora immigrada

Als països europeus, al llarg de les últimes dècades, s’ha anat allargant l’esperança de vida, i per tant ha anat augmentant el nombre de persones grans, i, així mateix, el nombre de persones grans dependents. Com que, simultàniament ha anat augmentant el treball assalariat de gairebé la totalitat de les dones en edat de treballar, i com que l’oferta de serveis públics era i és molt escassa, també ha anat augmentant la demanda de persones cuidadores. A partir de la dècada dels anys noranta, aquesta demanda ha anat sent satisfeta, de mica en mica, per persones immigrades, sobretot dones. Africanes i sud-americanes, sobretot marroquines i equatorianes.

A Espanya, l’any 2003, quan hi havia al voltant d’1.100.000 estrangers immigrants, un 30 per 100 treballaven en serveis domèstics i de cura de les persones, sobretot dones i cuidant persones grans dependents. Treballadores que, en un principi, es movien en l’economia submergida.

Aquestes cuidadores proporcionaven, per un preu bastant mòdic (que, per a elles era relativament alt, comparat amb els sous del seu país), una cura bastant similar a la cura de les dones de la família. O bé anant-hi hores determinades, o bé vivint a la mateixa casa. I a partir de 2006, l’ajuda de la Llei de dependència pot facilitar poder-la pagar. Però... amb dones immigrants, el treball de cura potser encara serà menys valorat...

Suposem el cas d’una cuidadora marroquina contractada per una família catalana, per cuidar o bé els nens o bé els pares (els quals poden viure a la mateixa casa o en una altra casa). La marroquina permet que la dona catalana treballi fora de casa, amb un sou bastant més alt que el que paga a la dona marroquina. Però, al mateix temps, la marroquina ha deixat els seus fills a càrrec de la seva mare, al Marroc.  La dona catalana treballa en una empresa de lo que sigui. Però, de vegades, es pot donar el cas que treballi en un hospital o un CAP, de manera que la marroquina cuida els seus fills o els seus pares i ella, al seu torn, cuida malalts o pacients. Així es pot donar, de vegades, una cadena de cures que va de la casa de la dona marroquina a l’hospital. D’això, algunes feministes en duen la internacional de les cures. Cal saber-ho, perquè tothom sap que hi ha aparells, les peces del qual han sigut fabricades a la Xina o a Corea, el muntatge s’ha fet a Txèquia, per exemple, i la distribució s’ha fet a França, d’on ens ha arribat a Catalunya. Això és la «mundialització» (en terminologia anglosaxona: globalització). Però no se sap gaire que això també passa amb la cura de les persones, sempre menystinguda.

En acabar el capítol sobre la immigració, les autores diuen que, ara, tenim abundància de cuidadores immigrades perquè als seus països hi ha poques oportunitats laborals. Però si un dia els seus països progressen i no els cal emigrar... què passarà?

Després de la Maltempsada

Una República molt il·lusionant per a molts, sobretot per als joves, i que a mi m’hauria escindit en dues la meva consciència catalano-espanyola, però que ha durat poques hores. Ja n’hi ha prou.

Tornem a la realitat. La realitat de la Catalunya dels catalans i les catalanes, amb els seus problemes i els seus drets. La Catalunya de la unió i no de la divisió. Tots els treballadors i treballadores catalans junt amb els treballadors i treballadores de tot Espanya, formant una unió indestructible, de cara a conquistar la justícia i el benestar per a “tots i totes”.

Haurem de ser governats pel PP, dos mesos. És horrible!! És una cosa que s’ha provocat, però ja no els ho retraurem mai més. Ja és cosa del passat, i de mal recordar. Passarem aquests dos mesos (sobretot, sobretot!, que es pagui la Renda garantida) i ho trampejarem com puguem.

I ara preparem-nos per votar, i votar bé. Amb un bon programa, com ara: 1) Derogar la declaració d’independència. / 2) Recuperar immediatament “totes” les competències arrabassades el 2010. / 3) Demanar massivament un indult general per a tots els impugnats durant tot el període del procés independentista. / 4) Pagar íntegrament la Renda garantida de ciutadania. / 5) Recuperar el pressupost i el personal de 2010 en la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials (el mateix any 2018).

I vejam si, per fi, després de tants anys, podem tenir un Govern que “governi”. Per exemple: ¿un Govern PSC-Comuns, amb el company Iceta com a president?

Una nova crisi?

Segons informació d’un article d’Alejandro Nadal, publicat al diari mexicà “La Jornada”, estaríem en la perspectiva d’una  probable nova crisi econòmica mundial, de tipus financer.

A la sortida de la crisi de 2008, o sigui al voltant de 2014, la situació de l’economia mundial era d’una certa estabilitat financera, després de les caríssimes operacions de “rescat” de tots aquells bancs que s’havien semiarruïnat per les seves excessives i irresponsables operacions especulatives durant els anys anteriors a 2008.

Però aquesta situació resulta que, per a les elits financeres dominants (em refereixo sobretot als països més desenvolupats), resultava ser “massa estable”, perquè: el creixement econòmic era feble (cosa molt positiva, però no pas per a ells), la inflació era baixa (cosa molt positiva, però no per a ells), i, en conseqüència, els beneficis empresarials, i sobretot bancaris, eren “massa moderats”. Això no podia ser.

De manera que, a partir de al voltant de 2014, els bancs centrals d’EUA, Japó i la UE van començar a practicar lo que, per dissimular i no alarmar ningú, es va anomenar “política monetària no convencional”, que va consistir a injectar, a través dels bancs privats, quantitats enormes de diners, de diners inventats. Per què? Per dinamitzar l’economia mundial més de lo que ja ho estava. Perquè tornés a haver-hi guanys empresarials (i sobretot bancaris) més grossos.

Què ha passat? Segons Alejandro Nadal, s’ha creat la bombolla financera més gran de la història (en el sentit d’acumulació de capitals no invertits en operacions  útils, fent compres i vendes de coses ja existents, de beneficis sense cap utilitat), una bombolla fins i tot més gran que l’anterior a 2008.

I què pot passar, ara? Bé, mentre la bombolla no exploti, no passarà res. Ells aniran guanyant i guanyant sense problemes. Però, i si explota? Què vol dir si explota? Molt senzill: vol dir quan algú, vull dir algú molt important, no qualsevol empresa o banc petit, sinó un banc dels grossos, o bé una multinacional, resulti que, per haver fet un pas en fals, per haver invertit molt en alguna cosa que després ha fet fallida, o per haver comprat una gran quantitat de qualsevol producte per després vendre’l més car, i llavors per qualsevol raó no el pot vendre, ara resulti que no pot pagar.  Sobretot si no és una sola entitat, sinó unes quantes. I ja hi tornem a ser! Pànic, restricció de crèdits, fallides, acomiadaments...

Independència??

1) Aproximadament mitja Catalunya vol independitzar-se d’Espanya (percentatge que ha augmentat molt els darrers anys). Tractant-se de la zona més avançada i rica d’Espanya, seria molt difícil no considerar-ho un fet egoista.

2) En aquests moments, Govern, partits, entitats i moltes persones volen (o voldrien) proclamar-la en nom del resultat del referèndum del dia 1-O (gran majoria del SÍ sobre el NO). Però aquest referèndum va enregistrar 2 milions de votants (quasi tots pel SÍ), contra 3 milions i mig de no votants. Encara que els no votants normalment no compten, si són tan nombrosos, i, a més, s’han abstingut com a actitud política de protesta, han de comptar. Doncs aquest referèndum NO es pot pas considerar guanyat pel SÍ.

3) Però és que aquest referèndum, ja de si, era (no diré il·legal, és a dir, contra la llei, que això seria discutible, i jo no hi entraré) del tot il·legítim i molt poc democràtic; de fet no tenia ni una engruna de correcció. Perquè:

a) El cens no es va arribar a conèixer mai, ni saber si era correcte o no.

b) Tampoc es van conèixer fins a darrera hora els síndics electorals.

c) El Govern no va ser mai neutral, ni tampoc els mitjans de comunicació públics, tot lo contrari.

d) La manera en què va ser aprovada la llei, encara que formalment legal, per una escletxa del reglament, pensada per a casos corrents en què convingués anar de pressa, però sense que això fos cap problema; no mai per al cas d’una llei fonamental; va ser a corre-cuita, sense garanties de discussió, esmenes, consulta als òrgans jurídics, és a dir: marginant l’oposició, o sigui mitja Catalunya.

e) L’ús d’aquest mètode restrictiu es va justificar sempre en el fet que “calia fer-ho així per tal que el Govern central no tingués temps d’impugnar-la”. Però resulta que la van aprovar tres setmanes abans de la votació, de manera que, en aquest cas, a posteriori, el Govern va tenir tres setmanes de temps per impugnar-la. Es va marginar mitja Catalunya sense que això servís a l’objectiu al·legat.

El referèndum de l’1-O era un frau.

4) Doncs diguem que es vol aprovar una independència a base d’un resultat negatiu i tret d’un referèndum ja ell no democràtic. Poques vegades es deu haver donat en la història, en règim democràtic, un frau com aquest.

5) Imposar aquesta independència, mitja Catalunya sobre l’altra mitja, seria una injustícia gravíssima.

  

   

El treball de cura de les persones, 7

Mesurar el temps del treball domèstic i de cura?

En alguns països s’ha intentat mesurar quant de temps passen les dones en les feines de la casa i de cura. I fins i tot atribuir a aquest nombre d’hores un «preu», per tal d’obtenir el total del valor del treball femení en el conjunt del país. Es dóna a cada dona un full per apuntar cada dia l’estona que està en cada feina, i del conjunt dels fulls es fa l’enquesta.  Però moltes estudioses feministes diuen que aquest càlcul és molt difícil de fer bé i que els resultats no són representatius.

Perquè, a diferència del de l’empresa, el treball de casa no consisteix només a fer una cosa, i una altra, i una altra, sinó que, molt sovint, es tracta d’estar atenta per si s’hagués de fer.  O bé hi ha activitats que consisteixen a estar.

Suposem un cas. El marit (o un fill ja una mica gran) està angoixat per un problema que ha tingut en la feina o allà on ha estat. La dona inicia una conversa llarga i relaxada, amb l’esperança que l’altra persona també es relaxi, i al final no vegi la cosa tan negra com al començament. Això pot durar deu minuts, o pot durar una hora. La dona, ¿apuntarà aquesta hora com a feina en el full de l’enquesta? Amb criteris normals, diríem que no ha fet res. Però ha fet una cosa més important que si hagués netejat tota la casa. Ah, una cosa: si fos la dona que hagués estat angoixada, el marit hauria fet igual?

Un altre cas. La mare (o l’àvia) està vigilant el nen, que està jugant. Mentre juga, no cal preocupar-se, que s’entreté tot sol. La dona pot fer mentrestant una altra cosa, com netejar, o, després, llegir. Però ha d’estar pendent, no sols perquè el nen encara és petit, sinó perquè en qualsevol moment es cansarà de jugar, i aleshores potser caldrà intervenir. Què apuntarà? ¿L’estona que ha estat netejant, o bé tota l’estona que ha estat pendent del nen? Doncs diuen que s’ha comprovat que moltes dones només apunten l’estona que han estat fent una feina física.

Aleshores, diuen les autores, aquesta enquesta és un bluf i no serveix per a res.