El canvi climàtic al
qual ens enfrontem, i que és resultat de la crema de combustibles fòssils, i a
l’augment de la presència de gasos CO2 en l’atmosfera, comporta i
comportarà diverses conseqüències. Les més importants són:
*Desglaç
dels gels polars i augment del nivell dels mars.
*Disminució
de les pluges i desertització de les terres seques i assecament de les fèrtils.
*Irregularitats
climàtiques (temporals més freqüents, inundacions i sequeres).
L’augment del nivell dels mars afectarà, a
molt llarg termini, amb inundacions en les zones costaneres i les illes. Començant
per la desaparició de les platges. Però també les afectarà, a més curt termini,
amb inundacions ocasionals, amb motiu de temporals.
La desertització de
terres seques afectarà especialment les terres mediterrànies. I d’una manera
molt especial les terres africanes, amb conseqüències greus de misèria i de fam.
Sobre les
irregularitats, el clima ja és, per naturalesa, irregular. Però pot arribar a
ser-ho més. I les irregularitats màximes (inundacions i sequeres), que ara són
excepcionals, poden arribar a ser més normals.
Les previsions i els
càlculs actuals preveuen que, si la concentració de CO2 en
l’atmosfera no creix durant les pròximes dècades, i encara que disminueixi una
mica, la temperatura mitjana del planeta augmentarà 2 graus al llarg del segle.
I aquesta possibilitat implica alteracions climàtiques com les descrites. O
sigui que ja són irreversibles.
En canvi, si la
concentració de CO2 continua augmentant al ritme actual, la
temperatura pot arribar augmentar fins a 6 graus, i aleshores les conseqüències
climàtiques poden ser esgarrifoses.
Les conseqüències de
les conseqüències
En algunes zones del
món, com és ara el sud d’Àsia i, sobretot, Àfrica, l’escassesa de pluges i la
desertització poden donar lloc (més ben dit, ja estan donat lloc) a
escassesa d’aigua i de terres útils per al conreu, i això es pot traduir en
conflictes grupals per l’ús de les terres disponibles. Aquests conflictes poden
donar lloc a violències i, en el pitjor dels casos, a guerres cruentes i
prolongades, com ja s’ha esdevingut a la regió sudanesa de Darfur, des de l’any
2003. (Es considera la primera guerra climàtica.)
Però Europa (que,
excepte les terres mediterrànies, es veurà menys afectada, i que, fins i tot,
els països nòrdics veuran millorar les seves possibilitats agrícoles) serà
víctima d’una intensa immigració africana, de gent que fugirà de la misèria
dels seus països, agreujada pel deteriorament climàtic. Com ja passa ara però
molt més.
Aquesta immigració pot
desembocar en conflictes ètnics, per poc que qualsevol grup irresponsable els
provoqui. I si no hi ha moltíssima capacitat de comprensió i de sacrifici, aquests
conflictes poden derivar en guerres locals i ètniques del tipus de la de
Bòsnia.
És a dir: hi ha
possibilitats, i fins i tot probabilitats, que el nostre segle no sigui
pacífic, sinó que sigui l’escenari de guerres i conflictes que, en última
instància, tinguin una causa primera en el deteriorament del clima. Encara que
sigui el deteriorament del clima en una altra zona del món.
Cal dir, però, que el
canvi climàtic comportarà una conseqüència positiva: la Sibèria, grandiosa
extensió de territori avui inhòspit i negat per al conreu, esdevindrà
progressivament terra habitable i cultivable. Però... com organitzar la seva
progressiva colonització per gent, per exemple, africana?
Totes les conseqüències
descrites afectaran els nostres néts i nétes i descendents. Però sobre les
generacions actualment vivents pesa una responsabilitat gravíssima. Cal
fer canvis. En quin sentit? Cal, com a
mínim:
*Disminuir
el consum d’energia. Això implicaria, com a mínim, renunciar al cotxe privat,
fora d’aquells casos en què fos realment imprescindible. I substituir el
transport en camions pel transport en tren.
*Canviar
el model energètic, substituint progressivament (però de pressa) el petroli i
el gas per les energies eòlica i solar. Les quals mai no podran competir,
quantitativament, amb el petroli. De manera que igualment serà necessari
disminuir el consum d’energia.
*Constituir,
en mans de l’autoritat mundial (l’ONU) uns fons quantiosos, que hauran de
sortir del capital financer, esprement-lo fiscalment, fons per promoure
reformes estructurals de gran abast. Per exemple, la lluita contra el canvi
climàtic, per reduir-ne el grau. O l’adaptació de l’agricultura dels països
pobres a les condicions de sequera. O organitzar emigracions massives protegides
i controlades, no com ara, anàrquiques i jugant-se la vida.
*Promoure una autèntica
exaltació espiritual pels drets humans, per tal que sigui una barrera social
i psicològica davant la temptació de l’ús de la violència en els conflictes
ètnics.
Per a qualsevol
d’aquestes mesures hi ha una necessitat inqüestionable: apartar, de la manera
més radical possible, tota la casta de mala gent que actualment ens governa en
els diferents nivells. I això implica actuar sobre la responsabilitat i la
consciència de tota la gent que els vota o que els dóna suport de qualsevol
manera. I, naturalment, acabar amb totes les dictadures.
(Article inspirat pel
llibre Guerras climáticas, de Harald Welzer, Madrid, 2010.)
Antoni Ferret