A la meva parròquia, Santa Eulàlia de Vilapicina
(plaça Virrei Amat, de Barcelona), ha vingut un nou rector. I entre altres
decisions, n’ha pres una de molt discutible: ha declarat que no li semblava bé
que els fidels donessin diners a les pobres (són dones) que hi havia a la porta
de l’església. I aquestes dones han estat advertides de no estar a la porta.
Naturalment, ara estan a la porta de l’atri, o sia damunt la voravia, d’on
ningú no les pot treure. Però el perill és que, després de la declaració del rector,
els fidels els deixin de donar, cosa que seria terrible.
El mossèn ha donat dues raons: L’Església té una
organització, que és Càrites, per ajudar persones necessitades. I la parròquia
hauria de tenir uns diaques per ajudar les persones que volguessin ser
ajudades.
Però són raons, jo crec, insuficients. Perquè:
1)Hi ha
persones que no volen ser ajudades, que s’ho volen solucionar pel seu
compte. I això s’ha de respectar. ¿O és que, pel fet de ser pobres, han de
renunciar a la seva llibertat? O bé nosaltres, com que no som pobres, els podem
exigir que hi renunciïn? De cap manera!
2)Encara que Càrites les ajudés, mai no seria
suficient. Perquè Càrites no té una sens fi de recursos, sinó recursos limitats
(no és un Estat). I, per molt que les ajudés, sempre haurien de fer-se un
complement.
Ara, la parròquia no és lo que era. La porta de
l’església pròpiament dita, flanquejada per l’Almudena i la Carmen, i alguna
altra que sovint s’hi afegia, donava una impressió d’una església «cristiana»,
on s’hi explicava l’Evangeli. I ara no saps què és.
Siguem clars del tot: la pobresa és una anomalia, que
ha de desaparèixer. La pobresa és una lacra del capitalisme i dels mals
sistemes anteriors. I desapareixerà el dia que hi hagi un repartiment just de
la riquesa. O sia, el dia que tinguem el socialisme.
Però mentrestant els pobres han de viure. I els
cristians els hem d’ajudar. De diverses maneres. No només a través de Càrites.
Tant de bo es rectifiqui.
Antoni Ferret
