Encara
que sembli mentida, encara hi ha persones amb formació universitària que, des
de mitjans de comunicació o des d’instàncies acadèmiques, continuen predicant
que «cal continuar amb les reformes» (les maleïdes reformes) aplicades fins ara
pels malgoverns: augmentar les retallades socials, reformes «estructurals»
(acomiadaments) en les empreses...
D’aquesta
manera (diuen) es podran 1) assegurar els beneficis; 2) donar confiança al
capital; 3) atraure inversors. I... es podria (i sí que es podria) créixer una
petita xifra en el PIB, totalment insuficient per a les necessitats socials.
(Potser es podrien crear 100.000 llocs de treball, però se’n necessiten 6
milions.) Però aquesta petita xifra d’augment seria un motiu de propaganda
intensa.
Aquesta
gent, per la seva cultura, ha de saber que aquestes mesures d’inseguretat en la
feina i de limitació en els ingressos perjudiquen la demanda (la gent no compra
lo que compraria), i saben que això perjudica l’economia. Com és, doncs, que
ho continuen proposant?
Només
es pot pensar una cosa: són dolents, volen aconseguir una societat
estratificada, on la classe treballadora visqui marginada:
*acceptant qualsevol cosa, en qualssevol condicions;
*no podent estudiar;
*consumint
poc i ocupant un estrat marginal de la societat.
Mentrestant,
els sectors d’alt estànding aniran augmentant els seus beneficis i el seu poder
(i la seva «distinció»).
És
una política, doncs, en què lo que es defensa és la maldat pura i dura.
Els
partits que defensen aquesta posició neoliberal (antisocial) són bàsicament PP
i CiU. (També hi ha col·laborat «massa» el PSOE.) I secundàriament, UPyD i C’s.
És
imprescindible que cap treballador o treballadora voti mai més aquests
partits. I que tots/es els treballadors i treballadores votin qualsevol
partit d’esquerres (de la vella o de la nova).
