L’actuació de les persones i els organismes que figura que exerceixen el
govern d’Espanya i de Catalunya són causa, per omissió (però de vegades també
per acció) de moltes situacions lesives i injustes per a moltes persones, com
són: estar sense feina / sense subsidi, quan aquest s’ha acabat / amb una
pensió molt baixa i poc suficient / amb manca d’habitatge, o greus dificultats
per pagar-lo / amb feina tan mal pagada
que no dona per viure / una situació d’inseguretat laboral permanent / amb un
servei sanitari deficient...
Aquestes situacions són conegudes, però molt difícils de superar per la
falta d’interès dels responsables polítics (o, de vegades, sospitem, per
l’interès de mantenir-les, donades les pressions internacionals en aquest
sentit).
Però, com si tot això fos poc, hi ha unes altres situacions injustes molt
menys conegudes: són les de la frontera (no pas la del Pirineu, sinó la
del sud, la d’Àfrica, la de Ceuta i Melilla). Centenars de persones esperen i intenten
passar, per poder-se guanyar la vida, venint de països on generacions molt
nombroses de persones joves superen en molt les possibilitats laborals
existents.
Però la frontera està protegida per tanques metàl·liques (sovint amb punxes
i ganivetes), i per una renglera de policies marroquins, en un costat, i de
policies espanyols en l’altre. Els aspirants a entrar ho proven «saltant» les
tanques, però en grups nombrosos. D’aquesta manera, uns seran detinguts pels
policies d’un costat o de l’altre, però al mateix temps altres passaran pel
costat sense que els puguin atrapar. Una volta dins el territori espanyol,
tenen, teòricament, segons la llei, unes garanties: han de ser atesos en les
necessitats immediates (menjar, sostre) i el seu cas ha de ser «considerat
jurídicament», en funció de les circumstàncies de cada persona i de les lleis
del país receptor. Una de les possibilitats que tenen és l’expulsió al seu país
d’origen, però sempre després de ser considerat el seu cas. I entre
altres possibilitats molt millors. Doncs resulta que, sistemàticament, la policia espanyola no
respecta aquest dret, sinó que, una
volta detinguts dins la ciutat espanyola, els expulsa de manera immediata, en
lo que periodísticament s’anomena «la devolució en calent» (excepte en el cas
que, corrent molt, arribin al centre d'acollida abans que els detinguin). Això
és il·legal, i representa truncar la possibilitat de treball i de vida que la
persona podria trobar.
Les possibilitats de fer el «salt» no són sempre les mateixes: com a mínim,
després d’un intent, cal esperar un temps. I segons les dates (per exemple, en cas de festes) la frontera està més o menys
protegida per intentar el pas. Una vegada, l’any 2016, un ministre espanyol va
fer unes declaracions que no van «agradar» al Govern marroquí. Aquest va
retirar durant uns quants dies la policia de la frontera, i aquells dies
centenars de joves van passar, sense que la policia espanyola, ella sola, ho
pogués impedir. Aquest va ser un cas excepcional, però els joves africans estan
sempre pendents a veure què passa. Mentrestant, molts «esperen»
l’ocasió.
Durant aquestes esperes, que poden durar mesos, viuen en els boscos d’unes
muntanyes pròximes a les ciutats espanyoles. Uns es fan unes tendes o barraques
molt rudimentàries, altres dormen al ras. Sovint la policia marroquina fa ràtzies
i els destrueix el campament. Cada nit, els joves baixen a proveir-se de menjar
caducat o en males condicions en els contenidors de botigues d’aliments.
Encara que afeixugats pels nostres problemes, també hauríem de
preocupar-nos d’aquestes persones. Com a
mínim, exigir que es compleixi la llei.
