La informàtica, que permet una intercomunicabilitat ràpida i extensiva, més
el desgavell produït en les relacions entorn del treball, per la manca d’uns
governs com caldria, més les situacions de necessitat de molta gent, que no
compta amb cap contracte que li asseguri una activitat regular, totes tres coses,
i algunes de menor importància, configuren un tipus de nuclis d’activitat que
controlen un seguit d’activitats de tota mena, no gens, o molt poc,
establertes, sinó bàsicament aleatòries.
En diuen economia d’Internet, o economia de plataforma informàtica, o,
simplement, economia de plataforma (denominació poc aconsellable, perquè no és
prou expressiva de lo que representa). Una característica bàsica és que tot
funciona a través de comunicacions informàtiques, i una altra és que ningú no
dona ni rep cap mena de compromís de res. Es fan coses, si n’hi ha, les que hi
hagi i mentre n’hi hagi.
Suposem que una persona o una entitat necessita que li tradueixin un
llibre, i no coneix cap traductor. Es connecta amb una empresa (A) (més o menys
una empresa), que ofereix serveis de tota mena. De tota manera, en aquell
moment, no coneix cap traductor que estigui disponible, però es connecta amb
una mena d’empresa (B) que es relaciona amb feines de tipus literari,
universitari... L’empresa B connecta amb un traductor/a i el posa en contacte
amb l’empresa B, o potser ja directament amb l’empresa A, perquè ja en té la
referència. Tot pot haver durat uns 5 minuts. El traductor/a tradueix el
llibre, cobra i es despedeixen.
Una persona no té feina, i cobra una ajuda pública, però molt minsa. Es
posa en contacte amb una empresa que relaciona persones que ofereixen amb
persones que demanen, per exemple, pisos de lloguer. L’empresa li dona dues
llistes, i des de casa seva es va connectant amb uns i altres, i cada vegada
que aconsegueix un acord, o un principi d’acord (visita d’un pis), el comunica
a l’empresa (o també podria ser que ell mateix continués la gestió fins a
l’acord de lloguer). Però el volum de feina que li entreguen (de llistes de
noms d’interessats) només dona per treballar-hi un parell d’hores cada dia, i
això és lo que cobra (o podria ser que lo que cobrés fos segons el nombre de
noms de possibles llogaters). Si per qualsevol raó, com ara augment de comandes
o baixa d’un altre col·laborador, la feina augmentés, podria ser que li donés
per treballar-hi 4 hores diàries, en comptes de 2. En canvi, si les comandes
baixen, li disminueix la possibilitat de col·laboració, i si, per la raó que
fos, crisi, canvi d’orientació empresarial, etc., les comandes s’acaben, la feina
també s’acaba, i la corresponent relació, sense ulterior dret ni compromís de
cap mena.
L’equivalència que he posat en el títol (treball/robar) no sempre és
veritat. Hi ha casos en què un treballador/ra sense feina pot trobar un petit
ingrés, o un de més gros, o si treballa, pot aconseguir un sobresou. També una
persona que necessita una cosa o un servei estrany els pot trobar més
fàcilment. Però hem de dir que això és més aviat l’anècdota. El sistema en si
és el paradís empresarial, o dels emprenedors, que disposen de treballadors/es al
seu grat i mentre els cal, i barats. Com que ni l’empresa és, pròpiament, una
empresa, ni el treballador/a, un treballador/a legal, no estan ni protegits ni
obligats per cap mena de legislació.
Això és el súmmum, o la culminació, de tot un procés de degradació
legislativa laboral, reforma darrere reforma, disminuint drets, fins a
aconseguir que no n’ha hagi cap.
Ara, Comissions Obreres i l’Institut d’Estudi del Treball de la Universitat
Autònoma, conjuntament, han iniciat un estudi en profunditat, a base de moltes entrevistes
individuals, per arribar, en el termini d’un any, a establir quina és la
naturalesa exacta d’aquest fenomen (l’explicació que n’he donat jo és
provisional), i les seves diverses manifestacions, i, a base d’això, plantejar
unes reivindicacions que corresponguin a les característiques del cas.
