L'habitatge a Barcelona

El problema de l'habitatge a Barcelona (i també en altres llocs) és un escàndol tan gros, tan greu, que no es pot qualificar, de manera justa, d'altra manera que de «muntatge de robatori organitzat».

Vegem: El salari mínim a Espanya és de 900 euros (i perquè s'acaba d'augmentar, i hi ha molta gent que encara no els cobra) i, segons font municipal, el lloguer mitjà a Barcelona és de 921. Com pot ser???

Però no es tracta només dels preus. Per què la gent més rica, dècades enrere, va anar marxant del centre de la ciutat, cap a llocs més luxosos i més espaiosos (com va fer en moltes ciutats europees) i ara hi torna fotent fora la gent treballadora que hi viu? Per què hi ha barris on la gent només hi dorm (Ciutat Meridiana, molta part de Nou Barris) i ha d'anar a treballar lluny, de vegades a l'altra punta de la ciutat?  I per què, al revés, hi ha barris on de dia hi ha molta activitat, molta gent, molt soroll, i de nit no hi ha ningú (Barri Gòtic)?  I per què hi ha barris en què les botigues estan especialitzades a vendre per als turistes (Ciutat Vella, Sda Família), i la gent del barri de vegades no troba lo que necessita?

Una ciutat «compacta», integrada, és aquella en què, per exemple, sigui Ciutat Vella, Ciutat Meridiana, Nou Barris, Gràcia, Poblenou, no diré pas que siguin iguals, això no, però en tots els barris hi hagi habitatges per viure, empreses per treballar, botigues per comprar, escoles, dispensaris, cinemes, és a dir, que s'hi pugui «fer vida», encara que una part de la gent s'hagi de desplaçar. I que en tots ells hi visqui gent més rica i gent no tant. 

Falta MOLT habitatge públic de lloguer social. Podria ser públic o bé de cooperatives. N'hi ha molt poc. Mai no havia sigut una preocupació de cap ajuntament. L'Ajuntament actual té el projecte de tenir-ne un 15 % del total l'any 2027. És poc i molt lluny, però ja és ben difícil. Seria necessària molta ajuda econòmica de la Generalitat i de l'Estat, però tampoc hi podem confiar massa, perquè en moltes altres ciutats hi ha un problema similar, encara que no tant.

Hi ha la sortida cooperativa. Avui (parlem de casos concrets, que existeixen) per formar part d'una cooperativa d'habitatges, per construir-los en sòl cedit pel municipi (si fos sòl d'origen privat seria més car), es necessita aportar uns 20.000 euros cada família o parella. (Diners que si mai es marxava es recuperarien.) I una quota de despesa comunitària d'uns 500 euros mensuals. És molt per a persones joves que estan en el pas dels estudis a treballar, si poden. Es demana que l'Ajuntament posés 10.000 d'aquests 20.000 euros. Això multiplicaria per dos el nombre de joves que hi poguessin accedir. Però, d'on treu l'Ajuntament aquests diners? Ara com ara, no els té. Però... fem servir la imaginació. Per què els bancs, en mans de gent tan poc honrada, que tenen tants beneficis, nets i bruts, que quan tenien dificultats van ser ajudats generosament, i que no han tornar res, no podrien ser obligats a aportar, cada un, un bon grapat de milions per a un fons social municipal? Però un Ajuntament no pot decidir una cosa així, hauria de ser una llei de l'Estat.

Però, encara que avui això no sigui possible, no hem de tenir gens de vergonya de demanar-ho, si cal fent soroll!!  La realitat actual de Barcelona, i de qualsevol altre lloc, no la podem acceptar. No, pel fet que sigui una realitat, ens hem de pensar, o acceptar, encara que de mala gana, que és «normal», que «és lo que hi ha». És lo que hi ha, ara, però cal dir SEMPRE que és un robatori, de lladres, i que ho hem de canviar tan aviat com sigui possible.

I el procés mitjançant el qual va sent substituïda una part de la població de sempre per turistes o gent rica, pel sistema d'augmentar els lloguers (ara ja no es pot fer en una pròrroga, però sí en un contracte nou), i els que no els poden pagar han de marxar a una zona més barata, és més complicat del que sembla. Perquè, suposem que a un barceloní (una família) de l'Eixample, o de Gràcia o de Sant Andreu, li han apujat el lloguer i no el pot pagar, i se'n va, posem, a Sant Adrià, on hi ha molta gent d'un nivell encara més baix (molts immigrats)... pot passar que el barceloní pugui pagar un lloguer més baix que el de Barcelona, però més alt que el que poden pagar la majoria dels veïns de St Adrià. I què passa? Si és un, no passa res, però si són més... pot reproduir-se el mateix fenomen que a Barcelona...

El problema del lloguer enfilant-se (juntament amb la feina) són els grans culpables que, avui, un 80 % de la joventut espanyola d'entre 20 i 30 anys no es pugui emancipar i encara visqui a casa els pares. L'edat mitjana d'emancipació de la nostra joventut són 28 anys. I als països nòrdics són 20 anys.

I l'aspecte més indignant (que ho són tots) és que, per exemple, la multinacional nord-americana Blackstone posseeix més de 20.000 habitatges a Espanya, com molts altres milers arreu del món, i no es preocupa massa per llogar-los, sinó que els compra quan hi ha una crisi i van més barats, els té 6 o 7 anys, sovint buits, i quan han pujat de preu els torna a vendre. És a dir que trafica amb una cosa tan important per a la gent normal per guanyar-hi diners, sense fer res, ni produir ni fer cap servei. I així uns ganduls i lladres ocasionen, junt amb altres factors, que molts joves no es puguin emancipar. Pensem que si, per exemple, qui ens roba és un industrial, que treballa molt i produeix, ESTÀ MOLT MALAMENT, però si, a sobre, resulta que qui ens roba és un dropo que viu del «cuento», IMAGINEM-NOS.