A l'Edat Mitjana, a Catalunya (i
en menor grau a Aragó, a València i a Mallorca) hi havia unes limitacions al
poder reial, unes garanties parlamentàries, que no tenien els altres països,
excepte Anglaterra. El rei ho tenia més difícil per governar. (De vegades,
alguns han volgut veure una tendència especial dels catalans/es en aquest
sentit.) Mentida!!
La cosa va anar així: Era a
finals del segle XIII. Governava Pere II, el Gran, fill del gran rei Jaume I,
el Conqueridor. Era un rei autoritari: en 7 anys de govern no havia convocat
les Corts catalanes. Però vet aquí que,
per raons que ara no ens interessen, França va envair Catalunya. Va ser
vençuda, però, abans d'això, quan els francesos feien els preparatius, va tenir
lloc un fet important. Un rei a qui envaïssin el territori només podia
oposar-s'hi amb èxit si els seus súbdits l'ajudaven, militarment i, sobretot,
amb diners. Els dirigents catalans (que vol dir els rics: nobles, eclesiàstics
i burgesos de les ciutats) van veure una oportunitat d'or: Van dir, d'una
manera mal simplificada, una cosa com ara: volem això, això i això, si no ens
ho dones, no t'ajudarem contra França. Què podia fer, el rei Pere?
Cal pensar que, aleshores, un
país era considerat més com a propietat del rei que com a societat organitzada.
Què van aconseguir? 1) Que
tingués l'obligació de convocar les Corts una vegada l'any. Ell, que no les
havia convocat en 7 anys!... I 2) Molt
més important: que si «constitució alguna, o estatut [és la manera com
s'anomenaven aleshores les lleis] fer volem en Catalunya, aquella o aquell
façam de consentiment e aprovació dels nostres...» (grups dirigents).
Pensaríem que això era la cosa més normal del món, però aleshores era una cosa
desconeguda i impensable. Eren les primeres Corts d'Europa que obtenien un
poder col·legislatiu.
Aquestes i altres coses menys
importants van esdevenir lo que es va anomenar secularment les «Llibertats de
Catalunya», o bé, amb més freqüència, «Les Constitucions i Privilegis de Catalunya».
Durant uns 400 anys, aquestes «Llibertats» van ser l'orgull dels catalans/es i
el seu detall distintiu en l'aspecte polític.
Catalunya era diferent.
Uns 400 anys... fins que, per
culpa de fets que no tenien res a veure amb Catalunya, ens les van fotre.
Però... no és només això: hi va haver
culpables de tota mena.
Al començament del segle XVIII,
s'esgota la dinastia espanyola, per falta de descendència. I en comptes de fer
lo que seria normal, és a dir, fer rei algun espanyol de prestigi... AH,
NO!! Havia de ser de sang reial!, encara
que hagués de ser estranger... Havia de ser el príncep francès Felip d'Anjou,
de la casa de Borbó, net del rei Lluís XIV, famós pel seu caràcter molt
autoritari. I prenia el nom de Felip V. Als catalans no els agradava gens que
fos francès, pel caràcter de la monarquia francesa, enemiga de tota llibertat.
No obstant això, el nou rei va venir a
Barcelona i va jurar respectar les Llibertats de Catalunya, com era preceptiu.
I les Corts catalanes van quedar tan agraïdes que li van concedir una quantitat
de diners superior a la concedida mai a qualsevol altre rei. Però quedaven
encara sectors catalans que desconfiaven del rei francès.
Però Anglaterra i altres països
no volien que la Casa de Borbó tingués tan poder com França i Espanya juntes
(és a dir, en una mateixa família). I es va formar una coalició militar
europea, encapçalada per Anglaterra, contra el rei Felip V i a favor de Carles,
arxiduc d'Àustria (1702).
L'adhesió de Catalunya (i Aragó,
València i Balears) a la conspiració internacional (1705), contra un rei que,
sí, era autoritari (ho havia «mamat»), però que havia jurat les Llibertats de
Catalunya i havia sigut acceptat per les Corts catalanes, mai no va ser
decidida per cap organisme representatiu de Catalunya (Corts, Generalitat,
Municipi de Barcelona). La cosa va anar així:
Un sector de la baixa noblesa
pirinenca, molt rebel, oposat sempre a tot, autoconsiderant-se una mena de representants
del país, va enviar, en secret, dos delegats a Gènova, on es van
entrevistar, secretament, amb un representant, també secret, del Govern anglès,
i van acordar que Catalunya s'uniria als exèrcits aliats. Però... alerta!, va
ser un pacte aparentment molt intel·ligent: els catalans van exigir que,
en cas que es perdés la guerra, el Govern anglès es comprometia a garantir que
les Llibertats de Catalunya, guanyant o perdent o com fos, sempre seguirien
intocables. Els anglesos van dir que sí. Això ho van pactar els nobles
pirinencs, però quan la flota anglesa va intentar desembarcar a Barcelona, tant
la Generalitat, com el municipi com la massa dels barcelonins s'hi van oposar.
Però llavors, durant tot un any, grups d'activistes van fer una intensa
propaganda contra el francès. En un segon intent de desembarcar (1705),
Barcelona s'hi va continuar oposant, però aleshores va ser militarment
assetjada, i al cap d'uns mesos va capitular,
i... massivament es va acceptar l'alçament.
No parlarem de la guerra, que és
cosa molt trista. La situació era molt igualada, es podia guanyar o perdre,
però un dia va passar una cosa que mai ningú no hauria pogut imaginar: Josep,
germà del pretendent Carles, emperador austríac, amb 33 anys, que era d'esperar
que en viuria molts més...
inesperadament, va morir (1711).
Llavors Carles el va succeir. I
Carles, emperador, va anar perdent interès per ser rei d'Espanya. I Anglaterra i altres països van perdre tot
motiu per continuar llitant, i van acabar fent la pau amb Castella i França. I
llavors... els catalans van quedar «solos ante el peligro», davant els exèrcits
castellans i francesos, que, naturalment, van anar avançant, i van assetjar
Barcelona, la qual, després d'una resistència heroica d'un any, va haver de
capitular (1714).
Naturalment, els dirigents
catalans, quan van veure que les coses anaven maldades, van exigir al Govern
anglès que complís la seva paraula. I el Govern anglès se'n va preocupar molt:
va negociar, demanar, exigir, i l'anomenat «cas dels catalans» va ser el gran
tema de la política europea: totes les cancelleries en parlaven, n'estaven
pendents. Però Felip V es va plantar i
va dir sempre, sempre, que «de esto, ni
hablar»: Catalunya (i Aragó,
València i les Balears) s'havien de governar com el regne de Castella. Toda
España igual.
Les Corts catalanes, la
Generalitat i tots els municipis de ciutats importants van ser dissolts, i
substituïts per òrgans provisionals, presidits per militars; totes les
constitucions, lleis, etc., catalanes eren extingides; els béns de totes les persones que haguessin
participat en la revolta eren confiscats (però no els de dintre Barcelona,
perquè en el pacte de rendició es va salvar aquest punt). Es va posar un impost
nou, a més dels que ja hi havia, precisament per pagar el manteniment de les
forces d'ocupació. I la llengua
catalana?
La llengua va resistir molt
més que ningú, gairebé un segle i mig. No la podien imposar a una població
on no l'entenia gairebé ningú. La van imposar en tots els òrgans de govern
(militaritzats), en tots els documents oficials, i a la Reial Audiència (tribunal
superior de justícia). Només. Però tot
seguit es van enviar a tots els oficials, militars o polítics, unes
instruccions secretes ordenant que es fessin tots els esforços per introduir la
llengua castellana, però de manera ben dissimulada, perquè «se consiga el
efecto sin que se note el cuidado». No
res.
L'any 1768, uns 50 anys després, el rei Carles III disposava que
l'ensenyament primari i secundari fossin
en llengua castellana. Però aquesta ordre no es va poder complir mai, perquè
els nois catalans no entenien res i era un caos. No seria fins al 1857, gairebé
un segle i mig després dels fets, en la primera Llei d'Instrucció Pública, que
es va imposar realment el castellà a les escoles (les poques que hi havia) de
Catalunya.
Vet aquí l'aventura dels nobles
pirinencs.
