El còlera de Londres, el 1854, i 3

 

Recordem, per si algun lector/a no ha llegit els dos articles anteriors, que l’epidèmia de còlera s’havia produït els últims dies d’agost i els primers de setembre, que havia afectat el barri de Golden Square, sobretot uns carrers al voltant d’un sortidor que servia aigua d’un pou, aigua considerada la més pura d’aquella part de Londres, que l’epidèmia havia causat la mort d’uns 700 veïns, amb la circumstància de ser persones agrupades en un petit espai. I recordem que dues persones, el doctor Snow i el reverend Whitehead, a causa de les seves respectives responsabilitats, s’havien preocupat moltíssim del problema, alhora que s’havien afartat de caminar pel barri, preguntar a centenars de veïns sobre l’aigua que havien begut, les circumstàncies de la malaltia patida pels familiars, i tot això acompanyats de les estadístiques oficials, consultades una vegada i una altra i una altra, fins i tot les mateixes dades, però sempre relacionades amb les adreces de les persones mortes, amb els seus costums, si se sabien.

Ara ens trobem ja en les setmanes i els mesos de després del brot de l’epidèmia. Aquesta ja s’havia acabat, però ells, dins el si d’un comitè creat per les autoritats sanitàries del districte, no paraven, preguntant, fent números, remenat les estadístiques (que es publicaven cada setmana), pensant i pensant, i parlant entre ells dos (de primer rivals, però al final es van fer molt amics), compartint les seves troballes.

La tesi del doctor, negada per quasi tothom, era que el brot de còlera era degut a una contaminació de l’aigua beguda, i concretament de l’aigua del sortidor del carrer de Broad Street. Les seves explicacions i demostracions havien aconseguit que les autoritats sanitàries del districte, malgrat no creure’l del tot, però per extremar la precaució, tanquessin el sortidor el dia 8 de setembre, en la segona setmana de l’epidèmia, quan aquesta ja tenia un to d’anar acabant.

Però, com he dit, aquelles setmanes i mesos foren d’intenses recerques, discussions i conclusions provisionals, que resultaven obstaculitzades per arguments contraris, resultat de casos que les desmentien. Però al mes de gener de 1855, el doctor va arribar a la conclusió (i la va publicar) que «la causa havia sigut una contaminació especial de l’aigua, procedent de les deposicions de malalts de còlera, la qual s’havia filtrat al pou des d’una claveguera o des d’un pou negre». Observeu la gran novetat: «procedent de les deposicions de malalts de còlera». Això era un gran salt. Recordem que feia anys que ell creia que el còlera es transmetia a través de l’aigua, però no sabia què era lo que contaminava l’aigua.

Per una altra banda, un organisme municipal havia fet una inspecció de les parets interiors del pou, i havia conclòs que no hi havia esquerdes. Per tant declarava que no hi havia possibilitat de connexió entre el pou i la claveguera, que és lo que es temia.

No obstant això, la insistència dels nostres homes va aconseguir que el districte ordenés una altra inspecció, però no de les parets internes, sinó una excavació al terreny al voltant del pou, i, a més a més, la inspecció del pou negre que era molt pròxim a la paret del pou.  I... en l’espai entre el pou negre i el pou de l’aigua (menys d’un metre), s’hi va trobar una massa arenosa tota plena d’excrements humans (que hi devien ser de feia anys i panys). Però mireu: això encara no resolia res.

Perquè, si l’opinió del doctor era certa, aleshores calia que hi hagués hagut un malalt «inicial», les deposicions del qual haguessin contaminat el pou i els bevedors de l’aigua del pou posteriors. I, a més, els excrements dipositats al fang del voltant del pou, si eren antics, tampoc explicaven res.

Tot lo que hem dit i moltes més coses que ens podem estalviar van portar, molt treballosament, a la següent conclusió final: una nena de 5 mesos, de la casa situada immediatament davant del pou, va emmalaltir de còlera (per causa desconeguda) un o dos dies abans del començament de l’epidèmia, i va morir al cap de 5 dies. La seva mare rentava els bolquers bruts en aigua que després llençava a un pou negre, un dels pocs pous negres que encara quedaven en ús. La inspecció del pou negre va observar que les seves parets eren de totxos molt gastats. Doncs l’aigua contaminada dels  bolquers de la nena es filtraven a través de les parets del pou negre i arribaven (encara que no hi hagués cap esquerda) a l’aigua del pou, i als bevedors. Quan la nena va morir, es van acabar les seves caques, i l’aigua del pou va tornar ben aviat a ser neta. 

Acabats d’aclarir aquests fets, les autoritats sanitàries del districte van procedir a publicar una nota oficial en què establien, com a cosa demostrada, que la gran mortaldat del brot de còlera havia sigut causada per l’aigua contaminada del pou de Broad Street.

No n’hi havia prou. Setmanes després, les autoritats sanitàries nacionals publicaven, al seu torn, una llarga nota en què desmentien les conclusions de la nota de les autoritats del districte i afirmaven categòricament que el brot de còlera havia sigut causat per diversos factors ambientals, com brutícia, pudors, excés de població en poc espai, mala ventilació... Els elements de la creença tradicional. Costaria molt, encara, que la ciència s’imposés a les idees «de sempre».

Però... pel juny de l’any 1858 (4 anys després del brot de còlera), enmig d’una onada de calor molt forta, va esclatar, als voltants de riu Tàmesi, una onada de pudor mai sentida, que va commoure fortament la vida dels londinencs. Se’n vas dir la Gran Pudor. I... oh meravella!  Les autoritats i tothom van observar que, mentre l’onada de pudor va durar, les estadístiques de la mortalitat es van mantenir estables.  Allò era l’estocada a les hipòtesis de la contaminació per l’ambient. (I per ironies de la història, aquell mateix mes moria, als 45 anys,  el doctor Snow, a causa d’un vessament cerebral.) Però la Gran Pudor va portar cua. Es va decidir (i es va executar) la construcció d’unes noves clavegueres. Les terceres clavegueres de Londres, i les actuals. Que portarien les aigües residuals diversos quilòmetres enllà de la ciutat, i les vessarien al riu per parts en diversos llocs, i només durant les hores de la marea alta. Temps després, el Tàmesi tornaria a ser un riu poblat de peixos. I, després d’un darrer brot l’any 1866, Londres ja no coneixeria mai més el còlera. A més, el proveïment d’aigua segura i la gestió correcta de totes les deixalles serien les guies directores de l’urbanisme de Londres i de totes les ciutats de països, avançats. Visca la ciència, ara i per sempre!