Els tenim ben a prop. De sempre,
són els detractors que configuren la societat, i són els principals actors dels
seus canvis, majoritàriament negatius. Negatius per a la gent normal, no pas
per a ells, que per això els promouen.
N’hi ha arreu, però avui vull
parlar dels que tenim com a més veïns. Els «dirigents»
catalans. No pas de totes les seves «proeses», tan sols d’algunes, les que avui
mereixen, jo crec, un major menyspreu. D’una manera més general, ja n’he parlat
en altres articles.
Avui ho faré en dos capítols. El
primer, la sanitat pública.
Arran de la crisi de 2008-09, el
grup de persones que decidia en els afers públics de Catalunya, davant la
realitat que, de resultes de la crisi econòmica, els ingressos i per tant la
hisenda pública disminuïen, en comptes de fer pagar més els qui més tenien, i
que més tenien precisament perquè més s’apropiaven, se’ls va ocórrer la idea
d’escurçar els pressupostos, i per tant els serveis públics. Els va «tocar» a tots, sense excloure ni tan sols la sanitat. No vull pas
dir que retallar els altres sectors fos més disculpable, vull dir que, en
aquest cas, era més «culpable», perquè hi anava la salut de la
població.
Sembla que, en xifres molt
arrodonides, es van detreure uns 1.000 milions d’euros del pressupost de la
sanitat de Catalunya de l’any 2011, en relació als de l’any anterior. Això va
significar reduir el nombre de metges, infermeres i altre personal auxiliar.
Per tant, reduir l’efectivitat de la nostra sanitat, que, aleshores, es
considerava una de les millors del món.
A més de ser una acció altament
punible, i un perjudici per a la població catalana, lo més greu, encara, va ser
que, en els pressupostos de l’any següent, i en els del següent, i els
successius, no es van «tornar» aquells 1.000 milions d’euros escatimats
indegudament. I quan l’any 2016 es va canviar el president Mas pel nou
president Puigdemont, aquells 1.000 milions d’euros «encara» no s’havien
tornat. Ni s’han mai tornat a dia d’avui (finals de 2020). De manera que, 1.000
milions de l’any 2011, sumats als dels anys següents, a dia d’avui podem dir
que han fet a la sanitat pública catalana un desfalc al voltant d’uns 10.000
milions d’euros. Això tirant baix, perquè hauria sigut normal i desitjable que,
en aquests 10 anys passats, el pressupost hagués anat millorant. I això sense que mai hagin dit, que jo
sàpiga, que els tornarien l’any que ve, o en tal data. És com si ja donessin
per fet que això era lo normal.
I vull remarcar que són gent que sovint s’omplen la boca parlant de
Catalunya, dels seus drets, de les seves reivindicacions. Però sembla que
Catalunya sigui, per ells/es, un nom, una bandera i uns eslògans. I així van
deixar, i van mantenir, la població catalana en el risc que, si un dia
s’esdevenia una situació sanitària anormal no prevista...
Enmig d’aquests anys, es va produir una anècdota molt significativa.
En un moment en què els qui decidien els afers de Catalunya necessitaven de
totes totes els vots de la CUP, per a una
decisió important, els companys d’aquest partit van demanar, com la cosa més
natural i més justa del món, un augment d’impostos als rics. Els representants
de la coalició que manava s’hi van negar en rodó. Es tractava de la gent que,
entre altres coses, havia fet l’inconfessable desfalc a la sanitat. Els
companys de la CUP, creient que, si es mantenien intransigents, es podria
produir una forta crisi política, que ells/es van considerar que encara seria
pitjor, van cedir. O sigui: fautors d’un gran desfalc, i, a sobre, negació
rotunda a voler col·laborar en una situació difícil.
He dit que parlaria de dos capítols. El segon és molt menys important
pel que fa a quantitat, però, si és possible, encara pitjor en qualitat. Es tracta de la congelació de l’IRSC. Molta
gent no deu saber ni què és això. Vol dir Indicador de Rendes de Suficiència de
Catalunya. És un índex que serveix per regular unes petites (molt petites)
ajudes oficials a la gent més pobra del país. Per exemple: petites quantitats
per comprar aliments, per ajudar a pagar el lloguer del pis, per tenir dret a
assistència jurídica gratuïta... S’ha de ser molt pobre perquè t’ho donin, i et
donen MOLT POC. Però, de vegades, per a una família molt necessitada els pot
representar més de lo que semblaria.
Catalunya té un índex propi en atenció al fet que el nostre cost de la
vida sol ser superior al del conjunt de l’Estat. L’índex de l’Estat és IPREM
(Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples). L’expressió «efectos
múltiples» vol dir que serveix per a diferents afers, els que ja he dit. Si una
persona ingressa per sota de la quantitat que fixa l’índex, se l’ajuda amb la
quantitat que li falta.
Tant l’IPREM con l’IRSC, en condicions normals, pugen cada any lo que
puja l’IPC (índex de preus al consum). De
manera que, per a una família que ingressi X, si se l’ajudava en 10, per
exemple, i l’IPC ha pujat una mica, se l’ajuda una mica més, lo que li toqui.
És a dir, per a les persones i famílies més necessitades, si els preus han
pujar una mica, que vol dir que quan vagin a comprar els costarà una mica més, l’augment
de l’ajuda farà que no hi surtin perdent.
Doncs bé, lo més increïble, allò que gairebé ningú no sap, perquè mai
no se’n parla, és que les camarilles que han governat a l’Estat i a Catalunya
durant aquests 10 anys van congelar tant l’IPREM com l’IRSC el 2010, i els han
mantingut congelats tots aquests anys. I sabeu per què??? Per estalviar
diners dels pressupostos nacionals i catalans. I això vol dir que, durant
aquests anys maleïts, totes les persones i famílies més pobres han hagut de
comprar el pa o les mongetes més cars i més cars, amb la mateixa ajuda d’abans...
i això era perquè els mandataris d'Espanya i de Catalunya estalviessin una mica
de la misèria que els donaven, i així equilibrar el pressupost general (!!!).
Oi que això sembla que no pugui ser? Doncs us en diré una encara més grossa. Ja no és possible, oi? Doncs increïblement sí que és possible. L’any 2017, el Govern espanyol va tenir un toc de misericòrdia i va apujar l’IPREM un 1 per 100, quan en els 7 anys passats s’havia desvalorat molt més. De moment «no es podia fer més, i més endavant ja es veuria». I es va quedar aquí, ja no va ser més apujat, fins avui. Doncs mireu: les persones que aleshores s’autoanomenaven govern de Catalunya, amb un cor de pedra, no van ser capaces ni d’augmentar aquell miserable 1 per 100.
