Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 21 de febrer del 2021

Ser una persona cristiana

Contràriament a lo que pensa molta gent, ser una persona cristiana no vol pas dir fonamentalment creure en coses sobrenaturals, assistir a actes de culte i formar part d’una entitat determinada. Això també, però no pas tant.

D’acord amb els millors missatges bíblics, moltes vegades no gens coneguts, ser una persona cristiana voldria dir, en la meva opinió:

*Respectar a cada persona lo que sigui seu o bé lo que li correspongui. És a dir: no robar, ni de manera il·legal ni, sobretot, sobretot, de manera “legal”:

*Lluitar, col·lectivament, perquè ningú no robi (o, si més no, que ningú no robi TANT).

*Ajudar les persones necessitades, si n’hi ha, que no n’hi hauria d’haver, i si es pot.

*Lluitar, col·lectivament, perquè la societat organitzada ajudi, de manera efectiva, les persones necessitades, fins a aconseguir que “no ho siguin”, necessitades. Començant per impedir que ningú no les robi.

*Per als creients de veritat, assistir, regularment, a actes comunitaris on, a més de reconèixer el Creador i estimar-lo, també, i sobretot, cada persona assistent aporti (simbòlicament) els actes bons fets durant la setmana, per exemple (si és que “podia” fer-los), i els hi ofereixi.

 

Aquesta darrera condició és fonamental, de tal manera que, si algú, o alguns, o molts, no hi aportessin habitualment res, podent-ho fer, no caldria que hi anessin, a missa. Més ben dit: seria millor que no hi anessin, perquè es podrien trobar que el Creador rebutgés fortament la seva assistència, encara que no pas visiblement, amb paraules del tipus de:

«Ni que m'oferiu holocaustos  /  no m'hi complac;  /  els sacrificis de comunió,  / ni tan sols me'ls miro.  /  No em molesteu més  /  amb el xivarri dels vostres cants.  /  No vull sentir  /  el so de les vostres arpes.  /  Deixeu que el dret brolli com l'aigua  / i la justícia ragi  /  com un torrent inestroncable.»  (Del profeta Amós, 5: 22-24, profeta molt poc conegut, però molt més important que els més coneguts.)

És a dir: no s’accepta l’acte de culte si no hi ha hagut justícia.

També, per desfer mals entesos, caldria dir que, si una persona no creu en coses sobrenaturals, ni vol participar en actes comunitaris de persones creients, però sí que practica les quatre primeres coses de les que hem esmentat abans, no per això ha de pensar, ni ningú ha de pensar, que no sigui cristiana. Perquè el QUIT decisiu d’aquesta qüestió no és pas el “creure”, sinó el “fer”. Això es demostra, de manera fefaent, amb aquest raonament: el fer (sempre suposant que la persona “pugui” fer-ho) depèn de la voluntat de la persona, però el creure no. Quan una persona no creu, normalment, no és que no vulgui creure, sinó que la seva ment no entén una cosa.

Per tant, no es podria pas no considerar una persona per una cosa que no depèn de la seva voluntat.

Antoni Ferret