Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 16 de març del 2021

El mite dels àngels (i dels dimonis)

 

En tota la història d’Israel abans de l’exili, i en cap dels textos escrits en aquesta època, no s’havia parlat ni escrit mai sobre el concepte “àngels”.

El poble Caldeu (cap. Babilònia) tenia una creença en els àngels, en concepte de missatgers, o representants de la divinitat, com a transmissors de missatges divins a les persones.

Durant l’exili dels israelites a Babilònia (587-538 aC), als israelites els devia agradar aquesta imatge d’uns àngels transmissors de les ordres o els designis de Jahvè. I van adoptar aquesta creença.

En tots els textos bíblics anterior a l’exili, quan hi havia un diàleg, sempre deia “el Senyor li digué a... Adam, Noè, Abraham, Moisès, o qui fos...”.

Però a la tornada de l’exili, els sacerdots israelites, que van agafar el poder en l’ordre religiós (abans el tenia principalment el rei, però ara ja no hi havia reis, abolits com estaven, de resultes de ser considerats els principals culpables de lo que els havia passat),  van començar a introduir el concepte ”àngel” en textos anteriors, per mitjà d’interpolacions.

Els casos en què sabem que van interpolar són els següents:

Gn 22: 11, tres vegades   /   Gn 28: 12, una vegada   /   Gn 32: 2, una vegada

Ex 3: 2, només una vegada   /   Jt 2: 1-5, dues vegades   /   Jt 6: 11-24, tres vegades /

2 Sa 24: 16-17, dues vegades.

Els interpoladors no van ser pas gens curosos, en la manera de fer-ho, i en alguns d’aquests passatges es dona el cas que alternin “l’Àngel del Senyor” i “el Senyor”. Però el cas més escandalós és Ex 3: 2, fragment en què es desenvolupa una llarga conversa entre Jahvè i Moisès, en la qual es dona fins a vint vegades la intervenció de l’un o l’altre, en forma d’encàrrec o de pregunta o de resposta. I el sapastre de l’interpolador només va pensar a fer-ho en la primera frase (canviant el Senyor per l’Àngel del Senyor). En totes les altres dinou, el text actual diu o bé “el Senyor” o bé “al Senyor”, segons qui és el qui parla. I això és una demostració incontestable que era una interpolació il·legítima.

Acceptar la mediació d’un àngel equivalia, en la pràctica, a crear una separació entre Déu i les persones. Amb la mediació d’un àngel, Déu no es comunicava amb la gent de manera directa, com en els textos anteriors, sinó que quedava “més amunt”, més lluny, i enviava un representant.

Jo diria que els sacerdots d’Israel, els de després de l’exili, els poderosos, van preferir un Déu majestuós, amb servents per a tot lo que necessités, en comptes d’un Déu familiar, pròxim a les persones. Un Déu que imposava més respecte (al principi, més respecte, molt més endavant seria més por). Sacerdots havien de ser.

Va ser el primer pas d’un distanciament que després va continuar d’altres maneres, malgrat que amb Jesús de Natzaret s’havia tornat a fer molt més pròxim.

En canvi, el mite dels dimonis, o diables, i el seu corresponent “infern”, es diu que procedia d’altres religions mesopotàmiques.

Sembla que, en tot l’AT, només n’hi ha una citació: Sv 2: 24: “Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l’han de sofrir.” En canvi, al NT se l’anomena moltes vegades. Alguns exemples: Mt 4: 1-11  /  Mt 13: 19  /  Mt 13: 39  /  Lc 13: 16  /  Lc 22: 3  /  Ac 5: 3...

Així que hi apareix com a temptador (que tempta Crist al desert), com a inductor de la traïció de Judes, com a sembrador del jull, com a possessor d’una persona malalta.  I Jesús s’hi refereix indirectament, quan anomena “el foc etern, creat per al dimoni i els seus àngels”, en la narració del Judici final.

Els teòlegs moderns l’identifiquen com a “símbol imaginari” de les temptacions egoistes, cruels o orgulloses del ser humà.

Tot plegat, hi ha raons molt i molt suficients per dir que aquestes creences tenen un origen extern als textos bíblics i al poble d’Israel, i per tant, s’han de considerar herètiques.

Però... en temps de Jesús, ja feia segles que els israelites, i Jesús mateix, coneixien aquestes creences, com a apreses en alguns dels textos bíblics més antics... Per a ells, eren creences bíbliques. Però no ho eren pas de veritat.

Ha sigut modernament, que la crítica literària ha anat aclarint aquestes qüestions.