Jo ja sabia, per una informació
molt anterior, que no hi havia hagut successió formal entre Pere i el primer
considerat bisbe de Roma. Perquè durant una etapa, al voltant de finals del
segle I i començament del II, la comunitat (no anomenada encara diòcesi) de
Roma havia sigut dirigida col·lectivament per un grup d’activistes. Més tard es
va decidir nomenar un responsable únic, i aquest va ser el primer bisbe.
Però més enllà de la no
successió directa, quedo molt sorprès amb la narració del professor Eduardo
Hoornaert, en un article publicat a Redes Cristianas, on afirma que no hi ha
base històrica per assegurar que Pere ni tan sols hagi estat mai a Roma (!!!).
Com a anècdota afirma que un historiador
(Eusebi) diu que Pere es va traslladar a Roma l’any 43, però el llibre dels
Fets del apòstols el situa a Jerusalem l’any 49.
No obstant això, el mateix Hoornaert també
ens explica que la tradició popular romana va plena de referències a Pere
essent a Roma, morint-hi i reposant en la seva tomba, sempre venerada com a
tal. Al costat de la també venerada tomba de Pau. Tanmateix, un servidor afirma
que les tradicions populars, sense cap document seriós, tampoc són cap prova
segura.
Quedem que no hi va haver transició directa
de Pere al primer bisbe, i que fins i tot la presència de Pere a la ciutat no
la podem assegurar. Ara bé, això és un
tema , i n’hi ha un altre, potser més important, i és que la diòcesi de Roma
(amb Pere o sense Pere) hagi sigut la capital indiscutible del cristianisme
mundial (més tard del “catolicisme”).
Com va esdevenir Roma la capital de tot el
món cristià? Avui ens sembla lo més natural del món, perquè és així des de fa
molt temps. Però ni sempre fou així, ni, a aquesta primacia, s’hi va arribar de
manera “neta”.
Als
primers segles del cristianisme (I-IV),
la geografia del món cristià formava dues grans àrees: l’oriental (fins al
començament del Mediterrani, però englobant Grècia) i l’occidental (Mediterrani
i fins a l’Atlàntic). Una de grossa, on el cristianisme havia nascut i s’havia
desenvolupat més al principi i més de pressa, i una de moment petita, on es va
anar estenent més tard. Les grans capitals cristianes dels primers segles eren
Alexandria, Antioquia i, més tard, Constantinoble (a part de Jerusalem, ja més
avist simbòlica). Roma, aleshores, era
una capital molt secundaria des del punt de vista cristià, però...
poderosíssima des de l’angle polític, la capital de l’Imperi. I, per desgràcia,
aquesta circumstància va ser molt més important que no hauria calgut.
Al segle IV, Constantinoble s’autoproclama
“segona Roma”, en l’aspecte polític, però tot seguit es va imposant sobre les
altres capitals orientals, i en un concili del segle V els bisbes de les altres
ciutats accepten la seva supremacia.
Per aquells mateixos segles
(III-V), també els bisbes de Roma intenten, de tant en tant, exercir influència
sobre els altres bisbes occidentals, però solen topar amb una gran resistència
d’aquests, que reclamen que entre els bisbes hi ha d’haver unes relacions
d’igualtat. Però el segle V serà el de
la gran lluita dels bisbes de Roma per imposar-se, sobretot Innocenci I, Lleó I
i Gregori el Gran, cada un una mica més. Intervenen amb gosadia en els concilis
regionals dels altres bisbes, on sempre aquests havien actuat amb autonomia. I usen cada cop més l’argument que “són
successors de Pere”.
Ara
bé, lo que finalment va assegurar el domini més fort dels bisbes de Roma (que
aleshores ja feia temps que no vivien en la capital de l’Imperi Romà) va ser la
constitució, al segle VIII, de l’Imperi carolingi (de Carlemany), i, més tard,
al segle X, del seu successor: el Sacre Imperi Romano Germànic. Una vegada més,
el poder religiós es va casar amb el poder polític, i Roma ja va ser la gran i
definitiva capital. Però encara no del tot. Quedava el poder religiós de
Constantinoble. També aquí van començar les pugnes, que, per desgràcia, van
durar fins a la topada i la separació del 1054. Separació que encara dura...
I, encara que sembli mentida, no era lo
pitjor. Segons el nostre autor, Eduardo Hoornaert, la major desgràcia va ser
que, en endavant, aquest poder va tendir a associar-se, en la pràctica, als
altres poders i a afavorir-los, sempre amb el consegüent “retorn”. I sempre amb
el títol de ser successors de Pere.
Així, en el molt desgraciat segle XX, hi va
haver 6 papes i... només un de molt bo. I lo poc que ens va durar! Hoornaert acaba dient que el Papat no és cap
solució, més aviat un problema.
