(La nostra petjada
ecològica)
La «petjada ecològica» és un
(encara nou) concepte per avaluar l'impacte sobre el territori del consum d'una
col·lectivitat: país, ciutat, etc. Per tant és la mesura de fins a quin punt
una economia o un estil de vida és o no és sostenible ecològicament.
L'Ajuntament de Barcelona va publicar l'any 1999 l'opuscle «La petjada
ecològica de Barcelona» (avui esgotada), calculada durant el 1998 amb dades de
1996 (per tant ja una mica envellida). I malgrat referir-se principalment a
Barcelona, dona també les dades de Catalunya.
La petjada ecològica d'un grup
humà calcula quin territori (en hectàrees) es necessita per produir tot allò
que aquest grup consumeix (en tones), i per absorbir les deixalles d'aquest
consum:
*
Conreus agrícoles per produir aliments vegetals o fibres industrials.
*
Pastures per al bestiar productor de la carn, llet, llana, etc.
*
Espai de mar per a la pesca del peix.
* Boscos per a la producció de
fusta (per a mobles i per a paper), però també per absorbir el CO2
emès a l'atmosfera per causa de l'energia consumida per a la producció i el
transport. (Però, com que les dues funcions del bosc són compatibles, només
se'n compta una.)
*
Espai construït per a habitatge i infraestructures.
Posem un exemple: a Catalunya el
1996 es van produir (arrodonint) 676.000 tones de verdures, se'n van exportar
64.000 tones (que cal restar) i se'n van importar 885.000 (que cal sumar). En
total, els catalans vam menjar aquell any unes 1.497.000 tones de verdures, que
vol dir uns 250 kg. per càpita (de mitjana). Doncs bé: considerant la
productivitat catalana, de 24.000 kg de verdura/hectàrea, van caldre 64.000
hectàrees (de Catalunya o de fora) per produir aquella verdura, que vol dir
0'01 ha per persona. Aquesta xifra de 0'01 h és la petjada ecològica de cada
català, i les 64.000 h són la petjada ecològica de tota la població catalana
(només pel que fa a la verdura).
Fent el mateix càlcul amb tots
els altres factors, tenim el resultat següent, com a petjada individual de cada
català:
*
Conreus
0'49 h
*
Pastures
0'99 h
*
Bosc (absorció diòxid) 1'10 h
*
Mar
0'65 h
*
Terreny construït
0'03 h
Total 3'26 h
Però, com hem vist, es calcula
espai de terra i espai de mar. Si només calculem espai de terra, la petjada
ecològica de cada català és només de 2'61 h. I si ho multipliquem per 6.090.000
catalans ens dona una petjada ecològica de la població catalana de 15.895.000
h. Ara bé: el territori de Catalunya només té 3.200.000 h (o 32.000 km 2). És a dir: els
catalans consumim i expel·lim gasos com per usar unes 5 vegades el territori de
Catalunya!!
(Atenció, per si algú la tingués
o la llegís: «La petjada ecològica de Barcelona», en la nota al peu de la p 23,
dona la xifra de 6'5 vegades, però és errònia, perquè surt d'un quocient de
dividir un dividend que comprèn també l'espai marítim per un divisor que és
només espai terrestre.)
Afegim, sense entrar-hi en
detalls, que la petjada ecològica de Barcelona sola ja és igual a 1'6 vegades
el territori de tot Catalunya. I, per acabar-ho d'arrodonir, direm que, segons
dades de l'ONU incloses en l'opuscle que comentem, la petjada espanyola també
sobrepassa àmpliament el territori de l'Estat espanyol (és a dir, no podem
pensar a «compensar» el nostre excés amb un sobrant d'hectàrees de la resta
d'Espanya).
També cal fer constar que els
autors ja avisen que el mètode utilitzat no és prou exacte, perquè no es tenen
en compte, per exemple, l'absorció dels residus sòlids, el consum de l'aigua,
la disminució de la capa d'ozó ni la contaminació dels sols. Tot això faria
augmentar la petjada. En canvi, aquesta disminuiria si es considerés el fet del
turisme (una part del consum de Catalunya el fan els turistes que tenim a
l'estiu). Tampoc es compta la «producció» de l'energia gastada, perquè aquesta
producció està més relacionada amb el subsòl que amb el sòl.
Heus ací, doncs, una qüestió
fonamental que ens hem de plantejar seriosament «tots» els catalans i
catalanes: ja sigui els nacionalistes, o els comunistes, anarquistes o
altermundialistes, o els ecologistes (per esmentar els grups més inquiets).
Consumim massa!! Ens «mengem» el nostre territori i el dels altres!! El nostre
estil de vida, col·lectivament parlant, i, és clar, considerant especialment el
dels grups socials que gasten més, és insostenible, cosa que vol dir que «no
pot ser», que no pot continuar.
Parlant més clar, si pot ser: els
catalans i les catalanes que sortim al carrer per protestar contra la guerra,
per exemple, hem de pensar que tirar bombes no és l'únic mitjà (encara que sí
el més cruel i el més covard) de destruir o d'arruïnar un país. Que hi ha
maneres més «subtils» de fer-ho, i més silencioses i fins i tot més
«desconegudes». Primer de tot, doncs, cal que siguin «conegudes» per tothom, i
després que, de saber-ho, es passi a alguna cosa més, però «ja». Les
institucions publiquen un llibret, per complir (i la Generalitat no ha fet ni
tan sols això), i quan s'ha esgotat no es preocupen de reeditar-lo, ni de fer
conèixer àmpliament el seu contingut.
Per acabar, i perquè no sigui
només una crítica negativa, em permeto de dir, amb un cert risc d'esguerrar-la,
alguna cosa sobre possibles sortides. El nostre consum de peix, traduït a
superfície marítima «usada» (que no vol dir de la superfície total, sinó la que
és útil per a la pesca), no és gaire problema: estem una mica per sobre de la
que ens «tocaria» si fos ben repartida entre tots els països (0'65 h en relació
a 0'50). Si repassem els components de la nostra petjada exposats més amunt,
veurem que els dos més importants, amb molta diferència, són «pastures» (0'99),
que vol dir sobretot consum de carn, i «bosc» (1'10), que vol dir absorció de
diòxid i per tant consum d'energia contaminant. Així, doncs, la carn i
l'energia d'origen fòssil serien dos components del nostre consum que es
podrien disminuir, que no són pas tan essencials com els aliments vegetals, per
exemple, i que farien baixar el valor de la nostra petjada.
Ens atreviríem a viure amb
menys carn i menys benzina?
