(Diàleg simulat amb Carme Alemany)
—I què voleu, ara, les dones? Esteu presents en totes les
professions, sou majoria a la Universitat, teniu bastants càrrecs públics, un
nivell d'atur encara més alt, però això es reduirà en uns quants anys. Ja
teniu, gairebé, la igualtat.
—Però, és que es tracta, per ventura, de ser «iguals»?
—Deu ser això, oi?
—De cap manera! Més ben dit: no es tracta «només» d'això.
Tenir els mateixos drets, evidentment, això és «el primer pas». Després, ve la
part més important: Volem que «els nostres valors més propis se situïn en el
centre de la societat».
—Els valors més propis de les dones...?
—Les dones donem la vida, la conservem i la cuidem
indefinidament. Aquesta ha estat sempre la nostra tasca principal: centrada en
la vida i en la cura de les persones, però les persones de veritat, no les de
les estadístiques. És la tasca fonamental en una societat. En canvi, no ens ha
estat mai degudament ni valorada ni reconeguda. Però això no és el pitjor. El
pitjor és que aquesta centralitat de la vida i de les persones concretes no
inspira la societat. La nostra societat està centrada en la producció, els
beneficis, les relacions de poder, i coses per l'estil, i la vida i les
persones de carn i ossos... si es pot, bé, i si no... Nosaltres volem una
societat en la qual la vida i les persones concretes, cada una d'elles,
estiguin en el centre, i on la producció, els beneficis, el poder i totes
aquestes coses siguin «simples mitjans», «totalment supeditats» al fi de la
cura i la felicitat de les persones. Aquesta seria la més gran revolució. Què
en trauríem, de tenir nosaltres els mateixos drets, en una societat
masculinitzada en la seva concepció i abocada a l'egoisme i a la
violència?
—Però deveu valorar bé les polítiques d'igualtat i de compaginació
de la vida familiar i la professional, oi?
—I tant! Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou que
«nosaltres» compaginem les dues vides. Les hem de compaginar tots, homes i
dones. Si no, ¿com voleu que un home sàpiga gestionar d'una manera «humana» la
seva empresa o la seva responsabilitat pública, si no dedica una estona cada
dia als seus fills, si no «pren consciència» de què són els nens i les nenes,
no només que «ho sàpiga» o que «li consti»?
(Text inspirat per una
conferència de la sociòloga i militant feminista Carme Alemany.)
