Records i secrets de la Transició 1

El llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano, ens explica la història de la Transició espanyola, i, sobretot, del cop d’Estat de 1981. Encara que té unes 700 pàgines (sense comptar les pàgines de notes), es llegeix molt fàcilment, perquè la cosa està explicada en forma novel·lada. 

La primera cosa digna de menció en una ressenya és la curta relació entre el rei Juan Carlos i el president del Govern, Arias Navarro. Aquest és un os dur i, encara que el 1975, just després de la mort de Franco, el rei li demana que li presenti la dimissió, per tornar-lo a nomenar, ell s’hi resisteix, al·legant que va ser nomenat president per Franco per un període de 5 anys i que davant això no hi ha rei que hi valgui. Així mateix, retalla fortament el decret d’indult que el rei volia proclamar amb motiu del seu accés al tron. Durant 7 mesos mantenen unes relacions difícils. Arias no es decidia a plantejar una reforma democràtica (reforma que, en el fons, no desitjava) i reaccionava només amb la repressió a l’agitació social d’aquell moment. El rei ho tenia difícil, perquè podia destituir-lo en qualsevol moment, però per a això necessitava el vistiplau del Consejo del Reino (i aquest Consejo era un búnquer de feixistes). Finalment li fa entendre, diplomàticament, que convé que dimiteixi per poder nomenar una altra persona. (Finals de juny del 1976.)

Aleshores la qüestió no era fàcil. El Consejo del Reino havia d’elaborar una terna de 3 noms, i el rei podia designar lliurement d’entre els tres el nou president del Govern. El rei pensava en Adolfo Suárez (feia anys que col·laboraven), però això era secret. Els noms que més sonaven eren Areilza, Fraga...

El règim franquista tenia 3 «famílies» ideològiques (a part de l’exèrcit): falangistes, tecnòcrates i demòcrata-cristians. El Consejo, a partir d’una primera llista de 32 noms, va anar eliminat fins que van quedar 3 noms, un de cada família: Federico Silva (democristià), Gregorio López Bravo (tecnòcrata) i Adolfo Suárez (falangista). I Juan Carlos va designar president del Govern Adolfo Suárez, tal com desitjava. Suárez era jove, partidari sincer de la reforma democràtica, una figura «grisa», que no tenia enemics, i una persona per ser dòcil als desitjos del rei.

Durant l’estiu del 1976, el nou Govern (que era qualificat per alguns despectivament com un Govern de penenes, o persones de segona fila, perquè eren joves i poc coneguts) es va aplicar diligentment a uns quants objectius de reforma democràtica: Abolir (més indirectament que directament) les famoses Leyes Fundamentales. Reformar el Codi penal, per derogar totes les prohibicions a l’actuació política. La concessió per part del rei d’una àmplia amnistia de tots els «delictes» polítics. Eliminació dels tribunals excepcionals (com el TOP). Perfeccionar una Llei d’Associacions polítiques (no es volia dir la paraula «partits»). Diàlegs amb l’oposició, amb preterició dels comunistes. Àmplia tolerància (abans de la legalització formal) amb el PSOE i la UGT, fins i tot ajuda econòmica, perquè agafessin avantatge popular sobre els comunistes. El «gran» problema era la legalització del PCE, i de CCOO, que comptava amb una fèrria oposició de l’exèrcit i de tota la classe franquista.

 Ja feia dos anys que Juan Carlos, quan encara era príncep, mantenia contactes indirectes, per persones interposades, amb Santiago Carrillo. Se li prometia la legalització del PCE, però, potser..., dos anys més tard que els altres partits. Carrillo s’hi negava rotundament. Però prometia que no hi hauria fortes mobilitzacions fins que el príncep fos rei, i llavors esperarien un temps prudencial.. Més endavant, ja com a rei, però encara amb el Govern d’Arias, li proposà que els comunistes podrien participar en les primeres eleccions com a independents. Segona negativa. Però també prometia que, si se’ls legalitzava, acceptarien la monarquia Ja amb el Govern Suárez, Carrillo (que ja vivia a Madrid, però que entrava i sortia del país, clandestinament) fou rebut per l’ambaixador espanyol a París per demanar el passaport, cosa que l’ambaixador va trobar normal, però demanà permís a Madrid. Fou rebutjat el passaport i destituït l’ambaixador. L’oposició dels militars a la legalització del PCE continuava essent furiosa. Avançat l’any 1976, Suárez  establí una línia permanent de diàleg amb Carrillo a través de persones interposades (i, encara que Carrillo vivia en secret a Madrid, els contactes es feien a França). Suárez li demanava que temperés les mobilitzacions comunistes al carrer. Carrillo demanava ni més ni menys que un ministre comunista al Govern Suárez; menystenia les nacionalitats: deia que els treballadors espanyols només tenien una pàtria, Espanya, i que les nacionalitats eren creació burgesa; assegurava que no demanarien nacionalitzacions; demanava poder parlar directament amb els militars. Aquesta línia de diàleg indirecte Suárez-Carrillo es mantingué els darrers mesos del 1976 i primers del 1977.

        

 L’agost de 1976, sense fer vacances, els ministres van estar treballant en la redacció de la Llei per a la reforma política. Establia el marc per a la participació política de «tots» els espanyols i les condicions per a unes eleccions democràtiques. Era concebuda com una nova «llei fonamental», que aboliria indirectament totes les Leyes Fundamentales. Tot seguit, Suárez, disposat a agafar el toro per les banyes, va convocar tota la cúpula militar i els va explicar el contingut de la llei, abans que es fes pública. Quan alguns caps de l’exèrcit van fer la típica pregunta de si això volia dir que es pensava legalitzar també el PCE, Suárez, per tranquil·litzar-los, els va dir una cosa així com: actualment, amb els estatuts que tenen, que parlen de derrocar l’Estat capitalista, d’internacionalisme proletari i coses per l’estil, no poden ser legalitzats; però si canvien els estatuts... Amb això molts militars van quedar tranquil·litzats. S’havia mig solucionat un greu problema.

 Al setembre, en un consell de ministres, s’informà de la imminent legalització dels sindicats. El vicepresident del Govern tinent general De Santiago demanà audiència immediata amb Suárez. Hi hagué una escena tremenda entre tots dos, amb amenaces mútues, i Suárez destituí el general i nomenà en lloc seu el també tinent general Gutiérrez Mellado, que s’aplicà tot seguit a estudiar la simplificació (en un sol ministeri, en lloc de tres) i la modernització de les forces armades. En la premsa més ultra hi hagué una gran campanya a favor del general De Santiago.

Al novembre, la Llei per a la reforma política fou presentada a les Cortes franquistes. Es tractava que aquestes s’autosuïcidessin, aprovant una llei que liquidava el règim, les seves lleis, i establia un règim democràtic. No fou pas fàcil. Els vots es guanyaren en una xarxa àmplia de contactes personals, procurador a procurador. Hi hagué de tot: promeses de càrrecs futurs i favors; amenaces de treure a la llum els draps bruts del passat... Lo més difícil fou els procuradors seguidors de Fraga Iribarne i el seu nou i flamant partit: Alianza Popular. Se’ls hagué de fer una gran concessió: la votació per al Congrés seria, sí, de caràcter proporcional, però amb una correcció a favor dels grans partits i contra els petits (la llei d’Hondt, com encara és vigent avui dia).

El dia 18 de novembre tenia lloc la votació: 425 vots a favor de la reforma, 59 en contra, i 13 abstencions. Es convocà el referèndum per al 15 de desembre. L’oposició democràtica demanava l’abstenció (perquè la llei no tenia prou garanties de democràcia), i els més ultres demanaven el no. La participació fou d’un 77 per 100 i hi hagué un 94 per 100 de vots a favor.

(Opinió personal: L’esquerra, socialistes i comunistes, va demanar l’abstenció per tal de poder negociar i forçar una altra llei més oberta, amb més garanties, perquè no es fiava del Govern Suárez. La població no atengué i votà massivament a favor. Així obligà l’esquerra a acceptar, en endavant, la llei que no volia.)

(Continuarà)

Antoni Ferret

Cap a la tercera oportunitat

La historia d’Espanya ha estat trista i negra. Un imperi («donde nunca se ponía el sol») que va ser un règim de saqueig i de robatori, i del qual ens hem d’avergonyir tots els bons espanyols/es. Un caciquisme de feudals i terratinents. La misèria popular, sobretot en les zones rurals. Una Església tancada i reaccionària. Una explotació obrera per part d’una burgesia egoista. Una successió de dictadures militars més o menys camuflades...

Però, enmig d’aquesta foscor, han brillat de manera esplèndida dues llums estel·lars: les Corts de Cadis (1810-13) i la Segona República (1931-36). Totes dues breus.

Les Corts de Cadis van ser una sana reacció d’unes minories cultes espanyoles davant un règim de corrupció, afegit a una invasió francesa (Guerra de la Independència, 1808-14). Aquelles Corts van establir una Constitució (anomenada «la Pepa») de caràcter liberal (en un moment en què Espanya era absolutista), una monarquia constitucional, una divisió de poders (totes elles coses desconegudes fins llavors), i van abolir la Inquisició, vergonya de l’Espanya tradicional. Tot va ser anul·lat amb el retorn del rei Ferran VII.

Cal dir que l’experiència de les Corts de Cadis va tenir diverses rèpliques al llarg del segle (1820, 1837, 1854, 1868), totes elles efímeres.

La Segona República va ser un intent de modernitzar Espanya. Es van construir una gran quantitat d’escoles. Un gran impuls a l’ensenyament. Es va introduir l’ensenyament del  català. Es van augmentar al doble els salaris agrícoles. Es va començar a fer una reforma agrària contra els latifundis. Es va reformar l’exèrcit. Es van aprovar unes autonomies a les nacionalitats històriques (encara que algunes no hi van ser a temps). Entre altres coses. (Tot i que el bienni 1934-35 es va perdre pel fet de manar les dretes.)

Totes aquestes experiències van ser breus, perquè les forces brutes de l’Espanya negra eren poderosíssimes i el poble estava molt manipulat. Però aquestes experiències mostren l’autèntica Espanya. La de veritat. I són el punt de referència d’allò que és Espanya, més enllà de les seves diverses deformacions.

I bé, ara jo crec que ens acostem al que serà la tercera manifestació històrica de l’autèntica Espanya. Després de les properes eleccions. O, a tot estirar, després de les subsegüents

.

Perquè, per primera vegada en la història, a Espanya hi haurà un Govern d’esquerres. No un Govern del PSOE sol, sinó un Govern d’esquerres (PSOE, IU i aliats, Podemos, ERC, Amaiur, etc.). Govern pròpiament dit o bé majoria parlamentària que li doni suport.

Després del procés de destrucció social que estem patint, aquest Govern ha d’abolir totes les males lleis que ha fet el Malgovern del PP, començant per la reforma laboral de 2012. Ha de canviar la llei electoral, per una que sigui justa. Ha de compensar els pensionistes i els treballadors públics del que han perdut aquests mals anys. Ha d’establir la jornada laboral de 35 hores la setmana. Entre altres coses. 

I, més a mitjà termini, ha de fer algunes lleis que iniciïn un procés de transició al socialisme. Una llei que augmenti considerablement els drets dels comitès d’empresa, per tal que la democràcia entri per primera vegada a les empreses. Una llei que nacionalitzi la gran banca i les grans empreses de serveis bàsics (energia, transport, comunicacions, etc.).

Tot això serà si el poble, si la gent treballadora, es porta bé i vota bé. Escapolint-se de la manipulació oficial.

I quan tinguem l’Espanya autèntica, els (molts) catalans/es que diuen que d’Espanya no se’n pot esperar res, que Espanya no té solució, etc., acceptaran la nova Espanya.

Antoni Ferret

La consulta, més endavant

La relació de Catalunya amb el conjunt d’Espanya passa per moments altament problemàtics. La resposta negativa del Congrés a la demanda catalana de competència per convocar un referèndum ja era prevista. Però alguns pensàvem que hi hauria una contraoferta per part del Govern central. No ha estat així.

I això complica molt les coses. Si el Govern actual de Catalunya persisteix en la decisió de convocar el referèndum per les bones o per les males, hi pot haver una topada altament inconvenient. Hi pot haver una suspensió temporal de l’autonomia. I això només seria bo per a aquells que vulguin optar a una sortida oportunista o personalista (aparèixer com a víctimes i «herois», etc.).

Una observació tan sols superficial de la realitat ens permet veure que, a causa de greus errors populars en el moment de votar, tenim dos governs indesitjables. El Govern d’Espanya no és, en rigor, un govern pròpiament dit, sinó una camarilla de facinerosos: gent amb mans tacades de diners negres; gent venuda al capital; gent amb un nul sentit d’Estat; gent sense ni idea ni amor en relació a l’Espanya real, més enllà de la idea fanàtica que ells se n’han fet.

No gaire diferent (no gens diferent) en relació al Govern de Catalunya, que ve a ser per l’estil. Dos governs constitutivament incapaços de donar una sortida al problema plantejat. Ni l’un d’accedir a una consulta, que seria fer una interpretació light de la Constitució, cosa que és perfectament possible, ni l’altre a renunciar, encara que sigui temporalment, a la independència.

Una sortida a la situació d’aquest moment seria esperar que, tant a Catalunya com a Espanya, hi hagi uns altres governs, cosa que se’n va al 2015-2016.

Això implicaria que, per part de diverses instàncies catalanes i per part del Govern de Catalunya, es renunciés a la consulta aquest any. La consulta s’ha de fer, perquè una gran majoria del poble català la demana i perquè és una exigència de la democràcia. Però no és necessari que s’hagi de fer precisament aquest any, si això havia de produir una topada perillosíssima.

L’autèntica sortida al problema actual de Catalunya i d’Espanya és la reforma de la Constitució, més que la mateixa realització de la consulta. I això vol més temps. Per fer-la bé, una reforma generosa amb Catalunya, caldria esperar que a Espanya hi hagi un altre Govern, un Govern d’esquerres.

L’espera pot resultar difícil per a molts, que estan il·lusionats i que volen una solució ràpida, però pot ser necessària per evitar un daltabaix.

Antoni Ferret

Àfrica

Àfrica és el bressol de la humanitat. A les selves i les sabanes de l’Àfrica oriental els primers monos i mones van començar pensar i van esdevenir homes i dones. Fa uns dos milions d’anys. I d’allí la humanitat es va anar desplaçant a la resta del planeta, a través de milers i milers d’anys.

En canvi, Àfrica ha hagut de rebre la civilització i el progrés des de l’exterior, i amb un considerable retard. Sobretot les zones del sud. Hi ha hagut una excepció: Egipte. La seva situació arran del Mediterrani i del Nil han configurat aquest país com un dels focus primers de civilització. (La civilització i el progrés s’han desenvolupat prioritàriament entorn de mars i rius.)

Així la Revolució Neolítica (pràctica de l’agricultura i la ramaderia), que en les àrees més avançades del món com Àsia occidental (Orient mitjà) data d’uns 10.000 anys, a la major part de l’Àfrica no hi arriba fins a fa uns 6.000. I el treball del ferro, d’uns 3.500 anys, arriba a l’Àfrica en dates molt diverses, vers fa uns 3.500 i fa uns 2.100 i encara en dates posteriors.

Una cosa important que cal saber és que el desert del Sàhara no ha existit sempre. Té uns 3.000 anys. Fa 3.000 anys  hi havia aigua i vegetació, i un canvi climàtic (com el que vivim ara) va desertitzat tota aquesta zona.

En l’Edat Mitjana (és a dir, en la nostra Edat Mitjana) Àfrica va viure tres fenòmens importants:

1) La invasió i la colonització àrabo-musulmana al segle VII (que va afectar tota la franja nord del continent). A partir d’aquí va anar penetrant lentament vers el sud, sobretot a través dels comerciants. Aquesta colonització va implicar el canvi del cristianisme per l’islam (excepte Etiòpia, que continuà cristiana), i també elements de progrés material.

2) La lenta progressió vers el sud del poble bantu (en castellà bantú). Val a dir que, quan els bantus, que ja treballaven el ferro, arribaven en zones del sud d’Àfrica, trobaven pobles que encara vivien en l’època paleolítica, és a dir, que encara vivien de la caça i la recol·lecció.

3) El contacte amb pobles europeus, de moment en la franja costanera occidental. Els primers foren els portuguesos. Després francesos, holandesos, anglesos. Primer intercanvis comercials, i posteriorment la constitució d’assentaments colonials més cap a l’interior.

La principal malura que ha patit la població africana ha estat, des de temps immemorials, l’esclavitud. Durant molt temps, esclavitud entre africans. Els esclaus eren presoners de guerra (la guerra és l’altra major malura històrica: guerres de tipus local). Aquests esclaus eren utilitzats en l’agricultura, en l’exèrcit i en treballs domèstics, o bé eren comprats i venuts. Però l’esclavitud prengué una dimensió excepcional al segle XVIII, amb el «tràfic» d’esclaus Àfrica-Amèrica, promogut pels europeus, començant pels portuguesos. Llavors no es tractava ja de presoners de guerra, sinó de persones caçades i segrestades. Es calcula que a finals del segle XVIII a Amèrica del Nord hi havia un milió d’esclaus africans. El segle XIX va ser el de l’abolició de l’esclavitud, però aquesta fou molt lenta.

Al llarg dels temps, la població africana ha evolucionat d’unitats tribals a la formació d’estats (fins i tot d’imperis). Però aquests estats vivien una evolució a base de conquestes, organització d’espais polítics, rebel·lions, separacions, noves agrupacions, etc.

Els productes que més es comercialitzaven en la població africana i d’aquesta amb l’exterior han estat, tradicionalment: sal (per condimentar el menjar i per conservar-lo), or, ceràmica, marfil, goma, cautxú, teixits, esclaus... (I s’importaven de l’exterior productes elaborats.) Més modernament s’han exportat: metalls i en general productes minerals. 

La penetració europea va derivar, sobretot al segle XIX i primera meitat del XX, en exploracions i, més tard, conquestes i establiment de colònies per part dels estats europeus. Fou el colonialisme, una altra de les malures patides per la població africana. Sobretot per part de francesos i anglesos. 

La influència europea va comportar alguns elements de progrés, per exemple algunes vies de comunicació, però en general es va traduir en el saqueig de productes naturals, sobretot explotació minera. No hi hagué, per exemple, un desenvolupament industrial. I en l’agricultura s’imposà el conreu de productes d’exportació, com cafè, cacau, etc., en detriment de la producció d’aliments.

Des de bon principi, l’explotació colonial va provocar resistències i revoltes de la població africana, i les corresponents repressions. Els principals motius de revolta eren el treball obligatori de la població local i la concessió als blancs de les terres millors. 

El colonialisme traçà uns límits entre les diverses colònies que eren arbitraris i sovint dividien ètnies entre dos països. També fomentà l’ensenyament d’una cultura forastera, i el menyspreu de la cultura pròpia africana.

En el súmmum, arribà a establir règims d’apartheid (separació entre blancs i negres, fins i tot en els llocs de residència) a Sud-àfrica i Zimbabue.

Després de la Segona Guerra Mundial, i després de l’accés a la independència d’alguns països d’Àsia (com ara l’Índia), es desenvoluparen al continent africà tot de moviments nacionalistes, que confluïren en la independència dels seus països, la majoria durant la dècada de 1960, i alguns durant la dècada de 1970.

Però desgraciadament la independència política no fou una solució. Les economies dels països africans continuaren sota la dependència del capitalisme metropolità. Per si això no fos suficient, aquests països han conegut una llarga tirallonga de cops d’Estat, dictadures militars, dictadures civils i enfrontaments armats. Tot amenitzat per un grau notable de corrupció política i econòmica. No hi ha faltat més de mitja dotzena de règims pretesament marxistes, però en forma de dictadura. Han tingut guerres civils R. D. del Congo, Ruanda (genocidi ètnic), Angola, Moçambic, Nigèria, Somàlia, Congo, Sierra Leone, Mali, Sudan, Sudan del Sud...

Les principals produccions són articles agraris d’exportació com cafè, cacau, cotó, per una banda, i explotacions mineres i exportació de diferents metalls (entre ells or i diamants). Fins i tot petroli, en alguns països.

Però l’Àfrica, sobretot la subsahariana, encara té dues assignatures pendents: una estabilització democràtica i un desenvolupament industrial (excepte Sud-àfrica).

Finalment, diguem que, des de la independència, els països africans han cercat un esforç mancomunat a través de l’Organització per a la Unitat Africana (1963), que va ser anomenada «club de dictadors», i, amb criteris renovats, a través de la Unió Africana (2001).

(Article inspirat en la lectura del llibre «La historia de África», de José L. Cortés López, Madrid, 2007.)

Antoni Ferret