El llibre «La gran
desmemoria», de Pilar Urbano, ens explica la història de la Transició espanyola,
i, sobretot, del cop d’Estat de 1981. Encara que té unes 700 pàgines (sense
comptar les pàgines de notes), es llegeix molt fàcilment, perquè la cosa està
explicada en forma novel·lada.
La primera cosa digna
de menció en una ressenya és la curta relació entre el rei Juan Carlos i el
president del Govern, Arias Navarro. Aquest és un os dur i, encara que el 1975,
just després de la mort de Franco, el rei li demana que li presenti la
dimissió, per tornar-lo a nomenar, ell s’hi resisteix, al·legant que va ser
nomenat president per Franco per un període de 5 anys i que davant això no hi
ha rei que hi valgui. Així mateix, retalla fortament el decret d’indult que el
rei volia proclamar amb motiu del seu accés al tron. Durant 7 mesos mantenen
unes relacions difícils. Arias no es decidia a plantejar una reforma
democràtica (reforma que, en el fons, no desitjava) i reaccionava només amb la
repressió a l’agitació social d’aquell moment. El rei ho tenia difícil, perquè
podia destituir-lo en qualsevol moment, però per a això necessitava el
vistiplau del Consejo del Reino (i aquest Consejo era un búnquer de feixistes).
Finalment li fa entendre, diplomàticament, que convé que dimiteixi per poder
nomenar una altra persona. (Finals de juny del 1976.)
Aleshores la qüestió no
era fàcil. El Consejo del Reino havia d’elaborar una terna de 3 noms, i el rei
podia designar lliurement d’entre els tres el nou president del Govern. El rei
pensava en Adolfo Suárez (feia anys que col·laboraven), però això era secret.
Els noms que més sonaven eren Areilza, Fraga...
El règim franquista
tenia 3 «famílies» ideològiques (a part de l’exèrcit): falangistes, tecnòcrates
i demòcrata-cristians. El Consejo, a partir d’una primera llista de 32 noms, va
anar eliminat fins que van quedar 3 noms, un de cada família: Federico Silva
(democristià), Gregorio López Bravo (tecnòcrata) i Adolfo Suárez (falangista). I
Juan Carlos va designar president del Govern Adolfo Suárez, tal com desitjava.
Suárez era jove, partidari sincer de la reforma democràtica, una figura
«grisa», que no tenia enemics, i una persona per ser dòcil als desitjos del
rei.
Durant l’estiu del
1976, el nou Govern (que era qualificat per alguns despectivament com un Govern
de penenes, o persones de segona fila, perquè eren joves i poc coneguts) es va
aplicar diligentment a uns quants objectius de reforma democràtica: Abolir (més
indirectament que directament) les famoses Leyes Fundamentales. Reformar el
Codi penal, per derogar totes les prohibicions a l’actuació política. La
concessió per part del rei d’una àmplia amnistia de tots els «delictes»
polítics. Eliminació dels tribunals excepcionals (com el TOP). Perfeccionar una
Llei d’Associacions polítiques (no es volia dir la paraula «partits»). Diàlegs
amb l’oposició, amb preterició dels comunistes. Àmplia tolerància (abans de la
legalització formal) amb el PSOE i la UGT, fins i tot ajuda econòmica, perquè
agafessin avantatge popular sobre els comunistes. El «gran» problema era la
legalització del PCE, i de CCOO, que comptava amb una fèrria oposició de
l’exèrcit i de tota la classe franquista.
Ja feia dos anys que Juan Carlos, quan encara
era príncep, mantenia contactes indirectes, per persones interposades, amb
Santiago Carrillo. Se li prometia la legalització del PCE, però, potser..., dos
anys més tard que els altres partits. Carrillo s’hi negava rotundament. Però
prometia que no hi hauria fortes mobilitzacions fins que el príncep fos rei, i
llavors esperarien un temps prudencial.. Més endavant, ja com a rei, però
encara amb el Govern d’Arias, li proposà que els comunistes podrien participar
en les primeres eleccions com a independents. Segona negativa. Però també
prometia que, si se’ls legalitzava, acceptarien la monarquia Ja amb el Govern
Suárez, Carrillo (que ja vivia a Madrid, però que entrava i sortia del país,
clandestinament) fou rebut per l’ambaixador espanyol a París per demanar el
passaport, cosa que l’ambaixador va trobar normal, però demanà permís a Madrid.
Fou rebutjat el passaport i destituït l’ambaixador. L’oposició dels militars a
la legalització del PCE continuava essent furiosa. Avançat l’any 1976,
Suárez establí una línia permanent de
diàleg amb Carrillo a través de persones interposades (i, encara que Carrillo
vivia en secret a Madrid, els contactes es feien a França). Suárez li demanava
que temperés les mobilitzacions comunistes al carrer. Carrillo demanava ni més
ni menys que un ministre comunista al Govern Suárez; menystenia les
nacionalitats: deia que els treballadors espanyols només tenien una pàtria,
Espanya, i que les nacionalitats eren creació burgesa; assegurava que no
demanarien nacionalitzacions; demanava poder parlar directament amb els
militars. Aquesta línia de diàleg indirecte Suárez-Carrillo es mantingué els
darrers mesos del 1976 i primers del 1977.
L’agost de 1976, sense fer vacances, els
ministres van estar treballant en la redacció de la Llei per a la reforma
política. Establia el marc per a la participació política de «tots» els
espanyols i les condicions per a unes eleccions democràtiques. Era concebuda
com una nova «llei fonamental», que aboliria indirectament totes les Leyes
Fundamentales. Tot seguit, Suárez, disposat a agafar el toro per les banyes, va
convocar tota la cúpula militar i els va explicar el contingut de la llei,
abans que es fes pública. Quan alguns caps de l’exèrcit van fer la típica
pregunta de si això volia dir que es pensava legalitzar també el PCE, Suárez,
per tranquil·litzar-los, els va dir una cosa així com: actualment, amb els
estatuts que tenen, que parlen de derrocar l’Estat capitalista,
d’internacionalisme proletari i coses per l’estil, no poden ser
legalitzats; però si canvien els estatuts... Amb això molts militars van quedar
tranquil·litzats. S’havia mig solucionat un greu problema.
Al setembre, en un consell de ministres,
s’informà de la imminent legalització dels sindicats. El vicepresident del
Govern tinent general De Santiago demanà audiència immediata amb Suárez. Hi
hagué una escena tremenda entre tots dos, amb amenaces mútues, i Suárez
destituí el general i nomenà en lloc seu el també tinent general Gutiérrez
Mellado, que s’aplicà tot seguit a estudiar la simplificació (en un sol ministeri,
en lloc de tres) i la modernització de les forces armades. En la premsa més
ultra hi hagué una gran campanya a favor del general De Santiago.
Al novembre, la Llei
per a la reforma política fou presentada a les Cortes franquistes. Es tractava
que aquestes s’autosuïcidessin, aprovant una llei que liquidava el règim, les
seves lleis, i establia un règim democràtic. No fou pas fàcil. Els vots es
guanyaren en una xarxa àmplia de contactes personals, procurador a procurador.
Hi hagué de tot: promeses de càrrecs futurs i favors; amenaces de treure a la
llum els draps bruts del passat... Lo més difícil fou els procuradors seguidors
de Fraga Iribarne i el seu nou i flamant partit: Alianza Popular. Se’ls hagué
de fer una gran concessió: la votació per al Congrés seria, sí, de caràcter
proporcional, però amb una correcció a favor dels grans partits i contra els
petits (la llei d’Hondt, com encara és vigent avui dia).
El dia 18 de novembre
tenia lloc la votació: 425 vots a favor de la reforma, 59 en contra, i 13 abstencions.
Es convocà el referèndum per al 15 de desembre. L’oposició democràtica demanava
l’abstenció (perquè la llei no tenia prou garanties de democràcia), i els més
ultres demanaven el no. La participació fou d’un 77 per 100 i hi hagué un 94
per 100 de vots a favor.
(Opinió personal:
L’esquerra, socialistes i comunistes, va demanar l’abstenció per tal de poder
negociar i forçar una altra llei més oberta, amb més garanties, perquè no es
fiava del Govern Suárez. La població no atengué i votà massivament a favor.
Així obligà l’esquerra a acceptar, en endavant, la llei que no volia.)
(Continuarà)
Antoni Ferret
