Catalunya i els Països
Catalans formen part de l’Estat espanyol des de fa uns 500 anys. Aquesta
convivència ha sigut conflictiva, i a vegades penosa. Ja al segle XVII hi va
haver un conflicte gros amb la Guerra dels Segadors. Però després de la Guerra
de Successió s’han esdevingut 300 anys d’opressió política i cultural
(lingüística).
L’economia, en canvi,
ha anat bé. El mercat espanyol ha sigut un recurs boníssim per a l’expansió de
l’economia catalana. Però... els diners no ho són tot, en la vida. Els catalans,
valencians i balears hem patit en la nostra personalitat col·lectiva i,
sobretot, en la nostra llengua.
Ara bé: des de fa uns
80 anys (amb el franquisme pel mig), els estatuts d’autonomia de Catalunya de
1932, 1979 i 2006 han reduït considerablement aquesta opressió, i han fet
avançar cap a una convivència normal.
Però els estatuts també
han sigut contradictoris, amb retallades penoses i, sobretot, amb la Mala
Sentència de 2010 en relació a l’Estatut de 2006.
Aquesta Mala Sentència,
junt amb altres factors, ha desfermat un potent moviment independentista (que
abans ja existia, però era molt i molt minoritari). Aquest moviment ha assolit
un èxit considerable: decantar el PSOE cap a posicions de reforma de la
Constitució, en el sentit de proporcionar a Catalunya (només a Catalunya) una
estada més lliure i còmoda.
Però molts catalans i
catalanes han arribat a la conclusió que ja no hi ha esperances d’assolir una
millor convivència i que l’única solució és independitzar-se d’Espanya.
Al meu entendre, aquesta
posició és estratègicament errada, perquè precisament Espanya està (sembla) en
vigílies de tenir un Govern com mai en la seva història no ha tingut: un Govern
de PSOE, Podemos i IU. Amb unes enormes possibilitats de millorar la
convivència de Catalunya. Doncs, dir que amb Espanya ja s’han provat totes les
possibilitats, com diuen alguns, no és veritat. Resta per provar l’oportunitat
d’una Espanya governada amb un Govern d’esquerres.
I, a més a més, la
separació d’Espanya no és una bona solució, ni per a Catalunya ni per a
Espanya. Per diverses raons, però sobretot per 3:
1) Moltes persones de Catalunya van néixer en
altres llocs d’Espanya, on encara tenen part de la família. Per a elles, la
separació seria un xoc emocional important.
2) Moltes altres persones
hem nascut a Catalunya, però ens sentim espanyols (també), i per a nosaltres
també seria una ferida important.
3) I sobretot
(l’argument més important), la independència de Catalunya deixaria el País
Valencià i les Illes abandonats a una influència castellana multiplicada, per
la manca del contrast d’una Catalunya espanyola. Podríem perdre definitivament
els Països Catalans en benefici de millorar la Catalunya estricta.
Fóra un mal negoci.
