Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 9 de setembre del 2015

Per què no a la independència



Catalunya i els Països Catalans formen part de l’Estat espanyol des de fa uns 500 anys. Aquesta convivència ha sigut conflictiva, i a vegades penosa. Ja al segle XVII hi va haver un conflicte gros amb la Guerra dels Segadors. Però després de la Guerra de Successió s’han esdevingut 300 anys d’opressió política i cultural (lingüística).

L’economia, en canvi, ha anat bé. El mercat espanyol ha sigut un recurs boníssim per a l’expansió de l’economia catalana. Però... els diners no ho són tot, en la vida. Els catalans, valencians i balears hem patit en la nostra personalitat col·lectiva i, sobretot, en la nostra llengua.

Ara bé: des de fa uns 80 anys (amb el franquisme pel mig), els estatuts d’autonomia de Catalunya de 1932, 1979 i 2006 han reduït considerablement aquesta opressió, i han fet avançar cap a una convivència normal.

Però els estatuts també han sigut contradictoris, amb retallades penoses i, sobretot, amb la Mala Sentència de 2010 en relació a l’Estatut de 2006.

Aquesta Mala Sentència, junt amb altres factors, ha desfermat un potent moviment independentista (que abans ja existia, però era molt i molt minoritari). Aquest moviment ha assolit un èxit considerable: decantar el PSOE cap a posicions de reforma de la Constitució, en el sentit de proporcionar a Catalunya (només a Catalunya) una estada més lliure i còmoda.

Però molts catalans i catalanes han arribat a la conclusió que ja no hi ha esperances d’assolir una millor convivència i que l’única solució és independitzar-se d’Espanya.

Al meu entendre, aquesta posició és estratègicament errada, perquè precisament Espanya està (sembla) en vigílies de tenir un Govern com mai en la seva història no ha tingut: un Govern de PSOE, Podemos i IU. Amb unes enormes possibilitats de millorar la convivència de Catalunya. Doncs, dir que amb Espanya ja s’han provat totes les possibilitats, com diuen alguns, no és veritat. Resta per provar l’oportunitat d’una Espanya governada amb un Govern d’esquerres.

I, a més a més, la separació d’Espanya no és una bona solució, ni per a Catalunya ni per a Espanya. Per diverses raons, però sobretot per 3:

1)  Moltes persones de Catalunya van néixer en altres llocs d’Espanya, on encara tenen part de la família. Per a elles, la separació seria un xoc emocional important.

2) Moltes altres persones hem nascut a Catalunya, però ens sentim espanyols (també), i per a nosaltres també seria una ferida important.

3) I sobretot (l’argument més important), la independència de Catalunya deixaria el País Valencià i les Illes abandonats a una influència castellana multiplicada, per la manca del contrast d’una Catalunya espanyola. Podríem perdre definitivament els Països Catalans en benefici de millorar la Catalunya estricta.

Fóra un mal negoci.

dimarts, 25 d’agost del 2015

No hi va haver "traïció"!



Josep Fontana, historiador excel·lent, ha publicat el llibre «La formació d’una identitat. Una història de Catalunya», llibre també excel·lent. Repassa tota la nostra història, des del segle IX fins als primers anys del segle XXI. I corregeix alguns punts (pocs) de la nostra historiografia anterior. 

En tocar el tema de la Transició, s’expressa amb termes més polítics que històrics. Això dóna lloc a afirmacions discutibles. És normal, perquè són fets massa recents. 

Però lo greu és en les pàgines 408-410, un curt apartat que ell titula «La traïció de l’esquerra». Afirmació gravíssima. Es basa, més o menys, en els elements següents:

*Que el PSOE va renunciar al marxisme, per la coacció de F. González, que va arribar a dimitir, temporalment.

Però l’autor s’aferrissa amb el PCE:

*Ridiculitza la política eurocomunista, o sigui, la necessitat de concebre la política comunista dins les circumstàncies de l’Europa occidental. (Cosa que era inevitable.) Qualifica de «fantasia» la pretensió d’arribar al Govern per la via electoral. ¿No seria molta més fantasia voler-hi arribar per un altre procediment??

*Ridiculitza l’expressió «planificació democràtica de l’economia». O és que la planificació a Espanya havia de ser en plan soviètic??

* Igualment pel que fa a canviar l’expressió «reforma agrària» per la de «reforma democràtica de l’agricultura». (En això sí que li dono la raó.)

*I finalment critica la supressió del leninisme. (Des del moment que s’acceptava l’eurocomunisme és clar que el leninisme no hi encaixava. El leninisme era escaient per a l’àmbit soviètic o el del Tercer Món.)

Però, a més a més, l’autor manipula. Manipula quan silencia un fet fonamental. La peça clau de la Transició va ser, naturalment, la Llei de reforma política del Govern Suárez. El projecte d’aquesta llei no va ser acceptat per l’esquerra (ni socialistes ni comunistes). Això ho reconeix. Però calla que aquesta esquerra va demanar insistentment a la població una abstenció massiva en el referèndum... i el poble la va votar massivament en sentit afirmatiu... i ens va obligar, doncs, a acceptar-la. Doncs l’esquerra no va ser gens culpable d’aquesta llei.

També manipula quan parla dels Pactes de la Moncloa, que ell critica. Però no diu que hi havia una inflació de cavall del 26 per 100 (amb un augment de salaris del 20’5 per 100). Els Pactes de la Moncloa no s’entendrien si no es considerés aquesta superinflació.

L’acusació de «traïció» a l’esquerra és gravíssima, injusta i falsa. Hi hagué errors, és clar, això és inevitable. Però no «traïció». I és llàstima perquè aquesta fallada desdiu del caràcter excel·lent del llibre.   

dimecres, 12 d’agost del 2015

El drama dels pobles



Els pobles, no és que de vegades s’equivoquin, sinó que s’equivoquen habitualment. Voten uns governs incompetents, sovint dolents. Molta gent pateix per culpa de la política d’aquests mals governs. Però en tenen la culpa la gent que els ha votat.

De vegades, però, quan se’ls castiga durament, reaccionen de manera sana. Canvien d’actitud i voten millor. Així apareixen governs progressistes.

El drama és que, desgraciadament, se’ls ha de maltractar molt, perquè reaccionin de manera sana.

Observem els casos de diversos països sud-americans, el poble grec i..., segons sembla, els pobles d’Espanya.

diumenge, 9 d’agost del 2015



GUANYEM CATALUNYA
Després d’haver fet el canvi a Barcelona, ara toca guanyar Catalunya.

Per una Catalunya dins una nova Espanya, amb més llibertats.
Per un Estat del benestar com el dels països nòrdics.
Per una Catalunya sense pobres.
Perquè les rendes altes, els patrimonis alts i les grans fortunes paguin.
Per arribar a la plena ocupació.

Ho hem de guanyar votant bé. Ara podem votar:
*Catalunya Sí que es Pot. Comprèn: ICV + EUiA + Podemos + Equo + BComú (parcialment) + moltíssimes persones independents. Amb un fort contingut social. Per una República catalana, però sense definir-se en la independència. Cap de llista: Lluís Rabell, president de la Federació d’Associacions de Veïns/es de Barcelona.
*PSC
*CUP
*Junts pel Sí. Comprèn: CDC + ERC + entitats nacionalistes.  Independentista. No aconsellable.
*PP No aconsellable.
*Ciutadans No aconsellable.
*UDC No aconsellable.
Que no es perdi cap vot de treballadors o treballadores!

diumenge, 2 d’agost del 2015

Canvis a Barcelona



Després de l’elecció dels «nostres» representants, Barcelona ha començat a experimentar canvis positius.

Moratòria sobre instal·lacions turístiques. El negoci turístic és un dels principals de Barcelona, però es desenvolupava d’una manera caòtica.  Alguns barris (Barceloneta, Ciutat Vella, Gràcia, Sga Família) estan sobresaturats. És necessari «parar» per un temps la concessió de llicències per estudiar de quina manera s’organitza l’afer en el conjunt de Barcelona. Creació d'un Consell de Turisme i Ciutat, d’àmplia participació. 

Guarderies. Les guarderies han de ser municipals, i no cedides a la iniciativa privada.

Electricitat. L’Ajuntament ha de tenir una empresa pròpia d’energia, que doni servei a les seves dependències. D’energia «neta».

Sous. L’alcaldessa i els regidors de BenComú cobraran 2.200 euros al mes. (El senyor Trias cobrava gairebé 8.000.) 

Desnonaments. S’ha creat una comissió mixta d’activistes, banquers, serveis socials i administració judicial per parar aquesta lacra.

Empreses. El «projecte estrella» del nostre Ajuntament és procurar que les empreses municipals i aquelles empreses que contractin serveis amb l’Ajuntament, 1) no apliquin la reforma laboral; 2) compleixin els convenis; 3) no acomiadin. Serà una actuació de govern indirecta. (El cas més clar és que l’Ajuntament ha renovat el contracte de telefonia amb Movistar només per 6 mesos, a l’espera de com queden les condicions dels seus tècnics.)

Habitatge. Destinar 3 milions d'euros aquest any per ampliar el parc d'habitatges de lloguer social. (És poc, però... per començar.)

Impostos. Revisar els impostos municipals per fer-los progressius. (Que qui més tingui més pagui.)

Participació. Trobades al carrer amb els veïns/es. De moment, una al barri del Besòs i una al barri del Raval.