El dret de vaga, en perill

(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 30 de setembre de 2010)

En la realitat de treball actual, amb atur massiu, precarietat àmpliament estesa i coaccions empresarials, el dret social i constitucional a fer vaga es troba fortament compromès. Milers i milers de treballadors tenen por, i una por molt justificada. La represàlia patronal és massa fàcil. La situació és delicada.

Els piquets, sempre molt pocs, que no poden arribar a tot arreu, potser poden corregir “una mica” aquesta anomalia. Facilitar la lliure decisió a moltes persones que no han pogut decidir lliurement. Si un piquet no els deixa entrar, queden justificats. Però és clarament insuficient. Al mateix temps, l’acció dels piquets pot perjudicar algunes persones que “sí” que volen treballar de veritat. Això és lamentable, però és tan poca cosa, comparat amb l’ingent problema de la manca de llibertat, que bé es pot acceptar com un mal menor.

ANTONI FERRET. Barcelona.

Ajornar l'austeritat?

Avui, 18 de setembre, ha saltat la notícia: l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) ha declarat que, si la represa de l’economia no és prou forta (i no ho és), caldrà ajornar les mesures d’austeritat.

L’OCDE no forma part de la UE, ni de l’ONU, ni del FMI, ni de cap altra instància. Però és un component indiscutible de la gran màfia internacional. La que ha imposat les mesures d’austeritat, és a dir, les retallades.

Ara bé, si recomana que, en cas que la represa de l’economia no tingui prou empenta, s’ajornin aquestes mesures, no hem de creure que ho fa per sentit de justícia envers els treballadors/es, sinó perquè comprèn que l’austeritat minva el consum popular i això minva el creixement. És per un càlcul d’interessos.

Aquestes mesures de retalls no s’haurien d’haver imposat mai, per injustes. En comptes d’això s’haurien d’haver fet reformes fiscals fent pagar més els rics i els especuladors.

Finalment, si la represa (excepte Alemanya) no avança gaire, això ja està bé. Perquè no hem pas de tornar al creixement indefinit com abans de la crisi, perquè els recursos del planeta no ho permeten. Els llocs de treball que falten s’han de crear a base de reduir la jornada, les hores de treball. De repartir la feina que hi ha.

Antoni Ferret

ETA i el Govern

ETA ha declarat un alto el foc. Celebrem-ho. És una gran notícia, plena d’esperança. Quasi tots el diariots ho han manipulat i ho han desprestigiat. Diuen que el que ha de fer ETA és entregar les armes i dissoldre’s. És veritat, però això ha de ser “al final”.

Ara, el que cal és que el Govern central també doni els seus passos. El que ara ha de fer el Govern són tres coses: 1) Acostar els presos bascos a Euskadi, complint amb la Constitució. 2) Deixar d’hostilitzar, políticament i judicialment, l’esquerra abertzale. 3) Anul•lar la Llei de partits, que no permet actuar i participar Batasuna. Aquestes tres coses són “anteriors” a tota negociació.

Si el Govern col•labora, el procés de pau pot seguir avançant, i tant de bo arribés a un final feliç. Si el Govern boicoteja el procés, amb passivitat, el procés de pau pot tornar-se a trencar. I seria culpa del Govern.

El final del procés hauria de ser, per una banda, entregar les armes i dissolució de la banda; per una altra banda, garantir l’exercici del dret d’autodeterminació.

Antoni Ferret

Mesures econòmiques en temps de crisi

La primera i principal mesura econòmica que un bon Govern ha d’aplicar en una situació de crisi és augmentar, tant com sigui possible, les inversions públiques. En obres públiques, en construcció d’equipaments, en feines ecològiques (per exemple, neteja de boscos), en rehabilitació d’edificis, en tasques culturals... I això, perquè en una crisi es retreuen les inversions privades, aturant així l’activitat i produint atur. Doncs les inversions públiques han de compensar, parcialment, aquesta aturada, creant feina i llocs de treball. Un exemple ha estat el Pla Zapatero, però hauria d’haver estat de molta més volada.

Ara bé: l’augment de les inversions públiques ha d’anar acompanyat d’una altra mesura inexorablement necessària: un fort augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Si no, els governs no tindrien pas recursos suficients. Cal 1) augmentar l’IRPF de les rendes més altes; 2) recuperar l’impost del patrimoni, en mala hora abolit; 3) posar un impost especial sobre les grans fortunes i sobre les activitats especulatives.

És bastant corrent que alguns partits, de dreta i fins i tot nacionalistes, demanin coses tan extravagants com reduir la despesa pública, i/o reduir els impostos. És una demostració flagrant de mala política. Si aquestes organitzacions ens governessin, pobres de nosaltres! Però desgraciadament no són sols els partits de dreta; també alguns d’esquerra han seguit, més o menys, aquests principis tan equivocats i negatius. La reducció de la despesa pública abandona el país i la gent a la crisi, l’atur i la misèria.

Antoni Ferret

Els governs d'esquerres i els de CiU

Els dos governs de coalició d’esquerres dels últims anys han estat els millors governs catalans des de la Transició. Un Estatut; un pacte de finançament; una política interventiva (com la Llei de rehabilitació de barris); una política de consens (com els «pactes nacionals d'educació, d’habitatge, d'investigació, d'immigració i d'infraestructures», Pacte d'internacionalització i el de les 30 mesures amb els sindicats); augment de la despesa social, de 9.698 a 18.302 milions; Llei del dret a l'habitatge; Llei de serveis socials; Llei del Memorial democràtic; Llei de consultes; Llei del cinema; Llei de vegueries; millorament en la sanitat; projecte de nous hospitals (el del B Llobregat ja fet); construcció de part de la L9 del metro; millores en l'ensenyament; construcció del sincrotró (accelerador de partícules); ajuda a la petita empresa; unitats especialitzades en la fibromiàlgia i la SFC; reducció d’un 50 % de la mortalitat en les carreteres; projecte de noves vies fèrries...

Però hi ha hagut zones fosques: dues conselleries, la d'Ensenyament i la de Treball, no han estat pas a l'altura. La d'Ensenyament va presentar un projecte de llei d'Educació allunyat dels principis pactats en el Pacte Nacional per l'Educació. La de Treball ha aprovat una enorme sèrie d'ERO i d'acomiadaments, aparentment de forma acrítica.

CiU, en 23 anys, va fer 11 coses dignes de recordar: 1) introducció del català a l'escola; 2) TV3; 3) la policia catalana; 4) l'administració catalana; 5) els consells comarcals; 6) les noves universitats; 7) la Llei de normalització lingüística; 8) el PIRMI (petita ajuda als pobres); 9) construcció de l'eix transversal (de Lleida a Girona); 10) el projecte del sincrotró; 11) el projecte de la L9 del metro.

L'eternitat no té futur

L’eternitat només té present, un present infinit. Ja que això de passat, present i futur és una imperfecció. Per tant, aquells fets o situacions que, en la nostra capacitat de comprensió, encara no s’han esdevingut, en el marc de l’eternitat ja s’han esdevingut. Més ben dit: no “s’han esdevingut”, sinó que “s’estan esdevenint”. Ja que tampoc hi ha passat.

Quan ens trobem davant la mort d’una persona, si som creients, podem pensar que el seu cos és allà, i el portem al cementiri, però la seva ànima és amb Déu. Aquesta és la creença tradicional. Però hi ha altres creences, més noves, que diuen que no hi ha una ànima capaç de dur una existència independent, i que el futur d’aquella persona és la resurrecció, de cos i ànima, al final dels temps. Mentrestant s’obre una situació transitòria. Encara hi ha una altra hipòtesi, que diu que “el moment de la mort”, moment que, des de la nostra capacitat de comprensió, pot ser instantani, per al moribund pot tenir una duració infinita, duració durant la qual té, en cos i ànima, l’experiència de l’eternitat.

La hipòtesi de la resurrecció planteja el problema que aquest estat intermedi entre mort i resurrecció té una duració humanament infinita. Ha durat ja, en molts casos, milers i milions d’anys. I això és terriblement decebedor. Als cementiris hi ha persones que estan esperant de fa una enorme quantitat de temps, i el que els queda... Aparentment sense esperança.

Però si considerem que l’eternitat “ja” existeix i que té unes característiques pròpies, que només té present, la cosa canvia. Aquell fet que, vist des de la nostra experiència, encara no s’ha produït, i que versemblantment li falta molt encara, “en l’eternitat” ja s’està produint, ja és real.

Aquell mort que enterrem, aquells morts que hi ha en cada cementiri, ja estan ressuscitant i ja estan vivint en l’eternitat en cos i ànima, encara que, per a nosaltres, sembli que no pot ser. Ja estan amb Déu-Dea i són immensament feliços.

La conclusió és que, encara més que del normal, la mort d’una persona –excepte en el cas que deixi fills petits– ha de ser un motiu no pas de pena, sinó d’alegria.

Antoni Ferret

Les 3 malifetes

LES 3 MALIFETES

Entre les diverses malifetes que el Govern central ha fet en els darrers mesos (retall de sous dels funcionaris, congelació de pensions, retall d’inversions públiques, retall d’ajuda al desenvolupament, no cobrament retroactiu de la paga de dependència, no cobrament del xec nadó, facilitat d’acomiadament, augment de la intervenció de les ETT, etc.), ens hauríem de fixar en 3 d’aquestes mesures, que tenen una importància especial:

* El retall de les inversions públiques.

* El retall de l’ajuda al desenvolupament.

* La facilitat i l’abaratiment de l’acomiadament.

El retall de les inversions públiques és lo més contraindicat en una situació de crisi, ja que, davant la contracció de les inversions privades, i per tant la contracció de la feina, cal “compensar-ho” parcialment amb un augment de les inversions públiques. Aquestes inversions creen activitat, i per tant feina, i per tant llocs de treball. És la manera idònia de compensar els efectes de la crisi en el sentit de l’augment de l’atur. Reduir-les, amb l’argument de rebaixar el dèficit, és un greu error, ja que el dèficit és una qüestió secundària, que es pot enfocar una volta acabada la crisi. Lo primer de tot és la feina.

L’ajuda al desenvolupament és una manera de contribuir a pal·liar la situació dels països pobres, els problemes de manca d’alimentació adequada, d’analfabetisme, de mortalitat infantil, etc. Rebaixar aquesta ajuda de l’Estat espanyol és una responsabilitat gravíssima. Aquesta ajuda és lo últim que s’hauria de rebaixar. És a dir, no s’hauria de rebaixar mai, en cap situació. Aquesta actitud fa encara més difícil (que ja ho és) el compliment dels Objectius del Mil·lenni (reduir sensiblement la mala alimentació, l’analfabetisme, la mortalitat infantil, la falta d’aigua potable, la discriminació de la dona, etc.). No feu cas del fet que, d’aquesta mesura, no se’n parli, ja que això és una actitud poc responsable de la gent, dels partits i dels mitjans de comunicació. Ens oblidem de la misèria del món, i això no es pot fer.

Facilitar i abaratir l’acomiadament fa un mal terrible als treballadors/es i a tota persona que busqui un lloc de treball, ja que la seguretat en la feina és tan important, per a la salut, com l’aigua potable. La inseguretat en la feina crea por, angoixa, impedeix fer plans vitals: aparellar-se, buscar un pis, tenir fills, etc. L’interès que aquesta possibilitat pugui tenir per a les empreses i el que pugui tenir per als treballadors/es són incomparables. Per a una part pot significar pèrdua de beneficis, o fins i tot pèrdues, per a l’altra part és perdre el modus vivendi. Aquesta malaurada reforma laboral pot portar a un gran increment de l’atur, de la pobresa i de la misèria.

L’actual Govern central, considerant la seva actuació dels darrers anys, no és un Govern com per prendre aquestes mesures que comentem. S’ha deixat influir i imbuir per pressions internacionals, de l’FMI, de la UE, desgraciadament llançada cap al camí de la reacció antisocial. La UE és actualment reaccionària per culpa del mal resultat de les darreres eleccions europees.

Antoni Ferret