Amb motiu de l’afer del desgraciat procés d’excomunió del Pare Manel, ha transcendit que l’arquebisbe Rino Fisichella, del Vaticà, ha justificat aquest procés d’excomunió, amb raons jurídiques. I l’esmentat monsenyor Fisichella forma part d’un departament vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa.
Aquest fet m’ha portat a considerar que el Vaticà és una organització “pendent de reformar cristianament”, d’acord amb el sentir d’una gran part de l’Església. Si no d’una majoria, que això no ho sabem, sí d’una part qualitativament molt important dels mossens i dels fidels. Reformar cristianament perquè de cristiana no n’és gaire.
Doncs bé: mentre i tant que no es reforma, ha d’aparèixer com una organització suspecta. Ha de ser vista amb un sentit de “suspensió” temporal, en espera de la seva conversió. Les seves preses de posició han de ser considerades provisionals, declarades de moment en suspens. I analitzades curosament, a veure si són vàlides o no. Tot en espera que, després de la seva reforma cristiana, siguin ratificades o rectificades.
Monsenyor Fisichella diuen que forma part d’un dicasteri vaticà encarregat de la reevangelització d’Europa. I ens preguntem: què saben ells de reevangelització? Si no viuen l’Evangeli. Si aquell complex vaticà s’assembla més a un Sanedrí que a una Església de Crist. Si té molt més de jurídic que d’evangèlic.
El Vaticà, abans de reevangelitzar Europa (que ho necessita, com tot el món), ha de reevangelitzar-se a si mateix.
Antoni Ferret
diumenge, 27 de març del 2011
Retallades en sanitat i ensenyament
(Carta enviada al diari El Punt i no publicada)
Guanyar unes eleccions comporta el dret a governar. Això és «un» dels principis de la democràcia. Però no comporta, de cap manera, governar d’una manera irracional. Perquè «un altre» dels principis de la democràcia és governar de manera racional. I retallar els recursos dels serveis més necessaris, com sanitat i ensenyament, és una irracionalitat.
Quan hi ha crisi, i les inversions privades escassegen, cal augmentar les inversions públiques, per compensar, per crear feina. Així doncs, no s’ha d’estalviar ni reduir el dèficit, sinó al revés. Això en recta economia. Que el Govern estalviï en una crisi, és un disbarat propi de l’economia de l’Escola de Chicago, l’economia liberal que ha arruïnat el món. Per tant, parar inversions públiques en infraestructures ja és un disbarat. Però retallar la sanitat i l’ensenyament no és un disbarat sinó un delicte polític.
El Govern que fa això mereixeria que un poderós moviment popular el fes rectificar o el derroqués.
ANTONI FERRET. Barcelona
Guanyar unes eleccions comporta el dret a governar. Això és «un» dels principis de la democràcia. Però no comporta, de cap manera, governar d’una manera irracional. Perquè «un altre» dels principis de la democràcia és governar de manera racional. I retallar els recursos dels serveis més necessaris, com sanitat i ensenyament, és una irracionalitat.
Quan hi ha crisi, i les inversions privades escassegen, cal augmentar les inversions públiques, per compensar, per crear feina. Així doncs, no s’ha d’estalviar ni reduir el dèficit, sinó al revés. Això en recta economia. Que el Govern estalviï en una crisi, és un disbarat propi de l’economia de l’Escola de Chicago, l’economia liberal que ha arruïnat el món. Per tant, parar inversions públiques en infraestructures ja és un disbarat. Però retallar la sanitat i l’ensenyament no és un disbarat sinó un delicte polític.
El Govern que fa això mereixeria que un poderós moviment popular el fes rectificar o el derroqués.
ANTONI FERRET. Barcelona
divendres, 18 de març del 2011
En sortirem?
Jo crec que no. No crec que la crisi sigui passatgera, que duri alguns anys i passi. Crec que molt probablement inaugura una nova fase històrica. Que trencarà la dinàmica capitalista de “expansió – crisi – expansió”. Que no hi tornarà a haver una nova expansió. Que s’aturarà el creixement i entrarem en una economia estancada, o estable.
Per què? Perquè no és només una crisi financera amb una forta implicació en l’economia productiva. Que hi ha més. Al dessota de la crisi econòmica hi rau una altra crisi: energètica. L’energia esdevé i esdevindrà escassa i cara. El petroli ha arribat o està arribant a un punt a partir del qual la producció anirà descendint. El gas trigarà més però també hi arribarà. L’energia nuclear resulta cada cop més problemàtica per perillosa. Les energies renovables no podran cobrir, probablement, el buit existent. L’energia abundant i barata ha estat fins ara la base del creixement continuat. Això s’acaba.
I també convé que s’acabi. El creixement indefinit ha arribat un moment que és suïcida. No encaixa amb el caràcter limitat dels recursos del planeta. És un malbaratament. És una estafa per a les noves generacions. Si tornem al creixement, tornarem a la crisi... Cal acostumar-se a un altre estil de vida, més auster. Ser més pobres i viure més pobrament.
I doncs, els llocs de treball? El sistema, eixalat (que li han tallat les ales), ja no en podrà crear més, o no gaires més. Caldrà, doncs, fer reformes estructurals: reduir la jornada de treball per “repartir” la feina existent. Com és que els sindicats no ho reivindiquen. És que encara creuen que hi tornarà a haver creixement?
Tots aquests discursos que parlen de la tan anomenada “sortida de la crisi” són enganyosos. Tant si vénen dels governs, com si vénen dels sindicats, com si vénen de la màfia capitalista internacional, són enganyosos.
I el sistema capitalista? La base del seu existir és el creixement continuat. El creixement dels guanys... Sense això, amb una economia estable, què serà del sistema? Només un sistema socialista pot regir una economia estancada.
Antoni Ferret
Per què? Perquè no és només una crisi financera amb una forta implicació en l’economia productiva. Que hi ha més. Al dessota de la crisi econòmica hi rau una altra crisi: energètica. L’energia esdevé i esdevindrà escassa i cara. El petroli ha arribat o està arribant a un punt a partir del qual la producció anirà descendint. El gas trigarà més però també hi arribarà. L’energia nuclear resulta cada cop més problemàtica per perillosa. Les energies renovables no podran cobrir, probablement, el buit existent. L’energia abundant i barata ha estat fins ara la base del creixement continuat. Això s’acaba.
I també convé que s’acabi. El creixement indefinit ha arribat un moment que és suïcida. No encaixa amb el caràcter limitat dels recursos del planeta. És un malbaratament. És una estafa per a les noves generacions. Si tornem al creixement, tornarem a la crisi... Cal acostumar-se a un altre estil de vida, més auster. Ser més pobres i viure més pobrament.
I doncs, els llocs de treball? El sistema, eixalat (que li han tallat les ales), ja no en podrà crear més, o no gaires més. Caldrà, doncs, fer reformes estructurals: reduir la jornada de treball per “repartir” la feina existent. Com és que els sindicats no ho reivindiquen. És que encara creuen que hi tornarà a haver creixement?
Tots aquests discursos que parlen de la tan anomenada “sortida de la crisi” són enganyosos. Tant si vénen dels governs, com si vénen dels sindicats, com si vénen de la màfia capitalista internacional, són enganyosos.
I el sistema capitalista? La base del seu existir és el creixement continuat. El creixement dels guanys... Sense això, amb una economia estable, què serà del sistema? Només un sistema socialista pot regir una economia estancada.
Antoni Ferret
diumenge, 6 de febrer del 2011
La revolució islandesa
El poble de l’illa d’Islàndia (300.000 habitants) està protagonitzant, des de finals de l’any 2008, una autèntica revolució, que ens ha estat escatimada.
*Davant el desgavell financer, es van nacionalitzar els bancs principals.
*Mobilitzacions públiques van provocar la caiguda d’un Govern conservador. Unes noves eleccions van promoure l’elecció d’un Govern socialista i verd.
*Davant el deute extern enorme que el país tenia (diverses vegades el seu PIB), el nou Govern promou una llei per retornar-lo, a base d’un prorrateig d’aportacions populars durant 15 anys. El poble es rebel•la i imposa un referèndum. En el referèndum s’aprova, per un 93 % dels vots, NO tornar el deute.
*S’inicia una investigació sobre les causes de la crisi, i diversos banquers i directius són detinguts.
*Actualment s’està reformulant la Constitució per part d’una assemblea constituent.
*També s’està discutint una llei que asseguri la llibertat d’expressió.
Tots aquests fets, tota aquesta revolució, han estat silenciats pels nostres diariots, que ho han ignorat completament.
Antoni Ferret
*Davant el desgavell financer, es van nacionalitzar els bancs principals.
*Mobilitzacions públiques van provocar la caiguda d’un Govern conservador. Unes noves eleccions van promoure l’elecció d’un Govern socialista i verd.
*Davant el deute extern enorme que el país tenia (diverses vegades el seu PIB), el nou Govern promou una llei per retornar-lo, a base d’un prorrateig d’aportacions populars durant 15 anys. El poble es rebel•la i imposa un referèndum. En el referèndum s’aprova, per un 93 % dels vots, NO tornar el deute.
*S’inicia una investigació sobre les causes de la crisi, i diversos banquers i directius són detinguts.
*Actualment s’està reformulant la Constitució per part d’una assemblea constituent.
*També s’està discutint una llei que asseguri la llibertat d’expressió.
Tots aquests fets, tota aquesta revolució, han estat silenciats pels nostres diariots, que ho han ignorat completament.
Antoni Ferret
dissabte, 29 de gener del 2011
El pacte de les pensions
*Que la jubilació sigui oficialment als 67 anys.
Negatiu.
*Que una persona es pugui jubilar als 65 anys si en té 38’5 de cotitzats.
Positiu.
*Que a una persona se li puguin computar dos anys dedicats a la cura de fills com a cotitzats.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats els anys treballats com a pràctiques o becari.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats alguns anys d’atur durant el període de càlcul.
Positiu.
*Que una persona es pugui prejubilar als 63 anys (amb disminució quantitativa) sense ser acomiadat.
Positiu.
*Que el període de càlcul s’allargui (compassadament) dels 15 als 25 anys.
Molt negatiu.
Valoració general. No és un bon pacte. Només mig bo. Quasi tots els elements positius són petites compensacions de les retallades importants.
Antoni Ferret
Negatiu.
*Que una persona es pugui jubilar als 65 anys si en té 38’5 de cotitzats.
Positiu.
*Que a una persona se li puguin computar dos anys dedicats a la cura de fills com a cotitzats.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats els anys treballats com a pràctiques o becari.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats alguns anys d’atur durant el període de càlcul.
Positiu.
*Que una persona es pugui prejubilar als 63 anys (amb disminució quantitativa) sense ser acomiadat.
Positiu.
*Que el període de càlcul s’allargui (compassadament) dels 15 als 25 anys.
Molt negatiu.
Valoració general. No és un bon pacte. Només mig bo. Quasi tots els elements positius són petites compensacions de les retallades importants.
Antoni Ferret
dijous, 6 de gener del 2011
El senyor Mas és el vuitè president
(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 2 de gener de 2011)
I no el centvintinovè, com han dit equivocadament alguns diaris. La Generalitat medieval, que va existir entre meitat del segle XIV i començaments del segle XVIII, i la Generalitat contemporània són dues institucions diferents i amb funcions diferents, encara que tinguin el mateix nom. Efectivament, la medieval era un òrgan de “control” del govern executiu, que tenia el rei. Controlava l’actuació del rei,i li controlava sobretot l’ús dels diners. Però no governava. En canvi, la Generalitat actual és un òrgan de govern executiu. Són doncs dues institucions diferents, que es diuen el mateix nom. Per tant sumar-ne els presidents, com si fos la mateixa institució, és una cosa impròpia. Així doncs, el senyor Mas és el que fa 8, darrere dels senyors Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla.
ANTONI FERRET. Barcelona
I no el centvintinovè, com han dit equivocadament alguns diaris. La Generalitat medieval, que va existir entre meitat del segle XIV i començaments del segle XVIII, i la Generalitat contemporània són dues institucions diferents i amb funcions diferents, encara que tinguin el mateix nom. Efectivament, la medieval era un òrgan de “control” del govern executiu, que tenia el rei. Controlava l’actuació del rei,i li controlava sobretot l’ús dels diners. Però no governava. En canvi, la Generalitat actual és un òrgan de govern executiu. Són doncs dues institucions diferents, que es diuen el mateix nom. Per tant sumar-ne els presidents, com si fos la mateixa institució, és una cosa impròpia. Així doncs, el senyor Mas és el que fa 8, darrere dels senyors Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla.
ANTONI FERRET. Barcelona
dimecres, 29 de desembre del 2010
La reforma del Papat, 2
La lectura del llibre “Carta al papa”, de Lluís Busquets i Grabulosa, m’ha donat noves idees, i, encara que no les segueixo estrictament, torno a la càrrega amb aquest nou article. La reforma del Papat és una part principal de la reforma de l’Església, i per tant és urgent.
Aquest papa, o el següent, hauria de dur a terme les actuacions que s’expliquen a continuació.
*Separar netament el govern pastoral de l’Església i el govern polític de la Ciutat del Vaticà. No separar-ho sols en el sentit teòric, els càrrecs, etc., sinó separar-ho “físicament”, en el lloc. És a dir, l’estructura i els serveis del govern de l’Església haurien de “marxar” de l’Estat del Vaticà. Instal•lar-se en un altre lloc, en un edifici, o alguns edificis, que tinguessin la capacitat suficient però allunyats del Vaticà. Es tractaria d’alliberar la tasca de l’Església del contagi de les preocupacions polítiques. Per altra part, una Església situada dins el complex arquitectònic i sumptuari del Vaticà no podria ser altra cosa que una Església ofegada, sumptuària i burocràtica. Ha de marxar-ne, amb l’esperit d’un nou “èxode”. I millor que fos en un barri popular, fora de la Roma rica.
*Paral•lelament, i provisionalment, s’hauria de nomenar un primer ministre de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. O sigui: descarregar la persona del papa d’aquesta tasca, que el papa es dediqués en exclusiva a la tasca pastoral del govern de l’Església. Aquest primer ministre podria ser preferiblement un seglar. I la seva principal comesa seria anar liquidant, de manera ordenada, l’Estat del Vaticà: anar tancant nunciatures i acomiadant nuncis, acabant per les nunciatures més importants. Liquidant serveis: espionatge, arxius, museu, biblioteca, etc. (arxiu, museu i biblioteca per a la UNESCO). Un cop l’any aquest primer ministre rendiria comptes al papa. Una volta abolit l’Estat del Vaticà, tot el complex monumental del Vaticà hauria de ser entregat a la UNESCO per a la seva conservació.
*El Col•legi cardenalici hauria de ser abolit, conservant per als cardenals actuals la seva dignitat mentre visquessin, però sense cap funció.
*El govern de l’Església, degudament separat de l’Estat del Vaticà, s’hauria de descentralitzar, en benefici dels bisbats i les conferències episcopals (com ara la catalana). Una de les principals tasques que s’haurien de descentralitzar seria el nomenament de bisbes, recuperant el vell i evangèlic costum de l’elecció popular.
*L’elecció del papa hauria de ser per part de tots els bisbes del món i per Internet. I amb un mandat màxim, per exemple de 10 anys. I no elegir “una” sola persona, sinó un grup de 5 persones, que actuessin col•legiadament, un Papat col•lectiu.
*Finalment el papa o el Papat haurien d’obrir un debat popular sobre temes que estan en discussió: celibat opcional dels clergues, sacerdoci femení, homosexualitat, la moral sexual...
Tot això és necessari per tenir una Església cristiana i evangèlica. I és urgent.
Antoni Ferret
Aquest papa, o el següent, hauria de dur a terme les actuacions que s’expliquen a continuació.
*Separar netament el govern pastoral de l’Església i el govern polític de la Ciutat del Vaticà. No separar-ho sols en el sentit teòric, els càrrecs, etc., sinó separar-ho “físicament”, en el lloc. És a dir, l’estructura i els serveis del govern de l’Església haurien de “marxar” de l’Estat del Vaticà. Instal•lar-se en un altre lloc, en un edifici, o alguns edificis, que tinguessin la capacitat suficient però allunyats del Vaticà. Es tractaria d’alliberar la tasca de l’Església del contagi de les preocupacions polítiques. Per altra part, una Església situada dins el complex arquitectònic i sumptuari del Vaticà no podria ser altra cosa que una Església ofegada, sumptuària i burocràtica. Ha de marxar-ne, amb l’esperit d’un nou “èxode”. I millor que fos en un barri popular, fora de la Roma rica.
*Paral•lelament, i provisionalment, s’hauria de nomenar un primer ministre de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. O sigui: descarregar la persona del papa d’aquesta tasca, que el papa es dediqués en exclusiva a la tasca pastoral del govern de l’Església. Aquest primer ministre podria ser preferiblement un seglar. I la seva principal comesa seria anar liquidant, de manera ordenada, l’Estat del Vaticà: anar tancant nunciatures i acomiadant nuncis, acabant per les nunciatures més importants. Liquidant serveis: espionatge, arxius, museu, biblioteca, etc. (arxiu, museu i biblioteca per a la UNESCO). Un cop l’any aquest primer ministre rendiria comptes al papa. Una volta abolit l’Estat del Vaticà, tot el complex monumental del Vaticà hauria de ser entregat a la UNESCO per a la seva conservació.
*El Col•legi cardenalici hauria de ser abolit, conservant per als cardenals actuals la seva dignitat mentre visquessin, però sense cap funció.
*El govern de l’Església, degudament separat de l’Estat del Vaticà, s’hauria de descentralitzar, en benefici dels bisbats i les conferències episcopals (com ara la catalana). Una de les principals tasques que s’haurien de descentralitzar seria el nomenament de bisbes, recuperant el vell i evangèlic costum de l’elecció popular.
*L’elecció del papa hauria de ser per part de tots els bisbes del món i per Internet. I amb un mandat màxim, per exemple de 10 anys. I no elegir “una” sola persona, sinó un grup de 5 persones, que actuessin col•legiadament, un Papat col•lectiu.
*Finalment el papa o el Papat haurien d’obrir un debat popular sobre temes que estan en discussió: celibat opcional dels clergues, sacerdoci femení, homosexualitat, la moral sexual...
Tot això és necessari per tenir una Església cristiana i evangèlica. I és urgent.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)